Puerto Pirámides i Buenos Aires...

Hola a tots!!

Després de 32 horetes en bus, amb transbord a Río Gallegos inclòs, arribem a Puerto Madryn, el 12 de febrer a les dues del migdia, sota una calorassa de por. Hem creuat dues vegades a Xile per a sortir de la Patagònia dels gels i, ara, tot d'una, ens trobem en una Patagònia càlida i desconeguda per a nosaltres. En 32 hores hem canviat radicalment de món i de clima.

El primer que fem, només arribar, és anar a internet a veure si algú d'Hospitalityclub d'aquí ha contestat. Res de res. Ens toca buscar hostal. Puerto Madryn és massa turístic pel meu gust, horrible. Trobem un hostalet per 30 pesos amb esmorzar inclòs. Decidim que l'endemà marxarem cap a Puerto Pirámides, dins la coneguda Península Valdés.

I així ho fem, el dimarts 13 de febrer, de bon matí, agafem un colectivo cap a la Península Valdés. A l'entrada del parc puja una dona encarregada de cobrar el "peatge". No cola que som argentins i ens toca apoquinar 35 pesos per barba.

Continuem essent a la Patagònia, però aquí ja anem de "playa": xancletes, pantalonets curts, banyador i tovallola. Hem deixat els guants, el barret de llana i tot l'abric al fons de la motxilla, a l'hostal de Puerto Madryn i, ara, volem gaudir d'un parell de dies de sol, caloreta i platgeta. I perquè no una colònia de llops marins? Hi ha temps per a tot, oi?

El càmping municipal del poble és sixtees total, només turisme nacional. Càmping destartaladet, de mar, de com quan érem petitois i anàvem de càmping per la Costa Brava. És encantador, brutot i cutríssim, però del tot encantador. Plantem la tenda al costat d'una peculiar família de rastes brasilers i enfilem tot seguit cap a la platja. Tenim ganes de sol i mar després del fred de "la fi del món"!

Una platgeta isolada i encantadora on només s'hi pot accedir baixant per una canal amb l'ajuda d'una corda...

Ens banyem a l'Atlàntic, l'aigua no és tan freda com a les costes xilenes del Pacífic. Aquí s'hi està de meravella prenent el solet. Però som uns altres turistes que paguem la novatada de no pensar en les marees. I deu minuts després de jeure a la tovallola, una onada ens sorprèn i ens deixa xops. No ha estat res. Ens traslladem força més amunt. Però com que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, poc després, ens passa el mateix. Quina vergonya!!

Decidim que ja comença a ser hora d'estirar les cames i caminem platja enllà durant una horeta rumb a les coves. Algú ens ha informat que són molt xules i que hi ha fòssils.

De camí cap a les coves, coneixem a dues senyores divertidíssimes que prenen un bany en una espècie de piscineta natural. Passem una bona estona conversant i elles mateixes ens demanen de fer-los una foto. I heus-la aquí!

Dit i fet, sota un sol de justícia, a pet d'ones, passegem tranquil.lament i ens cremem l'esquena costa endins. L'entorn és desèrtic però agradable, una lleugera brisa ens permet d'aguantar la xafogor, i jo, a qui no acostumen a agradar-me els ambients de platja, m'hi sento sorprenentment a gust. Cal dir que això és una reserva faunística de primer ordre i no està gens massificat. Naturalesa en estat pur.

Per sort, no hi ha massa turisme, hi ha ben poca gent i tota nacional. Ni les ballenes hi són, aquí només poden avistar-se de juny a desembre. Mala sort, no podrem veure les ballenes franques australs. I tampoc hi ha rastre de les orques. Diuen que en corren unes 27 per aquestes aigües, però aquesta època tampoc serà possible de comptar amb la seva presència. Sembla que aquests enormes mamífers s'agafen les vacances els mateixos dies que nosaltres...

Finalment ens conformarem amb una interessant colònia de llops o lleons marins.

Un ocellet marí...

Cap a la una del migdia arribem a l'alçada de les coves. La marea puja inexorablement i decideixo deixar la càmera fotogràfica amagada en un lloc elevat. No vull que la marea torni a sorprendre'm de bell nou. I així, nedant entre algues i roques arribem a les grutes, semicobertes pel mar. Ha estat bé la passejada però les coves no tenen res de l'altre món. Ni punt de comparació amb les nostres covetes de les costes gironines. Però vés, som aquí, i fa cangueli d'imaginar que una orca podria sortir d'entre les roques en qualsevol moment...

Tornem a bon port i desfem platja per allà on hem vingut. Bé, no exactament, perquè la marea ha pujat sense adonar-nos-en, i ara, la platja gairebé desapareix en algunes zones engolida per les aigües de l'Atlàntic.






Petjades al mar...

Caminar per aquesta costa és tot un plaer pels sentits...

Carcassa de peix mort...


A quarts de tres de la tarda tornem a ser al poblet de Puerto Pirámides. Fem un mos, una becaineta a l'ombra i, decidim no perdre més temps i anar xino-xano cap a Punta Pirámides, allà on ens han dit que hi ha la colònia més propera de lleons marins.


Després de cinc kilòmetres pel desert interior de la península, arribem en una pista de terra. El primer vehicle que passa s'atura i ens acosta fins l'entrada de la colònia, en uns penyasegats des d'on es pot contemplar sense molestar, a una bona colla d'aquests animalons tan tendres.


De fet, són les foques que tots coneixem o recordem, les foques de circ. El que passa és que aquests mamífers, tantes vegades anomenats "foques", no són ni de la família, gairebé ni parents llunyans de les foques. No, no, aquests són mamífers pinnípedes, per les potetes i les aletes dorsals. Els que sí que són foques són els elefants marins. Però d'aquests, escassos de calerons i de movilitat privada, no podrem visitar-los.


Imatge general d'una de les tantes colònies de lleons marins de Punta Piràmides...



Són una bona colla, eh!...


La mort i l'aliment per a les aus. Una imatge natural tal vegada. D'aquí a uns dies, a Cabo Polonio, a l'Uruguay, ens en farem un tip de veure aquestes bestioletes sense vida per totes les platgetes...


Us queda clar que no són foques? No, no ho són, però oi que ho semblen? Bocabadats, les hores passen sense adonar-nos-en contemplant el comportament d'aquestes criatures tan tendres.



Tenim la sort de ser a finals de l'època de reproducció i sentim constantment els esgarrips de les cries buscant la seva mare per alletar, algun mascle isolat que encara resta i per fi pot ser el dominant de l'harem. És el seu premi de consolació, perquè a efectes pràctics, tots els mascles dominants ja han fet la seva feina i ja són a alta mar rumb a d'altres racons. Les femelles ja estan totes en estat. Ens expliquen que només estan receptives 5 o 6 dies l'any, que és just la setmana després de parir. I després diuen de les conilles, tu!


Vinga, un lleonet marí més, alletar durant un o dos dies i, tot just després, la femella abandona la colònia durant dos o tres dies per alimentar-se, i tornar ben refeta per a la nova còpula. Ja us dic que podrien anomenar-les "conilles marines", pobrissones. La Dolors s'esgarrifa quan ens ho expliquen!



I la Dolors i jo des de l'atalaia per a l'observació dels animalons...


Un vaixell de turistes s'apropa a la colònia...



La subespècie que veieu, però, per si ens hem de posar més científics, és la de llops marins d'un pèl. Ara, per què d'un pèl? No ho sé pas, però de pèls en tenen més d'un...


Una femella d'edat surt del mar i enfila els penyasegats. Una feina àrdua per aquests animalons tan destres dins l'igua però tan maldestres a terra...



El mateix animaló de la fotografia anterior xisclant a la recerca del seu nadó...


Alletament...



Un mascle dominant amb el seu harem...

Però vosaltres us preguntareu: són llops o lleons? Ambdues coses. Però us ha de quedar clar que no són foques, ni conills és clar. En diuen lleons per la crinera dels mascles dominants, com podeu veure en algunes fotografies, i ja més no sé dir-vos, que fa mandra rellegir més de deu dies després, ara que escric sobre la marxa a l'ordenador del nostre amic Juan de Montevideo, totes la paperassa sobre aquests animalons que guardo dins la meva carpeta. Ja sabeu, si us interessa, escriviu al buscador de google i trobareu muntanyes d'informació.



Una gavina volta per la zona a l'espera d'alguna coseta per a menjar. Són les rates del mar...

Com qui no vol la cosa, passem més de tres horetes d'observació, com si fóssim Charles Darwin, ens fixem en el comportament sorprenent d'aquestes no-foques en llibertat. Fins provem de dibuixar-les però acaba fent-se palès que els meus esbossos no valen ni per a jugar al pictionary...


Primer pla d'un exemplar jove...


Un nou pla general d'una colònia menys nombrosa...


Un guardaparc ens explicarà molt amablement el comportament d'aquestes criatures. Resulta que aquestes piscinetes serveixen perquè els petitons practiquin la natació per a després atrevir-se a la mar...

El que us deia, l'estona passa tranquil.lament i decidim tornar cap al poblet per a aturar-nos a mig camí a veure si gaudim d'una bona posta de sol patagònico-costera.



Ens aturem finalment en un raconet elevat, damunt d'un penyasegat amb vistes al crepuscle proper.





Esperant el crepuscle. Un indret màgic lluny de la carretera i del brogit dels pocs turistes que hi ha aquests dies per aquí...



La llum del sol s'escola per entre els núvols il.luminant el mar ja a la penombra... és la llum divina?




I mentre esperem llegim alguna cosa sobre l'avistament de les ballenes franques australs. Desgraciadament no n'és l'època...


Però com sempre, els núvols a l'horitzó ens impedeixen de gaudir d'una baixada de l'astre sol rera el mar. Què hi farem? Tampoc hi ha sort...





Fins es posa a ploure, a plovisquejar tímidament. I el que semblava una mala jugada del destí, i la mala sort d'un dimarts 13, acaba sent un regalàs del cel en forma d'arc de Sant Martí doble!


El petit príncep: El 1941, des d'un apartament de Manhattan, un pilot i escriptor francès exiliat de la guerra europea, va escriure "El petit príncep", l'obra que esdevindria una de les fàbules per a mainada més llegides arreu del món. Si no l'heu llegida encara, no dubteu a fer-ho encara que ja no siguem infantons, tots tenim una criatura dins amagada i convé de fer-la sortir de tant en tant. Antoine de Saint-Exupéry, que aleshores tenia 40 anys, havia viscut els anteriors 20 anys sobrevolant el Sàhara, els Pirineus, Egipte i la Patagònia. En les pàgines d" El petit príncep", i especialment en la descripció de l'asteroide B612, s'hi amaguen imatges de la Patagònia que quedaren enregistrades en la seva retina quan sobrevolava els paisatges àrids,ventosos i desafiants de la zona.
Una llegenda popular explica que la forma de l'illa dels ocells, en el litoral de Península Valdés, on som ara, va inspirar el passatge de la boa que s'empassa un elefant (o el barret, segons es miri), i que els cons volcànics perfectes de l'asteroide són iguals als que Saint-Exupéry sobrevolà de camí a Punta Arenas. Les il.lustracions de l'autor mostren al petit príncep al cim d'algunes muntanyes que, sens dubte, s'assemblen a les del Fitz Roy(com ja vaig explicar-vos en un anterior post, a la zona del Fitz Roy,una de les agulles porta el seu nom).


Dues imatges de les darreres llums daurades al mar...



L'anomenada llum californiana. Un dels millors moments per a la fotografia...

Després d'aquesta tarda contemplativa. Una tarda meravellosa d'aquelles que costen d'oblidar... desfent camí a la semi-obscuritat cap al nostre poblet. Uns simpàtics argentins ens portaran fins al càmping.


Un far situat en un dels turonets més elevats de la part on som de la Península Valdés...



I fixeu-vos! Una orca es llança sorpressivament damunt dels lleons marins. Una imatge salvatge i agressiva que no tindrem pas la sort de viure. La fotografia és d'un poster de l'hostal de Puerto Madryn, no us penséssiu pas que hem vist una cosa així, és una cosa molt complicada d'observar...

L'endemà 14 de febrer tornem a Puerto Madryn satisfets del dia anterior passat a la Península Valdés. Abandonem el càmping de Puerto Pirámides potser amb un pelet de melangia. Ens hauria agradat de passar un parell de dies més en aquest raconet tan especial.


Un cop a Puerto Madryn combatrem la calorassa amb uns gelats exquisits. I és que a l'Argentina els gelats són una delícia per la influència de l'immigració italiana cap aquestes terres.
El mateix dia agafarem, a les onze de la nit, un nou bus que ens portarà fins a la gran metròpolis de Buenos Aires.

Hi arribem a quarts de set de la tarda del dia 15 de febrer, després de vint horetes dalt del bus.

BUENOS AIRES

Buenos Aires ens rep amb tota la seva força caòtica, i la xafogor de l'estiu en una gran ciutat. La ciutat més gran i poblada de l'Amèrica del Sud. Si comptem tota la seva àrea metropolitana, és a dir, l'anomenada "gran Buenos Aires", hi viuen més de 13 milions de persones.

Desconcertats, a la terminal de busos, reposem uns minutets per agafar noves energies. Després de tants i tants dies en plena naturalesa patagònica, ara toca l'estrés "civilitzat" de la gran Buenos Aires.

Dues imatges del Congrés...


Només acostar-nos a la gran urbs (el bus trigarà més d'una hora en atravessar-la) jo ja començo a enyorar els paradissos de gel i clima canviant del sud més austral.
Intento fer l'esforç necessari per a canviar de xip, per a gaudir d'una visita a una gran ciutat mítica per a molts com és Buenos Aires.
Quan encara em trobava en el meu primer estadi del procés d'aclimatació al nou medi, apareix la Paula amb un flamant 4x4. Ens ve a buscar per a portar-nos a casa seva.

La Paula i en Gustavo són una parella de portenhos (us escric des del Brasil i aquí no utilitzen la enya) que m'ajudaran a millorar la meva imatge dels habitants d'una de les ciutats més odiades i potser més envejades pels seus veins sudamericans.

La parella que ens acull a la seva mansió de Los Olivos són uns coneguts de la Dolors. Van coincidir al Sinaí, a Egipte i, d'aleshores ençà, han ant mantenint el contacte. Ara la Dolors els retroba després de dos anys.

La Paula està embarassada de sis mesos. Esperen un nen que es dirà Santi. Són una parella encantadora que ens acollirà durant els propers quatre dies mentre visitem la ciutat. Ara, mentre transcric això des de Pelotas, al Brasil, part de les nostres motxilles segueixen a casa seva. Ens les guarden per anar més lleugerets mentre visitem l'Uruguay i el sud del Brasil.



El dia 16 de febrer es desperta a bots i barrals. Tot i així, aprofitem l'aninentesa que en Gustavo es desplaça en cotxe al centre per anar a la feina per a marxar d'horeta cap al "meollo" de la ciutat del tango. Tòpics i més tòpics!


Totes les fotografies de Buenos Aires són fetes amb la càmera de la Dolors. Optem per a deixar la meva a casa no sigui que amb tants pispes com diuen que hi ha per aquí acabem sense imatges.
La fotografia és un detall reivindicatiu a la Plaça de Mayo. Suposo que no cal que us expliqui tot el tema de la dictadura argentina i els milers de desapareguts. Cada dijous es reuneixen aquí "las madres de la plaza de mayo" demanant justícia pel que va passar amb els seus familiars.


Casa Barolo...



Un nou graffiti reivindicatiu...



Còpia de la famosa estàtua de Rodin. Al fons, el Congrés...






El dia 17 de febrer seguirem visitant altres barris de la ciutat. Sota la pluja novament! Ens ho agafem amb filososfia, més no hi podem fer. El dia seguent, sota un sol infernal, enyorarem fins i tot la pluja.

De bon matí anem cap a La Boca. Barriada de pescadors del Río de la Plata on hi ha el famós "Caminito" dels tangos. Un lloc horriblement transformat per a la massificació turística.

Nosaltres hi arribarem molt de matí i, quan encara no hi ha turistes, entrarem dins un bar a esmorzar. Escollim el bar en questió perquè sona la música de Chambao i ens entra la nostàlgia. Mitja horeta després, amb l'arribada de les primeres tropes de turistes, canviaran la música i posaran, evidentment, tangos. Aleshores tots es transformaran i s'arreglaran per a sortir al carrer i ballar davant de la turistada.

Així és el Caminito, al famós barri de Boca on hi ha la "cancha" del Boca Júniors.

En Gardel i en Maradona, dues icones del barri...

Després de Boca, tornarem al centre per a quedar amb la Laura, una noia mataronina que passa alguns mesos a l'Argentina.

Dues fotografies amb la Laura...

Foto "típica" amb Maradona. Som turistes, no ens en podem escapar...



Clàssiques cases de xapes colorides de Caminito...

Tot un personatge. Una dona ens "assalta" els carrers de la Boca. Amb pocs minuts ens explicarà la seva vida i se'ns posarà a plorar com una magdalena. Al final grans abraçades i li desitjarem molta sort en la seva vida. Són coses que passen per aquí, la gent de Boca és coneguda per la seva amabilitat i, potser, alguns, per la seva bogeria...

Parelleta ballant el tango pels turistes...

Després del passeig per la Boca, descobrirem el Barrio de San Telmo.

Al migdia anirem fins a Haedo, una població de l'àrea metropolitana de Buenos Aires on viu la Laura amb una bona colla d'amigues argentines. Dinarem amb elles i, finalment, com que ens hi trobarem tan a gust, ens hi quedarem a sopar i dormir.

El dia 18 retornarem al centre de Buenos Aires per a seguir visita. La Laura marxarà cap a Puerto Madryn i Ushuaia. Li hem aconsellat un munt de llocs i, sobretot, que contacti amb en Raúl i en Juan.

La guàrdia de la Casa Rosada...

Avui, després de dos dies de pluja, surt el solet. Un solet infernal, la sensació tèrmica és superior als 40 graus. Imagineu-vos doncs, passejar per una macro ciutat com aquesta amb aquestes altes temperatures.

Ens ho agafarem amb tranquil.litat, però, i al final el passeig serà molt agradable.

Visitem Puerto Maderos, que recorda molt la nova Barcelona. Un barri "in" amb el Río de la Plata i llargs passejos plens de restaurants, centres comercials i tota la pesca.

Allà hi ha la terminal del "Buquebus", el vaixell que ens portarà l'endemà cap a l'Uruguay, a l'altre cantó del Rìo de la Plata. Ens hi arribem per a comprar els passatges.

Diferents imatges de Puerto Maderos...

Tres imatges de gratacels i reflexos...

I com no, avui és la darrera nit que passem amb la Paula i en Gustavo. Toca preparar una truita de patates i unes bones amanides per acompanyar.

Tots a la cuina!

I la tradicional fotografia amb els nostres amfitrions. Aquesta vegada però, no són d'Hospitalityclub!

Bé, si heu tingut la paciència de llegir el post fins aquí us en dono les gràcies.

En aquests moments us escric a corre-cuita des de Pelotas, a l'Estat de Rio Grande do Sul, al sud del Brasil. Últimament no tinc massa temps d'escriure i vaig endarrerit, però només us informo que ja hem creuat tot l'Uruguay i hem passat al Brasil.

Uruguay ha estat la gran descoberta, una gent afectuosa i encantadora. I és que ja ho dic jo que als llocs menys turístics sempre són els millors.

Ara, a Pelotas, en el Brasil menys tòpic ens passa el mateix. Som amb una gent de teatre i estem vivint els darrers assajos i l'estrena, aquest vespre, de la seva obra. Fins i tot hem participat en la lectura de poemes en català en una trobada al "café-poesia" de la ciutat.

Però tot plegat ja serà una nova aventura que descobrireu al proper post. Demà ja enfilem nord amunt, cap a Porto Alegre i Curitiba, per a intentar d'arribar a les Cataratas de Iguazú, costat brasiler. D'allà tornarem a passar a l'Argentina.

Una llàstima perquè, de moment, la part sud del Brasil m'està encantant. Serà questió de tornar-hi en una altra ocasió...