Cotacachi 4969 m i descoberta de la Laguna Kristococha...
Hola!
El dimarts i dimecres passats vam organitzar una exploració al volcà Cotacachi. Va ser impossible arribar fins al cim. Es tracta d'un dels cims menys freqüentats de l'Equador. Tot i així vam arribar-nos fins als peus de la grimpada final, a uns 4300 m d'alçada.
Un cop allà, en Milton va proposar-nos d'explorar el vessant oest de la muntanya, completament desconegut i provar de trobar la llunyana Laguna de Kristococha.
Després de moltes hores buscant la millor ruta per a superar molts penyasegats, atravessant boscos de polimecus i plantes fins i tot desconegudes per ell, se'ns va fer de nit i vam acampar en un lloc molt exposat al vent a 4000 m enmig del páramo.
Vam passar la nit del lloro per culpa d'una tempesta molt violenta. El vent va estar a punt d'endur-se'n el doble sostre i més d'una vegada vam haver de sortir a recol.locar els pals de la tenda.
Finalment, l'endemà al matí,morts de fred i de son, entre la boira, vam descobrir l'ansiada llacuna i vam decidir escalfar llet per fer-nos un cafetó. Desgràcia: el fogonet no funcionava! Total: dos dies duríssims caminats de sol a sol sense dormir i menjant aigua amb sucre barrejada amb llet en pols.
Tot i la duresa, va valer la pena la caminada. Finalment, després d'atravessar tot el páramo, amb la sorpresa inclosa d'un condor, vam poder baixar fins al poble d'Irubí on, miraculosament, vam trobar una furgoneta que ens va acostar a la Reserva, ja a plena nit.
Ara sóc a Quito novament. No tinc temps ni per rellegir el que escric directament ni per organitzar les fotos que penjo. Estan totes barrejades.
El dimarts i dimecres passats vam organitzar una exploració al volcà Cotacachi. Va ser impossible arribar fins al cim. Es tracta d'un dels cims menys freqüentats de l'Equador. Tot i així vam arribar-nos fins als peus de la grimpada final, a uns 4300 m d'alçada.
Un cop allà, en Milton va proposar-nos d'explorar el vessant oest de la muntanya, completament desconegut i provar de trobar la llunyana Laguna de Kristococha.
Després de moltes hores buscant la millor ruta per a superar molts penyasegats, atravessant boscos de polimecus i plantes fins i tot desconegudes per ell, se'ns va fer de nit i vam acampar en un lloc molt exposat al vent a 4000 m enmig del páramo.
Vam passar la nit del lloro per culpa d'una tempesta molt violenta. El vent va estar a punt d'endur-se'n el doble sostre i més d'una vegada vam haver de sortir a recol.locar els pals de la tenda.
Finalment, l'endemà al matí,morts de fred i de son, entre la boira, vam descobrir l'ansiada llacuna i vam decidir escalfar llet per fer-nos un cafetó. Desgràcia: el fogonet no funcionava! Total: dos dies duríssims caminats de sol a sol sense dormir i menjant aigua amb sucre barrejada amb llet en pols.
Tot i la duresa, va valer la pena la caminada. Finalment, després d'atravessar tot el páramo, amb la sorpresa inclosa d'un condor, vam poder baixar fins al poble d'Irubí on, miraculosament, vam trobar una furgoneta que ens va acostar a la Reserva, ja a plena nit.
Ara sóc a Quito novament. No tinc temps ni per rellegir el que escric directament ni per organitzar les fotos que penjo. Estan totes barrejades.
Aquesta tarda provaré de posar-me a escriure les meves conclusions sobre l'estada a la Reserva, però també he d'organitzar-me els propers dies. Vull fer un petit trekking pel Parc Nacional de Cajas. Dijous vinent, segurament, anirem amb en Pierrot i la Manaïg cap a l'Oriente, al Rio Napo, a casa d'uns indígenes amics d'en Rodrigo, en plena selva Amazònica.
Així que, ja ho veieu, em costa de trobar temps per a organitzar-me el blog amb cara i ulls.
Fins aviat a tots!
Així que, ja ho veieu, em costa de trobar temps per a organitzar-me el blog amb cara i ulls.
Fins aviat a tots!
Escrit per Toni dissabte, de maig 27, 2006
