De com em van robar...
Hola "família"!
Us escric des del bar més agradable de Baños. Aquesta nit els meus amics francesos, en Pierrot i la Mannaïg, han marxat cap a Isla de la Plata i, d'allà, continuaran el seu viatge fins a l'Argentina.
Torno a estar sol. No m'espanta la soledat, però m'havia acostumat a la seva companyia, a les partides d'escacs i al Monopoly. El pitjor del cas no és el fet de tornar a estar solet, el pitjor és la impossibilitat de poder fer res fins que rebi els duplicats de les meves tarjetes de crèdit. Fins que no aolucioni aquest entrebanc, estic aturat procurant economitzar els pocs calés en metàl.lic de què disposo.
Suposo que molts de vosaltres desconeixeu els detalls que m'han portat a aquesta situació d'stand by forçosa. Després del meu intent a l'Ilinizas Nord (5126 m) en solitari, vaig tornar a Quito i d'allà vaig agafar un bus cap a Baños, on havia quedat amb els francesos. Era es dia 31 de maig. El trajecte dura unes quatre horetes. Per uns moments vaig adormir-me i, en despertar, m'havien robat el meu anorak vermell i tot el que hi havia dins. El cas és que havia pres les mesures de sempre quan viatjo en bus, és a dir, abraçar-me a la motxilla de mà i a l'abric. M'imagino que en adormir-me, deuria deixar desprotegit l'anorak i, akgú, baixant del bus a Ambato, deuria aprofitar l'ocasió. Mala sort. Havia d'haver guardat l'anorak dins la motxilla... Total: uns 120$ en metàl.lic, les dues tarjetes de crèdit, el DNI, la tarjeta de federat internacional de muntanya, el rellotge-altímetre i algunes fotografies.
Vaig arribar a mitja tarda a Baños amb només 0,40$ a la butxaca. Sortosament havia quedat allà amb els francesos, perquè sinó m'hauria quedat ben penjat.
Mentre esperava als francesos (havíem quedat a les 19h a l'hostal) vaig provar de trucar al telèfon internacional per anul.lar la VISA però amb 0,40$ m'era impossible. Finalment, vaig trobar-me els francesos per casualitat abans de l'hora prevista. Vaig enviar mail al banc explicant-los el robatori, vaig parlar amb els meus pares detallant-los el que calia fer. Des d'aquí a mi m'era impossible parlar amb el banc per la diferència horària. L'endemà vaig dedicar-lo a fer tots els tràmits corresponents. Vaig anar a la policia de Baños a posar la denúncia. Allà vaig viure una situació ben surrealista. El policia em va fer seure. Vaig estar-me més d'un quart d'hora esperant alguna pregunta. El policia estava assegut, impassible, davant l'ordenador. Vaig desviar la mirada cap a la pantalla de l'ordenador i, el paio estava mirant fotografies pornogràfiques tan panxo! I jo allà, esperant, completament xop per l'aiguat que queia fora.
Finalment em va demanar les meves dades i el meu passaport. De seguida vaig adonar-me de la seva extraordinària lentitud per teclejar les dades i encara em vaig desesperar més. I, com si hagués llegit els meus pensaments, em va instar a seure a la seva cadira i omplir les dades jo mateix. Vaig acabar redactant i teclejant la denúncia íntegrament tot solet. Simplement ell hi va afegir alguns formulismes imprescindibles pel recarregat estil policial equatorià.
Una hora després enviava una còpia de la denúncia per fax al meu banc.
Mon pare va fer una transferència al compte de la Mannaïg i així podia disposar d'alguns calerons en metàl.lic mentre espero el llarg procés de tornar a disposar de les tarjetes de crèdit. Després de tots els tràmits, vaig decidir de seguir amb la idea previst: marxar l'endemà amb els francesos cap a l'Oriente, cap a la Selva, al poblat indígena de Canoayacu, on vivia la família amiga d'en Rodrigo. Però els cinc dies passats allà ja és tota una altra història que intentaré d'explicar-vos més endavant.
De moment, només volia donar senyals de vida. No tinc prou diners per a penjar fotos al blog i per esplaiar-m'hi més. De moment, torno a ser a Quito i em prenc aquesta setmaneta de vacances forçoses. Passejaré, escriuré, llegiré, i miraré els partits del mundial, poca cosa més puc fer, de moment...
Us escric des del bar més agradable de Baños. Aquesta nit els meus amics francesos, en Pierrot i la Mannaïg, han marxat cap a Isla de la Plata i, d'allà, continuaran el seu viatge fins a l'Argentina.
Torno a estar sol. No m'espanta la soledat, però m'havia acostumat a la seva companyia, a les partides d'escacs i al Monopoly. El pitjor del cas no és el fet de tornar a estar solet, el pitjor és la impossibilitat de poder fer res fins que rebi els duplicats de les meves tarjetes de crèdit. Fins que no aolucioni aquest entrebanc, estic aturat procurant economitzar els pocs calés en metàl.lic de què disposo.
Suposo que molts de vosaltres desconeixeu els detalls que m'han portat a aquesta situació d'stand by forçosa. Després del meu intent a l'Ilinizas Nord (5126 m) en solitari, vaig tornar a Quito i d'allà vaig agafar un bus cap a Baños, on havia quedat amb els francesos. Era es dia 31 de maig. El trajecte dura unes quatre horetes. Per uns moments vaig adormir-me i, en despertar, m'havien robat el meu anorak vermell i tot el que hi havia dins. El cas és que havia pres les mesures de sempre quan viatjo en bus, és a dir, abraçar-me a la motxilla de mà i a l'abric. M'imagino que en adormir-me, deuria deixar desprotegit l'anorak i, akgú, baixant del bus a Ambato, deuria aprofitar l'ocasió. Mala sort. Havia d'haver guardat l'anorak dins la motxilla... Total: uns 120$ en metàl.lic, les dues tarjetes de crèdit, el DNI, la tarjeta de federat internacional de muntanya, el rellotge-altímetre i algunes fotografies.
Vaig arribar a mitja tarda a Baños amb només 0,40$ a la butxaca. Sortosament havia quedat allà amb els francesos, perquè sinó m'hauria quedat ben penjat.
Mentre esperava als francesos (havíem quedat a les 19h a l'hostal) vaig provar de trucar al telèfon internacional per anul.lar la VISA però amb 0,40$ m'era impossible. Finalment, vaig trobar-me els francesos per casualitat abans de l'hora prevista. Vaig enviar mail al banc explicant-los el robatori, vaig parlar amb els meus pares detallant-los el que calia fer. Des d'aquí a mi m'era impossible parlar amb el banc per la diferència horària. L'endemà vaig dedicar-lo a fer tots els tràmits corresponents. Vaig anar a la policia de Baños a posar la denúncia. Allà vaig viure una situació ben surrealista. El policia em va fer seure. Vaig estar-me més d'un quart d'hora esperant alguna pregunta. El policia estava assegut, impassible, davant l'ordenador. Vaig desviar la mirada cap a la pantalla de l'ordenador i, el paio estava mirant fotografies pornogràfiques tan panxo! I jo allà, esperant, completament xop per l'aiguat que queia fora.
Finalment em va demanar les meves dades i el meu passaport. De seguida vaig adonar-me de la seva extraordinària lentitud per teclejar les dades i encara em vaig desesperar més. I, com si hagués llegit els meus pensaments, em va instar a seure a la seva cadira i omplir les dades jo mateix. Vaig acabar redactant i teclejant la denúncia íntegrament tot solet. Simplement ell hi va afegir alguns formulismes imprescindibles pel recarregat estil policial equatorià.
Una hora després enviava una còpia de la denúncia per fax al meu banc.
Mon pare va fer una transferència al compte de la Mannaïg i així podia disposar d'alguns calerons en metàl.lic mentre espero el llarg procés de tornar a disposar de les tarjetes de crèdit. Després de tots els tràmits, vaig decidir de seguir amb la idea previst: marxar l'endemà amb els francesos cap a l'Oriente, cap a la Selva, al poblat indígena de Canoayacu, on vivia la família amiga d'en Rodrigo. Però els cinc dies passats allà ja és tota una altra història que intentaré d'explicar-vos més endavant.
De moment, només volia donar senyals de vida. No tinc prou diners per a penjar fotos al blog i per esplaiar-m'hi més. De moment, torno a ser a Quito i em prenc aquesta setmaneta de vacances forçoses. Passejaré, escriuré, llegiré, i miraré els partits del mundial, poca cosa més puc fer, de moment...
Escrit per Toni diumenge, de juny 11, 2006
