Dels policies i militars... Curiositats de l'Equador, 2ª part...

Una de les coses més sorprenents del país, ara que ja he superat els dos mesos voltant per aquestes contrades, és el fenomen de la corrupció que es percep xerrant amb la gent i observant simplement els petits detalls del dia a dia.
Ja només l'endemà d'arribar al país, a Quito, vaig tenir-hi el primer contacte. Potser és el problema més important d'aquest petit país. La corrupció és en tots els àmbits, des de les petites coses fins a les altes esferes. Ja d'entrada, abans d'emprendre el viatge, coneixia aquesta problemàtica, però mai hauria imaginat que arribés fins als extrems que he pogut conèixer de primera mà.
Sí, ja només trepitjar Quito, vaig conèixer un alemany que va ser víctima de la corrupció policial, molt freqüent a la capital i a Guayaquil.
El pobre noi va arribar tremolant i ens va explicar el què li acabava de passar. El cas és que mentre passejava tranquil.lament pel centre històric, en un semàfor, va notar una petita empenta. Acte seguit, tres policies l'emmanillaven i per la força, el ficaven dins d'un cotxe policial i el traslladaven a comissaria. Allà va comprendre de seguida el que li acabava de passar. Algun dels mateixos policies li havia ficat una bosseta dins la butxaca. Tres grams de cocaïna. Aleshores el van fer despullar i el van degradar introduint-li una mà dins l'esfínter, com per comprovar que no tingués més droga amagada. Imagineu-vos la situació. Eren ells mateixos que li havien fotut la bosseta de droga i encara volien seguir més enllà, segurament per acabar d'espantar-lo. Li van dir que es busqués un advocat perquè li podien caure sis anys de presó, i van afegir cínicament, que les presons equatorianes són molt més confortables que les alemanyes.
Després de moltes més amenaces, li van dir que ho podrien solucionar si pagava 500 dòlars. I dit i fet, els tres policies van acompanyar al pobre turista fins a un caixer automàtic a retirar la seva carta de llibertat.
Aquestes situacions es repeteixen amb força freqüència, he estat testimoni de dues situacions similars. He après a malfiar i allunyar-me de la policia. Un conegut d'un bar de Quito amb qui he xerrat bastant me n'ha explicat de molt grosses pel què fa a la corrupció policial. Els mateixos traficants de droga o bandes de delinqüents, paguen una espècie de "taxa" a la policia per actuar lliurement. Fins munten desarticulacions de bandes fictícies per, després, tornar a actuar impunament. Gairebé tots els equatorians amb qui he parlat sobre el tema han coincidit. I m'han advertit que els pitjors són a les fronteres, perquè allà és on es treuen els millors sobresous. Els policies i militars de la frontera colombiana cobren grans quantitats de calés per deixar passar les guerrilles de les FARC, així com qualsevol substància o mercaderia il.legal.
Però la corrupció s'estén en tots els àmbits i la gent n'està cansada però s'hi resigna. Tots parlen, desencantats, dels polítics. Alguns fins i tot m'han mostrat documents dels seus negocis que demostren tota aquesta corrupció, malauradament tan extesa i habitual. Fins i tot en Jorge, el guia d'aquests dies, em va explicar que, en una festa, va criticar obertament la policia. Poques hores després, es despertava dins d'un cotxe al costat d'un descampat a les afores de la seva ciutat. Va reconèixer un tipus de la festa on havia estat. Era un policia. Ell suposa que van adormir-lo ficant-li alguna cosa dins la beguda. De seguida va comprendre que anaven a matar-lo. Quan el van baixar del cotxe, es va resistir pensant que si havia de morir, algú també moriria amb ell. Després d'estabornir a un dels individuus va aconseguir d'escapolir-se. Sembla de pel.lícula però és la crua realitat de l'Equador.
El mateix Jorge em va explicar una altra de les seves "aventures", aquesta vegada amb militars. Fa uns tres anys, a l'època del "dictador" Lucio Gutierrez, va ser perseguit durant dos dies per militars, amb tancs i tot. La història es remunta ja fa més de 25 anys, quan un avió que volava de Cuenca a Quito va desaparèixer. Mai més es va saber res d'aquell avió fins fa tres anys quan uns andinistes alemanys es van perdre pujant al Chimborazo i van anar a petar davant la ferralla de l'avió. Quan van aconseguir retornar, van explicar la troballa a en Jorge. Ell va organitzar una expedició amb dos amics seus i va demanar als alemanys que no diguessin res a ningú de la troballa. Al cap d'uns dies, els tres amics van aconseguir descobrir la ubicació de l'avió "perdut". Van filmar-ho tot i van emprendre el descens de retorn cap a Riobamba. Mentrestant, els militars s'havien assebentat dels esdeveniments i van muntar una expedició militar, amb tancs i tot. Segons en Jorge, l'estament militar havia tingut molt mala premsa per altres temes, i els militars de la zona pensaven que seria una molt bona notícia si aconseguien de passar pels herois de la troballa.
Durant el descens, en Jorge i els seus amics, es van topar amb els militars i van aconseguir d'escapolir-se per llocs que només ells coneixien. Aleshores van trucar a la premsa informant de la descoberta i del video que ho provava. Fins que no van entrar en contacte amb la CNN, no van voler sortir als mitjans de comunicació. Els periodistes d'aquesta cadena els van convèncer que, si donaven la cara, els militars no podrien fer-los res. La notícia de la troballa del famós avió desaparegut va donar la volta al món. El que ningú va saber és que els militars estaven disposats a desfer-se dels tres guies del Chimborazo per penjar-se les medalles.
El cert és que, en Jorge, després de deu anys treballant com a guia per les muntanyes equatorianes, té un munt d'anècdotes per explicar. Amb una bona amiga seva mexicana, escriptora, està preparant les seves memòries. A veure si algun dia poden ser publicades.
Aquestes només són petites anècdotes comparades amb tota la corrupció policial i militar que es desconeix. La gent n'és conscient i ja és una cosa més del dia a dia. Els únics policies i militars que he conegut van ser els fills de la família on vam estar a Canoayacu, a la selva i, ja us vaig explicar de quin pal anaven. Així que, ja ho veieu, cal anar amb peus de plom i vigilar de no topar amb aquesta classe de personatges. Equador és un país del tercer món. Tothom viu com pot i tothom s'apunta al que sigui per a guanyar-se un sobresou. I el poder dels policies i els militars, el poder de la força, és una bona manera de poder viure més còmodament.
Pròximament, us seguiré explicant més coses de la corrupció, però la propera ja serà la corrupció en les altes esferes. Multinacionals, acords amb els Estats Units... I de com percebo que no falta massa perquè sorgeixi un líder populista, tipus Hugo Chávez a l'Equador.
Fins la propera, vailets!

Trekking d'El Altar o Capa Urcu...

Hola novament!
He tingut la sort, després d'una setmaneta de pluja i fred, de gaudir d'un canvi climatològic dalt la muntanya. He estat tres dies de trekking per la zona del Parc Nacional Sangay - El Altar. Amb la companyia de dos gringos que s'estan aclimatant per l'ascensió del Chimborazo i d'en Jorge, el nostre guia.

Primer dia: Pujada al refugi d'El Altar. Una dura pujada per un camí ple de fang a causa de les constants pluges dels últims dies. Sortosament, portàvem botes de cautxu (botes d'aigua), perquè d'altra manera hauria estat impossible arribar-nos fins al refugi. Després de cinc horetes tortuoses enmig del fang i d'una pluja constant, el dia es va obrir parcialment i vam poder gaudir de les primeres vistes del cim d'El Obispo, just abans d'arribar al refugi. El Obispo (5319 m) és el cim més elevat del circ d'El Altar, el cinquè cim més elevat del país i el primer en dificultat. Els indígenes l'anomenaven Capa Urcu (muntanya del rei), però els conqueridors espanyols van rebatejar-lo com El Altar, i els vuit cims que el formen amb els religiosos noms d'El Obispo, Monja Grande, Monja Chica, Tavernáculo, Fraile Sur, Fraile Central, Fraile Norte i Canónigo.

Diferents imatges del refugi (3900 m), situat al Llano de Collanes, sota la paret del circ on hi ha la Laguna Amarilla.

Els dos gringos i, enmig, en Jorge, el guia, un tipus encantador amb qui vam conversar de les nostres experiències i anècdotes a la muntanya. En Jorge compta amb més de 500 ascensions al Chimborazo i al Cotopaxi, els cims més alts i visitats de l'Equador. Però és el guia més expert del país en la zona d'El altar. Els pocs andinistes que proven de pujar El Obispo, saben que per intentar assolir el cim amb èxit, el millor és demanar els seus serveis.

Típica construcció tradicional als voltants del refugi.

Segon dia: Diferents imatges dels cims d'El altar, de bon matí. El dia, sorprenentment, es lleva clar i sense núvols. En Jorge està tan sorprès com nosaltres, després d'una nit de tempesta i vent violent. Cal aprofitar i començar a pujar ràpidament.

Reflexos sobre el llaquet del costat del refugi.

Els núvols empesos pel vent de l'altre vessant comencen a fer acte de presència mentre pugem cap a la Laguna Amarilla. La zona d'El Altar acostuma a estar gairebé sempre coberta de núvols. És una zona molt inestable climatològicament parlant a causa de la proximitat de la Selva amazònica, just a l'altra banda de les muntanyes. Les corrents d'aire humides topen frontalment amb les masses d'aire fred d'El Altar, provocant inestabilitat constant.

Primer pla de la impressionant Monja Chica.
Fa uns anys, una part de la paret de la Monja Grande (es pot apreciar a la foto anterior) i el seu glaciar penjant es van desprendre i es van estavellar damunt la Laguna Amarilla. La violència de la col.lisió es va percebre a totes les valls del voltant. L'impacte va ser tan enorme que les aigües de la llacuna es van desbordar i van inundar el Llano de Collanes així com els pobles de la vall. A les notícies ja deien que l'antic volcà d'El Altar havia entrat en erupció!

La pujada fins a la Laguna Amarilla és dura però agraïm el sol després de tants dies de mal temps.

Llano de Collanes. Al fons, brillant, es pot distingir el refugi.

Diverses imatges de la Laguna Amarilla, d'aigües verdoses. Segons en Jorge, té aquest color pel sofre de les roques del fons. Però jo li comento que la majoria de llacs alpins tenen el mateix color provocat pel desgel de les glaceres.

Arribada dels gringos al cim sense nom on vam pujar. El cim es troba enmig del circ, damunt la llacuna, a uns 4700 m aproximadament. Quan vam arribar-hi, el dia ja s'havia cobert i el vent i el fred ja feien acte de presència. Feia tant de vent que una de les motxilles dels gringos va ser empesa muntanya avall. Sortosament, després d'unes quantes peripècies, vam poder rescatar-la.

Foto "família" dalt del cim.

Dues imatges als peus de la Laguna Amarilla, ja de baixada.

Boscos de polilepis a més de 4000 metres d'alçada. I és que als Andes equatorians tot és possible!

Diferents espècies vegetals de baixada cap al refugi.

Parets on viuen alguns exemplars de cóndors, aus venerades pels inques. Les taques blanques de la paret són acumulacions d'excrements d'aquestes aus majestuoses.

Tercer dia: Encara fa millor dia que el dia anterior, però, malauradament ja toca baixar.

La mula ja puja a buscar les nostres andròmines. Per a fer qualsevol caminata de dies pels Andes, és molt recomanable llogar mules pel transport de l'equipatge. Els forts desnivells i el clima incert així ho aconsellen. A més, relament no és gens car!

I finalment, després de gairebé dos mesos al país, és la primera vegada que puc veure la impressionant mole del Chimborazo (6300 m aprox). És el cim més elevat de l'Equador i el punt més llunyà del centre de la terra! Sí, sí, penseu que la terra és ovalada i el volcà es troba just damunt la ratlla de l'equador...

Darrera imatge d'El Obispo, arribant ja a la Hacienda Releche, punt final del trekking.
En Jorge em va proposar d'anar, si tenia tres o quatre dies lliures, a l'altre vessant de la muntanya (molt més impressionant encara) en qualitat d'amics, és a dir, sense haver de pagar guiatge, sempre i quan ell no tingués feina. Per la meva banda, després de saber que estava estalviant per visitar les muntanyes europees, vaig convidar-lo als Pirineus. Dit i fet, algun dia el tindrem per aquí!

"Si Diós quiere, volveré..." Curiositats de l'Equador, 1ª part...

Aviat farà dos mesos que volto per l'Equador, país que, tot i les seves contradiccions, ja em té el cor robat. Porto algunes hores repassant i enumerant mentalment totes les coses que voldria explicar-vos perquè us fessiu una idea general d'aquest petit país andí.
M'adono, des que viatjo, que em costa moltíssim esriure a mà, a puny, a la meva llibreta. Necessito i depenc d'un ordenador per a organitzar les idees -ja només em faltaria carregar un portàtil dins la motxillota!-. Per això, molt sovint, escric sobre la marxa directament al blog. I aleshores m'estresso pel fet d'anar a contrarrellotge pels calés que gasto en internet. De mitjana, una hora costa 0,70$!
Ara però, sóc estiradet al meu fantàstic llit a Riobamba -per fi un llit que no s'enfonsa!- i procuro d'escriure i ordenar tot el garbuix d'idees que ja demanen de sortir.
Voldria explicar-vos algunes curiositats del país, moltes d'elles extrapolables també als païssos veïns. El primer que se m'acudeix és, inevitablement, tot el que envolta els viatges en bus. Aquí és "bus", un autobus no saben el què és, de la mateixa manera que "carro" és cotxe. La gran majoria de vehicles de tracció mecànica es caracteritza per lliscar -sí, literalment lliscar- per l'asfalt -quan n'hi ha-; sí, sembla un miracle de la providència que se n'estavellin tan pocs. M'he acostumat -per la meva pròpia tranquil.litat- a no mirar l'estat de les rodes abans de pujar als busos. Sembla estrany que la ITV espanyola no s'hagi instal.lat aquí per a fer calés com la Repsol o la Telefónica...
El cas és que és senzill desplaçar-se en bus pel país. A totes hores hi ha busos pels destins més recòndits. Els primers viatges en bus són tot un espectacle per si mateixos, el que passa és que quan ja n'has agafat una dotzena, ja és sempre la mateixa pel.lícula, un martiri repetit, una agonia comparable a veure lo que el viento se llevó dia sí, dia també.
Arribes a la terminal després d'haver agafat un bus urbà tofat de gent o d'haver-te barallat amb un taxista perquè volia cobrar-te com a un gringo.
Allà t'esperen milers de borinots cridant tots els destins imaginables: Quito, quito, quitoooooo!; Cuenca, Cuenca, cueeeeeeeenca!; Ambato, Ambaaato, Ambaaaaaaato!... Quan et veuen carregat amb la motxilla, deixen de cridar amb exclamació i ja els tens tots al damunt xisclant la mateixa cantarella però amb interrogació (?). Si caus al parany i pronuncies allà on vols anar, ja has begut oli, l'afortunat/da se't llançarà al damunt i, o bé t'arrencarà la motxilla i la carregarà al seu bus, o bé t'empenyerà cap a la finestreta de la seva companyia per a què compris el "boleto". Consell: si et trobes en una terminal gran, guarda't el secret i no desvelis el teu destí. Ignora els borinots perquè t'arrisques a comprar el "boleto" del bus de la companyia que sortirà d'aquí a dues hores. Tampoc provis de trobar algú imparcial que t'informi correctament. T'enganyaran perquè pugis al seu bus. La competència és feroç. Simplement espera i relaxa't fumant una cigarreta o mastegant xiclet. I escolta i observa. Quan vegis un bus amb el teu destí a punt d'arrencar, aleshores, acosta't-hi, i no hi pugis fins que hagin tancat la bodega on han carregat la teva motxilla i, si pots, seu en un lloc estratègic des d'on puguis estar al lloro cada vegada que carreguen i descarreguen andròmines -gallines i sanchos (porcs) inclosos-.
Si has de fer un trajecte llarg, no compris begudes ni queviures a la terminal. Espera't a fer-ho dalt del bus. Una desfilada interminable de venedors et distrauran durant tot el recorregut oferint-te les coses més inimaginables, amb més o menys gràcia, però sí a molt bon preu. Si tens sort, fins i tot, pujarà un xarlatà per a vendre productes miraculosos i, al.lucinaràs mandonguilles del quòrum que tenen!
Acabaràs comprant alguna cosa per a picar perquè no podràs resistir l'olor de la fritada del veí del costat, o de mandarines, pomes o plàtans o, fins i tot, de chochos. Sí, sí, proveu els chochos...
Et sorprendrà veure com els venedors salten dels busos en marxa amb extraordinari equilibri i habilitat.
Aleshores instal.la't al teu seient tan bé com puguis i procura aïllar-te de la música estrident i a tot volum que, inexorablement, sonarà: cançonetes cutreromanticones o pitjor, reguetón o salsa. És més provable que el bus arrenqui sense rodes que sense música, sempre la mateixa música... N'acabaràs tan tip que, per les nits, et desvetllaràs suat, taral.lejant la tornada d'aquella maleïda cançoneta que, fins i tot, et posaran al cine abans de començar la pel.lícula.
Més tard o més d'hora, pensaràs que ets en una barca a alta mar en plena tempesta tropical, quan la ferralla mecànica en la qual viatges derrapi a tota velocitat pels revolts i freni tot d'una per a vomitar o engolir passatgers en marxa. Començaràs a entendre perquè tothom se santigua abans de sortir i pensaràs a fer-ho -per si les mosques- la propera vegada.
Ben aviat descobriràs les frases encomanant-se a Déu al vidre davanter de tots els busos: Si Diós quiere, volveré... etc.
Si habitualment ets dels que no et mareges, procuraràs seure cap al darrera del bus. Si seus molt al davant t'estressaràs de veure l'ajudant suant mentre puja i baixa i repetint: siga no más als passatgers nouvinguts, fins i tot empenyent-los perquè sigui com sigui, el bus ha de complir amb l'horari establert. De tant en tant el veuràs llançant-se al buit i corrent a contrarrellotge amb una targeta per a fitxar i, desitjaràs que quan torni un segon després, no pronuncïi les fatídiques paraules: dale gas que no llegamos!. Perquè llavors veuràs totes les dentotes negres del conductor sota el seu somriure sàdic i t'imaginaràs que ets al circuit de Montmeló assegut al costat d'un kamikaze japonès avançant a tot quisqui i apurant les frenades. Serà el moment de pensar en la persona que estimes i acomiadar-te o bé encomanar-te a la providència i resar al/s Déu/s. No resistiràs massa estona observant els avançaments ni les frenades a l'últim sospir.
Per supervivència, decidiràs provar de dormir amb el teu MP3 a les orelles, aïllant-te de tot.
Quan arribis a destí, si no t'han robat ni t'has estavellat, comprendràs que, tot i així, és la milor manera de viatjar pel país.
No estaràs tranquil del tot fins que reconeguis la teva motxilla enmig de la polseguera. Cada viatge en bus la teva motxilla envellirà cinc anys i tu hauràs ressuscitat, i sentiràs que tens ganes renovades de viure minut a minut, perquè sabràs que ets viu gràcies a un munt de petites casualitats.
Aquest és el viatge "tipus" de tots els busos interurbans que circulen per la panamericana. Els busos de les zones rurals més remotes són tota una altra història. Ja no patiràs per la velocitat, sino per les esllavissades, pel fang -més d'una vegada hauràs de baixar a empènyer-, pels penyasegats...
Sabràs quan surts cap a destí, però mai tindràs la certesa de quan arribaràs. I aprendràs a carregar-te de paciència encara que no vulguis...



Esllavissada de camí cap a la Reserva. Vam trigar nou hores per a fer uns 50 kilòmetres!...

Darreres impressions...

Bona tarda "família"!

Renoi, colla Huayhuash!! he vist les fotos dels Posets. Felicitats a tots per l'èxit! Les coses pinten molt bé. I m'he de començar a posar les piles per estar a la vostra alçada, ja. Quina empenta que porteu, nanos! Estic content per les vostres sortides exitoses. Crec que no cal patir massa pel trekking del Hauyhuash, l'altre dia vaig parlar amb una parella d'israelians que la van fer. Van fer-la en nou dies, però no em va quedar clar exactament el seu itinerari . Us ho heu mirat això? El cas és que els va encantar i no semblaven massa estressats pels desnivells. I que consti, que eren gent no molt habituada a la muntanya. És clar, però, que els israelians són especials. Els dos havien estat a l'exèrcit durant dos anys, i suposo que allà deurien agafar una bona forma. Que estrany que és el món, tu...
Vaig fugir de la selva tip de militars i policies patriotes i, caic en un racó de món, on em trobo dos israelians, d'aquells que semblen preparats per a caçar palestins. I per si fos poc, descobrim, junt amb els francesos, que la caminata que volíem fer pels voltants de Baños l'endemà, és una caminata perillosa, perquè els israelians van ser atracats a mà armada (un revòlver de plàstic segons ells, i un machete, que aquí es porta molt) i no van oposar resistència. Em sembla que perquè els asaltants no tenien pinta de palestins, sinó més aviat, de "sudacas" tipus Willy!
Deixant-nos estar de tonteries i humor negre. Aquestes coses passen per aquí a l'Equador. Cal preguntar abans de caminar per qualsevol lloc. De totes maneres, he parlat amb molts viatgers provinents del sud, dels que fan el mateix que jo però a la inversa i, tots coincideixen a dir que, en l'actualitat, el país amb més sorpreses d'aquest tipus, és l'Equador. Per aquí se sent de tot però t'acostumes a portar al damunt, aquesta petita sensació d'inseguretat allà on vas. Jo, a part dels robatori al bus i del pobre home begut i destrossat de dolor per la mort del seu fill que ens volia obrir el cap, no he viscut cap més situació d'aquest tipus. És clar que tampoc m'he ficat allà on sabia que podia tenir problemes, ja sigui centre històric de Quito de nit, barris perifèrics, o cims de Pichincha que envolten la capital.
I mireu si sóc cagueta, nois, que he decidit, després de consultar amb tots els guies de Riobamba, d'anar a fer una caminata per la zona de El Altar, el cim més difícil i espectacular del país, però acompanyat d'un guia, cavalls i dos gringos. No hi ha forma de treure-se'ls del damunt, aquí, els gringos! Dijous ens enfilem cap a les muntanyes. Al final m'han fet un bon preu, preu d'espanyol arruïnat i no de "gringo dólares". Començo a agafar destressa i habilitat per a regatejar...
Ara només ens queda resar una mica al Déu baròmetre, i esperar de poder veure paisatge i no només boirines. Que darrerament l'únic verd que veig és el dels maleïts camps de futbol alemanys! I per postres, mentre aquí ens inundem sota la pluja constant, vosaltres torneu a patir incendis i sequera. Jo no em trec l'anorak nou per res i vosaltres ja no teniu més roba per a treure-us, no?
Així, doncs, companys, aquest minitrekking de tres dies, almenys em servirà per tornar a agafar la forma després dels últims contratemps. Per sort, portarem un cavall que carregarà el pes i un guia expert. Ja us explicaré si puc gaudir dels espectaculars nou cims del volcà El Altar i els seus glaciars penjants, des de la Laguna Amarilla, punt final del nostre trek.
Bé, espero que estigueu tots bé i amb ànims pel Perú. Jo, amb franquesa, m'he topat amb equatorians encantadors, però començo a estar una mica tip ja del caràcter, com ho diria, del "caràcter andí". A vegades penso que ja voldria ser a Xile. Aquí tot és tan incert... No pots fiar-te de ningú quan preguntes qualsevol cosa, perquè per no dir-te que no quan no saben alguna cosa, s'acaben inventant històries. Aleshores, per saber alguna cosa del cert, has de treure les teves pròpies conclusions després de fer una "petita enquesta representativa". I això és amb tot aquí. Absolutament amb tot. És una estranya conclusió que he extret de la meva experiència per aquí. Si et refies a la primera, possiblement vagis errat. Per això, per a fer qualsevol cosa per lliure, has de gastar força temps esbrinant i treient la palla de tot el que et diuen. I, per damunt de tot, mai us refieu de la Lonelyplanet, sembla un equatorià més...

Bé, què més podria explicar-vos... Hi ha tantes coses i us escric tan poc últimament. Prometo penjar més fotos quan torni de les muntanyes. On sóc ara, a Riobamba, la cosa no és tan senzilla com a Quito. Tot el que vaig viure al Oriente, a la selva, ho tenia escrit en una de les meves llibretetes, i malauradament l'he perduda. I em fa una mica de pal tornar a recordar aquella setmaneta. Possiblement, penjaré quatre fotos i quatre comentaris més endavant. Però la selva equatoriana, per a mi, es resumeix, en poques paraules; xafogor, humitat i picades de mosquits insuportables, indígenes quítxua que només són encantadors quan hi ha dòlars pel mig, rituals xamànics estranys (quan intentes preguntar alguna cosa del tema, només et pregunten si creus en el diable...), un tipus d'humor grotesc i desagradable, policies i militars dels de pel.lícula (el fill de la nostra "estimada família" duia sempre pantalons militars i una samarreta amb una pistola dibuixada al davant i, al darrera la següent proclama: Diós en el alma, la Patria en mi corazón y la Policia en mi sangre. I no parava de repetir-me que, actualment Quito, estava ple d'universitaris insurgents i socialistes...que era perillós) (...)

En fi, però tot no va ser negatiu: vam disfrutar de paisatges espectaculars, sobretot rius i coves, i vam veure alguns animalons interessants, però ja ho veureu a les fotos.

Només espero que, quan anem a Iquitos amb la Marta, l'experiència sigui més gratificant...

Espero escriure més sovint. Admeto que he passat dues o tres setmanetes "a la tombona". Cal que em posi les piles. I parlant de piles, pels que pugeu a l'agost, carregueu-vos la moltxilla de piles! que les d'aquí no funcionen... És important, de debò!

Bé, tot s'acaba, i aquest nou post també. Seguirem en contacte.

De com em van robar...

Hola "família"!

Us escric des del bar més agradable de Baños. Aquesta nit els meus amics francesos, en Pierrot i la Mannaïg, han marxat cap a Isla de la Plata i, d'allà, continuaran el seu viatge fins a l'Argentina.

Torno a estar sol. No m'espanta la soledat, però m'havia acostumat a la seva companyia, a les partides d'escacs i al Monopoly. El pitjor del cas no és el fet de tornar a estar solet, el pitjor és la impossibilitat de poder fer res fins que rebi els duplicats de les meves tarjetes de crèdit. Fins que no aolucioni aquest entrebanc, estic aturat procurant economitzar els pocs calés en metàl.lic de què disposo.

Suposo que molts de vosaltres desconeixeu els detalls que m'han portat a aquesta situació d'stand by forçosa. Després del meu intent a l'Ilinizas Nord (5126 m) en solitari, vaig tornar a Quito i d'allà vaig agafar un bus cap a Baños, on havia quedat amb els francesos. Era es dia 31 de maig. El trajecte dura unes quatre horetes. Per uns moments vaig adormir-me i, en despertar, m'havien robat el meu anorak vermell i tot el que hi havia dins. El cas és que havia pres les mesures de sempre quan viatjo en bus, és a dir, abraçar-me a la motxilla de mà i a l'abric. M'imagino que en adormir-me, deuria deixar desprotegit l'anorak i, akgú, baixant del bus a Ambato, deuria aprofitar l'ocasió. Mala sort. Havia d'haver guardat l'anorak dins la motxilla... Total: uns 120$ en metàl.lic, les dues tarjetes de crèdit, el DNI, la tarjeta de federat internacional de muntanya, el rellotge-altímetre i algunes fotografies.

Vaig arribar a mitja tarda a Baños amb només 0,40$ a la butxaca. Sortosament havia quedat allà amb els francesos, perquè sinó m'hauria quedat ben penjat.

Mentre esperava als francesos (havíem quedat a les 19h a l'hostal) vaig provar de trucar al telèfon internacional per anul.lar la VISA però amb 0,40$ m'era impossible. Finalment, vaig trobar-me els francesos per casualitat abans de l'hora prevista. Vaig enviar mail al banc explicant-los el robatori, vaig parlar amb els meus pares detallant-los el que calia fer. Des d'aquí a mi m'era impossible parlar amb el banc per la diferència horària. L'endemà vaig dedicar-lo a fer tots els tràmits corresponents. Vaig anar a la policia de Baños a posar la denúncia. Allà vaig viure una situació ben surrealista. El policia em va fer seure. Vaig estar-me més d'un quart d'hora esperant alguna pregunta. El policia estava assegut, impassible, davant l'ordenador. Vaig desviar la mirada cap a la pantalla de l'ordenador i, el paio estava mirant fotografies pornogràfiques tan panxo! I jo allà, esperant, completament xop per l'aiguat que queia fora.
Finalment em va demanar les meves dades i el meu passaport. De seguida vaig adonar-me de la seva extraordinària lentitud per teclejar les dades i encara em vaig desesperar més. I, com si hagués llegit els meus pensaments, em va instar a seure a la seva cadira i omplir les dades jo mateix. Vaig acabar redactant i teclejant la denúncia íntegrament tot solet. Simplement ell hi va afegir alguns formulismes imprescindibles pel recarregat estil policial equatorià.
Una hora després enviava una còpia de la denúncia per fax al meu banc.
Mon pare va fer una transferència al compte de la Mannaïg i així podia disposar d'alguns calerons en metàl.lic mentre espero el llarg procés de tornar a disposar de les tarjetes de crèdit. Després de tots els tràmits, vaig decidir de seguir amb la idea previst: marxar l'endemà amb els francesos cap a l'Oriente, cap a la Selva, al poblat indígena de Canoayacu, on vivia la família amiga d'en Rodrigo. Però els cinc dies passats allà ja és tota una altra història que intentaré d'explicar-vos més endavant.

De moment, només volia donar senyals de vida. No tinc prou diners per a penjar fotos al blog i per esplaiar-m'hi més. De moment, torno a ser a Quito i em prenc aquesta setmaneta de vacances forçoses. Passejaré, escriuré, llegiré, i miraré els partits del mundial, poca cosa més puc fer, de moment...