Fracàs i èxit a l'Ilinizas Nord (5126 m)...

Ahir va ser un dia duret. Em vaig llevar a dos quarts de set, vaig esmorzar amb en Walter a l'Hostal i vaig enfilar cap al Carrer Colón per anar a buscar el Trolebús fins a la Terminal Terrestre. Allí vaig agafar un bus cap a Machachi. Vaig poder reviure el tràfic caòtic d'un dilluns al matí a Quito. A un quart de deu agafava un nou bus cap al poblet d'El Chaupí (3265 m).
Pels voltants de les 9.30 començava a caminar. A partir dels 4500 m, mal temps, vent, boira intensa i nevada. A partir d aquella alçada començava la dura part final del Arenal, una pujada empinadíssima damunt d escòria volcànica. És mil vegades pitjor que caminar sobre neu tova. Fas una passa i en baixes dues, com en una tartera de les més punyeteres. Més endavant miro l'altímetre i comprovo que ja sóc a 4700 m. He superat l'alçada del Mont Rosa (4634), el cim més alt que he fet fins ara! A 4800 m. hi hauria d haver el refugi, però no veig més enllà de 5 metres i neva intensament, i ni rastre del refugi. Són les dues passades i semblo ser en una cresta per la intensitat del vent i perquè sembla que he acabat la famosa pujada del Arenal. Sóc a 4950 m i el refugi no és enlloc. Decideixo deixar aquí la motxilla i provar de situar-me per a trobar el refugi. Davallo una mica per la cresta però no veig res de res i el vent em gela els dits. Em poso els guants. Torno a la motxilla i aquesta vegada pujo amunt cresta enllà. De sobte, s'obre per uns moments però ni rastre del refugi. Continuo pujant amb tota la roba d'abric de què disposo i, m'adono que he superat la barrera dels 5000 m! 5045 m concretament. El refugi ha de ser molt més avall. Retorno al punt base i decideixo baixar per allà on he pujat, esperant veure el refugi en algun moment.
Baixo ràpidament relliscant, gairebé esquiant per l'escòria volcànica. A la pujada no podia fer més de 50 passes sense aturar-me a agafar aire, potser per l'alçada, o per la inclinació i per les ventades sobtades que em feien caure. A l'alçada del suposat refugi busco algun indici. Res. Són les tres de la tarda. Decideixo desistir i tirar avall. Si tingués la tenda aquí encara podria continuar buscant. Al capdavall sempre podria improvisar una nit dins la tenda tot i que no hi ha ni un replà. Però no l'he duta i estic completament xop per la nevada intensa. Tinc tres horetes i mitja abans no es faci fosc. Corro muntanya avall decebut i satisfet a la vegada. Decebut perquè no he arribat a l'Ilinizas Nord (5126 m) ni he trobat el refugi enmig de la boira. Satisfet per haver superat la barrera dels 5000 m i per haver fet un desnivell de gairebé 1800 m en altitud i amb la motxilla carregada.
Ilinizas! Aviat ens tornarem a veure!
Just quan comença a fer-se fosc, localitzo les primeres casetes d'el Chaupí. A les set de la tarda ja sóc davant l'Hostal La Llovizna i decideixo quedar-m'hi. En Gustavo és un gran coneixedor i guia d'aquestes muntanyes. S'encarrega de l'Hostal i de la supervisió del refugi perdut. Li explico la meva ascensió i creu que he passat a pocs metres del refugi, però que amb la boira em dec haver desviat massa al nord, i que dec haver començat a pujar la cresta que condueix al cim que desitjava pujar. Així, era a menys de 100 m de desnivell de l'Ilinizas Nord. Si arriba a fer bon dia...
L'Hostal La Llovizna és una meravella. Sembla un refugi de muntanya però amb totes les comoditats d'un hotel: dutxa d'aigua calenta i llar de foc a l'habitació i, encara més sorprenent: tinc llit doble amb nòrdic per a mi solet.
M'he estat mitja horeta sota l'aigua calenta, he picat algunes galetes i he engolit una beguda isotònica made in Ecuador. Ja estic refet del tot. Cansadot però satisfet. Ha estat una molt bona caminada per anar aclimatant per l'ascensió al Cotopaxi (5827 m). Ara sóc dins del llit escrivint-vos. Acabo de passar una horeta xerrant de muntanyes amb en Gustavo, m'ha aconsellat un munt de llocs i m'ha advertit que, si marxo a l'Oriente, a la Selva, perderé ràpidament la bona aclimatació que porto. Què he de fer aleshores?
Ja toca fer nones, que la son fa estona que juga a estirar-me les parpelles... Bona nit!


Foto feta a 5045 m. El punt més alt on mai he estat fins al moment...





Dues imatges de la tortuosa pujada per El Arenal...


Descans a mitja baixada, després de la tempesta...




Diverses imatges del Cotopaxi entre els núvols, fetes al capvespre, de baixada cap El Chaupí...


L'únic moment que vaig poder veure l'Ilinizas Nord (5126 m), vaig ser-hi a tocar...

Dins del llit a l'Hostal La Llovizna...

Comiat de la Reserva Alto Chocó i altres imatges...

Trobaré a faltar la Inés, la nostra cuinera sempre "chistosa"...



I l'Alfredo, sempre preguntant si estàvem "xuxaqui"...



Foto "família"! Va ser dur acomiadar-se de tants bons amics. Una gent encantadora la de la Vall d'Intag. De ben segur que hi tornaré...



Darrera foto amb els companys que dèiem adéu. I com no, a la tombona!



Diferents imatges de les màscares que es fan a la Reserva. Estan fetes de bambú, de fibra de bambú.







Última jornada de treball entre somriures i bromes...



Diferents imatges de la darrera visita a la Cascada i a l'Arbre màgic. Dos dels llocs més encantadors per a passar-hi una estoneta sol llegint o badant...










Empremtes d'un ós que volia menjar-se un formatge de la cuina. Quan va ser descobert, va saltar per damunt la paret i va escapolir-se ràpidament. Perquè després diguin que no són àgils aquestes bestioletes...



L'ós que mai vam poder veure! Només es tracta d'una foto d'una foto...



Apuela, el poblet més proper a la Reserva, a dues horetes caminant...



L'Alfredo anant a buscar gas per la cuina amb el "viejo"...



Algunes imatges del mercat indígena d'Otavalo, un dels més grans de l'Equador. Val la pena perdre-s'hi...






Pobret "sancho"! Aquí se'l cruspeixen tal qual. Ai, quan descobreixin el pernil ibèric! Per cert, dels porcs en diuen "sanchos"...



Volcà Imbabura (4609 m) al capvespre des de la Laguna San Pablo. L'única vegada que vaig veure'l sense núvols...



Pacunga...


Per sort, tot i ser enormes, són inofensives...



Una de les més de mil espècies d'orquídees que hi ha per aquest país. Malauradament, la gran majoria encara no comencen a florir. Espero poder gaudir-ne properament i ensenyar-vos-les...



Els nouvinguts, els "gringos". Una colla de 18 yankees ben estranys. Sí, Francesc i Montse, del tot especials. Però els detalls me'ls guardo per una altra ocasió, que això és públic i per aquestes contrades no es pot parlar massa dels "gringos", són amagats sota les roques...



Una altra floreta...


Un dels grans coneixedors de tots els viaranys de la Reserva, en Milton, de camí cap al Cotacachi...


Puya, el páramo n'és ple. L'únic animal que se la menja n'és l'ós...



Laguna Mojanda...

Cotacachi 4969 m i descoberta de la Laguna Kristococha...

Hola!
El dimarts i dimecres passats vam organitzar una exploració al volcà Cotacachi. Va ser impossible arribar fins al cim. Es tracta d'un dels cims menys freqüentats de l'Equador. Tot i així vam arribar-nos fins als peus de la grimpada final, a uns 4300 m d'alçada.
Un cop allà, en Milton va proposar-nos d'explorar el vessant oest de la muntanya, completament desconegut i provar de trobar la llunyana Laguna de Kristococha.
Després de moltes hores buscant la millor ruta per a superar molts penyasegats, atravessant boscos de polimecus i plantes fins i tot desconegudes per ell, se'ns va fer de nit i vam acampar en un lloc molt exposat al vent a 4000 m enmig del páramo.
Vam passar la nit del lloro per culpa d'una tempesta molt violenta. El vent va estar a punt d'endur-se'n el doble sostre i més d'una vegada vam haver de sortir a recol.locar els pals de la tenda.
Finalment, l'endemà al matí,morts de fred i de son, entre la boira, vam descobrir l'ansiada llacuna i vam decidir escalfar llet per fer-nos un cafetó. Desgràcia: el fogonet no funcionava! Total: dos dies duríssims caminats de sol a sol sense dormir i menjant aigua amb sucre barrejada amb llet en pols.
Tot i la duresa, va valer la pena la caminada. Finalment, després d'atravessar tot el páramo, amb la sorpresa inclosa d'un condor, vam poder baixar fins al poble d'Irubí on, miraculosament, vam trobar una furgoneta que ens va acostar a la Reserva, ja a plena nit.
Ara sóc a Quito novament. No tinc temps ni per rellegir el que escric directament ni per organitzar les fotos que penjo. Estan totes barrejades.

Aquesta tarda provaré de posar-me a escriure les meves conclusions sobre l'estada a la Reserva, però també he d'organitzar-me els propers dies. Vull fer un petit trekking pel Parc Nacional de Cajas. Dijous vinent, segurament, anirem amb en Pierrot i la Manaïg cap a l'Oriente, al Rio Napo, a casa d'uns indígenes amics d'en Rodrigo, en plena selva Amazònica.
Així que, ja ho veieu, em costa de trobar temps per a organitzar-me el blog amb cara i ulls.
Fins aviat a tots!