Punta Arenas, Seno Otway, Ushuaia i Terra del Foc...
Hola a totes i a tots!
Us escric amb molts dies de diferència respecte dels fets publicats al post. Les coses van lentes per aquestes terres i les connexions encara més. En qualsevol cas, de mica en mica, ens n'anem sortint. Ara us escric un ratet abans no surti el colectivo cap a Carmelo. Som a Colonia, una petita ciutat de l'Uruguay, a l'altre cantó del Río de la Plata, a l'altre cantó de l'immensa Buenos Aires.
Però aquest nou post no tractarà pas d'això, sinó de més territori patagònic, per a mi ara ja tan llunyà. Des de la calor sufocant de l'estiu de l'hemisferi sud us faré cinc cèntims dels dies a la "fi del món".
Punta Arenas, territori del vent i dels pingüins
El dia 2 de febrer toca seguir viatge cap al sud, sempre sud avall. A les 10h del matí pugem al bus i en poc més de tres horetes arribem a Punta Arenas, allà on diuen que els gats volen. Ben aviat sabrem el perquè…
A Punta Arenas ens hi espera la Cecília, el nostre nou contacte d'H.C. La Cecília viu en un barri residencial al nord de la ciutat, en una enorme mansió on hi descansarem els propers tres dies amb la companyia de les gates Danessa i Luna. La Cecília ens rep amb el dinar a taula. Millor rebuda no l'hauríem pas somniada. Arròs i truita de bledes exquisita. Després de l'àpat, la Cecília s'acomiada de nosaltres, marxa a treballar. Nosaltres fem el mateix i agafem un colectivo cap al centre. Volem anar a veure què podem fer per aquí els propers dies.
La capa d'ozó:Punta Arenas està situada sota el forat de la capa d'ozó. A la primavera (octubre-novembre), quan és més fina, les autoritats aconsellen de no sortir a l'hora de menjar, al migdia. Des de fa alguns anys, als diaris publiquen cada dia els avisos de radiació: durant els dies d'alerta màxima és possible cremar-se la pell en 5 minuts. La capa d'ozó es troba a l'estratosfera (a més de 16.000 km de la terra). Permet la vida al planeta absorvint la major part dels raigs ultraviolats. La disminució de la capa protectora, degut a l'ús intensiu de substàncies químiques, augmenta l'efecte d'aquests raigs, afectant la pell, els ulls i el sistema immunitari.
I no sé si hi tornarem, però de moment no podem sortir-ne. Consultem diversos busos i no hi ha passatges fins el dimarts 6 de febrer! Hi ha tanta massificació turística que la capacitat del transport és insuficient i arriba al col.lapse. Així no tenim altra opció que aparcar-nos gairebé quatre dies a la ciutat del vent, a Punta Arenas. I és clar, el mal temps i especialment, les ràfegues de vent huracanat, seran les constants tots aquests dies, per la qual cosa gairebé que farem vida monàstica dins la confortable mansió de la Cecília. Dies de relax i "gosseria" (com diu la Dolors) que sempre vénen bé durant el viatge. Passarem els propers dies mirant la televisió per cable en companyia de la Cecília.
Ventolera impressionant dalt del transbordador. És materialment imposible mantenir-se dempeus a coberta. El vent és huracanat i en un obrir i tancar d'ulls estàs xop de cap a peus de les fortes onades. Un dels treballadors del ferry ens diu que avui fa molt bon temps, que normalment és molt pitjor.
Mentre dura el trajecte no puc evitar de pensar en les peripècies dels pioners en arribar en aquestes terres, amb en Magallanes, en la tripulació del Beagle… Em convenço encara més que no sóc fet pel mar, gairebé em terrorista només d'imaginar fer un viatge semblant pel mític Cabo de Hornos. A mi porteu-me a terra ferma i a les meves muntanyes i, d'aigua, com a molt l'aigua dolça dels llacs.
Patagònia i el vent: La Patagònia és l'únic lloc del planeta que es troba en el pas dels vents de l'oest procedents de l'Antàrtida. A l'alçada de Terra del Foc, a Cabo de Hornos, espantoses ràfagues anomenades "los tornados de las cordilleras" sorprenen a vegades als vaixells. Aquests vents van acompanyats d'una tromba d'aigua o granissada tan intensa que l'horitzó i la costa desapareixen de la vista. A terra, el vents es moderen una mica. Tot i així, els habitants de Punta Arenas afirmen, per exemple, haver vist gats volant. A Punta Arenas existeix un fenòmen local, "l'efecte Venturi". Al centre, els edificis que envolten la Plaça de Armas formen un estret passadís on els vents penetren amb violència. Produeixen incidents tragicòmics comentats per la premsa local: ràfegues que abaten peatons.. Conseqüència: aquests terribles vents empenyen masses d'aire humit cap al continent, que desemboquen a la serralada dels Andes. És a dir, no només fa vent, sinó que plou molt a la Patagònia.

Finalment el nostre bus torna a ser a terra ferma. Això sí, som a l'immensa illa de Terra del Foc, el "lloc més remot de la terra". Indret on els indis iamanes originaris alimentaren les fogueres que inspiraren als europeus nouvinguts per a batejar aquesta nova terra.
Finalment el nostre bus torna a ser a terra ferma. Això sí, som a l'immensa illa de Terra del Foc, el "lloc més remot de la terra". Indret on els indis iamanes originaris alimentaren les fogueres que inspiraren als europeus nouvinguts per a batejar aquesta nova terra.
Els fueguinos: un genocidi oblidat. Els fueguinos són les tribus aborígenes que vivien al continent patagònic, la Terra del Foc, les illes i els canals dels voltants. Són tres: els ones, els iamanes, i els alacalufes. Els ones caçaven guanacos, caça menor i a vegades mamífers marins. Eren despreciats pels blancs, que els consideraven salvatges primitius. Fins i tot Darwin afirmà que "eren les criatures més abjectes i miserables que mai hagués contemplat…" Ben al contrari, els indis posseïen una rica cultura formada per un sistema de creences, llegendes, mites i cerimònies diverses, a més d'un profund coneixement del seu medi. Des de l'arribada dels primers colons, el xoc fou brutal. Els ones no tenien el sentit de la propietat privada i caçaven igualment xais o guanacos. Com en la resta d'Amèrica, aquests indígenes molestaven als conqueridors. El genocidi començà a finals del s. XVIII. Els caçadors de foca començaren una matança indiscriminada d'animals que constituïen la base alimentària dels indígenes. Fins aleshores hospitalaris, esdevingueren hostils. Els caçadors sumaren a les seves caceres, la caça d'indígenes. El 1879 el govern argentí va emprendre una operació anomenada "la guerra del desert". La matança d'indígenes s'intensificà.
Els trusts estrangers que controlaven la cria ovina i les mines reclutaren a mercenaris professionals. Cada cap d'indígena es pagava amb calés. Per una orella tallada, els mercenaris guanyaven una lliura esterlina, i dues lliures quan portaven dins les alforges òrgans que demostraven la mort de l'indígena. Pel que fa als patagons, van veure aixecar-se enreixats dins del seu territori natural de cacera, la qual cosa els impedia de caçar els guanacos, essencials per la seva supervivència. Aleshores es dedicaren als xais. Convertits en lladres a ulls dels colons blancs, passaren a ser blanc també dels mercenaris. Els pocs centenars de supervivents d'aquest extermini van ser tancats a l'illa Dawson pels missioners per a ser "educats". Autèntiques presons on se'ls obligava a vestir a l'europea i a treballar. L'aïllament, la ruptura social i familiar i les malalties dels blancs acabaren amb ells. Avui en dia ja no hi ha ones, l'última iamana va morir fa alguns anys. D'alacalufes, en queda una desena.
I per fi, som arribats a un dels extrems més australs de l'Illa Gran de Terra del Foc, a la ciutat més austral del món, a Ushuaia, la fi del món. Tots aquests epítets són errats, són només màrketing turístic, perquè davant d'Ushuaia, a l'altre cantó del canal de Beagle, a poc menys de 5 km d'aquí, hi ha la petita població xilena de Puerto Williams, a l'Illa Navarino que, en realitat, té els honors de nucli urbà més austral del planeta. I en efecte, som molt més al sud que Austràlia i Nova Zelanda. En realitat ens trobem més a prop de l'Antàrtida i, fins i tot d'Oceania, que no pas de Buenos Aires o Santiago. Som a més de 12.000 kms de Barcelona!
Els trusts estrangers que controlaven la cria ovina i les mines reclutaren a mercenaris professionals. Cada cap d'indígena es pagava amb calés. Per una orella tallada, els mercenaris guanyaven una lliura esterlina, i dues lliures quan portaven dins les alforges òrgans que demostraven la mort de l'indígena. Pel que fa als patagons, van veure aixecar-se enreixats dins del seu territori natural de cacera, la qual cosa els impedia de caçar els guanacos, essencials per la seva supervivència. Aleshores es dedicaren als xais. Convertits en lladres a ulls dels colons blancs, passaren a ser blanc també dels mercenaris. Els pocs centenars de supervivents d'aquest extermini van ser tancats a l'illa Dawson pels missioners per a ser "educats". Autèntiques presons on se'ls obligava a vestir a l'europea i a treballar. L'aïllament, la ruptura social i familiar i les malalties dels blancs acabaren amb ells. Avui en dia ja no hi ha ones, l'última iamana va morir fa alguns anys. D'alacalufes, en queda una desena.
Antàrtida: En els mapes antics, aquesta immesa taca blanca (tan gran com Europa) es considerava "Terra incògnita". Desconeguda, l'Antàrtida ho va ser durant molt de temps, fins al 1733, quan el navegant britànic James Cook, va aconseguir creuar per primera vegada en vaixell el cercle polar austral. El 1820, un rus, Von Bellingshausen, va donar un pas més: fou el primer descobridor de les terres del sud. Després, molts altres exploradors atrets per l'aventura, van dirigir-se cap aquest món fascinant.
A Ushuaia ens acull en Raúl, el nostre contacte d'HC aquí. En Raúl és tot un personatge que de seguida es fa estimar. Viu en una cabana ben peculiar lluny del centre caòtic de la turística Ushuaia, en un turonet amb vistes extraordinàries. En Raúl viu amb cinc gossos enormes amb qui conviurem tots aquests dies. Tot un filòsof, de bona conversa, un tipus peculiar, radicalment oposat al que acabàvem de viure amb la Cecília de Punta Arenas. Amb la Dolors coincidim que aquí no gaudim de les comoditats materials de la mansió de Punta Arenas, però ens hi trobem moltíssim més a gust, com a casa, perquè compartim molts punts de vista amb el nostre amfitrió. Dormirem dalt de tot de la cabana, en una habitació de grans finestrals. Tot un mirador privilegiat a la contemplació, mentre al defora, ara plou, ara fa sol, ara neva, ara corre el vent, tot plegat en pocs minuts. Des d'aquí no pots concentrar-te en llegir ni escriure perquè els ulls es despisten, sense ni adonar-te'n a l'observació del paisatge canviant de turbulències atmosfèriques.
Per fi cel blau a Ushuaia. El dijous dia 8 de febrer ens despertem d'horeta per anar al Parc Nacional Tierra de Fuego. Però només posar-hi els peus, començarà la pluja...
Sota la pluja caminarem pel sender de la "costanera", resseguint la costa marítima del Canal Beagle.
Es considera que els Andes moren aquí, perdent-se dins del mar. Però en Raúl ens explicarà que l'Antàrtida caldria considerar-se la continuació de la serralada més llarga del planeta. Durant aquests dies també aprendrem molt sobre els interessos territorials de Xile i Argentina sobre el continent gelat i la multitud de maquinacions i interessos internacionals sobre el territori.
Bosc de lengas.

Anecs, aneguets i el patito feo...

Branques de Guindo...
El divendres dia 9 de febrer els primeres raigs de sol m'alcen del llit d'una revolada. No m'ho puc creure! Després de dos dies de pluja, vent i un fred terrible, avui sembla que haguem despertat en un altre lloc. Finalment a quarts de vuit del matí, mentre tots dormen, surto decidit a anar a donar un tomb pel bosc proper, muntanya amunt. La patoleia de gossos d'en Raúl em segueixen. La de la foto és la Hainen (esperança en aonikenk).
Segueixo le marques d'un caminoi per dins d'un bosc espès fins que entro dins el clar d'uns antics remuntadors d'unes pistes d'esquí de fons. Des d'aquí gaudeixo d'unes magnífiques vistes d'Ushuaia i la seva badia.
Passegem llargament pels voltants d'Ushuaia. Primer pla de los "Dientes de Navarino", a l'illa xilena de l'altre cantó del Canal de Beagle, a només 5km d'aquí, però es fa difícil d'arribar-hi pels conflictes entre Xile i l'Argentina.
Tot d'una topem amb l'aeroclub. La Dolors comenta que mai ha volat en avioneta. No és car en comparació amb Espanya. I dit i fet, la Dolors em convida a un vol de mitja horeta per damunt dels sublims paisatges del canal de Beagle i les seves muntanyes. Mil gràcies pel regalàs, Dolors!
I ja volem!! En la fotografia es pot veure el Lago roca, al Parc Nacional Tierra del Fuego, on vam ser el dia anterior.
Dins l'avioneta!
Una de les entrades a mar obert des del canal de Beagle.
Illetes enmig del canal, són les illes on van tots els turistes en vaixells a veure colònies d'ocells i llops de mar.

Comença la maniobra d'aterratge.
L'avioneta en qüestió. Un vol memorable. Les fotos però, no transmeten la bellesa del paisatge perque els vidres estaven força bruts.
La Dolors fotografia els velers.

Aquesta nit, en Juan ens deleitarà amb un dels seus guisats. Soparem amb l'Ana (eslovena) i en Yannick (francès) que acaben d'arribar a Ushuaia i també són d'HC. En Raúl no ha tingut cap problema en acollir-los també.
El gest habitual de la "guerrillera Juanita"...

El dissabte 10 de febrer anem una bona colla cap a la Laguna Esmeralda, a uns 25 kms d'Ushuaia. La idea és arribar fins a la llacuna i d'allí continuar pujant fins a la gelera del Ojo del Albino.
La primera paradeta és a casa d'en Luciano. El noi s'encarrega d'ensinistrar a 98 huskys i Alaskans Siberians per al mushing. Les competicions de trineu que tan famoses s'han fet a casa nostre d'ençà de la Pirena.
Uns gossets molt ben entrenats.

El camí puja molt suaument per una vall molt oberta dominada pel Cerro Alvear, un dels cims més elevats de Terra del Foc.
Els rius estan crescudets de les darreres plujes i del desgel...
Creuem una zona de "turberas", aigua i més aigua. Tots acabarem amb els peus ben xops.
Deixem al sud el Cerro Olivia i ens endinsem a la vall que va tancant-se fins a la llacuna...
I uns núvols admiratius!
Una antiga castorera. Un dels problemes principals ecològicament parlant de l'Illa de Terra del Foc és la plaga de castors vinguts als anys 40 des del Canadà. No és una espècie autòctona de la regió i, aquí, ha crescut sense depradadors i, és clar, amb la seva particular "forma de vida" ha canviat cursos de rius, ha creat llacunes. En definitiva, avui en dia hi ha oberta la veda de caça per a intentar eliminar-los.
Laguna Esmeralda.

Diferents imatges de la Laguna Esmeralda.
Les muntanyes de "la fi del món" entre nuvolades.
Piquem quatre cosetes i continuem muntanya amunt. El dia està tapadot però no plou. Ja és estrany aquí!
Laguna Esmeralda i Cerro Olivia.
Multitud d'arbres morts i aigües estancades d'un blau calipso producte de "la feina" dels castors.
La Muela i la gelera del Ojo del Albino. Som ja a menys d'una horeta.
Al començament de la gelera visitem un pou de gel.
En Yannick i jo preparem l'automàtic per a la foto de grup.

Gel i més gel...
Aquesta és la foto que preparàvem abans...

L'Ana i jo reposem al sol.
Núvols i cel blau rera el circ d'aquestes isolades muntanyes.

...són per tot arreu. La Hainen sempre vol ser amb nosaltres.
I l'endemà a les sis del matí som a la parada del bus. Ens caldran 32 horetes de viatge fins a Puerto Madryn.
La fotografia en qüestió està feta al port turístic d'Ushuaia, amb tots els creuers de luxe que naveguen pel Canal de Beagle fins l'estret de Magallanes. El Canal de Beagle és el cementiri de vaixells més gran del món. La navegació per aquestes aigües tempestuoses sempre és un perill.
El dimecres 7 de febrer, l'endemà de la nostra arribada a Ushuaia, serà un dia d'aquells passats per aigua. El dediquem a passejar per la que acabarem anomenant Andorra argentina. Així és el microcentre, sembla l'Andorra d'un dia de pont, massa esperpèntic per ser "la fi del món"... I és clar, ens unim a la massa del turisme i acabem claudicant fent-nos la fotografia més típica i tòpica d'Ushuaia. Aquí la teniu!
A la una de la tarda arribem xops al Lago Roca, d'on surten els micros de retorn a Ushuaia. Entrem dins del refugi del parc i ens prenem uns cafetons calentets i un tros de pastís de xocolata. Passem dues horetes calentonets al costat de l'estufa i al defora continua la pluja i el fred. Amb aquest temps no tenim esma de continuar passejant per altres senders del parc, així que, a les tres de la tarda, agafem transport cap a Ushuaia. Allà comprarem menjar per fer un soparet als nostres amfitrions d'HC. Com que en Raúl no té massa estris de cuina, desistim de fer una tradicional truita de papas. Dubtem entre una sopa de ceba gratinada i carn de segon, o un bon sofregit de ceba i carn picada amb pasta gratinat al forn. Finalment optem per la segona opció. El problema és que el forn no té grill. En qualsevol cas quedem com uns reis amb en Raúl, la Diana, i el singular Juan.
En Juan, igual que en Raúl, va néixer a Córdoba. Els dos cordobesos ens expliquen la particular idiosincràsia i caràcter de la seva ciutat d'origen. En Juan comenta que són alegres i que els agrada la festola i el bon humor com als nostres andalusos i, de pas, fan una crítica encertadíssima segons la meva experiència sobre els porteños, els habitants de la capital, Buenos Aires. I és que hi ha dues argentines completament oposades: els cregudets de la capital federal, altius i sovint amb una espècie de dualitat entre la nostalgia i l'alegria; i la resta del país, uns argentins amb qui és més senzill dialogar, que no només et parlen d'ells mateixos, com ho fan normalment els soberbis de Buenos Aires. Aquests són els tòpics tradicionals, els estereotips que sovint es compleixen. Ara però us transcric tot això des de Buenos Aires i l'opinió està canviant. Estem allotjats en una casa d'uns amics de la Dolors, i són uns porteños maquíssims!
En Juan, això sí, és un xerraire com n'hi ha pocs, però posseeix un sentit de l'humor extraordinari. Rera la seva simpatia amaga una vida molt dura des de la més tendra infantesa. Son pare és un dels desapareguts de la dictadura. I ell continua vivint amb un ressentiment enorme cap a qualsevol policia o militar. És un cheguevarista convençut amb qui és impossible discutir del tema perque s'enfila per les parets. Proclama tots els preceptes del Che, com la lluita armada per a combatre el capitalisme. I tot el dia fa broma fent-nos entrar a tots en el paper de guerrillers. L'acabarem anomenant la "guerrillera Juanita", tot un entranyable personatge.
En Raúl professa les mateixes idees, però ell les defensa amb la raó i els seus grans coneixements intelectuals, enlloc de fer-ho amb les vísceres com en Juan. Durant aquests dies aprendrem moltíssimes coses del peronisme, de la història de la Terra del Foc i, discutirem força sobre el Che, la situació a Cuba. Seran unes vetllades instructives i, per damunt de tot, entretingudes.
Poc després ja sóc al pla on comencen les muntanyes nevades.
L'oso, l'enorme mascle de la casa.
Després de gairebé dues horetes de passejada torno amb tota la quitxalla a casa. Tothom dorm i jo faig el mateix. Cap al migdia deixem de fer el gos i sortim a gaudir d'un bon dia. En la fotografia podeu veure Ushuaia i la seva badia des de dalt la muntanya.
El canal de Beagle des del cel és immens, inacabable...
Les muntanyes de l'illa Navarino.
El cerro Olivia domina la ciutat pel nord.
Una antiga castorera. Un dels problemes principals ecològicament parlant de l'Illa de Terra del Foc és la plaga de castors vinguts als anys 40 des del Canadà. No és una espècie autòctona de la regió i, aquí, ha crescut sense depradadors i, és clar, amb la seva particular "forma de vida" ha canviat cursos de rius, ha creat llacunes. En definitiva, avui en dia hi ha oberta la veda de caça per a intentar eliminar-los.
Entre els relats més bonics de la cosmovisió del poble aonikenk, hi ha el relat de la creació de la Patagònia a mans de Kooch.
Expliquen els ancians que fa moltíssims anys no hi havia terra, ni mar, ni sol... Només existia la foscor densa i humida de les tenebres. Enmig d'aquella foscor absoluta vivia Kooch, l'etern.
Ningú sap el perquè, però ve't aquí que un dia Kooch, que sempre n'havia tingut prou amb ell mateix, es va sentir terriblement sol i esclatà a plors, plorà tantes llàgrimes durant tant i tant de temps, que amb els seus plors formà el mar, l'immens oceà on la vista es perd...
Quan Kooch s'adonà que l'aigua creixia i que estava a punt de cobrir-ho tot, va deixar de plorar i aleshores, sospirà. I aquell sospir tan profund fou el primer dels vents, que començà a bufar constantment, obrint-se camí entre la boira i la foscor; d'aquesta manera Kooch creà la llum... Alguns diuem que succeï així, per les embestides del vent, que les boirines es dissiparen, altres creuen que en la foscor, Kooch aixecà el braç i amb el gest provocà una xispa, i que aquella xispa esdevingué el sol, Xàleshen, com anomenaven al gran astre els aonikenk. El sol s'aixecà per damunt la mar i il.luminà aquest magnífic paisatge.
A la vegada, Xàleshen, formà els núvols que començaren a vagar incansables pel cel matisant l'aigua amb les seves ombres, pintant-la de grans taques fosques...
Després Kooch es dedicà a la seva obra mestra. Primer feu sorgir una enorme illa de l'aigua on hi col.locà els animals, els ocells, els insectes i els peixos. El vent, el sol i els núvols trobaren tan bonica l'obra de Kooch que es posaren d'acord per a fer-la perdurar: el sol il.luminava i escalfava la terra, els núvols deixaven caure la benefactora pluja, el vent es moderava per a deixar créixer l'herba... La vida era dolça a la pacífica illa de Kooch. Aleshores el creador, satisfet, creuà el mar i s'allunyà. De camí feu sorgir una nova terra propera i marxà rumb a l'horitzó, d'on mai més retornà...
La Muela i la gelera del Ojo del Albino. Som ja a menys d'una horeta.
Al començament de la gelera visitem un pou de gel.
Gel i més gel...
I l'endemà a les sis del matí som a la parada del bus. Ens caldran 32 horetes de viatge fins a Puerto Madryn.
A la fotografia podeu apreciar els primers colors del dia des d'Ushuaia...



Diferents imatges del dia naixent mentre esperem el nostre bus...
La Nena reposa damunt del llit d'en Raúl. Aquesta casa és feta pels gossos.
Després d'un grapat d'hores dalt del bus, toca fer transbord. Som a Río Gallegos. La Dolors fotografia l'estàtua de l'Eva Perón. Aprofito ara per a donar les gràcies a la Dolors per algunes de les seves fotografies, les quals he inclòs en aquest post.
Esperant el nou bus que ens portarà fins a Puerto Madryn. En total seran 32 horetes de bus. Però ja hi estem acostumats. Un bon llibre, molts sudokus, músiqueta a l'mp3, i molta paciència.
Després d'un grapat d'hores dalt del bus, toca fer transbord. Som a Río Gallegos. La Dolors fotografia l'estàtua de l'Eva Perón. Aprofito ara per a donar les gràcies a la Dolors per algunes de les seves fotografies, les quals he inclòs en aquest post.
No ens n'adonarem i en un obrir i tancar d'ulls haurem passat del clima hostil i gelat d'Ushuaia a la calorassa de les platgetes de Puerto Madryn. Un canvi radical! Però això ja és una altra història que caldrà explicar-vos en un altre post.
M'acomiado de volsatres fins la propera. Publico aquest post des de l'Uruguay, des de la tranquil.la població de Carmelo, a l'altra banda del Río de la Plata, a l'altra banda de la metròpolis de Buenos Aires.
