Illes peruanes i bolivianes del llac Titicaca...

Hola "família"!
Des de La Paz, on l'internet ja no és prohibitiu com a Copacabana, postejo aquesta nova entrada amb fotos cedides pels amics d'aquests dies. De moment, no tinc fotos d'en Javi i en Magnus, perquè estan fent el trekking del Machu Picchu durant quatre o cinc dies. Si llegiu el post anterior "la caríssima ofrena als déus del Titicaca..." sabreu el perquè de tot plegat.

El diumenge 24 de setembre de bon matí vaig agafar un nou bus cap a Puno. Sis horetes de trajecte que passo entretingut amb un nen de tres anys que, ja és estrany per aquí, no és gens tímid i xerra pels descosits.

A la tarda, vaig aprofitar per a passejar-me pels mercats i pel port de Puno, al costat peruà del llac. Vaig tenir la sort de coincidir amb una festa popular, la festa de la "Santísima Caridad". Vaig poder gaudir d'uns fabulosos balls tradicionals amb els corresponents vestits de mil coloraines per a l'ocasió. Malhauradament les fotos de l'esdeveniment descansen al fons de les misterioses aigües sagrades del Titicaca.

Al vespre arribaven en Javi i companyia. Vam anar a sopar de gringos: una pizza, pa d'all i cervesa per 15 soles (2 euros i mig). Caret si considerem que pots menjar per 3 soles en qualsevol lloc "peruà". Però és clar, el Carrer Lima de Puno està consagrat als gringos.
Quan ja acabàvem de sopar, ben calentonets pel forn de llenya on feien les pizzes, van entrar per casualitat l'Adrià i la Núria, els dos catalans amb qui vaig coincidir també a Arequipa. L'endemà ells també anaven a Taquile però amb un tour organitzat.
En Javi (el basc), en Magnus (el suec "caserito" perquè ja fa un parell d'anys que viu a Arequipa), la Rocío (la parella peruana d'en Magnus) i jo, marxàvem l'endemà dilluns amb una barca colectivo cap a l'Illa de Taquile. El trajecte dura unes tres horestes, fent una petita parada a les curioses illes flotants dels Uros.

Barques al petit port de Puno.

Els Uros viuen des de fa centenars d'anys en petites illes flotants fetes de totora, uns joncs abundants en aquesta part del llac. A part de construir el terra de les illes amb aquest material, també construeixen de la mateixa manera les cases i les seves barques.

Avui en dia, els Uros viuen gairebé exclusivament del turisme...

Barca de totora entre les illes flotants.

Diferents illetes flotants plenes de paradetes d'artesania. Tots els tours que van cap a l'Illa de Taquile s'aturen aquí perquè els gringos comprin els seus records. Jo vaig comprar-me la chacana. A Taquile tot costa el doble de car.

Diverses imatges de les illes flotants. Les fotografies són de l'Adrià i la Núria. Les fotos dels amics amb qui vaig anar jo no les puc postejar perquè són caminant al trekking del Machu Picchu...

Cuina de la casa on van allotjar-se la Núria i l'Adrià.

Paradetes d'artesania a Taquile. El curiós de l'illa és que veus tots els homes cosint amb cinc agulles. Els homes cusen els típics gorrets de llana que tots porten. Un gorro completament vermell significa "home casat", si és meitat blanc i meitat vermell correspon a un solter.

Les dones cusen les faixes i altres coses sense agulles, amb una tècnica diferent a la dels homes.

Barca de pesca a les costes de Taquile.

Un cop a l'illa van començar les "sorpreses". Només desembarcar el capità de la barca ens va assenyalar un dels passatgers dient-nos que seria el nostre guia perquè ens havien desembarcat a la part sud de l'illa, suposadament millor i menys turística. Poc després, mentre pujàvem illa amunt entre "andenes" inques, va aparèixer corrents un altre individu que ens va informar que ens guiaria fins a casa seva on havíem de dormir.
Nosaltres estàvem atònits del tot. Volíem anar per lliure i precisament per això no havíem contractat cap tour organitzat! En Miguel, el darrer taquileny a aparèixer, per tota la patilla, ens va guiar fins a la part sud de l'illa dient-nos que primer aniríem a dinar al restaurant de "su ahijado".
Això ja passava de taca d'oli. Li vam dir que acceptàvem dormir a casa seva però res més. L'home ens havia "segrestat" literalment i semblava que ja ho tenia tot organitzat per a nosaltres: dinar, visitada guiada a l'illa, sopar, dormir i esmorzar a casa seva, més visites a les platges i cap al port de retorn. No hi havia manera de fer-li entendre que nosaltres no havíem demanat res a ningú i ningú ens havia informat de res de tot allò. No volíem aquells tractes. Finalment vam deixar les coses a casa seva insistint-li que només hi dormiríem i vam marxar a passejar. Res, l'home ens va seguir i va insistir per anar a dinar. Li vam tornar a explicar i semblava no voler entendre, es feia el boig. Al final vam descobrir que el capità de la barca l'havia trucat al mòbil i vinga: quatre gringos més, com mercaderia humana, cap al sud de l'illa sense ni saber-ho! Quins pebrots!
I, per postres, en Miguel estava enfadat perquè no volíem dinar. Amb tot aquest mal rotllo general vam decidir anar a buscar les coses a la casa i marxar, mentre en Magnus es quedava per intentar raonar i fer-li entendre que així no es fan les coses.

Port de Taquile. El port que és just sota al poble. Nosaltres vam anar a petar a l'altre extrem de l'illa.

Vam marxar cap al poble decidits a buscar un altre allotjament i oblidar l'incident, però en Miguel deia que ens acompanyaria. No hi havia forma humana de treure'ns-el de sobre. Aleshores vam poder intuir que a cada casa on parava era per informar-los que érem "mala gent" i que no ens allotgessin. Estàvem gairebé convençuts que la cosa anava per aquest cantó. Vam decidir dir-li adéu de forma taxativa, definitivament. I ràpidament vam dirigir-nos a l'entrada del poble. Vam entrar al primer allotjament que vam trobar. I com la resta de l'illa, a excepció d'en Miguel, van resultar ser gent molt afable i hospitalària.

Ja més satisfets, vam anar fins les ruines de la part nord de l'illa i després vam buscar un lloc estratègic i elevat esperant gaudir de la famosa posta de sol de Taquile. Tampoc en això vam tenir sort, va començar a ennuvolar-se i enlloc de la caiguda del sol, vam tenir caiguda de llamps, trons i aigua bona part de la nit.
En aquesta illa no hi ha absolutament res obert quan es fa fosc. Funcionen amb plaques solars. Fins i tot els mòbils van amb l'energia solar.
A les vuit ja érem al llit, un llit amb sis o set mantes per a combatre el fred dels 4000 m de l'altiplà andí. Va ser agradable sentir únicament la pluja al defora. Una jornada magnífica, tot i els contratemps inicials, amb en Javi, en Magnus i la Rocío.
L'endemà tampoc va millorar massa el temps, vam passejar-nos una estoneta més per l'illa, vam banyar els peuets al Titicaca i vam agafar la barca de retorn a Puno, fugint dels llamps i els nuvolots negres que semblaven perseguir-nos. Després de tres horetes, a quarts de sis de la tarda, ja érem a destí. Els amics van traslladar-se al meu hostal perquè al seu no funcionava l'aigua calenta.
Al vespre vam reunir-nos amb l'Adrià i la Núria i vam anar a sopar pollastre a la brasa. Després de dos dies a l'illa la gana es feia sentir. En acabat vam anar a fer unes cerveses pels adéus: l'endemà, Javi, Magnus i Rocío marxaven al Cuzco. La resta aniríem plegats cap a Copacabana i l'Illa del Sol.

El llac Titicaca i les seves llegendes:
Pel indígenes de la zona, Viracocha és el Déu suprem, creador de la Terra i dels homes. Viracocha té trets de felí, cabells amb forma de serps i barba blanca.
Segons la llegenda, a les ribes de l'Illa del Sol, Viracocha va sorgir de les profunditats misterioses del Titicaca per a crear la Lluna (qilla), el Sol (inti) i les estrelles (wan). El Déu Sol inti va aparèixer durant la Chamag Pacha, el temps de les tenebres. Va ser ell qui va crear els dos primers inques, Manco Capac, amb un bastó d'or a la ma, i la seva germana-esposa, Mama Ocllo.
Manco Capac, guiat pel seu talismà en forma d'ocell, es va dirigir cap a l nord-oest. Allà on el seu bastó daurat es plantés, l'imperi inca naixeria. Va ser a Qosqo (Cuzco), "melic del món". Havia nascut la civilització inca.
On ara hi ha l'Illa de la Lluna, Viracocha va demanar a l'astre nocturn de pujar al cel.
Els espanyols esperaven trobar tresors al fons del llac, dissimulats pels inques perquè hi havia molts rumors i llegendes d'una "atlàntida" del Titicaca. Finalment, es van haver de "conformar" amb la plata de les mines de Potosí i amb el botí d'or inca. Ara hi ha un nou tresor al fons del llac: la meva càmera fotogràfica!

Foto amb l'Adrià, poc després d'haver fet la meva particular i maleïda ofrena als déus del llac Titicaca...

A Yunguyo vam canviar moneda i vam passar els tràmits de la frontera Perú-Bolívia sense ensurts. A les 13.30h enfilàvem ja llac enllà.

I aquesta vegada surto xerrant amb en Ferran. Ell va estar a punt d'enganxar al vol la càmera quan em va caure, però no va aconseguir-ho...

Dalt la barca colectivo cap a l'Illa del Sol vam conèixer una parella de Bacelona, la Marta i en Ferran. I mentre xerràvem, a meitat de camí, vaig fer l'ofrena involuntària ja comentada als déus del llac sagrat. Millor no parlar-ne més perquè em deprimeixo...

Diferents imatges dels illots de camí cap a l'Illa del Sol.

Una atlàntida boliviana?
Quan el nivell de l'aigua baixa al nord de l'Illa del Sol, una columna de roques es fa visible. Va ser aquí que el 1992 es van trobar uns cofres de pedra que contenien objectes (alguns d'or massís). El lloc s'anomena Marka Pampa (o ciutat submergida).
A l'agost del 2000, una altra exploració va permetre descobrir un impressionant temple de pedra, una xarxa de senders i un mur, tot submergit a uns 8 metres de profunditat. La recerca continua avui en dia.

Port de l'Illa del Sol.

Aquesta vegada no vam tenir les "sorpreses" de l'Illa de Taquile. Enlloc d'allotjaments en famílies aquí hi ha hostals directament.

Vegetació tot pujant la Escalera del Inca. Al fons es veu el petit port de l'Illa del Sol.

Imatges tot pujant illa amunt. Al llac Titicaca hi ha unes 36 illes, sense comptar les illes flotants dels Uros.

Vam allotjar-nos per 20 bolivians en l'hostal més "pijo" del poble, amb vistes extraordinàries als quatre vents.

Andenes o terrasses cultivades a l'Illa del Sol.

Terrasseta amb vistes al nostre hostal. Unes vistes magnífiques!

Diferents panoràmiques des del nostre allotjament.

Artesanies de mil colors en un dels pobles de l'illa.

Érem a l'extrem sud. Vam decidir aprofitar la tarda per anar al cantó nord.

Diferents imatges mentre pujàvem i baixàvem els constants turonets del caminoi.

A meitat de camí, un cartell indicava "boletería". Havíem de pagar 10 bolivians per a passar! Com a bons catalans ho vam trobar exageradament car, però com que ja estem habituats als peatges, vam pagar religiosament.

Vam continuar el camí que creua l'illa d'aires grecs fins que s'acostava l'hora màgica de la posta de sol.

Hi ha platgetes i cales de somni. Llàstima que normalment fa molt de fred i l'aigua és gelada.

Tampoc va ser possible de gaudir-ne perquè el sol es va amagar rera una muntanya de nuvolots.

Una llama de color negre.

I una papallona multicolor.

Foto "família" dalt del turonet més elevat que vam trobar.

La posta de sol somniada no va ser possible...

Ofrenes en foma de fites dalt del turonet.

Finalment, com que feia molt de vent i fred, vam encaminar-nos fins al poblet de Cha'lla per a buscar algun lloc per a sopar. No hi havia res de res. Ja de nit, vam tornar cap a l'hostal i vam sopar en un restauant proper i cap a fer nones.

El dia va aixecar-se plujós. Feia mandra abandonar l'escalfor de l'habitació...

L'endemà ens vam despertar plovent. Mentre esmorzàvem, va obrir-se ràpidament i vam poder gaudir de l'Arc de Sant Martí.

Ni molt menys tan espectacular com el de Huayhuash, però sempre és un moment màgic i encara més des de l'Illa del Sol.

Oi que sembla una illa grega?

Floretes de tots colors en aquesta illa paradisíaca...

Un ocell de nom desconegut...

A les 12h ja érem a Copacabana. Vaig grabar-me un CD amb les fotos de tots i vam dinar plegats per a acomiadar-nos. La Marta i en Ferran marxaven a Puno; la Núria i l'Adrià cap al Cuzco. Jo marxaria l'endemà de bon matí cap a La Paz, des d'on us escric ara.

Bolívia es troba al cor dels Andes. La seva extensió equival a França i Itàlia juntes però compta amb només 8 milions d'habitants, dels quals més del 70% viuen a l'Altiplano, al peu de les muntanyes andines.
No té sortida al mar, l'accés a l'Oceà Pacífic el van perdre en benefici de Xile el 1884 durant la guerra del Pacífic.
La seva capital, La Paz, és una de les ciutats més espectaculars del món, i és la capital situada a més alçada, a gairebé 4000 metres. Venint amb bus, com vaig fer jo ahir al matí, s'arriba primer a El Alto, a l'altiplà. Tot i ser la ciutat de l'Amèrica del Sud que creix més ràpidament, El Alto encara està en procés de construcció, amb edificis inacabats i una misèria molt extesa. Les primeres impressions no són massa favorables.
Des d'El Alto la carretera baixa cap a la vall que té als peus, alla hi ha La Paz. La impressionant silueta del nevado Illimani (6439 m) domina tota l'escena. La vista és extraordinària. Llàstima que no tinc càmera ara mateix.
Tot i que el 60 % dels bolivians no parla el castellà com a primera llengua, sinó aymara, quítxua i altres llengües indígenes, fins ara els dirigents del país sempre havien estat descendents d'espanyols o mestissos. Amb l'arribada d'Evo Morales a la presidència, la població indígena per fi podrà proclamar els seus drets.