El trekking Santa Cruz - Llanganuco és el gran clàssic de la Cordillera Blanca, als Andes peruans. Per això està força massificat. Però hem tingut sort perquè en el campament d' Ichic Cocha només som onze tendes aquesta nit. Ens han dit que ahir va sortir moltíssima gent, així, doncs, suposem que el campament de Taulicocha hi deu haver overbooking a hores d'ara.
Primeres imatges de la Quebrada Santa Cruz.
En aquests moments són les set de la tarda de la primera nit de la caminada. Estem estirats dins la tenda. La Marta llegint Placer licuante d'en Goytisolo i, jo, escrivint-vos.
El primer dia ha estat molt tranquil. Hem superat un desnivell d'uns 900 metres amb sis horetes de marxa. Anem carregadets amb la tenda i menjar per a tres dies i mig, però no estem massa cansats. De moment, aquest trekking és tan espectacular com assequible.
Ara mateix som a 3850 m d'alçada i a 9 graus de temperatura a l'exterior. Ni gota de vent ni de fred. El cel és estrellat i hi ha lluna creixent. El dia ha estat calurós i assolellat, sense ni un núvol. Només les dues primeres hores han estat duretes. Del poble de Cashapampa als replans de Llamacorral la pujada és sostinguda i el camí (una autopista on les mules tenen prioritat) supera 700 m de desnivell ràpidament per dins la Quebrada Santa Cruz. Un cop al pla, el sender se suavitza i segueix el riu pel seu marge esquerre.
És sorprenent trobar-se cactus i bromèlies a més de quatre-mil metres d'alçada. És clar que som al tròpic encara...
El riuet que seguim semblaria pirinenc si no fos per les bromèlies i cactus que acompanyen la vegetació i pels diminuts moscos (mosquits) que ens persegueixen fins al primer campament. Mosquits a gairebé quatre mil metres! Un arriero m'informa que hi ha tants moscos a causa de les mules. Centenars de mules i cavalls carregats d'andròmines pels andinistes. Nosaltres farem el mateix la setmana vinent al gran trekking del Huayhuash, de nou dies.
Ben aviat apareix el primer nevado, l'imponent piràmide del Taulliraju (5830 m). A partir d'aquí, rera cada revolt apareixerà un nou nevado i començarem a entendre la fascinació que susciten aquestes muntanyes.
Un cop arribats al Pla de Llamacorral ens hem pres la resta amb moltíssima tranquil.litat. Era d'horeta i començàvem a descobrir que aquest trekking ha estat ideat per a disfrutar i recrear-se amb el paisatge. Les etapes són molt còmodes. Així, des d'aleshores la febre fotogràfica ja no ens ha abandonat fins al final. Hem parat a dinar al costat del riu i ens hem pres el segon recordatori de la malària.
I així, com qui passeja, cap a les quatre de la tarda hem arribat a Ichic Cocha (Ichic: petit; Cocha: llacuna).
Hem instal.lat la tenda al campament. La Marta aprofitarà qualsevol estoneta de sol per a llegir. I és clar, això s'encomana. Els dos ens hem convertit en lectors assidus!
Primera nit a Ichiccocha.
L'endemà, amb una horeta ens plantem a
Jatuncocha (3900m). Jatun significa gran. Un llac d'aigues esmeraldes rodejat de
polilepis i, de teló de fons, el
Taulliraju, omnipresent durant tot el dia. Després de la llacuna entrem en una zona pantanosa plena de rierols.
Tornem a ser dins la tenda. Som a la segona nit. Aquesta vegada però, dormirem a molta més alçada, som a uns 4400 metres. El termòmetre marca -1 grau sota zero, però el temps continua acompanyant-nos. Cel estrellat i ni mica de vent, només una lleugera brisa.
La jornada d'avui ha estat espectacular. Mai oblidarem aquestes muntanyes i ara ja penso en quan tornaré aquí per a pujar el
Pisco i després el magnífic
Alpamayo.
A quarts de nou del matí ja desfilàvem camí amunt amb la càmara fotogràfica en mà com uns veritables japonesos davant la
Sagrada Família. I és que aquestes catedrals naturals semblen cisellades per un dels millors mestres constructors del període gòtic!
Els tres Nevados Santa Cruz al fons.
Les muntanyes semblen de cotofluix, esponjoses. I és que en aquests paratges la neu s'enganxa a les parets més verticals. És el paradís de les escalades en gel!
L'aigua del riu és gèlida, però ens veiem obligats a travessar-lo.
Al final del pla arribem a l'encreuament amb la
Quebrada Arhuaycocha. És molt d'hora i l'etapa d'avui també sembla un passeig. Així que decidim pujar per aquesta
quebrada que mena al camp base de l'
Alpamayo (5947m), considerada per molts la muntanya més bonica del món.
Amb una horeta de forta pujada en zigues-zagues ens plantem al camp base, a uns 4200 metres d'alçada. Impressionant! Només cal veure les fotografies per adonar-se de la bellesa d'aquesta muntanya...
La piràmide de l'Alpamayo des del seu camp base.
L'Artesonraju, un dels sis-mils més esbelts i impressionants de la zona.
Primer pla del Quitaraju, un altre sis-mil al costat de l'Alpamayo.
Divaguem una horeta llarga embobats contemplant aquest entorn privilegiat. Fem un mos i reposem al sol. Ens costa de marxar i abandonar la visió de la piràmide perfecta de l'
Alpamayo, però segurament, el camí ens portarà noves sorpreses fascinants.
Capçalera de la
Quebrada Santa Cruz, des
d'Arhuaycocha, baixant del camp base de
l'Alpamayo
Gelera penjada de l'Artesonraju.
Una horeta més tard, després d'un flanqueig per damunt la vall, arribem ja al segon campament oficial, a
Tauliapampa (4250 m). Són tansols les 14.30. Decidim continuar amunt per acampar lluny de les multituds. 45 minuts més tard ja som sota el coll de
Punta Unión, a uns 4400 metres d'alçada, prop de
Tauliacocha. 
Aquesta segona nit la passem just sota els peus del Taulliraju (5830 m).
Coll de Punta Unión.
Acampem al costat d'un riuet i ens cuinem una xocolata amb llet en pols per recuperar energies. La resta del dia el passem estirats al sol de la tarda andina.
La Marta torna a llegir. El plaer de la lectura a l'alta muntanya.
Aquesta vegada la nit serà també estrellada però amb molt més fred. I és que hem acampat a 4400 metres d'alçada.
Diferents imatges de la caiguda del sol.
I, com veieu, la lectura continua...
Tant la Marta com jo no hem passat massa bona nit. Potser l'alçada? No ho sabem, però en qualsevol cas, ens hem llevat ben d'horeta decidits a acabar el trekking al tercer dia. Intentarem d'arribar-nos a dormir a
Huaraz avui mateix. L'endemà arriben els amics de Mataró i Vic.
A les nou del matí arribem al punt més alt del trekking. Som a
Punta Unión (4750 m). Per primera vegada apareixen els núvols i cobreixen bona part de les muntanyes. L'altra vessant està coberta de boirines. Però al final la sort continuarà acompanyant-nos i el vent dissiparà el mal temps. No hem trigat ni una horeta i mitja per arribar fins al coll. A aquesta alçada ja costa més de respirar i t'has d'agafar les coses en més calma. Però tots dos estem força ben aclimatats i progressem ràpidament.
Al coll fem les fotografies de rigor tot i la nuvolada i rosseguem quatre galetes. A partir d'aquí tot és baixada!
Diverses imatges tot pujant al coll de Punta Unión (4750 m). Al fons, el llac de Taullicocha.
Des del coll de Punta Unión.
Al coll fem les fotografies de rigor tot i la nuvolada i rosseguem quatre galetes. A partir d'aquí tot és baixada!
A un quart d'onze ja som al primer gran llac, el
Tocllacocha, a l'altre costat de la muntanya, a uns 4400 metres. A partir d'aquí, la baixada ja no és tan pronunciada i el sol torna a fer acte de presència. A mesura de descendim, apareixen nous
nevados. Quedem esgarrifats per les parets verticals del
Chopicalqui (6354 m), i després pel
Chacraraju (6112 m), considerat el sis mil més difícil de la Cordillera Blanca.
Diferents perspectives del nevado Chopicalqui (6354 m). Un cim realment fascinant que no podia deixar de compara amb el Cervino suís.
Primer pla del cim.
Bosc de polilepis.
Repòs després de la llarga baixada.
Pels volts de la una arribem a la quebrada Paria, i un pelet més avall som a l'alçada del tercer campament, a Huaripampa. Dinem per agafar forces per continuar el descens fins al poblet de Colcabamba (3400 m). Des d'allà, ja cansats i fastiguejats pels mosquits i la calor, decidim continuar fins al llogarret de Vaquería, a 3885 m. Una darrera pujada per acabar el trekking. A un quart de sis de la tarda ja som al punt final.
Més imatges del Chopicalqui des del poblet de Colcabamba.
I la sort d'aquests dies no ens abandona. Cap a les sis de la tarda arriba un colectivo que ens portarà fins al poble de Yungay (2500 m). La pista és de les més impressionants dels Andes. Primer puja entre revolts aeris i tancats fins al Portachuelo de Llanganuco (4767 m) per baixar posteriorment en picat fins a la vall. Se'ns encongeix el cor pels estimballs que hi ha i resem perquè no fallin els frens d'aquesta andrònima a motor que ens transporta. La posta de sol rera els dos cims del Huascarán (6768 m) ens manté distrets i fascinats i alleujats arribem al poble. D'allà només ens falta trobar un nou transport fins a Huaraz (3100 m) , on arribem a quarts d'onze de la nit.
La Marta us escriu a continuacio les seves particulars impressions:
Coses que m'han impactat del trekking Santa Cruz:
1. Una francesa amb una funda antisol de color negre al nas.
2. Un francès en un campament amb una maleta amb rodes plena de robeta ben plegada a dins. Un arriero l'acaba de descarregar d'una mula.
3. Les gallines. Tot i no formar part de l'ecosistema, com el francès i la francesa, acaben sent part del paisatge quotidià, en diferents formes. Les pots trobar dalt les mules dins de caixes de fusta i mig marejades, pasturant en el campament o bé dins el plat d'un francès-a. A l'última etapa, pobretes, no les trobaràs pas dalt la mula ni pasturant.
4. En Toni. La quantitat de fotos per minut que pot arribar a fer.
5. Els pics. Primer treuen la punteta, vergonyosos, però de mica en mica es van imposant i et poden arribar a provocar el síndrome 'bocabadadaplenademosques'.
6. La felicitat dels bous i les vaques pasturant a les immenses valls plenes de rierols.
7. La vegetació, amb els seus reductes de flora tropical a 4000m. Sembla mentira que els cactus i les bromèlies no siguin espècies importades, com les gallines i els francesos.
8. Els camins de pedra pre-inques que comuniquen les diferents valls. Els individus post-inques hi guien les mules que porten la maleta amb rodes del francès.
9. Els mosquits d'altura que sobreviuen a 4500m. Val a dir que han perdut part de la seva capacitat de xuclar sang i la poca que els queda la fan servir, per sort nostra, per atacar algun francès.
10. Un anglès amb complexe de mula, carregat d'aigua mineral comprada a Huaraz en un paratge d'aigues cristalines.
Un rètol informatiu ben original...
L'Estel no va tenir cap problema amb l'alçada.
Ja som a mig camí per la quebrada que mena a la Laguna Churup (4450 m) . Al fons el nevado Churup (5495 m).
L'Ester i l'Oriol satisfets de ser a les muntanyes.
Al tram final hi ha unes petites grimpadetes. 
Foto "família" de les germanes Rovira.
Diferents imatges de la Laguna Churup. 
Desgrimpada.
Baixant fins a Llupa on un colectivo ens retornaria a Huaraz.
