Cerro Torre i Fitz Roy, dues joies de la Patagònia argentina... i la megaturística gelera de Perito Moreno...
Vam passejar-nos fins al Mirador del Indio, el que veieu a la fotografia. Si sabeu veure'l, la roca sembla el perfil de la cara d'un indi. Cal força imaginació, però així el venen per aquí.
L'endemà al matí vam passejar-nos per la Reserva Nacional Coyhaique. Una caminadeta de quatre horetes entre llacunes i boscos de pins, importats a Xile després d'un incendi devastador que va arrassar tota la zona ja fa més de cinc desenis.
A l'entrada de la Reserva hi havia aquests exemplars de llames andines. Feia un grapat de temps ja que no en veia, potser des de l'altiplà andí, ara ja fa més de dos mesets.
Vista de la ciutat de Coyhaique, ja a la XI regió xilena, la Región de Aysen.
Dues imatges de la Laguna Verde, envoltada de frondosos boscos de pins...
Paradeta a fer un mos en un bonic racó a l'ombra, prop del primer llac...
Llacuna Venus...
Llacuna de Los Sapos...
Tres imatges de la baixada cap a l'entrada de la Reserva...
Vam estar-nos en total dues nits a Coyhaique, a l'Hospedería Natty. El cas és que a Coyhaique no vam trobar ningú d'Hospitalityclub, i vam fer nit en un hostalet ben simpàtic. El ferry per atravessar l'enorme llac General Carrera, per a passar a l'Argentina surt cada dos dies, i just arribàvem que ja no hi havia temps d'agafar-lo.
Així, el dia 16 a quarts de vuit del matí començaríem un dia i mig de viatge en ferry i busos, una pila de busos!
Primer pla del Cerro Castillo, comencen les torres de granit...
Gairebé podríem dir que vam estar de sort gràcies a unes obres a la carretera que ens portava a Puerto Ibáñez, lloc d'on surt el ferry que travessa el Llac General Carrera. El cas és que vam estar-nos aturats just davant del majestuós Cerro Castillo. I vam poder fer algunes fotografies.
La micro va traslladar-nos fins a Puerto Ibáñez, d'allà el transbordador amb el qual recorreríem el tercer llac més gran en extensió de l'Amèrica del Sur, el Llac General Carrera o Lago Buenos aires a la part argentina.
El Cerro Castillo treu el cap damunt del Llac General Carrera...
Passatgers dins del ferry....
A quarts d'una del migdia arribàvem a la ribera sud del llac, encara en territori xilè. Allà calia buscar una nova micro per a creuar la frontera.
Els tràmits de l'aduana haurien estat més ràpids si no hagués estat per una policia argentina que ens va remenar les motxilles de dalt a baix i es va remirar, encuriosida, les càpsules injectables i les xeringues de la meva farmaciola. Vaig haver d'explicar-li que havia estat a la selva boliviana i que una amiga meva, doctora, m'havia preparat un munt de medicaments. (oi, Ester ?)
A les tres de la tarda ja érem a Los Antiguos, la primera població argentina del meu viatge. I ja, des del moment de creuar el Llac G. Carrera, vam adonar-nos que deixàvem enrera la Patagònia xilena, de fiords, grans boscos, geleres i muntanyotes, per a entrar a l'altra Patagònia, la Patagònia de les planes desèrtiques i desolades, fuetejades pel vent, la Patagònia de les pel.lícules de Carlos Sorín, d'horitzons infinits i de núvols canviants.
Les majestuoses muntanyes dels voltants d'El Chaltén entre núvols...
El tram següent de bus discorre per la monòtona però màgica pampa patagònica. Creuem enormes extensions planes, territori del vent, on esporàdicament apareixen cases isolades o maquinària perforadora per a l'extracció de petroli.
Després de passar pels pobles de Perito Moreno (no confondre amb la famosa gelera) i Caleta Olivia, arribem a les vuit del matí, després de 16 horetes de bus, a Río Gallegos, població banyada per l'Oceà Atlàntic. D'un paisatge de fiords escandinaus a una estepa desèrtica dominada per vents incessants.
A Río Gallegos tenim el temps just per a fer un cafetó abans no surti el nou bus. 4 horetes més fins a Calafate, megaturística població propera a la gelera Perito Moreno. I, per seguir amb la costum, és arribar i moldre, el darrer bus ens transportarà fins a El Chaltén en quatre horetes més. En 36 hores haurem creuat Xile i tota l'Argentina, d'un oceà a l'altre, uns 2500 kms tot plegat.
Dalt del darrer bus coneixem en Martín Zabaleta i l'Agustín. El senyor Zabaleta vasc afincat als EEUU, va ser el primer espanyol en coronar l'Everest (8848 m) l'any 1977. Ara ha vingut de nou a El Chaltén a tornar a escalar (als 58 anys d'edat) la mítica paret granítica del Fitz Roy (3441 m). L'Agustín per la seva part és un escalador incessant, bomber de Saragossa, que també repeteix en aquestes muntanyes. Aquests dies t'e la intenció d'escalar el Cerro Torre (3102 m), l'altra mítica muntanya de la zona sur del Parque Nacional Los Glaciares.
A El Chaltén hi arribem a quarts de set de la tarda del dimecres 17 de gener. Allà ens hi espera el nostre nou contacte d'Hospitalityclub, en Dante, el metge del poble. Un tipus típicament argentí, dels que xerren pausadament i només parlen d'ells mateixos. La Dolors opina que l'esport nacional de l'Argentina (després del futbol) és el psicoanàlisi. Jo, de moment, prefereixo mil vegades als xilens. Els argentins em costen, se'm fan un pèl pesats tot i que la hospitalitat és similar a la xilena, els falla una micona el seu orgull de mirar-se sempre al melic. Per a dir-ho d'una altra manera, tenen l'autoestima un pelet alta.
En qualsevol cas, en Dante es desviu per a acollir-nos a la casa on s'acaba de traslladar. L'home a part d'exercir la medicina és soci d'un restaurant del poble i, ara, en plena temporada alta, no para quiet, ara la consulta, ara el restaurant.
Al vespre sopem al seu establiment i gaudim (i patim una vergonya terrible) d'uns tangos meravellosament interpretats per Juan Bussollino, el que veieu a les imatges volent fer-me cantar. Evidentment no me'n vaig sortir...
Després d'una agradable vetllada a l'argentina, marxem a dormir.
La imponent agulla del Cerro Torre (3102 m) des del poble d'El Chaltén...
El dia 18 es desperta amb molts bons presagis. Sembla ser que continuem tenint la sort de cara. Si el dia anterior havia plogut tot el matí, el nou dia neix blau monocromàtic al cel. Preparem les motxilles i cap amunt, iniciem un trek de dos dies i mig per la zona del Cerro Torre i del Fitz Roy, dominadors absoluts del Parc Nacional Los Glaciares que, a més a més, conté innumerables agulles i torres de granit.
Agulla de Poincenot i Fitz Roy, encara des del poble, just abans de començar a caminar muntanya amunt. Poincenot va ser el francès que va coronar primer l'emblemàtica muntanya l'any 1952...
I a poc més d'una horeta de camí ens topem amb una de les atraccions faunístiques del parc: la mara o llebre patagònica. Aquesta en concret la trobem rossegant un bri d'herba. La càmera capta una divertida imatge de l'animaló. Els següents dies en trobarem a grapats.
Una altra instantània del mateix animaló...
Poca estona més tard ja som al mirador, des d'allà podem veure els dos grups de muntanyes que conformen el parc. D'una banda, la part del Fitz Roy, que veieu en la fotografia...
... i de l'altra, les agulles que envolten l'espectacular Cerro Torre, damunt dels boscos de lengas i del Glaciar Grande.
Primer pla del Fitz Roy, una paret vertical de granit, mite i llegenda de les grans clàssiques de l'escalada mundial...
Panoràmica des del mirador...
El Cerro Torre sobresurt entre les lengas, a la seva dreta, les agulles d'Egger i Standhardt...
El Cerro Solo sembla recordar la Barre des Écrins dels Alps. Qui hi hagi estat m'ho pot confirmar...
Nou primer pla de la trilogia d'agulles del Cerro Torre. El nostre amic Agustín, l'escalador, finalment no intentarà l'ascens pel perill de l'abundant neu que encara manté la paret. Ens explica que enguany encara ningú ha fet cim. El que si que provarà és una paret d'uns cinc-cents metres que acaba al cim del Mocho (1946 m), el que veieu a primer terme, un cim nevat i pla al damunt.
Després de plantar la nostra tenda al campament De Agostini, agafem quatre coses de picar i continuem amunt, aprofitant l'excel.lent dia que està fent. En deu minutets som a la Laguna Torre, d'una bellesa i panoràmica magnífica.
Fem les fotografies de rigor pensant que potser s'ennuvolarà, però, per sort, és tot el contrari, i el vent s'endurà els pocs nuvolets que semblaven amenaçar la visibilitat d'aquestes parets impressionants.
Panoràmica del Glaciar Grande, amb els cims nevats del Cordón Adela i el seguit d'agulles característiques del Cerro Torre (3102 m)...
Moltíssimes fotos del paratge, ho sé, però em va costar molt fer-ne una selecció pel blog, perquè totes mereixien ser-hi. Només dir-vos que en el parell de dies del trek vaig fer gairebé sis-centes fotografies...
Un cop fetes un munt de fotografies, toca continuar camí cap al mirador Maestri. Aquí veieu la Dolors pel camí de damunt del llac glaciar.
Poca estoneta després arribem a l'abandonat refugi Maestri, refugi històric des d'on van sortir les primeres cordades que feren el cim del Cerro Torre l'any 1974. Actualment ja ningú l'utilitza perquè els escaladors entren a la gelera per a l¡aproximació a la paret per l'altra banda del llac.
Aquí es pot apreciar clarament la llengua de la gelera i les seves morrenes laterals...
Primer pla de la paret final del Cerro Torre, encara amb molta neu. Fixeu-vos amb el famós "hongo"de gel del cim...
Cordón Adela Central i Principal...
La imatge de les tres agulles de granit semblant vèncer la gravetat serà una imatge que mai oblidaré. Comencem a pensar que hem tingut realment moltíssima sort. L'Agustín ens ho confirmarà quan ens expliqui que poca gent pot dir que arriba aquí i disfruta d'un dia clar i nítid com aquest. Hi ha escaladors que esperen més de tres mesos per a buscar una finestra de bon temps dins del clima inestable i canviant de la Patagònia.
El Cerro Solo dóna el contrapunt de muntanya clàssica alpina, massissa i compacta per damunt del llac i la gelera...
Des del refugi Maestri enfilem per un caminoi molt poc traçat esperant trobar la manera d'arribar el més enllà possible. Finalment ens quedarem al mirador Maestri, no gaire més amunt. Una paret morrènica ens barrarà el pas.
Al mirador Maestri descansarem, menjarem i farem una merescuda becaineta al sol. Qualsevol vol marxar d'un lloc així!
Dues imatges de la gelera. Com en tot el planeta, les geleres retrocedeixen. Els més pessimistes afirmen que si l'escalfament global continua gairebé totes les geleres del món desapareixeran en una quinzena d'anys. Potser és molt pessimista, però el que fa pensar encara més és quan escoltes els experts glaciòlegs més optimistes, que no els auguren més de cinquanta anys de vida! És per a reflexionar-hi una mica, oi? I per aquí a l'Argentina es comenta que els EEUU estan començant a comprar i control.lar tots els recursos hídrics del país. Es veu a venir, després de la batalla del petroli, la propera serà la de l'aigua...
Darreres fotografies de record. Ens costa marxar d'aquest racó que ens ha deixat tan bocabadats. La Dolors encara ho està més perquè mai havia sentit a parlar del Cerro Torre ni del Fitz Roy i mai havia vist fotografies de la zona. Jo, tot i conèixer-ne l'existència i haver-ne vist un grapat de fotografies, conservaré en la memòria aquest majestuós racó sempre pensant a tornar-hi.
Cap al tard davallem per la morrena del llac. En un cantó els fabulosos i màgics boscos de lengas, de l'altre, el color turquesa de les aigües glacials del Lago Torre.
L'habitual fotografia de la tenda a cada campament. El campament De Agostini està ple de tendes d'escaladors d'arreu del món. Ens informen que les previsions pels propers dies no són massa optimistes, però l'eufòria es respira en l'ambient quan parlem amb l'Agustín i ens informa que ha trobat una companya de cordad gringa per a intentar el Mocho. Sortiran a les dues de la matinada per ser a peu de paret amb les primeres llums del dia.
Blanc-núvol, verd-lenga, blau-cel. Poca cosa més per a una bona imatge...
Al vespre passegem pels voltants del llac novament esperant gaudir de les darreres llums damunt les parets de granit. Aquesta sirga és l'utilitzada pels escaladors per a creuar el riu i voltar el llac per a acostar-se a la gelera.
Domo Blanco per damunt del reguitzell d'agulles...
Les darreres llums il.luminen el Cerro Torre i les dues Agulles d'Egger. La Dolors comenta que semblen formes gaudinianes, i té tota la raó!
L'endemà, tot i les previsions pessimistes, el dia continua acompanyant-nos. Ràpidament preparem les coses i desfem campament. Toca creuar a l'altra vessant per a visitar l'altra perla del parc: El Fitz Roy.
Darrera imatge, ara sí, del Cerro Torre i companyia...
I després d'una horeta de pujada entre fantàstics boscos de lengas, arribem al primer llaquet del dia, la Laguna Hija.
El Fitz Roy queda encara amagat a l'esquerra de la imatge, però fins i tot sense ell, el paisatge és incomparable. Des d'aquí mil recomanacions per a visitar aquestes muntanyes, no us en penedireu, però crec que us costarà tenir la mateixa sort que hem tingut nosaltres.
I aquesta és la Laguna Madre, ja sota la imponent silueta del Fitz Roy...
Un primer pla més del Fitz Roy (3441 m). Originàriament els indígenes tehuelches l'anomenaven "El Chaltén" (muntanya de foc), ja que creien que era un volcà precisament perquè sempre estava envoltat de núvols. El primer explorador argentí, Francisco Perito Moreno, el batejà amb el nom de Fitz Roy, en honor al capità del Beagle que, juntament amb Charles Darwin, fou provablement el primer europeu que contemplà la impressionant muntanya.
Panoràmica des del pla del campament Poincenot, únic lloc d'acampada habilitat pels no-escaladors...
I aquesta és l'Agulla Poincenot...
La Dolors contempla les agulles de granit afilades des d'un petit pontet de fusta...
Plantem la tenda al campament Poincenot i novament, sense perdre temps, enfilem amunt cap a la Laguna de los Tres, mirador privilegiat del Fitz Roy i companyia. La pujada fins al llac és dureta, una horeta d'ascens sense treva, però l'esforç serà recompensat sobradament.
Nova imatge de l'Agulla Poicenot i del Fita Roy, poc abans d'arribar al llac...
Llacunes Madre i Hija des de l'atalaia on som, prop del Lago de los Tres...
La imatge que defineix la zona, la imatge més representativa del sector nord del Parc Nacional Los Glaciares. El Fitz Roy amb les seves agulles dominant el Lago de los Tres, batejat així en honor als tres francesos que assoliren el cim per primera vegada, l'any 1952.
I ja som dalt del llac. Ha valgut la pena i el dia és tan radiant com l'anterior. Realment estem contents de la sort que tenim. L'hem ensopegada de totes totes.
Tres andinistes pujant per la gelera a peus de les mítiques vies d'escalada granítica...
Laguna Sucia...
Després d'aprofitar el bon dia entre la Laguna de Los Tres i la Laguna Sucia, baixem de nou al campament per anar cap a un altre raconet. Els dies aquí s'allarguen i s'allarguen. Gairebé 18 horetes de sol, és l'estiu austral!
Mentre enfilem cap a La Laguna de Piedras Blancas ens topem en unes curioses roques granítiques. Les marques són restes de líquens semifossilitzats.
Gelera i Llac de Piedras Blancas, potser el racó més solitari i bonic de la zona...
Detall de la gelera amb els seus seracs...
En aquest llac ens hi estarem una estoneta llarga. Un racó impressionant. Tan la Dolors com jo coincidim en que és el llac que més ens ha agradat, tot i que no té l'entorn de les parets de granit com els altres, té alguna cosa d'especial que ens atrapa. Potser les constants allaus, o els blocs de gel o icebergs de la llacuna?...
Més detalls i fotografies de l'indret...
Un parell d'imatges de les nuvolades patagòniques...
Darrera fotografia abans de tocar el dos a contracor...
Fruits i flors...
Tres imatges de la caiguda del sol des del campament Poincenot... un espectacle fascinant...
Als campaments som molta colla. Són les petites pegues de visitar aquests llocs en plena temporada alta. Tot és farcit de turistes-muntanyencs d'arreu del món, però al cap i a la fi, hi ha bon ambient.
El tercer dia de la nostra estada al Parc Nacional Los Glaciares. És el moment de baixar i tocar el dos. Hem estat de sort. Tots els escaladors ens ho confirmen. Hem arribat i han arribat els millors dos dies des de feia setmanes. Avui però, mentre baixem, torna a girar-se el temps i ens plovisqueja.
Laguna Capri...
Arribada de nou al poble d'El Chaltén.
Restaurant català "la senyera" al poblet d'El Chaltén. El propietari ens explica que aquest és el seu lloc i no pensa pas tornar. I nosaltres pensem que té sort de viure aquí, és un poblet entrenyable tot i la gran quantitat de turistes que aplega en aquestes dates.
A la mateixa tarda de la nostra arribada aconseguirem un bus que ens portarà a El Calafate, per a visitar la megaturística gelera de Perito Moreno. La casa que veieu és la d'en Dante, on hem estat acollits i on hem pogut deixar les coses durant la nostra estada a les muntanyes de Fitz Roy i Cerro Torre.
Foto de comiat anb en Dante...
Imatges patagòniques per excel.lència: grans horitzons de pampa estepària i núvols per a donar-li un pelet de perspectiva...
Enmig del no-res, un home repara l'antena de televisió d'una casa isolada. Què faríem sense la televisió en un racó com aquest?. I és clar, amb les ventolades que hi ha per aquí, la feina de moure l'antena és ja una cosa de les més habituals per aquestes contrades...
Nòria i llum "californiana" enmig de la pampa patagònica...
La meravellosa llum del crepuscle patagònic damunt les branques dels arbres fuetejats pel vent. A la Dolors aquest raconet li fa pensar en la pel.lícula "Un lugar en el mundo". Si no l'heu vista, us l'aconsellem...
A El Calafate passarem la nit en un hostalet per anar l'endemà al Perito Moreno. Tot i la turistada, paga la pena, és un indret com pocs per la seva grandària, però bé, tots ja n'heu sentit a parlar, suposo, oi? La Dolors m'ha passat un escrit seu del Perito Moreno que ara us transcriuré per a acompanyar les fotografies!
I en Toni va visitar el Perito Moreno…
En Toni em reclama ja fa dies que us expliqui quatre coses del ventisquero Perito Moreno. I, tot i que ho he intentat, no m’he pogut escaquejar de fer-ho, o sigui que allà va…
Considerada com la glacera més espectacular i de més fácil accés el Perito Moreno, situada a uns 70km de El Calafate, rep molts visitants al llarg del dia, del mes, de l’any… i és una de les atraccions turístiques més importants de l’Argentina…
De 15 km de llarg per 5 km d’ample, arriba als 60m per damunt del nivell del llac… El paisatge que l’acompanya són els clàssics boscos de lengas, calafates, noltro o notro, murtilla.. i és estrany veure una glacera a tan baixa alçada… Caldria pujar a 3.000m per veure’n un de similar per Alaska, Islandia o Noruega…
Classificada com Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO és una glacera activa: tot i que no augmenta de tamany, tampoc en perd…
El gel es forma en la part alta de les muntanyes, a 2.000m d’alçada i va baixant a poc a poc adaptant-se al relleu de les muntanyes que l’envolten… L’aigua es filtra constantment sota la glacera, fet que contribueix al seu desplaçament.. Es mou, i des de les pasarel.les instal.lades per contemplar-lo el sents cruixir, i de tant en tant, cada 20m o menys s’escolta com un tro, un tros de gel que es despren i cau al llac, provocant el moviment de les aigües i fent que un altre iceberg floti pel llac…
En els seus períodes bons la glacera pot avançar fins a 2m a l’any al centre i 70 cm als costats. La massa de gel bloqueja a poc a poc el cabdal del riu i el transforma en un embassament. L’aigua s’acumula en el Brazo Rico, i la pressió es fa cada cop més forta, trencant-se aquest dic natural amb gran estrèpit. Anomenen ruptura a aquest fenòmen que es produeix més o menys cada 4 anys…L’última va ser el 2004… Ara toca aviat, no??
I heu de pensar que llegint aquesta descripció a la guia jo considerés imprescindible d’anar a veure-ho, no? El problema és que en Toni no ho tenia tan clar… el fet que fos una atracció tan i tan turística el frenava una mica.. però tenia coll avall que s’hi havia d’anar…
O sigui que el dia 21 de gener vam anar cap allà. D’entrada la idea era dormir dins el parc i veure el Perito a la nit, sense gent, escoltar el soroll i disfrutar-la, però la sorpresa va sorgir a l’estació de busos quan ens van dir que ja no es podia acampar..
Vam canviar els plans.. hi aniriem a la tarda, de guiri total. A les 15h ja haviem pujat al bus, amb altres turistes, la majoria gringos, israelites i 4 noies argentines.
En Toni semblava anar cap a l’escorxador, tot tan domesticat i controlat… un sistema de pasarel.les que et porten cap als miradors més espectaculars, plenes de gent a vessar, fent comentaris i fent fotos…
A més a més no et deixen fumar en tot aquest espai, o sigui que cada cop havia de pujar unes quantes escales per dominar el “mono”…
Bé, només dir que jo crec que sí que li va agradar, que va fer moltes fotos. Jo ja sabia que m’agradaria molt... i ara que escric aquestes línies i acabo d’arribar del Paine puc comparar-la amb la glacera de Grey, de la qual veureu fotos pròximament…
Reguitzell de les típiques imatges de la flora de l'indret... 
I des de Puerto Natales penjo a cuita-corrents aquest nou post amb més de deu dies de retard. Després dels dies al Fitz Roy, Cerro Torre i Perito Moreno, ara acabem d'arribar de nou dies voltant pel Parc Nacional Torres del Paine, potser un dels racons més bells del planeta. A partir de demà seleccionaré les noves fotografies pel proer post.
Ara ens n'anem amb la Dolors a menjar un bon asado després de nou dies passant força gana. Hem de celebrar l'arribada de l'impressionant trek per les Torres del Paine. No us perdeu el proper post!
Demà a la tarda o demà passat, 1 o 2 de febrer, ens desplaçarem a Punta Arenas, a casa la Cecília d'Hospitality Club, però aquesta ja és una altra història, abans toca explicar-vos la passejada pel Paine.
Una abraçada a tots i especialment a la Montse i l'Oriol pel futur Martí que els "martiritzarà" els propers anys!! Ah, i una altra d'especial per a tu, Núria, la Riambau, per la mateixa notícia!!
Escrit per Toni diumenge, de gener 21, 2007
