Cap d'any apassionant amb Eva Luna... i arribada a la Patagònia...

Hola novament amics!!

Finalment el darrer dia de l'any decideixo marxar uns dies pel Parc Nacional Puyehue. En Marco m'invita a passar el cap d'any a Puerto Varas, però la idea no em satisfà perquè gastaria molts calerons: marxa amb una amiga a sopar al casino, un sopar de gala por todo lo alto, i no estic per despeses extraordinàries. A més, ja venia convençut i mentalitzat de passar els dies assenyalats de festes dalt la muntanya. Una decisió un pèl desencertada a causa dels imprevisibles canvis atmosfèrics. Però volia aprofitar els difusos pronòstics que auguraven una millora en el temps.

Com que vaig arribar dissabte dia 30 a Osorno, la CONAF estava tancada. A les oficines d'informació turística no tenen pràcticament res sobre el parc. Però tot i així, i amb l'ajuda d'internet i els consells d'en Geyson de Pucón, enfilo el diumenge, darrer dia de l'any, cap a l'entrada del parc, a Aguas Calientes.

Allà un guarda m'informa i em recomana algunes cosetes. Sobretot molta prudència i no decidir fer cap caminata si les condicions metereològiques no semblin idònies. Li faig cas sabent els molts casos de desaparicions dins de les 107.000 hectàrees que configuren l'entorn. Puyehue és una zona relativament baixa que rep l'influència directe dels aires del pacífic de Puerto Montt. El que succeeix és que és una zona amb molta pluviositat. De seguida entren els núvols i es tapa tot. D'aquí que des de la creació del parc, ja hi hagi vuit persones desaparegudes i que mai més se n'ha sabut. S'han esfumat sense deixar rastre.

L'endemà, primer d'any, entendré el perquè de tot plegat, però, prudent com sóc, i amb l'afegit d'anar sol, no faré cap bestiesa.

El bon jan del guardabosc em recomana visitar primer el sector d'Antillanca, i enfilar fins al cràter lateral de Raihue, sota del volcà Casablanca (1996 m). Dins de l'enorme cràter puc acampar sense problemes. Em comenta que mai donen previsions perquè sempre falla, però ell creu que l'endemà ve bo.

D'aquesta manera, començo a caminar per la pista que mena a Antillanca. Són 18 km de pujada interminable. Espero que alguna ànima passi en un 4x4 i vulgui acostar-m'hi. Finalment tinc sort, uns madrilenys que treballen a Santiago em fan el favor.

Des d'Antillanca camino una horeta més fins a la base del cràter, que veieu a la fotografia.

A les quatre de la tarda entren els núvols. No es veu res a un metre. Poc després comença la pluja que m'acompanyarà fins l'endemà al migdia, vint horetes seguides de pluja ininterrompuda. Vint horetes clausurat dins la tenda.

És així com passaré la nit de cap d'any sentint ploure al defora amb la companyia d'Eva Luna, un apassionant recull de contes de l'escritora xilena Isabel Allende. Passada la mitjanit, després de la corresponent reflexió en tombar d'any, m'adormiré desitjant que l'endemà faci bo, i altres desitjos més personals pel 2007...

El cim que es veu cobert és el Volcà Casablanca, el que pretenc fer el primer dia de l'any...

Aquestes imatges són fetes abans que comencés la pluja...

El primer dia de l'any continua encapotat i plujós com el dia anterior. Aquí el clima és així. A més, segons comenta la gent, feia cinc anys que no tenien un mes de desembre tan inestable.

A mig matí sembla que la intensitat de la pluja vulgui minvar. Trec el cap fora la tenda però no veig ni un borrall. Podria ser un bon moment per a plegar veles i enfilar de tornada, però tot i ser a prop de la sortida del cràter, a uns 20 minutets, em fa pànic perdre'm enmig de la boira i la pluja. No seria la primera vegada en aquest cul de món.

Decideixo esperar, ja no ve d'aquí. I finalment cap al migdia es destapa una mica, prou per a divisar la sortida del cràter on em trobo. Plego la tenda ben xopa i em dirigeixo cap a la sortida superant tot un seguit de "zanjones" (són els turonets i fondalades provocades pels rius de lava) resant perquè no m'entri de nou la boira i no tingui punts de referència.

Finalment arribo a l'ample camí que baixa cap a Antillanca un pelet xop perquè torna a ploure amb intensitat. Allà m'asseco i converso amb un bon home encarregat de l'hotel i de les pistes d'esquí. Parlem de política i del llenguatge dels joves xilens, entre d'altres futeses interessants...

Uns amables francesos m'acostaran més tard fins a Aguas Calientes. De baixada ens aturarem en una de tantes cascades de la zona.

A Aguas Calientes decideixo tornar cap a Osorno. Les previsions són incertes i no vull tornar a passar tantes hores dins la tenda. Ja m'he llegit tot el llibre que porto i no tinc cap ganes de repetir el mateix.

Espero el bus i al vespre arribo de nou a casa d'en Marco Antonio.

El dia 2 de gener decideixo visitar Valdívia, una ciutat encantadora al voltant del riu Calle Calle. El passeig a la vora del riu és d'una bellesa aclaparadora. Pescadors, llops marins, kayaquistes... Tota la vida és al riu.

Pregunto a informació turística i decideixo anar en microbus cap a Niebla, una península amb vistes al Pacífic plena de fortificacions espanyoles. Hi ha la possibilitat de fer tot el trajecte per riu, sens dubte ha de ser bonic, però els preus són prohibitius per la meva butxaca. Així que m'hi arribo en bus.

Platja Grande de Niebla, un raconet idíl.lic banyat per les gèlides aigües del Pacífic. El dia és excel.lent, per fi comença el bon temps i l'estiu en aquestes latituds...

Dins del fort espanyol de Niebla, coneixo a dos xilens, pare i fill. M'expliquen que el seu besavi era gallego. Conversem més d'una horeta i el fill m'ofereix casa seva per a quan torni a Xile. I és que la gent té el cor així de gran en aquestes terres. Són hospitalaris com mai havia vist durant tot el meu viatge. Estic comprovant que com més al sud, com més hostil i extrem és el clima, més carinyosa i hospitalària és la gent. Si al nord del país havia notat un caràcter un pèl agre i tancat algunes vegades, ara, només puc dir tot el contrari. Xile és un país ple de contrastes paisatgístics, però per damunt de tot això, és un país de gent encantadora, sobretot al sud, a la Patagònia.

Imatges de les vistes des del fort de Niebla...

Els voltants de Valdívia són tot un paradís de rius, deltes, i les muntanyes i volcans nevats quan el dia és nítid i sense núvols. Sembla una petita introducció, un petit tast del que m'espera més al sud, en plena Patagònia dels gels, dels canals i dels fiords. Estic ansiós per a ser-hi ja...

El dia és tan excel.lent que, a la llunyania, es pot distingir la silueta d'un dels molts volcans que marquen el paisatge de la desena regió, la regió de Los Lagos. Efectivament, ja sóc a la desena Regió, on comença la Patagònia xilena.

Retorno per la Isla Teja fins a Valdívia. Aquesta que veieu és la típica imatge del riu i el mercat del peix. Una jornada agradable per la ciutat de Valdívia, famosa també per la seva cervesa i la seva xocolata. Una ciutat amb encant i amb ambient universitari. El campus de Valdívia és a Isla Teja, un lloc tan extraordinari que més que a estudiar, convida a mandrejar entre els prats de la ribera del riu del campus.

Aprofitant que sembla que per fi el temps s'està estabilitzant, el dia 3 visito la petita població de Las Cascadas, a horeta i mitja al sud d'Osorno. La vila és a les faldes del volcà Osorno (2653 m), el centinel.la de la desena regió, un cim espectacular. El podem veure en aquesta fotografia. Tenint en compte que la localitat de Las Cascadas es troba a només uns 100 metres sobre el nivell del mar, imagineu-vos l'espectacle del volcà en dies clars...

Més al sud, apareix un altre volcà, el Calbuco, d'uns dos-mil metres i poc més.

I tot aquest espectacle de la naturalesa està banyat per les aigües del segon llac natural xilè en extensió, la Laguna Llanquihue, més que un llac és un mar amb platgetes, com podeu veure. Això sí, encara no puc comprendre com la gent s'hi banya com si res, com si fossin a la platja a ple mes d'agost. Quin fred, l'aigua és geladaaaa...

Però he vingut a passar el matí a Las Cascadas per a visitar justament la cascada que donà orígen al poble. I cap allà em dirigeixo, per un simpàtic caminoi que s'allunya del poblet fins a trobar el riu i vorejar-lo. El dia es tapa i es destapa contínuament. Els vents en aquestes terres no paren quiets, i a estones gaudeixo uns instants de la presència del volcà Osorno.

Un arbre mort serveix de passarel.la per a creuar el riu...

Després d'un parell d'horetes de passeig agradable entre boscos baixos i falgueres, diviso el salt d'aigua.

No és cap cosa de l'altre món, però la caminadeta fins aquí ha estat ben agradable. Quan fa bo per aquestes terres, qualsevol passeig és un esclat de paisatge i d'olors, i de bones converses amb els vilatans. Un país que t'acull amb els braços oberts.

Al voltant del saltant d'aigua, hi ha d'altres salts minúsculs però divertits...

Algunes imatges més del caminoi de baixada...

Les falgueres farceixen el camí de tonalitats verdoses i marronoses...

Detallet de les fulles de falguera...

I ara cap aquí, ara cap allà, en Toni va descobrint Xile, de nord a sud, amb calma, respirant els paisatges i les petites coses que els altres turistes estressats no poden percebre. Se'm fa difícil d'explicar. Ara, després de gairebé dos mesets pel país, començo a entendre moltes coses de la seva realitat, començo a entendre els "xilenismes" particulars del castellà de Xile. I m'atreviria a afirmar que, com a país, és un lloc on no m'importaria de viure-hi. Imagineu-vos, 4500 km de llargada. Aquí hi ha lloc per a tots els paisatges imaginables. El país és tranquil i estable, la gent encantadora. Què ho fa que encara no hagi decidit de quedar-m'hi un temps més?

No ho sé, però he de començar a prendre decisions ara que el 2007 ja ha arribat...

Llacuna de Llanquihue...

I entre floretes, rius i vistes al volcà, retorno al poblet. Ja no hi ha temps per arribar-me als Salts de Petrohué. Si tingués un vehicle particular podria fer molta més feina, però les limitacions i els calerons no donen per a més, és una llàstima.

A la tarda agafo un bus rural que em retorna a Osorno.

L'endemà dia 4 viatjaré cap a Puerto Montt, la capital de la regió de Los Lagos i, d'allà agafaré un nou bus fins a Hornopirén , ja al començament de la famosa carretera austral. Però això ja us ho explicaré al proper post.

Aquest matí m'he acomiadat d'en Marco Antonio, un tipus encantador, molt sensible i amb qui he tingut llargues converses d'aquelles que mai les acabaries. Però el viatge és així, trobant gent fascinant que sempre desitjaràs tornar a visitar. Al final el més important del viatge sempre són les persones, més que els milers de racons paisatges idíl.lics. És ben cert el tòpic, però ho he pogut constatar en pròpia pell. I cada cop estic més satisfet de l'Hospitalityclub. Una molt bona idea que a Xile funciona a la perfecció.

Esperant el bus cap a Hornopirén, m'acomiado fins a la propera. Bons Reis tingueu. Aquí no se celebren, però tot i així, s'han recordat de mi i em porten un regalet, de nom Dolors, que m'acompanyarà sud enllà i per terres argentines un bon grapat de dies. Pròximament la veureu al blog!

Cuideu-vos tots i vinga, a estudiar anglès, deixar de fumar, i perdre els kilets de més, els propòsits de sempre pel 2007!!!