Talca, Altos del Lircay, Radal-Siete Tazas i Parque Inglés...
Imatge de la ciutat de Talca des d'un mirador proper
Un cop a Talca truco a en Sebastián, el meu nou contacte d'HC. Em ve a buscar a la terminal i em mostra una micona la ciutat des d'un mirador proper. En Sebastián és de Viña del Mar, però fa un any i mig que treballa aquí. La seva dona i filla són a Viña i només es veuen alguns caps de setmana.
El pis d'en Sebastián sembla el pis d'un solter però s'hi està de conya. Un bon personatge.
El dimarts el dedico a postejar l'anterior entrada (escrita sobre la marxa i amb desgana); a buscar informació sobre alguns parcs nacionals de la zona i a comprar els queviures necessaris per a passar tres o quatre dies a la muntanya.
Finalment decideixo passar els propers tres dies a la Reserva Nacional Altos del Lircay i fer el mini-trek del Enladrillado. En Sebastián, a qui també li agrada la muntanya, em proposa de quedar divendres a la tarda a l'entrada de la reserva, per a passar-me a recollir i anar plegats cap a les llacunes de Maule, frontereres amb l'Argentina.
El dimecres de bon matí agafo un bus atrotinat que em portarà en dues hores de Talca a Vilches Alto. Des d'allà camino uns vint minutets fins a l'entrada de la Reserva Nacional, a la recepció de la CONAF (Cosporación Nacional Forestal), a 1200 m d'alçada. Un simpàtic guardabosc em fa cinc cèntims del més interessant i m'indica quin és l'únic lloc permès per a acampar dins la reserva. A partir d'aquesta dada ja esperada (m'ho havien comentat a Talca) m'organitzo els tres dies per a poder fer una bona ruta pel parc. Pago religiosament 6000 pesos en concepte d'entrada i dues nits i, a les 10.30 h. començo a caminar.
La Reserva Nacional Altos del Lircay va ser creada el 1996, té unes 12.000 hectàrees de superfície i dos guardaboscos permanents. Dins la reserva hi ha un bon grapat de volcans, destacant-hi el Descabezado Grande (3953 m), encara actiu. Geològicament pertany a la Serralada dels Andes. El sòl està fortament influenciat per l'activitat volcànica recent.
Araña peluda o pollito
Només començar em topo amb la primera sorpresa vivent, una enorme aranyota peluda! Sortosament el guardabosc ja me n'ha previngut. I ha estat una bona informació saber que aquestes bestioles de vuit potes són del tot inofensives. I és que a Xile hi ha dues espècies d'aranyes que poden provocar la mort: les temudes araña de rincón i l'araña de trigo. En qualsevol cas, tancaré ben tancada la tenda, no m'agradaria trobar-me-la dins del sac, i és que l'animaló és gran com el palmell d'una mà!
Després de l'ensurt i sabent que tinc temps de sobres per a arribar al campament habilitat dins del parc, decideixo conèixer un sender interpretatiu. Un caminoi d'aquells ple de rètols informatius que hi ha a la majoria de parcs nacionals, per a educar mediambientalment als turistes de costellada.
El sender discorre per entre enormes exemplars de coihues i lengas, dos arbres de la família del roure, típicament del Xile més austral. De fet, aquesta reserva és el límit nord de distribució geogràfica de les lengas. Hi ha coihues de més de 500 anys amb troncs de més de tres metres de diàmetre!
Cerro El Morrillo (1532 m), sembla el cap d'un indi i a l'alçada de la boca hi ha una caverna, plena de llegendes. Fa falta força imaginació per a veure-ho, però per aquí m'expliquen aquests detalls.
Al final del sender interpretatiu hi ha el Mirador Antumawida, que significa "sol de la muntanya" en mapudungun, llengua dels mapuches.
Sendero de Chile és un mega-projecte iniciat durant el govern del president Lagos. La idea és acondicionar un sender peatonal que creui el país de nord a sud. Com un GR dels nostres però faraònic vista l'extensió de Xile. Està projectat tenir-lo enllestit pels voltants del 2010, quan comptarà amb més de 8500 kms de recorregut. A hores d'ara hi ha força trams en cadascuna de les tretze regions que conformen el país. Segons el guardabosc amb qui he parlat, un dels problemes més importants és l'expropiació de terres d'alguns dels llocs per on ha de passar el sender. Qui serà el valent que completarà el recorregut íntegrament? Serà com el GR-11 que creua els Pirineus però multiplicat per vint!!
Ben aviat el caminoi s'enfila i pren alçada per entre boscos esplendorosos, riuets i molts animalons.
I les muntanyes comencen a fer acte de presència...
Un servidor caminant per un tram del Sendero de Xile
Aquí en diuen lagartos...
I amb una mica de paciència es deixen fotografiar...
Fins i tot he trobat a la parelleta, el lagarto i la lagarta, tuticolori...
Primer pla del Cerro Sal si Puedes (2235 m), un nom que no convida massa a acostar-s'hi...
I aquest parell són tricolors. És impressionant la gran quantitat d'animalons com aquests. Constantment se't creuen pel camí o vaig sentint fressa a mesura que camino.
La vegetació del camí no deixa de sorprendre'm: com deu ser això a la tardor, em pregunto. Tot un espectacle de tonalitats multicolors. Començo a adonar-me que ja he deixat els deserts del nord del país, i que Santiago i la cinquena regió actuen com a zones de transició. A partir de la setena m'ensumo que cada vegada hi haurà més vegetació exhuberant. I ja frisso per a no perdre el temps i poder visitar un munt de llocs.
Floretes mai vistes fins ara pels meus ulls bocabadats...
A partir d'aquest moment decideixo fotografiar tan bé com pugui totes les floretes que aniré trobant al llarg d'aquests dies. Com que no puc arrancar-les i fer-ne un ram (no ho fessiu mai, això a la muntanya, i menys en una reserva nacional) les fotografiaré i vosaltres mateixos us en podreu fer un ram fotogràfic ben bonicot. I és clar, mare, totes les imatges de floretes van dedicades a tu, que sempre pateixes per mi. Espero que t'agradin totes les floretes que aniré recolectant al llarg d'aquests dies...
Repòs en una àrea de descans del Sendero de Xile
Cordón del Guamparo, unes muntanyetes que em recorden la cara nord del Cadí
El caminoi progressa sempre sota l'ombra d'aquests arbres desconeguts per a mi fins ara
Petit volcà sense nom davant d'on dormiré les dues properes nits
Ja he arribat a la zona permesa per a acampar. Són quarts de tres de la tarda. Planto la tenda i aprofito la resta de la tarda per a acostar-me al Mirador del Valle del Venado.
Enfilo per un caminoi ple de lengas i roures, un bosc mixte ple de sorpreses
Oi que fa por? A part d'aquests rèptils abundants, a estones també sento picasoques fent la seva feina, però no aconsegueixo de veure'ls ni fotografiar-los.
He deixat enrera els boscos i ara només hi ha arbustos i muntanyes nevades de fons
Cascada El Despalmado, uns 35 metres de caiguda a l'altra cantó de la Vall del Venado.
Els núvols prenen formes capritxoses
Diferents imatges des del Mirador del Valle del Venado on passo una estoneta de sol i contemplació. Per aquests verals hi ha nius del famós Lloro de Tricahue, però durant aquests dies només en veuré un l'últim dia. Això sí, d'escoltar-los me'n faré un tip
Són les set de la tarda i ja sóc dee tornada al campament. El dia s'ha tapat tot d'una i bufa molt de vent, sembla que plourà...
... i per això m'abrigo i m'ho prenc amb bon humor.
Finalment aqella nit plourà tímidament durant un parell d'hores mentre jo, dins la tenda, començaré a llegir una nova novel.la de Laura Restrepo, "Delirio"... Esperem que demà faci bo. De fet, és la primera vegada que veig ploure des que he arribat a Xile, ja fa més d'un meset i una setmana.
A mitja pujada cap a El Enladrillado, fotografia de nou el Cerro Sal si Puedes (2235 m), el dia serà molt calurós.
A les 6.45 h. sona el despertador. Trec el cap fora la tenda i m'alegro de veure un cel blau sense ni un núvol. Mandrejo dins del sac fins un quart de vuit. Esmorzo algunes galetes amb cafetó i llet condensada, preparo les coses que m'enduré i cap amunt que fa pujada.
En només una horeta a bon ritme arribo al famós pla del Enladrillado, a uns 2200 metres.
L'Enladrillado és una esplanada basàltica d'origen natural, són estrats volcànics desgastats per l'acció glaciar. Són unes dues hectàrees planes de superfície polida que sembla enrajoloda per la mà de l'home o, segons les creences populars de la zona, construïda pels extraterrestres com a pista d'aterratge d'ovnis. Segons m'han dit, ufòlegs d'arreu del món venen aquí per a estudiar-ne el fenòmen, i fins i tot es parla que hi ha testimonis que han vist naus extraterrestres en aquest racó de món.
Des d'aquí tinc una vasta visió cap als quatre punts cardinals, on sobresurten, a l'est, els volcans Descabezado Grande (3953 m) i el Cerro Azul (3788 m). Malhauradament però, les fotografies dels dos cims són a contrallum i no queden massa bé. Decideixo tornar a la tarda, de tornada, per a fer les fotografies esperades.
El Enladrillado és un pla extraordinari. Passo una bona estona contemplant als meus peus la Vall del Venado, erosionada pel Río Clarillo, mil metres més avall. El panorama em transporta als canyons d'Ordesa, però la imatge i la presència massissa del volcà Descabezado Grande donen el toc de singularitat a l'indret.
Des del pla del Enladrillado enfilo per uns lloms suaus cap a l'oest, rumb a la Laguna del Alto i Cerro Peine (2458 m) que podeu veure a la dreta de la fotografia.
Després d'una horeta llarga per la carena, el caminoi em mena cap al sud, per unes valls verdoses, plenes de rierols, fins a topar amb la romàntica Laguna del Alto, a 2100 metres d'alçada.
La Laguna del Alto és potser el llaquet més pirinenc que he visitat des que volto per Amèrica del Sud. Pels colors i per l'entorn.
Diferents imatges de la Laguna del Alto i altres llacunes properes
Per unes nevasses enfilo muntanya amunt, vull provar d'arribar al cim del Peine. I mentre pujo van apareixent noves petites llacunes. No em direu que no sembla el Pirineu?
Ja gairebé sóc dalt del cim. El cim més alt de la zona del Enladrillado, el Cerro Peine (2458 m)
Dalt del cim del Cerro Peine (2458 m)
Cerro Azul (3788 m) des de Cerro Peine
Descabezado Grande (3953 m) i Cerro Azul (3788 m) des del Peine
Passaré una horeta llarga dalt del cim prenent el solet i gaudint de la soledat a la muntanya.
Fins que, tot d'una, sento fressa, i descobreixo una silueta pujant per la cresta. És un alemany fascinat pels volcans i apassionat de l'Amèrica Llatina. Ens expliquem els nostres viatges i baixem plegats del cim.
Les floretes grogues de rigor mai poden faltar. Ja en tenim algunes pel ram virtual, després n'aniran apareixent moltíssimes més...
Imatge del Cerro Peine ja de baixada
Aiguamolls
Les conegudes almohadillas dels Andes també per aquí
El volcà "descapçat" és un bon horitzó que recull totes les mirades
Un servidor que no sap com combatre la calor, i vosaltres passant fred, oi?
Jo diria que no és un cóndor, potser un falcó pelegrí? Algú ho sap? Mentre baixo de nou camí a El Enladrillado em toparé amb un parell de conills espantadissos i amb un animaló sorprenent. Més tard, un guardabosc em comentarà la possibilitat que hagi tingut la sort d'haver vist una espècie de gat salvatge en perill d'extinció, però ara no en recordo el nom. Pero sí, realment semblava un linx o algun felí semblant.
Els núvols de vent tenyeixen el cel blau damunt les neus eternes dels volcans
I parlant de conills, sabeu com ne diuen de la formació rocallosa de l'esquerra de l'imatge? S'anomena Piedra del Conejo, perquè amb molta imaginació s'hi pot veure un conill.
I ara sí que sóc novament al Enladrillado per a fer les fotos que no podia fer al matí.
En aquest raconet corre una agradable brisa i, com que ja sóc a menys d'una horeta de la tenda, decideixo prendre el solet fins a quarts de sis de la tarda.
Diferents imatges de la Vall del Venado al dessota. Sembla la Vall d'Ordesa o no?
Primer pla del Descabezado Grande (3953 m), un imponent volcà encara actiu. L'alemany amb qui m'he topat té la intenció de pujar-hi. El problema no és l'ascensió pròpiament dita, sinó l'aproximació a la seva base. Per arribar-hi cal atravessar tres rius cabalosos. Aquest hivern ha nevat com mai aquí i el desgel fa que la majoria de rius baixin molt crescuts. Segons el guardabosc, per a creuar els rius calen cavalls i cordes per a assegurar-se- Tot ben complicat si es camina sol.
Algunes imatges més.
El 10 d'abril de 1932, el Volcà Descabezado Grande (3953 m) va entrar en erupció pel seu vessant sud llancant més de 25 kms cúbics de material volcànic sobre la regió. D'aquesta manera es forma el Volcà Quizapú, darrera del Cerro Azul. Segons s'explica, el nom d'aquest nou cràter de 700 metres de diàmetre prové precisament d'aquest esdeveniment. Davant la pregunta de que havia passat amb la cara sud del Descabezado, la resposta col.loquial hauria estat: "Quizá, puh..."
Cal tenir en compte que a Xile és d'allò més corrent utilizar el "puh" i el "poh" al final de les frases, com una coletilla.
Dues imatges d'un nou rèptil. Aquesta vegada en sé el nom perquè el veuré fotografiat en un llibre de rèptils de l'entrada del parc: aquest animaló s'anomena "matusto" i m'acompanya fent bronzo una estoneta...
Un nou reguitzell de floretes silvestres
I un ocellet entre els arbres que es deixa fotografiar
Campament entre lengas, un lloc encantador
Al tercer dia em llevo tard i esmorzo tranquil.lament al solet. A quarts d'onze del matí acabo l'àpat. El cel s'encapota per moments i corre l'airet. Abans de retornar a l'entrada de la reserva volia anar a donar un tomb pel caminoi que mena al Parc Nacional Radal-Siete Tazas però desisteixo a causa del cel cada vegada més gris i amenaçador. Dedicaré una estoneta a escriure el periple d'aquests dies mentre espero com evoluciona el temps.
Finalment a quarts d'una del migdia desfaig la tenda i plego veles. Baixaré pausadament fins a l'entrada on he quedat amb en Sebastián. I és que passejar-se per aquests boscos de lengas i roures és un plaer que demana disfrutar-lo amb tranquil.litat.
Les lengas són similars als roures. Són els arbres típicament australs, patagònics.
M'aturo en aquest riuet a fer un petit mos. Mentre menjo descobreixo, sota una roca, un animaló similar a un escorpí, però més gran i brillant. Agafo la càmera pero el bitxet desapareix esporuguit sota la pedra. Cautelosament provo d'aixecar-la però ja no hi ha rastre de l'estrany animaló. Quina peneta, hagués estat una bona fotografia.
Branca de lenga
I floretes del mateix arbre
I aquests en són els fruits
I això sembla un canyissar
Com podeu veure dedico la baixada a l'observació. Com m'agradaria tenir quatre bones nocions de botànica, biologia i geologia, manoi!
I una papalloneta no podia faltar. Gens especial però no me'n vaig saber estar...
Jo diria que això és un formiguer però no ho sé del cert...
I unes quantes floretes més per a la col.lecció. Mare, no et queixaràs aquesta vegada! De totes les floretes fotografiades en faria un ram per a la meva mare que pateix per a mi a totes hores, li'n faria un ram perquè a ella li encanten les flors, però ja sabeu que no s'ha d'arrancar la flora en plena naturalesa, i menys dins d'una reserva nacional. Així que mare, selecciona les que més t'agradin i en fas un collage o un salvapantalles per l'ordenador, de part del teu fillet que va marxar perquè volia ser ocell...
I així, com un biòleg aficionat i atent a qualsevol cosa que pugui sorprendre'm, em passejo senderó avall sense presses. Acabo fotografiant els núvols i tot. Un dia d'aquests m'agradaria buscar als meus arxius fotogràfics diferents classes de núvols i fer un post exclussivament dedicat al tema. Per algun motiu serà que l'empresa de globus es deia Nimbus, oi?
Com que encara és d'horeta quan arribo a baix, visito un altre sender interpretatiu del parc, el sender de Retrincura que acaba desembocant al mateix mirador que vaig ser el primer dia. Torno a provar de localitzar la cara de l'indi en el Cerro El Morrillo pero no ho aconsegueixo. Em deu faltar imaginació...
I quan ja sóc a punt de marxar de la reserva em torno a topar amb la "simpàtica" aranyota del primer dia. Fixeu-vos en un detall, aquesta bestioleta només té (compteu les potes), sí, efectivament, només té set potes, set enlloc de les vuit que hauria de tenir. Oi que a tots ens van ensenyar que les aranyes tenien vuit potetes? I les fotos d'una de les aranyes del primer dia, si les torneu a mirar, veureu que també n'hi ha una de només set potes. Serà la mateixa que vol acomiadar-se de mi? D'això se'n diu ser un bon observador, oi?
I en canvi si us fixeu en aquesta, a part de ser més grandota que l'altra, si que té vuit potes...
... I una cara o el que sigui que fa realment por. Un animaló ben peludet però que els nens xilens han adoptat com una mascota. Dies més tard ho comprovaré en un càmping on seré amb en Sebastián. Pels nens xilens les "peludas" són com els ossets de peluix per a nosaltres. Va de debò!
Finalment arribo al lloc de trobada amb en Sebastián a les sis de la tarda, una hora abans de la convinguda. Com que tinc temps i energies, enfilo pel caminoi de més avall que mena als vestigis arqueològics de Piedras Tacitas.
Si us hi fixeu, no són més que uns morters per a batre el gra en una enorme roca al costat del riu.
I dalt la pedrota torno a reposar esperant les set de la tarda.
I mentre espero mirant els arbres, aconsegueixo aquesta imatge del Lloro de Tricahue. Per fi puc veure'l i, per postres, fotografiar-lo!
A les set sóc al lloc convingut però en Sebastián no apareix. A un quart de nou del vespre decideixo buscar algú que pugui deixar-me un celular per a provar de trucar-lo. Res. Tots els residents dels voltants es mostren amables i disposats a ajudar-me però. Finalment, la Marcela, la veïna més propera de la reserva em deixa el seu mòbil. En Sebastián no contesta. Començo a pensar en els tòpics dels xilens impuntuals. La Francisca m'acull a fer un mos a casa seva i conversem una llarga estona mentre pelem patates per un dinar que té l'endemà. El guardabosc de la CONAF m'ofereix de passar la nit a la seva cabanya si no apareix en Sebastián. El darrer dels busos cap a Talca fa un parell d'hores que ha marxat.
Pero finalment, quan tota la gent dels verals ja em coneixia, diviso el Peugeot 206 d'en Sebastián. El pobret s'havia perdut i feia dues hores que voltava per a trobar la reserva.
Cap a les deu de la nit ens dirigim cap a les Lagunas del Maule. Després de dues hores de cotxe, arribem a un retén dels carabineros. El camí està tallat per l'acumulació de neu i no l'habilitaran fins al gener. Tururut les llacunes del Maule. Girem cua i decidim anar a dormir a la Laguna de Colbun, la que veieu a la fotografia.
Passem la nit en aquest càmping.
Montse, oi que sembla en Joc?
Algunes imatges dels voltants de la Laguna de Colbun
Després de voltar una estoneta pel llac, tornem a caseta, a Talca. Una dutxa i un mos i retornem al vehicle per a visitar el Parc Nacional Radal-Siete Tazas i Parque Inglés.
Diverses imatges del Salto del Velo de la Novia, un de tants saltants d'aigua de l'entorn
I aquestes són les famoses Siete Tazas, uns pous escalonats al riu, ben curiosos
Salto de la Leona
Decidim baixar al riu i per les pedres acostar-nos sota el saltant d'aigua de la Leona. Un lloc extraordinari.
Després de visitar els salts d'aigua de la zona de Siete Tazas, enfilem cap al Parque Inglés, on dormirem al càmping de la CONAF per a fer una excursioneta l'endemà de bon matí.
Diverses imatges durant les darreres llums del sol
Un coihue monumental de camí cap a los Chiquillanes, el caminoi que farem l'endemà
Imatges del caminoi de diumenge al matí. Un agradable passeig per uns entorns privilegiats.
I més floretes...
La vall glaciar i volcànica del Bolsón i el Valle del Indio. Un amic del guardabosc va ensenyar-nos fotografies de l'interior de la zona. Hi ha llocs impressionants però jo no tinc prou temps per a visitar-ho tot. Xile és enorme i mai s'acaba. Un país indispensable per a qui agradi la naturalesa i la muntanya en general. Veniu-hi, us encantarà...
Més llangardaixos...
I ja de baixada tornem a aturar-nos a la zona de Siete Tazas i els salts. Aquesta vegada però els visitem des de l'altre cantó del riu, des d'una altra perspectiva.Bé, família, fins aquí aquest nou post. Demà marxo cap a Pucón, a la novena regió. Vull passar alguns dies pel Parc Nacional del Volcà Villarrica, els dies de Nadal al solet de la muntanya de l'Araucanía xilena. Fins aviat i bon Nadal a tots!!
Escrit per Toni diumenge, de desembre 17, 2006
