Per la Selva amazònica peruana... (2° part)

La Marta us torna a escriure quatre línies sobre la seva particular visió del que han estat aquests dies a la selva amazònica del Perú:

En Toni i la Marta han passat uns dies com uns autèntics colons per l'Amazones. Han estat transportats dins una canoa pels rius Huallaga i Aipena i per dos guies-remers-cuiners... Només ens faltava un tercer que ens ventés. La veritat és que es fa una mica estrany això que t'ho facin tot, però ens hem hagut d'adaptar a la nostra condició de 'guiris que visiten la selva'.

La nostra feina s'ha limitat a observar allò que ens anava passant pel davant: dofins rosats i grisos, óssos mandrosos, uames, cocodrils, serps, taràntules, micos petits, tot tipus d'aus...bé, ja ho veureu a les fotos. Hem viscut aïllats de la civilització i nosaltres quatre hem format una petita societat jerarquitzada de pescadors. L'individu més vell d'aquesta petita comunitat tenia com a feina exclusiva posar-se un artilugi estrany davant l'ull i quedar-se aturat davant animals i plantes. La femella del grup es dedicava a gratar-se tot el dia mentre mirava bocabadada el que li passava pel davant. Els altres dos individus mascles remaven tot el dia, pescaven, feien foc, preparaven els àpats, el campament... .Una ètnia que caldria estudiar amb profunditat per entendre'n les regles de funcionament.

La selva, un lloc ben extrany i bonic.

Pels que no ho sabeu, la Marta, a part de psicòloga, també és antropòloga, i per això aquesta dèria d'estudiar el peculiar grup ètnic que formàvem.

Tortugues amazòniques prenent el solàs del migdia.

Paradeta per a dinar. Com sempre, mentre nosaltres ens barallàvem amb els mosquits, els nostres dos entranyables guies preparaven l'àpat.

Ara no recordo el nom d'aquest animaló, però era un nom ben estrany, això sí...

Campament. Vam passar quatre nits dormint d'aquesta manera. Un plàstic lligat a uns pals i la mosquitera, sobetot la mosquitera. Sense aquest gran invent no sobrevius a la selva...

Als vespres tocava sortir a pescar, no pas amb una canya, sinó amb una forquilla lligada a un pal! Sort que en Nemías i en Manuel són uns veritables "tarzans" destres en l'art de la pesca, perquè si hagués estat per nosaltres, no hauríem pescat ni un sabatot!

Dels centenars de dofins grisos i rosats que vam poder veure, aquesta és la fotografia on més es pot arribar a distingir. El cas és que treien el cap d'imprevist i va ser complicat poder-los fotografiar. Són dofins d'aigua dolça. Segons la gent de la zona, els dofins rosats són malèfics i porten mal averany i, segons diuen, són violents. A nosaltres només ens va semblar que eren un pelet més grans que els grisos, però encantadors com els d'aigua salada...

L'animal més sorprenent que vam poder veure: "el oso perezoso". Realment extraordinari. En Manuel es va enfilar a un arbre i amb l'ajuda d'una branca, va fer caure el pobre animaló. I vam poder entendre el perquè de l'apel.latiu "mandrós". És un estrany animal que sembla que visqui a càmara lenta. I només baixa dels arbres quan el fan caure, és a dir, pràcticament mai...

Uama, es tracta de plantes flotants, similars als nenúfars. La singularitat és que brillen a la nit. Passejar-se a les fosques per un riu ple de uames és una experiència gairebé religiosa...

Al vespre, vam sortir la Marta i jo a navegar pels voltants mentre els nostres guies ens preparaven el soparet.

Aquesta tortuga si que vam poder enxampar-la per la foto!

Sembla una platgeta, però és al riu Huallaga. Som a l'estació seca. A l'hivern, en època de pluges, el nivell del riu puja uns quatre metres i ho cobreix pràcticament tot.

Lagunas, final del recorregut per la selva.

Kuélap i la Cascada de Gocta...

El segon dia de la nostra estada a Chachapoyas vam visitar la fortalesa de Kuélap, sens dubte les restes arqueològiques més rellevants d'aquesta cultura preincaica.

La fortalesa està situada a uns 3000 m d'alçada, en un turó privilegiat.

Les llames són un bon reclam pels visitants. Aquests animalons no deixen mai de sorprendre'ns.

Una de les portes d'entrades a la fortalesa.

Murs que envolten la fortalesa.

El bosque nublado de la zona està envaïnt les restes arqueològiques.

Cases de construcció circular.

Torre de vigilància.

Diferents detalls de les cases arrassades pels espanyols.

El dia 19 de juliol, finalment, vam poder trobar dos gringos per a poder formar un grup per anar a la cascada de Gocta, considerada ja la tercera més llarga del món, amb 771 metres. Així, podia veure acomplert el desig de visitar-la després que pels voltants del mes de març, sortís publicat arreu del món, el seu "descobriment".

La primera visió que apareix de la cascada ja enfilat el camí recent des de l'encantador poblet de Cochibamba. Som en temporada seca, per la qual cosa, el saltant no és tan espectacular com a l'hivern, en l'època de pluges. En qualsevol cas, ja només el poblet i el camí d'accés d'unes tres horetes fins a la cascada, ja val la pena.

El poble de Cochibamba es dedica gairebé exclusivament al cultiu de la canya de sucre, de la qual n'extreuen el suc amb el trapiche i en fan el dolç de la Chancaca. El nostre guia, en Marco, va resultar ser un apassionat de l'esperitualitat andina. Treballa per tot el país fent de guia i anant a trobades espirituals per tots els països andins. Ens va explicar coses força interessants al respecte.

Diferents imatges de la Cascada de Gocta.

En Telésforo Santillana. Ens va acompanyar a la cascada. Té l'honor de ser qui va acompanyar a l'alemany Ziemendorf, qui va llançar la notícia de l'existència del saltant d'aigua. L'home ens va explicar un grapat de llegendes que envolten el lloc, màgic pels habitants de la zona.