Mitad del Mundo, Pululahua i Panecillo

Aquestes tres primeres fotos són del Panecillo, un turonet enmig de Quito. Continua fent mal temps per variar.




Aquest matí he provat d'arribar-me al cràter del volcà Pululahua. Ho he aconseguit però no he vist ni un borrall. Com sempre mal temps i boira. I això que prometia, que per aquí em deien que es el cràter habitat més gran del món, de més de 4 km de diàmetre, però res, ens ho haurem d'imaginar...





I finalment, les fotos de la Mitad del Mundo, un complex molt visitat pels equatorians. He gaudit del privilegi de tenir un peu a cada hemisferi. És una turistada com una altra, pero he visitat alguns museus interessants, com l'etnogràfic i el cosmològic. Continuo escrivint sobre la marxa, darrerament no tinc massa temps de posar-m'hi. Demà m'hi posaré i us explicaré més cosetes.

Algunes fotos de Quito i nous amics...

Hola a tots!

Avui Quito s'ha despertat sota la tempesta. Tot el dia que no para de ploure. Tot i així, amb en Roel (s'escriu així) i la Kristine hem visitat el centre colonial. Ja només l'aventura d'arribar-hi en bus ha estat tota una epopeia. No us explicaré massa coses perquè vaig amb el temps just i avui la connexió va molt lenta a causa de la tempesta. Només us informo que dilluns ja marxo cap al nord, a la reserva de l'Alto Chocó per a començar el mes que faré de voluntari.
Ah, i veureu en una de les fotos, com, finalment vam poder veure com el Barça es classificava per la final de la Champions! Va ser tota una festa aquí! En Roel em va sorprendre vestint una samarreta d'en Guardiola. I és que el paio és holandès i diu que porta el Barça a la sang! Bé, és el que he pogut entendre amb el meu nefast anglès i alemany. I en Walter, un treballador de l'alberg sabia més coses de la plantilla del Barça que no pas jo. Així que, senyor Laporta, sembla que això d'exportar el barcelonisme fora de les nostres fronteres funciona...
Bé, amics, estic improvitzant sobre la marxa avui, directament sobre el blog i, ja és hora de dir-vos fins la propera, abans no torni a petar la connexió...

Ja sóc a Quito...

24/25 d'abril

Ja estic sol. Els meus pares m'han acompanyat a l'aeroport i acaben de marxar. Ara només em toca esperar per embarcar cap a Madrid. Llargues esperes fins que no arribi a Quito.

Em sento estrany i un pelet espantat. No pels tràmits ni pel vol sinó per totes les estones de solitud que ara començo.

He arribat a Barajas sense problemes, a les deu de la nit. Recupero la motxilla i passejo per la Terminal 1 on d'aquí a 12 hores sortirà l'avió cap a Quito, un avió només d'anada, la tornada és, de moment, tot un enigma.

Passo la nit llegint el llibre "Amor América" de la Maruja Torres i conversant amb un canari fanàtic del futbol i del Barça. Està esperant volar cap a Barcelona per a no perdre's el partit contra el Milà. Mentre escric aquestes ratlles, jo també espero veure el partit juntament amb un company holandès que he conegut per aquí. D'aquí a una horeta, a les 13.45 hora local, començarà el partit i el veurem des de l'alberg.

A les quatre de la matinada no aguanto més i m'adormo recolzat a la taula de l'únic bar obert tota la nit. A partir de les set del matí les hores passen més ràpides entre la llarga cua per a facturar i els entrebancs que em sorgeixen pel fet de no disposar de bitllet de tornada. Finalment ho soluciono. Sort de la carta de la fundació que porta el tema dels voluntaris a l'Equador!. Finalment el vol surt en retard. M'acomodo al meu seient, a la finestra, assegut al costat d'una equatoriana molt tímida amb qui compartiré poques paraules durant el llarg trajecte. M'aïllo escoltant música mentre contemplo Madrid des del cel, allunyant-me de tot.

Ara ja no hi ha marxa enrera. En algun moment vaig escollir i ja no hi ha remei, ja no té sentit pensar què hagués passat si. M'allunyo de tu però et sento massa a prop per a no pensar-te.

Miro enrera, a l'estela de l'avió hi penja un record, el més viu i recent que guardo de tu. D'entre els núvols te m'apareixes i et desdibuixes, fràgil. És una imatge que amenaça d'esvair-se a poc a poc. Vam fer bé de veure'ns aquests darrers dies?
Una ressaca de records cauen de l'avió i s'estavellen contra el mar. Em fan mal i somriure alhora. Procuro d'esforçar-me per anar desgranant només els bons records, els menys dolorosos; els tristos s'esvairan quan aterri al nou continent. Aquest és el meu primer propòsit.