IX Regió de l'Araucania, a les portes de la Patagònia...

Hola novament! Bon Nadal i feliç any nou a tothom!

Començo a escriure el que serà aquest nou post el dia de Sant Esteve, arrecerat de la pluja constant dins la tenda, des del Parc Nacional Conguillío. I és que a la meva arribada a l'Araucanía (IX Regió) he constatat que sóc a les portes del sud austral, territori ventós i hostil, la Patagònia, la fi del món.

Després del sol i la calor que m'han acompanyat el darrer mes i mig per Xile, s'ha capgirat la truita des de la meva arribada a Pucón, als peus del volcà Villarrica i el seu llac homònim.

Dues imatges fetes des del bus, entre Talca i Pucón

Vaig acomiadar-me d'en Sebastián, de Talca i de la setena regió, el dia 21 de desembre. El que no sabia és que també m'acomiadava de l'estiu i el bon temps. Un bus em va transportar en unes sis horetes fins a Temuco, atravessant la VIII Regió, sense aturar-m'hi. De Temuco un nou bus em deixaria a Pucón en dues hores més.

Un cel encapotat i amenaçador m'esperava a la meva arribada i, molt, molt de vent. Allà vaig contactar amb la Pamela i en Geyson, una parella d'Hospitalityclub que m'han acollit tots aquests dies. La Pamela treballa en una agència d'aventura (Pucón és megaturístic, com podria ser-ho Sort per a fer un paral.lelisme), i en Geyson és un reputat guia d'alta muntanya. Amb ell passarem hores i hores xerrant i explicant-nos aventuretes amb un Piscola a la mà, mentre al defora, no para de ploure.

Llac i platja de Villarrica sota els núvols...

Efectivament, passaré tres interminables dies a Pucón sous la pluie, sense ni poder tansols veure el volcà Villarrica. I diuen que això no és res, que a l'hivern no es pot ni sortir de casa del fred que fa i les tempestes. En Geyson em presenta altres amics guies del grup de voluntaris de rescat i, m'adono que, els dies de mal temps, quan no treballen, es dediquen al mam. Pisco amb coca-cola que no falti! I és que, com ells diuen, ben poca cosa més hi ha per fer a Pucón quan fa mal temps. Això sí, l'endemà del copeteo, en Geyson surt a córrer i al gimnàs, per a no rovellar-se. Jo l'imito un parell de vegades.

Pucón i tot el sud de Xile és ple d'israelians, "marcianos" com els anomenen aquí carinyosament. La Pamela és la primera persona des que viatjo que afirma que li cauen simpàtics. El cas és que cada any per Nadal o Cap d'Any, el grup de rescat d'en Geyson ha d'anar a buscar desapareguts a la muntanya, i el 99% de vegades són els famosos "marcianos" que mai fan cas de les previsions meteorològiques, i molts acaben sense ni poder explicar-ho. Segons en Geyson, sempre pequen de sobèrbia, quan, la majoria no tenen ni nocions d'alta muntanya. Sens dubte que són els tres anys forçosos a l'exèrcit que els trastoca, penso jo.

El dia 24 al matí, des de la finestra de la meva habitació, gaudeixo per primera vegada del volcà Villarrica...

En fi, d'aquesta manera passo tres dies a Pucón, sota la pluja. En Geyson em convida a passar la nit de Nadal a Temuco, amb la seva família. Però les previsions meteorològiques anuncien l'arribada del bon temps pel 24 i 25, dos dies de treva que vull aprofitar. i des d'un principi, la meva idea era passar el Nadal amb les meves muntanyes.

Així, el 24 de desembre neix amb bons presagis. A les sis del matí, des de la finestra de l'habitació veig per primera vegada el Villarrica! Preparo la motxilla i cap a buscar un bus a Temuco. De Temuco un altre cap a Melipeuco, a una vintena de kilòmetres de l'entrada del Parc Nacional Conguillío. Allà rebo la mala notícia que no hi ha transport públic fins al parc. Així que decideixo anar-hi caminant. Després de dues horetes llargues, una pick-up m'acosta fins a l'entrada. Pago el "peatge" de rigor, aquesta vegada 4000 pesos, i decideixo, sota les indicacions del guardabosc, enfilar pel "sendero de Chile". El caminoi progessa primer per entre un bosc de lengas i coigües per a donar pas a una vasta extensió de llengües de lava solidificada, provinents de les pretèrites erupcions del volcà Llaima (3125 m), que domina i conforma el parc.

Vegetació entre els rius de lava...

El tram del Sendero de Chile que recorro s'anomena "los escoriales", sens dubte per les immenses extensions de terreny volcànic, l'anomenada escòria volcànica. Tot un espectacle que em transporta a les pel.lícules de dinosaures, sembla que viatgi en el temps...

Pels volts de les sis de la tarda, decideixo aturar-me prop d'un riuet i, per primera vegada, passaré la nit de Nadal solet a la muntanya. Planto la tenda damunt l'escòria volcànica, mig arrecerat del vent per grans pedres.

El dia de Nadal neix sense ni un núvol. És el millor regal per a mi. A les sis del matí sona el despertador i fotografio el volcà Llaima sota els primers rajos de sol sense ni sortir de la tenda. A les set del matí ja he esmorzat, fet la motxilla i plegada la tenda.

Un parell d'hores després de començar a caminar el sender desapareix. Ja m'havien previngut del fet. Se'm presenten dues opcions evidents. Tirar amunt fins a un collet entre el volcà i un turonet o anar descendint fins a la Laguna Verde o Quililo. opto per la segona opció, més segura i descansada.

Sóc al Valle de la Luna, de fons, les muntayes de Sierra Nevada...

Poc després, muntanya avall pel Valle de la Luna, arribo a la Llacuna Verde.

Vegetació residual entre la lava solidificada...

Els dos cims del volcà Llaima des de Laguna Verde...

Primer pla del volcà...

A la fotografia es pot apreciar clarament a la dreta una llengua de lava solidificada...

Borinot...

Llacuna Arcoiris...

Des de Laguna Verde segueixo el sender principal gaudint d'un dia radiant, en un entorn màgic i cinematogràfic. I és que aquí es van filmar moltes escenes de Paseando con Dinosaurios, la famosa sèrie de televisió, l'heu vista?

Algunes imatges de la fabulosa llacuna Arcoiris o El Encanto. Aquesta llacuna va formar-se quan una llengua de lava va obstaculitzar el pas del riu Truful-Truful. Així va néixer aquest racó paradisíac.

Prop de la llacuna hi ha la "cabaña del colono", del primer colonitzador d'aquestes terres mapuches. Actualment encara hi ha a Xile més d'un milió i mig d'indígenes mapuches que lluiten per a conservar la seva cultura i la llengua mapudungun.

Continuo senderó amunt i comencen a aparèixer grans exemplars d'araucàries, l'arbre insígnia de la novena regió, que porta el seu nom.

Les floretes grogues de rigor mai poden faltar...

Continuo camí amunt en direcció al centre del parc, la llacuna de Conguillío. Abans d'arribar-ho enfilo pel sender "Sierra Nevada", caminoi que m'han recomanat insistentment tots els amics de Pucón. Amago la motxilla rera un canyissar i cap amunt que fa pujada.

Ben aviat comença ja a aparèixer la llacuna i les primeres vistes. Una horeta després, de forta pujada, arribaré al mirador d'on hi ha les vistes més clàssiques i espectaculars del parc.

Un dia meravellós (difícil en aquestes terres) des d'un mirador excel.lent. Quin millor regal de Nadal pels meus sentits? Un lloc de bellesa excepcional.

Conguillío en llengua mapudungun significa "establir-se en els pinyons", suposo que fent referència al fruit de l'araucària. El Parc Nacional té una extensió de 60.832 hectàrees i va ser creat el 1950.

El volcà Llaima domina el parc, és el principal agent modificador de l'entorn. Conguillío és una de les belleses naturals més representatives de la novena regió. Hi he vingut recomanat per en Geyson, és el seu parc preferit per la gran varietat d'ambients, valls profundes, escorials, llacs i llacunes al costat de boscos d'araucàries milenàries.

La Llacuna de Conguillío és un enorme llac entre boscos d'una bellesa única. Com més al sud de Xile, més al.lucino amb els paisatges...

Passo una bona estona extasiat per tanta bellesa...

Un bon grapat més d'imatges de la llacuna i els entorns...

Bosc d'araucànies i lengas per Sierra Nevada...

Detall del caminoi. Els Parcs Nacionals xilens són excessivament senyalitzats pel meu gust, massa arreglats. Un no té la sensació de ser a la muntanya salvatge a vegades, sinó en una espècie de parc temàtic, però de totes maneres paga la pena passejar-s'hi...

Després del senderó de Sierra Nevada, baixo a la llacuna on prendré una estoneta de sol mentre faig un mos.

L'Arc de Sant Martí apareix per la condensació de l'aigua dels núvols i el contrast de l'escalforeta del sol...

És agradable de tornar a veure el sol després de tants dies de pluja...

Creuo tot el llac per un sender que el voreja i d'allà, enfilo per un nou caminoi, el "sendero de los carpinteros".

Araucàries i núvols...

Un arbre espectacular, l'araucària...

Els núvols comencen a cobrir el volcà. He tingut sort de coincidir en un dia de sol en aquest parc impressionant...

Pont enmig del sender de los Carpinteros...

Sóc davant de l'anomenada Araucària Madre, una de les més grans del parc, d'uns 1800 anys d'edat i més de tres metres de diàmetres!

L'araucària mare, tot un fenòmen de la naturalesa...

I, de seguida, puc descobrir el perquè del nom del sender. Puc fotografiar una colla de pica-soques (carpintero negro)

Dos primers plans d'aquest ocell tan difícil d'observar. És senzill sentir-lo picant la fusta, però he tingut la sort de veure'l i fer-ne aquestes fotografies.

Després de fortes pujades per entre araucàries, coigües i lengas, finalment arribo a la Llacuna de Captrén.

Faig un merescut descans en un riuet d'aigües cristal.lines. Un lloc ben agradable després de la pujada...

Darreres imatges de la llacuna i del parc. Dormiré prop del llac aquella nit. L'endemà les previsions són de mal temps, però cap a la tarda. Decideixo posar l'alarma a les cinc del matí per a veure quin dia fa, amb la idea d'acostar-me al volcà Llaima si fa bo.

Malauradament, el dia es despertarà sota la pluja insistent. Fins al migdia m'estaré dins la tenda esperant que pari una mica. Al final, desfaré la tenda sota la pluja i esperaré un vehicle des de la caseta del guardabosc. Després de més de tres horetes d'espera, uns simpàtics xilens m'acostaran fins al poble de Curacautín, des d'on retornaré a Temuco i a Pucón.

Tot i les previsions que anunciaven mal temps, el dia 27 es desperta excel.lent. Aprofito per anar al proper parc de Huerquehue, a menys d'una horeta en bus de Pucón. És el lloc més turístic dels voltants. Arribem dos busos farcits de turistes. I com que absolutament tots segeuixen el sender dels llacs, jo enfilo cap al Cerro San Sebastián (1905 m). No vull trobar-me la gentada...

Cerro San Sebastián

Mentre pujo cap al Cerro San Sebastián el dia s'encapota. M'havien dit que des d'aquí dalt es podien divisar fins a sis volcans dels entorns, però me'ls hauré d'imaginar...

Bonica imatge d'araucàries...

Finalment no arribaré al cim. Tinc el temps just per agafar el bus de retorn a Pucón.

Diferents imatges del parc nacional de Huerquehue

Els volcans estan mig coberts quan començo a davallar muntanya avall...

Després d'aquesta matinal a la natura, el temps tornarà a empitjorar, dos dies més de mal temps i pluges. El dia 29 marxaré de Pucón. Al vespre arribo a Osorno, ja a la desena Regió, de Los Lagos, ja a uns 3000 km d'Arica, al nord de Xile.

I ara, a dia 30, vull acabar a corre-cuita el post. Sóc a casa d'en Marco Antonio, a Osorno. Acabo de passejar-me per la ciutat buscant informació sobre el Parc Nacional de Puyehue, on es van perdre els israelites fa pocs dies. A l'oficina de turisme m'han informat que el parc està prohibint l'entrada a molts senders per evitar més incidents. En qualsevol cas, avui és dissabte i la CONAF d'Osorno està tancada. Demà marxaré cap a Puyehue amb provisions per a uns quants dies a veure què puc fer...

Bon any a tothom!!!