De La Serena a Valparaíso, dues perles xilenes...

Hola novament!

Efectivament, us escric des de la zona central xilena. Ja sóc més a prop de la fi del món, de camí cap a les terres patagòniques. I durant aquests dies ja he deixat enrera els deserts del nord del país i començo a gaudir del verd, de les platgetes i la calorassa de les costes del Pacífic.

En aquests moments sóc en una de les ciutats més fascinants que mai he visitat: Valparaíso! És un altre d'aquells llocs d'on no marxaries mai, un lugar en el mundo més del meu llarg viatge. I això que és a la costa!

Però anem a pams: La darrera vegada que us vaig donar notícies va ser des d'Antofagasta, a la segona regió. I ara ja sóc a la cinquena, a la regió de Valparaíso. Vaig visitar sense pena ni glòria la tercera regió, la de Copiapó, i no vaig fer ni una sola fotografia. I és que la meva idea allà era buscar la manera per acostar-me a les muntanyes frontereres amb l'Argentina, a la zona d'Ojos del Salado (6893 m). Vaig estar buscant la manera; del tot impossible. Per a arribar-me fins allà, fins als peus del volcà més alt del món, el segon cim d'Amèrica després de l'Aconcagua, em demanaven més de 300 dòlars només pel transport. És un lloc inhòspit on no hi ha cap mena d'infrastructura, només hi ha mines. Els accessos al Parc Nacional d'Ojos del Salado són complicats i gairebé ningú va per allà. Res a fer. A Copiapó vaig conèixer l'Andrea, una gringa que volia fer exactament el mateix que jo, però tot i ser dos, el pressupost només per arribar-nos-hi era del tot prohibitiu. Així que de seguida vaig desistir i em vaig fer enrera.

Després de la desil.lusió d'acostar-me de nou a les meves muntanyes ja enyorades, vaig decidir continuar sud avall. Aquesta vegada tocava més platgeta, i a la quarta regió hi tenia un nou contacte d'Hospitalityclub, l'Alejandra, de La Serena. I cap allà vaig dirigir-me.

Els matins a La Serena sempre són ennuvolats i freds. Tot i així, l'endemà de la meva arribada, vaig passejar-me durant hores a pet d'ones per la platgeta fins a la població de Coquimbo. Relax total, i molta sal per a acabar de cicatritzar les meves ferides. Sí, encara no estic refet del tot de la patacada amb moto a Bolívia. Com estàs tu, Puchinni?!

I aquest és el meu estimat gosset que va acompanyar-me durant hores amunt i avall. Xile és ple de gossos abandonats que, quan els dones una mica de "carinyo" no et deixen tranquil. I jo no sabia com fer-li entendre que no podia adoptar-lo, i li deia que si estigués a Catalunya seria diferent, però que de viatge no me'l deixarien pujar als busos ni res d'això. No m'entenia, i jo no tenia ni la força ni el valor per dir-li que marxés amb males paraules. Així que va seguir-me i mentre ho feia ens anàvem fent més amics. A més, el gosset em va pescar justament en un dia força baix de moral. Finalment un oportú entrepà d'un vailet va fer-lo desistir de continuar amb mi. Havia trobat un nou amic que a més l'alimentava. Així que vaig aprofitar l'avinentesa per a escapolir-me'n.

Diferents imatges de les platgetes de La Serena i Coquimbo.



I tan llarga va ser la passejada que vaig esperar-me fins a la caiguda del sol. Un dia de platja de cap a peus. Un dia tristoi, un dia gris, un dia d'escoltar música amb l'mp3 i sentir-se la persona més desgraciada del planeta. Bé, ja ho sabeu, hi ha dies per tot. I suposo que m'he de sentir afortunat del meu viatge, però què voleu que hi faci, aquell dia em sentia ben solet i desemperat, com el gosset que va fer-me companyia...

Far de La Serena.

I així, veient tombar el sol i sortir la lluna, se'm va acabar el dia i vaig enfilar cap a casa l'Alejandra. Sortosament és una noia d'allò més agradable amb qui vaig passar llargues hores conversant sobre la història recent del país. Ella és professora d'història. I amb ella vaig poder contrastar el que des d'Arica m'havien comentat de l'arribada al poder de Pinochet. L'Ale va relatar-me una cosa completament oposada. Tot són visions o diferents perspectives d'una mateixa realitat. De mica en mica vaig descobrint la complexitat dels esdeveniments recents de la història de Xile. I ja sabeu com m'apassionen a mi aquests temes...

L'endemà vaig agafar un bus cap al famós Valle del Elqui. Un lloc molt calurós ple de vinyes per a la fabricació del Pisco. Per cert, Willy, no et preocupis, que des de Xile mateix reconeixen que l'origen d'aquest aiguardent és peruà.

A la petita població de Montegrande vaig visitar el museu i la tomba de la poetessa Gabriela Mistral, premi Nobel el 1945.

Els poblets del Valle del Elqui semblen oasis enmig del desert. Estàvem a 35 graus de temperatura, per a què us en feu una idea.

I al vespre del mateix dia vam fer un soparet a casa l'Alejandra amb alguns amics seus. Una colla de gent encantadora amb l'humor xilè, tan fi i irònic. Potser aquest fet és el que em fa sentir més com a casa. L'humor que gasten és més europeu, per dir-ho d'alguna manera. Sí, és un humor més rebuscat, més refinat, tal i com malhauradament estem acostumats. Res a veure amb l'humor simple i infantil (perquè m'entengueu) dels països andins.

I de la quarta regió vaig passar a la cinquena, des d'on ara us escric ràpidament. Sóc a Valparaíso a casa de la Vanessa i sa mare, la Mònica. Aquí em tracten realment com un rei. Gaudeixo d'unes vistes al mar extraordinàries des de la mateixa habitació i d'uns excel.lents plats xilens que cada dia cuina la mestressa de la casa. Gairebé que és exagerat, i ja he adoptat a la Mònica com a la meva mare xilena i a la Vanessa com a la germaneta. De tant en tant senta bé que et tractin com a un fill i que et mimin com ho fan elles. Més ja no puc demanar...

La que veieu és la vista que tinc des de la meva habitació. Realment fabulosa...

Dues imatges de la ciutat de Valparaíso des del Cerro San Juan de Diós, on visc aquests dies. Valparaíso és com un gran amfiteatre al mar. És una ciutat que s'enfila turons amunt. En realitat la part plana arran de mar és diminuta en comparació amb els 45 turons que la conformen i on viu la gran majoria de la població.

La Vanessa, la meva germaneta xilena.

Dues imatges de la casa d'en Pablo Neruda. Si voleu llegir una poesia d'ell consulteu el primer post del blog "Neruda".

I el diumenge la Vanessa va acompanyar-me a Viña del Mar, a tocar de Valparaíso. Potser us sonarà la població pel famós festival de la cançó, sí? Doncs és un lloc molt "chic", amb unes platges impressionants on estiueja la "crème de la crème" de Santiago.

I és clar, calia tastar aquestes meravelloses platges. Però no us pensessiu, no hi ha res com el nostre Mediterrani. Aquí l'aigua està gelada de debò i sempre fa molt vent.

Més imatges de la costa de Viña del Mar.

Residència d'estiu del president del país. Actualment de la Michelle Bachelet. Sembla ser que tothom està força content amb la nova presidenta socialista.

Un castell. N'hi ha ple per aquests verals.

Altres imatges de la costa de Viña del Mar.

I aquí ens teniu, la "família al completo"! I la taula sempre tan ben parada i amb menges suculentes. Demà ja marxo d'aquest paradís. M'ha costat decidir-me perquè aquí em sento gairebé segrestat i amb la síndrome d'Estocolm (es deia així?). Entre les atencions que em dispensen i la bellesa de Valparaíso, no em faria res passar-hi una llarga temporada per aquí, i això que és a la costa, lluny de les altes muntanyes. Però és un altre d'aquells llocs que jo anomeno "un lugar en el mundo".

Alguns detalls de la particular arquitectura de Valparaíso, ciutat eminentment d'immigrants europeus (alemanys, holandesos...) vinguts al segle passat. I això es nota com podeu veure en les fotografies.

Més imatges de l'arquitectura de la ciutat.

La fotografia està feta des d'un dels més famosos ascensors de Valparaíso, el ascensor 21 de mayo. Els "ascensores" no són res més que uns funiculars per a pujar als turons que hi ha per tota la ciutat. Aquest en qüestió té ja més de cent any d'antiguitat. Pel que m'han dit n'hi ha una quinzena en funcionament. Molts no s'usen per les dificultats de manteniment i reparació. I és que es tracta d'autèntiques relíquies del passat esplendorós de Valparaíso, quan la ciutat era el port més important de tot aquest cantó del Pacífic.

Zona portuària.

Racons de la costa de Valparaíso.

I aquesta és la casa on m'allotjo, tot un palau!

I les vistes des del davant de casa.

En definitiva, La Serena i Valparaíso, dos llocs encantadors per a relaxar-s'hi tot passejant i fent platja. He aprofitat aquests dies per a recuperar-me una micona de la patacada amb moto i per fer una mica de footing. M'he de preparar per a tornar a engegar la màquina. Demà marxo cap a Santiago, capital del país. Allà m'hi espera l'Anna Henrika, també de l'Hospitalityclub. La meva idea, a part de visitar Santiago, és buscar informació exhaustiva de les muntanyes de la zona central xilena. Vull passar-me dues o tres setmanetes dedicades a l'alta muntanya. Massa platja fa mal i rovella. Properament més notícies. I si us plau, escriviu algun comentari, no? Que m'agrada moltíssim saber de tots vosaltres!!

Una darrera foto d'aquesta tarda mateix. Una casa "crucero" que en diuen aquí. Si mai visiteu Valparaíso (molt recomanable) no deixeu de visitar la zona històrica i els intrincats passatges del Cerro Alegre. Hi ha llocs realment fascinants.

I per acomiadar-me m'acabo de fer aquesta darrera fotografia des de l'ordenador de la casa. Bé, aquesta i la primera de totes. Més luxes no es poden demanar, tinc internet i tot! Com podeu veure aquesta tarda he anat a la "pelu" i m'he rapat al dos. Així els pròxims dies a les meves muntanyes aniré més còmode, que ja tocava després del disbarat que em va fer el perruquer de Cochabamba, a Bolívia. Oi Puchinni?

Fins aquí el nou post. Darrerament no tinc massa esma d'escriure i aquesta vegada també ho he fet sobre la marxa. Vindran temps millors, potser des de la muntanya m'inspiro i recarrego les piles, que últimament estic d'una vagància que fa pudor a l'hora de posar-me davant d'un full en blanc. Suposo que sóc conscient que si ho fes, us acabaria deprimint a tots perquè no estic en el millor moment d'ànims. Esperem que sigui passatger. O potser és que ja començo a necessitar imperiosament les meves muntanyes... Tan de bo sigui això!

Una abraçada a tots i escriviu-me algun comentari, va, que no hi ha res que em faci més feliç!

I com que sóc en terres de l'estimat Pablo Neruda, acabaré el post transcrivint-vos la poesia que va encetar el meu blog.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien hace de la televisión su gurú.
Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las "íes" a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.
Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

Pablo Neruda