"Si Diós quiere, volveré..." Curiositats de l'Equador, 1ª part...

Aviat farà dos mesos que volto per l'Equador, país que, tot i les seves contradiccions, ja em té el cor robat. Porto algunes hores repassant i enumerant mentalment totes les coses que voldria explicar-vos perquè us fessiu una idea general d'aquest petit país andí.
M'adono, des que viatjo, que em costa moltíssim esriure a mà, a puny, a la meva llibreta. Necessito i depenc d'un ordenador per a organitzar les idees -ja només em faltaria carregar un portàtil dins la motxillota!-. Per això, molt sovint, escric sobre la marxa directament al blog. I aleshores m'estresso pel fet d'anar a contrarrellotge pels calés que gasto en internet. De mitjana, una hora costa 0,70$!
Ara però, sóc estiradet al meu fantàstic llit a Riobamba -per fi un llit que no s'enfonsa!- i procuro d'escriure i ordenar tot el garbuix d'idees que ja demanen de sortir.
Voldria explicar-vos algunes curiositats del país, moltes d'elles extrapolables també als païssos veïns. El primer que se m'acudeix és, inevitablement, tot el que envolta els viatges en bus. Aquí és "bus", un autobus no saben el què és, de la mateixa manera que "carro" és cotxe. La gran majoria de vehicles de tracció mecànica es caracteritza per lliscar -sí, literalment lliscar- per l'asfalt -quan n'hi ha-; sí, sembla un miracle de la providència que se n'estavellin tan pocs. M'he acostumat -per la meva pròpia tranquil.litat- a no mirar l'estat de les rodes abans de pujar als busos. Sembla estrany que la ITV espanyola no s'hagi instal.lat aquí per a fer calés com la Repsol o la Telefónica...
El cas és que és senzill desplaçar-se en bus pel país. A totes hores hi ha busos pels destins més recòndits. Els primers viatges en bus són tot un espectacle per si mateixos, el que passa és que quan ja n'has agafat una dotzena, ja és sempre la mateixa pel.lícula, un martiri repetit, una agonia comparable a veure lo que el viento se llevó dia sí, dia també.
Arribes a la terminal després d'haver agafat un bus urbà tofat de gent o d'haver-te barallat amb un taxista perquè volia cobrar-te com a un gringo.
Allà t'esperen milers de borinots cridant tots els destins imaginables: Quito, quito, quitoooooo!; Cuenca, Cuenca, cueeeeeeeenca!; Ambato, Ambaaato, Ambaaaaaaato!... Quan et veuen carregat amb la motxilla, deixen de cridar amb exclamació i ja els tens tots al damunt xisclant la mateixa cantarella però amb interrogació (?). Si caus al parany i pronuncies allà on vols anar, ja has begut oli, l'afortunat/da se't llançarà al damunt i, o bé t'arrencarà la motxilla i la carregarà al seu bus, o bé t'empenyerà cap a la finestreta de la seva companyia per a què compris el "boleto". Consell: si et trobes en una terminal gran, guarda't el secret i no desvelis el teu destí. Ignora els borinots perquè t'arrisques a comprar el "boleto" del bus de la companyia que sortirà d'aquí a dues hores. Tampoc provis de trobar algú imparcial que t'informi correctament. T'enganyaran perquè pugis al seu bus. La competència és feroç. Simplement espera i relaxa't fumant una cigarreta o mastegant xiclet. I escolta i observa. Quan vegis un bus amb el teu destí a punt d'arrencar, aleshores, acosta't-hi, i no hi pugis fins que hagin tancat la bodega on han carregat la teva motxilla i, si pots, seu en un lloc estratègic des d'on puguis estar al lloro cada vegada que carreguen i descarreguen andròmines -gallines i sanchos (porcs) inclosos-.
Si has de fer un trajecte llarg, no compris begudes ni queviures a la terminal. Espera't a fer-ho dalt del bus. Una desfilada interminable de venedors et distrauran durant tot el recorregut oferint-te les coses més inimaginables, amb més o menys gràcia, però sí a molt bon preu. Si tens sort, fins i tot, pujarà un xarlatà per a vendre productes miraculosos i, al.lucinaràs mandonguilles del quòrum que tenen!
Acabaràs comprant alguna cosa per a picar perquè no podràs resistir l'olor de la fritada del veí del costat, o de mandarines, pomes o plàtans o, fins i tot, de chochos. Sí, sí, proveu els chochos...
Et sorprendrà veure com els venedors salten dels busos en marxa amb extraordinari equilibri i habilitat.
Aleshores instal.la't al teu seient tan bé com puguis i procura aïllar-te de la música estrident i a tot volum que, inexorablement, sonarà: cançonetes cutreromanticones o pitjor, reguetón o salsa. És més provable que el bus arrenqui sense rodes que sense música, sempre la mateixa música... N'acabaràs tan tip que, per les nits, et desvetllaràs suat, taral.lejant la tornada d'aquella maleïda cançoneta que, fins i tot, et posaran al cine abans de començar la pel.lícula.
Més tard o més d'hora, pensaràs que ets en una barca a alta mar en plena tempesta tropical, quan la ferralla mecànica en la qual viatges derrapi a tota velocitat pels revolts i freni tot d'una per a vomitar o engolir passatgers en marxa. Començaràs a entendre perquè tothom se santigua abans de sortir i pensaràs a fer-ho -per si les mosques- la propera vegada.
Ben aviat descobriràs les frases encomanant-se a Déu al vidre davanter de tots els busos: Si Diós quiere, volveré... etc.
Si habitualment ets dels que no et mareges, procuraràs seure cap al darrera del bus. Si seus molt al davant t'estressaràs de veure l'ajudant suant mentre puja i baixa i repetint: siga no más als passatgers nouvinguts, fins i tot empenyent-los perquè sigui com sigui, el bus ha de complir amb l'horari establert. De tant en tant el veuràs llançant-se al buit i corrent a contrarrellotge amb una targeta per a fitxar i, desitjaràs que quan torni un segon després, no pronuncïi les fatídiques paraules: dale gas que no llegamos!. Perquè llavors veuràs totes les dentotes negres del conductor sota el seu somriure sàdic i t'imaginaràs que ets al circuit de Montmeló assegut al costat d'un kamikaze japonès avançant a tot quisqui i apurant les frenades. Serà el moment de pensar en la persona que estimes i acomiadar-te o bé encomanar-te a la providència i resar al/s Déu/s. No resistiràs massa estona observant els avançaments ni les frenades a l'últim sospir.
Per supervivència, decidiràs provar de dormir amb el teu MP3 a les orelles, aïllant-te de tot.
Quan arribis a destí, si no t'han robat ni t'has estavellat, comprendràs que, tot i així, és la milor manera de viatjar pel país.
No estaràs tranquil del tot fins que reconeguis la teva motxilla enmig de la polseguera. Cada viatge en bus la teva motxilla envellirà cinc anys i tu hauràs ressuscitat, i sentiràs que tens ganes renovades de viure minut a minut, perquè sabràs que ets viu gràcies a un munt de petites casualitats.
Aquest és el viatge "tipus" de tots els busos interurbans que circulen per la panamericana. Els busos de les zones rurals més remotes són tota una altra història. Ja no patiràs per la velocitat, sino per les esllavissades, pel fang -més d'una vegada hauràs de baixar a empènyer-, pels penyasegats...
Sabràs quan surts cap a destí, però mai tindràs la certesa de quan arribaràs. I aprendràs a carregar-te de paciència encara que no vulguis...



Esllavissada de camí cap a la Reserva. Vam trigar nou hores per a fer uns 50 kilòmetres!...