Parc Nacional Les Torres del Paine: la joia de la Patagònia xilena...

El Parc Nacional Torres del Paine, situat a uns 160 kms al nord oest de Puerto Natales, és el Parc Nacional més popular de Xile. Conté un dels trekkings més famosos del món, el que ens disposem a fer la Dolors i jo aquests propers dies.

En el bus de Puerto Natales al Parc Nacional Torres del Paine...

El primer dia és de pluja continuada. Multitud de botes assecant-se davant l'estufa de llenya de la caseta del guardaparc, al campament Serón...

El 1978 va ser reconegut per la UNESCO com a Reserva de la Biosfera, otorgant-li un important reconeixement mundial com a ecosistema a preservar.

La nostra aventura comença el 23 de gener de bon matí. Després d'un excel.lent esmorzar a casa la Betty, agafem un bus de Puerto Natales fins al parc. Gairebé quatre horetes de trajecte sota un cel gris, pluja i vent. A les onze del matí ens trobem sota el porxo de l'alberg Las Torres. Plou amb suficient intensitat per a repensar-nos cap a on tirem. La idea és combinar el circuit gran del parc amb el conegut circuit de la "W". tothom ens recomana que assegurem de fer la "W" si fa bo. Després de pensar-nos-ho força, decidim enfilar sota la pluja cap al campament Serón, a quatre hores d'on som, a l'inici del circuit gran.

Amb en David i l'Olaf, de 17 i 21 anys respectivament, dos joves catalans de Cambrils i Salou que porten tres mesets entre l'Argentina i Xile fent i venent artesania. Uns noiets encantadors...

Completarem l'etapa en poc més de tres hores, força xops per la pluja constant, el fang del camí i els molts rius crescudets que hem hagut de creuar (no hi ha ponts).

2n dia: després de la pluja del primer dia, el segon es desperta amb bons presagis al campament Serón.

La zona que ens disposem a recórrer és internacionalment coneguda com l'un dels llocs més bells i únics del planeta. Ara que transcric tot això després d'haver completat nou extraordinaris dies de caminada, puc garantir-vos que aquest reconeixement encara es queda curt. això és sublim, uns paisatges fascinants que semblen de cartró-pedra, col.locats estratègicament per a sorprendre't a cada pas, com si fos un decorat per a una superproducció de Hollywood.

Boirines matinals efecte de la condensació de la humitat de tot el dia de pluja anterior...

Camps immensos de margarites. Com que fa bo decidim desfer l'etapa del dia anterior i tirar cap a la "W" per a assegurar les etapes més escèniques i famoses amb bon temps. A dos quarts de vuit del matí ja hem plegat la tenda i caminem de tornada pel mateix camí del dia anterior. Però aquesta vegada amb solet. Com canvia el paisatge!

Cerro Edoardo (1750 m), el descens pel Valle Encantado és un passeig entre flora multicolor...

El nom del Parc Nacional prové de les magnífiques torres rosades de granit situades a la zona oriental del parc, al nucli central del nostre periple.

El Valle Encantado és atravessat pel cabalós riu Paine, un dels més importants del Parc Nacional...

A l'Alberg Las Torres fem una paradeta. Són les 11.45. Al migdia continuarem muntanya amunt en direcció al campament Las Torres, sota les famoses torres de granit que donen nom al parc...

En llengua aonikenk (tribu indígena que habitava l'indret), "paine" significa "blau pàl.lid", possiblement fent referència a la multitud de llacs de l'entorn.

D'entre els núvols, la Dolors descobreix les estribacions nevades del Monte almirante Nieto (2668 m)...

L'Almirante Nieto ens dóna la benvinguda i ens augura millora en el temps...




Sens dubte, som en un racó d'una bellesa natural excepcional, sorprenent per la seva diversitat i espectacularitat, amb profunds llacs d'origen glacial, cims nevats, geleres penjants, boscos autòctons de lengas i coihues, rius torrencials i les dues grans perles: dos accidents geogràfics que singularitzen l'entorn: Els "cuernos", pics granítics coronats per capes fosques de roca sedimentària; i les pròpies "torres", tres columnes de granit rosat difícils de veure sota el cel blau.



Dues fotografies d'un ocellet ben divertit...


La Hostería Las Torres, un hotel megaluxós dins del Parc Nacional!...

Motxillota al Paso de Los Vientos. Després d'un fort ascens de més d'una horeta pel Valle Ascensio. Som a mig camí del Campament Las Torres, on dormirem...

Paso de Los Vientos...


Un falcó enmig del bosc de lengas...


Campament Las Torres. Hi arribem a les tres de la tarda...

A dos quarts de vuit de la tarda, després de fer una merescuda migdiadeta dins la tenda, fem una excursioneta fins al famós mirador de Las Torres, a tres quarts d'hora muntanya amunt des del campament. No hi ha sort: només veiem les Torres parcialment...

Dos ocellets ens fan una visita mentre esperem que s'alcin els núvols...

i la lluna també surt d'entre els núvols per a deixar-se fotografiar...

Diverses imatges de les Torres des del Mirador...

Al tercer dia ens llevem a les 4.30 h. de la matinada. Toca tornar a pujar al mirador per a provar sort i gaudir de la sortida del sol il.luminant les Torres. La fotografia en qüestió està feta a quarts de sis del matí amb les primeres llums...

Però la mala sort torna a aparèixer. Es cobreix tot i plovisqueja. Ens refugiem sota aquesta enorme roca. Són les sis del matí i fa fresqueta...

Refugiats dins la cova...

La llum del sol daura el Cerro Nido de Cóndor, a la dreta, i amb la humitat de la pluja es forma un petit arc-iris, el veieu?...

Neix el dia al fons de la vall...

Però la llum daurada no il.luminarà les Torres perquè els núvols tapen el sol. Una peneta...

Decidim esperar una estoneta més dalt del mirador a veure si canvia el temps tot d'una... Aquí tot és possible...

Un raig de sol il.lumina la Torre Sur (2850 m)...

I a les 7.10 h. una llum platejada irreal il.lumina l'ambient...

A dos quarts de vuit decidim baixar ja cap a la tenda...

Un cop al campament preparem una motxilla i esmorzem. Aquest matí remuntarem el Valle Ascensio fins al final, on hi ha el campament Japonès, campament pels escaladors que proven d'assolir les Torres pel vessant oest, les vies normals a aquestes impressionants torres granítiques...

Per fi veiem una mica de cel blau!...

Flors ben difícls d'observar per aquí, són els "zapatitos de la virgen"....

Entrem al remot i poc visitat Valle Del Silencio. Sens dubte és l'indret més agreste del trekking!...

Per entre congestes de neu ens anem acostant a la base dels Cerro Fortaleza i Cerro Escudo...



Fins que descobrim la cara oest de les Torres. Per fi veiem les Torres sota el cel blau!...

La Vall del Silencio acaba en una gelera entre la Torre sur (2850 m) i el Cerro Fortaleza (2681 m)...


Imponent cara Est del Fortaleza...

La Dolors es refugia del vent sota el Fortaleza. El vent en aquest racó perdut del parc nacional és fred i intens...





Torres sota una cascada...



Ben abrigats sota les tres Torres...


Torre Sur (2850 m)...

Cerro Fortaleza (2681 m)...

Cerro Tridente I (1878 m)...

Comencem a baixar després de disfrutar d'un parell d'horetes de bones vistes a recer del vent...

Retornem pel mateix camí de pujada, per les congestes de neu sota uns núvols ben divertits...

Descans a recer de vent...

Coixinet de floretes grogues...

Dues pedres curioses...

Recordatori de l'ascens d'una expedició coreana a la torre Central (2800 m), el 17 de gener passat...

Fem un petit mos al campament japonès conversant amb cinc escaladors equatorians que pretenen quedar-se aquí un parell de mesos per aprofitar qualsevol escletxa de bon temps per a fer les torres. Quina nostàlgia de l'Equador quan sento el seu accent!...

Floretes...

Fulles i fruits de la lenga...

Flor ben estranya...

Creuant un de tants riuets de camí cap al campament Las Torres, per entre boscos de lengas...

Bolets...

Núvol lenticular, oi que sembla un dofí?...



Fruits...


Restes mig fossilitzades de líquens en una roca de granit...

Els meus peus després de la llarga caminada d'avui. Més de quatre horetes per la Vall del Silencio...

Al quart dia, dia 26 de gener pujo sol altra vegada de matinada cap al mirador de Las Torres. Torno a provar sort i intentaré veure el sol il.luminant les torres amb les primeres llums ocres. La foto és feta a les sis menys cinc de la matinada...


Però novament no hi haurà sort. és ben difícl perquè sempre està encapotat aquí dalt!...



Després de baixar novament al campament Las Torres, dormo un parell d'horetes i baixem muntanya avall. A mig camí, al Refugio Chileno, captem aquesta imatge d'uns turistes contemplant la vista des d'un banc...


El dia continua encapotadet, plou i surt el sol a estones. En fi, temps purament patagònic, imprevisible i canviant...


Durant la baixada, primer voregem la Laguna Inge...


Fins a topar-nos amb l'enorme Llac Nordenskjöld, que vorejarem fins al final...


Notro...

Flor blava...

Diferents vistes del Llac Nordenskjöld...

Cuernos del Paine entre nuvolades...

Fixeu-vos en els núvols de la fotografia: semblen dues cares mirant-se damunt dels majestuosos cuernos del Paine...

Continuem vorejant l'inacabable llac... el paisatge és fascinant, un indret meravellós!

Lenga solitària davant del cuerno Principal (2600 m)...

Més "cuernos"...

Riu Bader, al costat del Refugio Los Cuernos...

Diferents imatges dels Cuernos des del refugi...

Descans al solet als bancs del Refugio Los Cuernos...

Cascada sota els Cuernos, de camí cap al Campament Italiano...

Lenga i cuernos...

Passat el turonet del fons de la imatge començarà la pujada fins al campament italiano...

Banyet gelat al llac Nordenskjöld...

Platgeta...

Una altra imatge del llac enfilant ja la pujada cap al proper campament...

Arbre mort fotogènic amb els cuernos de fons...

A les set de la tarda arribem al campament italiano després d'una dura jornada. Prparem un bon soparet per a recuperar energies...

Cuerno Norte (2400 m) i Cuerno Principal (2600 m) des del campament...

Núvols al capvespre. Tot un espectacle aquí a la Patagònia...

No sóc l'únic entusiasmat a fotografiar els núvols. Una noia del campament fotografia també les nuvolades sota els Cerros de Paine Grande...

Més nuvolades!...

Cinquè dia: 27 de gener. Avui enfilarem muntanya amunt des del campament italiano per a dirigir-nos al campament Britànic i al seu mirador. A la fotografia podeu veure el Cerro Paine Grande, el cim principal del massís, de 3050 metres d'alçada, sostre del Parc Nacional.

Els cims de Paine Grande estan envoltat d'enormes geleres penjants. Som al famós Valle del Francés.

Primer pla del cim principal envoltat de geleres inaccessibles per les allaus constants...

I parlant d'allaus, no triguem a veure la primera que capta la meva càmera. Mentre pugem la vall anirem sentint la fressa de les constants esllavissades de neu. Tot un espectacle esfereïdor...



En poc més de dues horetes arribem al campament Britànic, on la vall s'obre tot d'una, un enclau estratègicament situat envoltat de muntanyes...



Cerro Espada (2300 m), Cerro Hoja (2200 m) i Cerro Máscara (2300 m)...




Fem un mos prop del campament Britànic. El dia és gelat i gris...



D'entre el bosc de lengas sorgeix a l'esquerra el Cerro aleta de Tiburón (1717 m), enteneu el perquè del seu nom?...

La Dolors decideix tornar a enrera i esperar-me al campament italiano. Jo continuaré amunt més enllà del mirador...

Al mirador em faig aquesta fotografia amb el Cerro Catedral (2168 m) de fons.

I decideixo continuar amunt fora de sender en direcció al Collado Fortaleza, el que veieu a la imatge...




Primer pla del Cerro Catedral (2168 m)



Tota la cresta granítica que envolta el Cerro Catedral.




Plantes resilients del vent més intens.




Torre Central del Paine (2800 m) des del Collado Fortaleza. Aquí dalt només som tres persones, la multitud és al mirador, una horeta tarteres avall. Després de tants dies caminant pels senders del parc entre multitud de turistes, em sento alliberat aquí dalt. I és que aquest Parc és un dels més visitats del món. I la veritat, costa de païr tanta gentada. Sortosament el lloc s'ho val en escreix!



Els tres Cerro de Paine Grande des de dalt al coll.



Foto al punt més alt, sóc a uns 1300 metres d'alçada.


Força amunt si considerem que el Parc Nacional és gairebé a nivell de mar.




Llac Nordenskjöld tot baixant al campament italiano, on hi ha la Dolors i la tenda.

Sisè dia: 28 de gener. Del campament italiano al campament Los Guardas. Vista dels Cuernos des del Llac Skottsberg.

Arribada al campament de Paine Grande, davant del Llac Pehoé. D'aquí enfilarem cap al sender Grey.

Els tres Cuernos des de Pehoé. Un espectacle sorprenent!

Laguna de Los Patos.

Núvols divertits per damunt del Llac Grey. Som de camí cap a la gelera Grey.

Floretes blanques...

Damunt del llac Grey, amb la seva gelera al fons i l'illa de Nunatak.

Lenga solitària damunt l'espectacle Grey...


Més Grey...



Las Siete Camisas, així les anomenen...




Un lloret patagònic...

Després de més de sis horetes caminant arribem al Refugio Grey. Els més rics i còmodes hi arriben en catamarà...

Enorme núvol lenticular per damunt de Grey...

Però no ens aturem a Grey. Aquí el càmping no és gratuït. I tot val una fortuna en aquest parc. Encara ens falta una horeta de forta pujada fins al Campament Los Guardas, allà és de franc i mai hi ha tanta gent com als de pagament...

A mesura que pugem cap al Campament Los Guardas ens anem apropant a la gelera de Grey. A mig camí ens aturem a fer unes bones fotografies de l'espectacle... Això és més petitoi que al Perito Moreno, però sense tanta gent, i l'entorn... l'entorn aquí dalt és realment màgic!

Més fotografies de la gelera Grey. Un racó realment impressionant...

Passarem tot el vespre dalt del mirador del Campament Los Guardas extasiats per la bellesa de l'entorn...

Les ombres de les muralles de gel retallades al llac...


Els núvols gairebé treuen protagonisme a aquest món de gel...



Les darreres llums desapareixen rera els núvols. Avui tampoc hi haurà un bon crepuscle...

Setè dia: 29 de gener. La Dolors decideix descansar al Campament Los Guardas. Jo provaré d'arribar almenys fins al Campament El Paso i, si puc, fins al famós i mític Paso John Gardner. El despertador sona a les sis del matí però a fora plou. A les onze del matí sembla millorar i enfilo cap amunt.

El camí és ple d'escales en molt mal estat com les que veieu, realment en estat precari. Després d'atravessar un parell de barrancs d'aquesta manera, comença a ploure. Decideixo tornar al campament. No vull ser sota una tempesta sol per aquí.

Quan arribo de nou al campament la Dolors està llegint. Em proposa d'aprofitar la tarda per anar baixant.

Una horeta després som de nou al Campament Grey. Ens refugiem de l'aiguat al refugi. I com que la cosa no sembla pas voler millorar, acabem acampant aquí.
Passarem la vetllada amb una colla de joves xilens universitaris de Santiago i una família de catalans que han vingut a veure al seu fill que estudia botànica a Punta Arenas. Una vetllada agradable dins del recer del refugi.




Vuitè dia: 30 de gener. Ens despertem tardet perquè no para de ploure i fa moltíssim vent. Al final decidim plegar la tenda xopa i enfilar avall encara que faci mal temps. En un principi ens preocupa la pluja i les incomoditats d'acabar xops de cap a peus, però al final el pitjor serà el vent. Mentre baixem trobem ràfegues de més de 120 km/h, un vent huracanat que ens fa caure amb el pes de les motxilles. Fins ens arribem a espantar quan flanquegem els penyasegats d'un dels llacs. Gairebé que ens hem d'agafar a les roques per no caure a l'abisme.


Després de tres hores sota les ventades, cansats, arribem al Campament de Paine o Pehoé. Mengem alguna coseta refugiats en un dels quinchos arrecerats del vent i, després de molt pensar-nos-ho, continuem camí enmig del vent.

El camí voreja el Llac Pehoé sempre amb els fotgogènics "Cuernos" de fons. Llàstima del vent!

El vent és tan fort que ens veiem obligats a treure'ns les botes per a creuar un riuet. Hi ha un petit pont d'un sol tronc per a creuar-lo, però amb les ràfagues huracanades significaria caure de totes totes. Per això optem per creuar el riu amb les xancles, amb l'ajuda d'una corda instal.lada expressament pels dies de vent com el que ens ha tocat.

Després d'una horeta de camí arribem al mirador de Pehoé. Un lloc extraordinari. Hi estem poqueta estona per culpa del vent, però fem les fotografies de rigor. Provo de preparar un trípode per la foto conjunta però és del tot impossible, el vent fa caure la càmera.

Sota la Punta Bariloche (2600 m), el cim més baixet del grup de Cerro Paine Grande.

Després de creuar el Llac Pehoé, el caminoi continua vall enllà entre camps immensos fuetejats pel vent. És un martiri caminar per aquí, semblem titelles a mercè del vent procurant mantenir-nos dempeus...

Les Torres del Paine sorgeixen rera els Cuernos, tot un espectacle pels ulls...

Trigarem unes tres horetes més per arribar al Campament Las Carretas, al costat del Riu Grey. Allà passarem la vetllada amb dos nois de Santiago. Són aquí per a fer un reportatge-audiovisual que volen presentar a festival europeus. Els aconsellem alguns llocs de Catalunya per a provar sort. Potser al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló?

Novè dia: 30 de gener. Avui ja no fa vent. Som al darrer dia de la caminata. Només ens queden dues horetes fins a Laguna Serrano, on a les 13h hi ha bus de retorn a Puerto Natales.

Una bandúrria, un ocellot amb molta història pels aonikenk. Hi ha un munt de llegendes sobre aquesta bestioleta. Es diu que els indígenes callaven quan el veien volar i acostar-se'ls. Si no ho feien caurien malaveranys a la comunitat.

El darrer dia és tapadot però els Cuernos encara es resisteixen a resorgir entre els núvols. Hem tingut molta sort tot i les ventolades i els dies de pluja. Al cap i a la fi, això és la Patagònia, i no hi ha més remei que tastar tots els climes. Així són aquestes terres, aquestes muntanyes...

Som a prop del final. No voldria marxar. Descansaria un parell de dies i tornaria al parc per a fer les etapes que ens mancaven del Circuit Gran. Un altra vegada serà. És un lloc on vull tornar-hi, però segurament a l'octubre o al març, les millors èpoques per a no trobar tanta i tanta gentada!

Guanaco, el darrer dels animalons presents durant els nou dies de recorregut pel Parc Nacional de Torres del Paine. Si mai veniu per aquí no deixeu pas d'anar-hi i recórrer tots els senders. Us sorprendreu a cada moment.

Per fi avui penjaré aquest post maleït. I és que ara som a 12 de febrer. Ha passat molt de temps ja des que vam tornar del Paine, però la Patagònia no es caracteritza precisament per a tenir una connexió massa ràpida d'internet. He hagut de penjar-ho tot a estonetes i tenir molta paciència per a poder fer aquest post. Masa feinada! Ara som a Puerto Madryn, a 1800 km al nord d'Ushuaia, d'on venim. El proper post serà dels primers dies de febrer. De Punta Arenas a la Terra del Foc, a la fi del món, però això ja serà una altra història...