I per fi, la Patagònia...

Hi ha discrepàncies sobre on comença, però el que si que està clar és on acaba, a la punta més austral d'Amèrica, a la fi del món. La Patagònia era per a mi un territori mític, màgic, abans d'emprendre el viatge. A mesura que m'hi acostava rebia comentaris cada vegada més engrescadors sobre aquesta terra inhòspita, des dels viatgers estrangers fins dels propis xilens. Ara ja hi sóc i ja no voldria marxar-hi. No només són els paisatges verges i fascinants, i la gent que la pobla, encantadora i sempre disposada a la conversa, acollidora com mai havia vist durant el meu periple per l'Amèrica del Sud. La Patagònia embruixa sense saber-ne massa els motius, si la vius en calma, sense els estressos d'un viatge llampec, t'atrapa i t'encanta en un dolç encanteri.

I és que la Patagònia s'olora, es respira, t'embogeix a petites glopades. Ara començo a comprendre a Bruce Chatwin i el seu llibre sobre aquestes terres. Llegiu-lo i potser m'entendreu una mica...

Cotxes embarcant al transbordador de la Arena a Puelche, per a atravessar l'estuari de Reloncavi

Però deixem-nos de romanços i anem per feina que mai tinc massa temps per a relatar-vos tot el que visc lluny de vosaltres. Ara començo a escriure el que serà el nou post, el primer d'un, espero, seguit d'impressions sobre la Patagònia.

Us escric des del Llac Cabrera, mentre gaudeixo d'un extraordinari sol patagònic, un dia excel.lent. Acabo de banyar-me i nedar una estoneta pel llac. L'aigua és ben càl.lida i és tot un plaer haver caminat fins aquí, més de tres horetes, per arribar en aquest racó paradisíac.

I ara, mentre m'asseco al sol, estirat nuet damunt l'herba, començo a escriure-us. Vaig publicar l'anterior post el dia 4 de gener des de Puerto Montt. En aquests moments sóc a dia de Reis, 6 de gener, però aquí això no té cap significació perquè no se celebra. I el meu millor regal és ser aquí, a Hornopirén, amb el bon temps que m'acompanya els darrers tres dies.

El dia 4 vaig agafar el bus de Puerto Montt fins aquí, gairebé quatre horetes de viatge entretingut i fascinat pels primers paisatges patagònics. Puerto Montt és una ciutat caòtica, nus de comunicacions per anar a qualsevol lloc, al nord o al sud més austral. Tothom ha de creuar Puerto Montt, per això és tan sorollosa i caòtica. No val la pena de quedar-s'hi.

Dues imatges des de dalt del ferry

A les cinc pujo al bus, una tartana que voreja la costa entre llogarrets de pescadors i piscifactories de salmons, rius que es precipiten des de dalt de les muntanyes, a tocar del mar; aigua dolça i salada es confonen aquí. Fins veig cascades que cauen directament a l'oceà! En menys d'una horeta acaba la carretera asfaltada i s'arriba als peus d'una barcassa. Ens transbordarà durant una mitja hora per a creuar l'estuari de Reloncavi. Allà coneixo una parella de mitjana edat de Santiago i dues encantadores australianes que venen a passar tres mesos en una illeta de per aquí. Són biòlogues marines i tenen una beca d'investigació.

Tornem a terra i el bus enfila per la mítica carretera austral. Diuen que es considera que comença just aquí. És una interminable carretera de grava que atravessa tota la Patagònia xilena fina a Villa O'Higgins. La gent em comenta que és una de les poques coses bones que va fer en Pinotxo.

Poc abans de les nou del vespre arribo a destinació, a Hornopirén, als peus del volcà homònim, arran de mar. El nom de la vila és relativament recent, van haver de canviar-se el nom, abans era Río Negro, però succeïa que ja hi havia una població xilena amb el mateix topònim. I és clar, van adoptar el nom del volcà, que significa "foc apagat".

Diverses imatges del volcà Hornopirén (1571 m) al capvespre de la meva arribada

Allà m'espera "l'Aurora y los siete", i la seva parella, en Genaro. Una família nombrosa i encantadora.

Disposo del dia 5 i 6 per a caminar una mica pels verals d'Hornopirén. El dia de Reis a la nit ha d'arribar la Dolors, la que serà la meva nova companya de viatge.

Platgeta del poblet, un paradís per a qui agrada de buscar musclos i altres crustacis

Río Negro, camí cap a Río Blanco

El dia 5 al matí es lleva amb un sol radiant. Vaig a la municipalidad (ajuntament) i pregunto si algú pot informar-me de possibles caminates. Finalment, cap al migdia, enfilo cap a Río Blanco, un riu d'origen glaciar d'aigües entre blanques i calipso, com molts rius alpins.

Diferents imatges de les espectaculars muntanyes verges que separen el Parc Nacional d'Hornopirén del Parc de Pumalín

Fent un mos sota el sol patagònic

Carretera Austral: aquesta mítica via de comunicació interpatagònica és la prolongació de la Panamericana que neix a Alaska. La seva cosntrucció iniciada sota el govern de Pinochet el 1976 fou una autèntica labor de titans. Traçar un camí a través de boscos impenetrables, de vegetació exhuberant, alts penyasegats que queien al mar, rius torrencials, llacs, fiords i, a més, el clima no és dels més tranquils del planeta! Entrecreuada per molts passos de vaixell i plena de ponts, la carretera austral arriba avui fins a Villa O'Higgins, recorreguent d'aquesta manera més de 1100 km. de paisatges sumament increïbles.

Saltant d'aigua prop de Río Blanco

Río Blanco, riu glaciar

D'esquerra a dreta: un servidor, Sebastián, Manuel, Diego, Alex, i en Mauricio estirat davant. Una bona colla amb qui vaig "jugar als colonos" arranjant la cabana

Just quan arribo en un pont del riu algú em crida. És en Manuel Zúñiga i el seu nebot, en Diego. Són dos santiaguins que han vingut a "mochilear" per la Patagònia. Estan arreglant una cabaneta encantadora mig abandonada per a fer-hi nit. La seva idea és baixar carretera austral avall, completament a l'aventura. Em quedo xerrant amb ells sota unes muntanyes paradisíaques i inexplorades.

El raconet és encantador i la conversa agradable. Al cap d'una estona, arriben tres joves de Santiago també, en Mauricio, l'Àlex i en Sebastián. Decideixen passar la nit també a la cabaneta. Jo hauria fet el mateix si no fos que tinc allotjament d'Hospitalityclub.

Compartim tot el menjar que tenim i algunes cervesetes i dinem pelgats. Passa la tarda d'una revoldad en bona companyia. He de tornar abans no fosquegi. Aquí a la Patagònia sóc a l'estiu, i hi ha claror fins a dos quarts d'onze de la nit.

De baixada cap a "casona"

Cap a quarts de nou arribo de volta a Hornopirén, el dia continua essent excel.lent. Baixo cap a les platgetes, on el riu desemboca al mar. Allà conec en Max, un xofer de Puerto Varas que passa tres dies de vacances amb el seu fill i el seu nebot. Xerrem i em convida a més cervesetes. Així són els xilens, gent acollidora i de bona conversa.

Retalls de la desembocadura del Río Negro al mar i rodalies d'Hornopirén

Al vespre arribo a la casa que m'acull i tota la família fem un once. Ja vaig explicar-vos que aquí normalment no se sopa, es pren te, una mica de pa amb palta (alvocats), mortadela o formatge i poca cosa més.

Església d'Hornopirén, tota de fusta, com la majoria per aquestes contrades. No vaig ser a Chiloé, però pel que m'han dit, tots els poblets de per aquí són si fa no fa així

El dia de Reis toca pujar fins al Llac Cabrera, del qual ja us he parlat. En més de tres horetes i mitja hi arribo sota un sol de justícia. L'aigua és sorprenentment tèbia. Passaré dues horetes llargues relaxant-me nedant i prenent el solet.

Prop d'arribar al Llac Cabrera

Primera banyadeta al llac. Després m'animaré a nedar ben endins

Volcà Yates (2122 m) envoltat de geleres

Naturisme patagònic

No hi ha res de més agradable que això. I ningú a kilòmetres de distància! Tot el sol del llac per a mi

Altres imatges del Llac Cabrera (900 m) i voltants

Lliri silvestre

Cabaneta tradicional patagònica. Per a quedar-s'hi tu...

Baixo del Llac Cabrera encara amb un bon solet. quin dia més meravellós. Quan arribo a Hornopirén rebo un missatge al mòbil. La Dolors arribarà al vespre. Ahir va sortir de Barcelona fins a Buenos Aires, d'allà avió fins a Santiago, i d'allà encara un altre fins a Puerto Montt, on arribarà just a temps d'agafar el darrer dels busos cap a Hornopirén.

A les deu de la nit arriba. Està baldada del viatge però tot i així vol anar l'endemà cap al Parc Nacional Hornopirén.

Pont penjant just al començament del camí cap al Llac Pinto Cocha

D'aquesta manera, el dia 7 ens llevem tardet, anem a comprar queviures per un parell de dies i busquem una camioneta que ens acosti fins al començament del sender cap al parc. A dos quarts d'una del migdia, a ple sol, iniciem la caminata muntanya amunt.

La Dolors es mira el volcà Hornopirén

El volcà envoltat de vegetació exhuberant

Després de gairebé sis horetes arribem a la LLacuna de Pinto cocha (900 m), una altra llacuna envoltada de boscos d'alerces immensos i muntanyes nevades.

Arribem dalt del pla del llac extenuats de suor

La interminable pujada es fa eterna però val la pena un cop dalt, al llac. Piquem quatre cosetes i descansem en un banc estratègicament ubicat damunt del llac.

Bosc d'alerces i lengas

Diferents instantànies del Llac Pinto Cocha

Cap al vespre puja boira de la vall i s'encapota. La nit no serà massa freda.

L'endemà, dia vuit de gener, continua encapotadet. Mentre la Dolors descansa llegint dins la tenda, jo enfilo per un senderó que mena al Volcà Yates (2122 m). Una hora i mitja després d'ascens per dintre dels boscos d'alerces decideixo tornar enrera, fer mitja volta. Cada cop està més cobert i es fa tard.

Torno a la tenda. Mengem una miqueta i desfem el campament.

Hem dormit en un raconet idíl.lic a tocar del llac però ara ja toca desfer campament...

...sota l'atenta mirada d'aquest llangardaix

Darreres imatges del llac i voltants. Un lloc molt recomanable si mai arribeu per aquestes terres inoblidables

Rústica porta per a tancar el pas del bestiar, som gairebé al final de la baixada

En menys de quatre horetes som a la pista de terra de l'entrada del parc. Poc després tenim la sort de cara i una furgoneta ens acosta al poble, 15 km més avall.

Al vespre, la Dolors i jo planifiquem una micona els propers dies de viatge cap al sud patagònic. De seguida ens posem d'acord, coincidim en força coses.

En Felipe i en Marco Antonio jugant a l'ordinador

Els quatre germans grans de la família aprofiten que la seva mare i en Genaro són fora, a comprar a Osorno, i no tornen fisn l'endemà, per abnayar-se de nit a la piscina del jardí i fer una bona festola.

Uns germans encantadors, que diferents als nens catalans...

L'Ivan, el fill gran, prepara un encebollado

L'endemà dia 9 de gener ens quedarem amb ells per a cuinar-los algun menjar típic català i fer una festeta de comiat.

Així, passem el darrer dia entretinguts fent de pares de "los siete", cuinant menges a la catalana: un bon sofregit de ceba i tomàquet, amb tonyina, perquè aquí la carn és prohibitiva de cara que és, i una magnífica truita de patates.

Tothom col.labora pel soparet

I heus aquí, tota la família al completo!

Després passem la tarda jugant al "Uno" amb les criatures...

En aquest quiosc dormíem, al costat de la caseta

I amb tots els animalons de la família: un munt de gats i gossos i, la Motita, una ovella qua van comprar-se per a cruspir-se ara fa un any però que no van gosar sacrificar i ja és una mascota més.

I la Dolors, la rateta que escombrava l'escaleta. Cal deixar el lloc tal i com vam trobar-lo.

I aquí teniu la casa, blau clar i groc, inconfusible

Amb l'Aurora, la mare de totes les criatures

L'Aurora i la seva filla petita, la Merhai, ens acompanyen a buscar la barcassa i dir-nos adéu. És trist cada vegada que t'acomiades d'una família tan acollidora...

El dia 10 a les tres de la tarda surt la barcassa cap a Caleta Gonzalo. El matí preparem la motxilla i comprem previsions.

El trans bordador trigarà cinc horetes d'Hornopirén a Caleta Gonzalo. Tenim la sort de cara i el dia acompanya. Voregem illes plenes de boscos exhuberents divisant alguns llops marins que semblen voler acompanyar la barcassa i, sempre, muntanyes i volcans nevats de fons.

A mesura que ens allunyem de la costa, cada cop fa més vent, som al Golf d'Ancud, i voregem tota la península de Huequi passant prop de la Punta Chulao. D'allí tornem a enfilar la costa endinsant-nos pel Fiord Reñihue fins a destí, Caleta Gonzalo.

El volcà Corcobado, molt i molt lluny, però visible gràcies al bon dia que ens fa. De moment tenim molta sort amb el clima...

I així passem les cinc horetes, gaudint d'aquests paisatges i de bones converses amb una parella d'historiadors xilens...

...i un treballador de la Naviera Austral, indignat per la seva situació salarial. Realment Xile sembla el nostre país, la macroeconomia funciona bé, o això ens fan creure, però la gent treballadora està endeutada com nosaltres.

A les vuit del vespre arribem a Caleta Gonzalo, al Parc Pumalín. Allà ens hi espera la Míriam i en Pedro, d'Hospitalityclub. La Míriam té la concessió d'un càmping i, en Pedro, és el responsable d'aquest sector del parc.

Acampem ràpidament perquè ens esperen a la seva cabana amb un bon cafetó de benvinguda. Fem petar la xerrada amb ells, amb l'Estrella, encarregada de l'hort ecològic (té una beca pels seus estudis d'agronomia), i amb la Mariela (una antiga treballadora del parc que és de visita).

Exemplar de Nalca. El fruit es menja entre setembre i octubre. Se'n fan melmelades també. Al vespre en provarem i és deliciosa. Diuen que la Nalca és com el Calafate, que si la proves sempre tornes a la Patagònia. A mi em sembla que ja no em cal tastar res més epr a estar-ne convençut. Per més que pugui, hi tornaré...

L'endemà el dia neix tapadot i seguim dormint fent el manta dins del sac. Cap a les onze sembla voler obrir-se i decidim passejar-nos per un dels senders més propers.

Una passejada que serà gairebé el doble de llarga per a mi perquè la Dolors descobreix a mig camí que ha oblidat la seva càmera de fotos al començament. Desfaig l'itinerari fins prop del principi quan em topo amb un xilè que l'ha trobada.

Arribada a la Cascada. No té nom però és impressionant de debò, com tots els paratges del Parc Pumalín

El caminoi està exageradament ben cuidat: ponts, escales, passarel.les, tot de fusta. L'arribada a peus de la cascada és molt relliscosa però val la pena l'esforç.

Foto de baixada, entre vegetació humida

El Parc Pumalín és el parc privat més gran de Xile, promogut pel controvertit conservacionista iankee Douglas Tompkins, fundador de la marca de roba Esprit. Tompkins va visitar la Patagònia als anys 60 i començà aleshores a adquirir petites parcel.les amb la finalitat de protegir la selva humida patagònica. A través de Conservation Land Trust, una entitat dependent de la Foundation for Deep Ecology, a Califòrnia, Tompkins adquirí unes 295.000 hectàrees en dos sectors separats.

El fet que un estranger es convertís en propietari d'un territori tan extens prop de la frontera argentina fins la costa del Pacífic, va inquietar als polítics i a la població, tot i que el gringo havia declarat que volia donar-ho al govern xilè com a Parc Nacional.

Malgrat això, en adonar-se que CONAF no compta amb els suficients recursos, va decidir sol.licitar al govern que reconeixés la propietat com a santuari de la naturalesa. L'aprovació va arribar ara fa un parell d'anys. La controvèrsia avui en dia prové del tram de carretera austral projectat per a què la onzena regió tingui camí fins a Puerto Montt (actualment cal transbordador). La carretera hauria d'atravessar el Parc Pumalín i el gringo Tompkins s'hi oposa si no se'n fa un bon estudi previ d'impacte medioambiental. La polèmica torna a estar servida.

Al vespre visitem amb el guiatge de l'Estrella, l'hort ecològic i aprenem un munt de coses. El més sorprenent és el tema de la farina de cucs. S'agafen els típics cucs utilitzats per a la terra i mitjançant un procés llarg i elaborat s'en fa farina per a consum tant animal com humà. Serà qüestió de provar-ho...

Floretes dels voltants de l'hort ecològic

Més tard passegem fins a la caleta, tots els dies d'estiu a aquesta hora arriba el transbordador i és l'esdeveniment principal per a la desena de persones que viuen aquí.

Després que la Míriam hagi cobrat als campistes nouvinguts, passem una vetllada tots plegats xerrant i debatint sobre el polèmic Douglas Tompkins i jugant a cartes.

Altra vegada toca dir adéu a nova gent encantadora d'Hospitality. La Míriam i en Pedro han estat gent agradabilíssima. I mireu que petit és el món que, xerrant xerrant, vam descobrir que en Pedro i jo érem fa uns cinc anys enrera al mateix lloc, a Astúries, al restaurant de Casa Cipriano, a Sotres. Ell cuinant les extraordinàries sopes d'all (especialitat de la casa) i jo degustant-les.

El dia que toca marxar sud avall es desperta plujós. Farem dit i finalment uns simpàtics argentins ens acostaran fins a Chaitén, 60 km més avall.

Des de Chaitén tenim altra vegada sort i un home força rude ens porta fins a Villa Santa Lucía. Pel camí parem a fotografiar el Ventisquero Yelcho, el de la fotografia.

Imatges de les muntanyes dels voltants de Villa Santa Lucía. El nom prové de la dona d'en Pinotxo, de nom Lucía, però com diuen per aquí, no té res de santa!

Des d'allà agafem un bus fins a La Junta, on parem a dormir. Els transports a la Patagònia són ben complicats. Per a la carretera austral hi passa ben poca gent i costa que t'agafin fent dit.

L'endemà arribem a Puyuhuapi, un lloc encantador, un port marítim al final d'un llarg fiord.

Algunes imatges dels entorns de Puyuhuapi

No és un llac, és l'entrada del mar pel fiord de Puyuhuapi!

El dia de la nostra arribada al poble, caminem pels voltants i pugem a un mirador. La vista és extraordinària.

Plantem la tenda en un càmping improvisat a casa d'una família molt amable. Avui el seu fill, en Sergio, celebra amb tots els amics el seu aniversari.

Casa Ludwig, l'arquitectura chilota es confón aquí amb l'alemanya. El poble va ser fundat per uns colons alemanys l'any 1935, per això la barreja arquitectònica.

Hi ha qui delimita la Patagònia pel riu Colorado al nord, i al sud pel Cap d'Hornos. Si es consideren els límits d'aquesta manera, la Patagònia és força més gran que Espanya. Aquesta zona desèrtica compta amb menys d'un habitant per a km quadrat. La major part del territori pertany a l'Argentina i, la resta, a Xile. Aquesta terra fascina pels seus grans espais i per la seva diversitat. La Patagònia és sens dubte, un dels territoris més bells del món. Com romandre insensible davant la bellesa serena d'aquestes muntanyes i d'aquests llacs d'alçada enfront d'aquestes costes tortuoses i retallades?

L'origen del nom Patagònia s'atribueix a Magallanes, que hauria exclamat "Ah, Patagón!", és a dir, "grans peus", a causa del tamany i força dels indis Tehuelches. Hi ha dues explicacions possibles: el significat de "pata" en el sentit de "peu", tot i que els helenistes preferiren la versió segons la qual "patagon", en grec, significa "cruiximent de dents". L'autor britànic Bruce Chatwin sosté una altra hipòtesis. El 1512 (set anys abans que Magallanes iniciés el seu viatge) es publicà a Castella, una novel.la de caballeria, Primaleón de Grecia, que tracta sobre una illa llunyana on els homes són cruels, primitius, mengen carn crua i vesteixen amb pells d'animals. A l'interior de l'illa hi viu un monstre amb cap de gos, anomenat el Gran Patagón. quan un s'assebenta que els indis tehuelches no només eren enormes sinó que a més portaven unes màscares de cap de gos, no és estrany pensar que Magallanes portés una còpia del llibre a l'equipatge quan marxà cap al Nou Món.

Al vespre concretem transport fins a Coihayque amb un bon home que surt l'endemà de bon matí. Quatre horetes més de grava fins a la capital de la XI Regió, Región de Aysen.

El dia 14 al matí marxem cap a Coyhaique. Finalment, viatjaré més de tres horetes a l'exterior de la pick-up, per a què una dona càpiga dins la furgoneta i no perdi el viatge. Passaré un fred com mai he passat amb el ventet gelat d'aquestes contrades, però el paisatge és tan al.lucinant que es passa ràpid.

Polseguera de la carretera austral.

Ara us escric a corre-cuita des de Coyhaique. Aquí l'internet és cada cop més car. Com més al sud, més car és tot. Demà tornarem a agafar un nou transport cap a Chile Chico, després d'agafar una nova barcassa. D'allà esperem creuar a l'Argentina per a enfilar cap a El Chaltén i les muntanyes de Fitz Roy. Però tot això ja serà un altre post...