I del fred d'Uyuni a la calorassa de la selva...

Doncs sí, ara ja som al tròpic, en ple cor de la selva boliviana. Definitivament prefereixo els aires de l'alta muntanya, però en Jordi es troba en el seu ambient. A mi em mata aquesta xafogor, però he de reconèixer que val la pena...

Us en faré cinc cèntims:

Un cop acabat el periple de quatre dies pels salars del sud del país, decidim renunciar a les ciutats turístiques de Sucre i de Potosí, i enfilar directament cap al nord, cap a la selva menys gringa i massificada, amb la idea d'anar fent rutilla sense massa planificació. M'he apuntat al lema del meu company de viatge: "implanificació total"...

Al vespre del nostre retorn a Uyuni, després de més de deu hores per pistes tortuoses atravessant la regió de Lípez i els salars, decidim no perdre el temps i continuar amb el massoquisme. Ja no ve d'aquí, ara que hi estem posats, millor continuar-ho fins més amunt.

Així, arribem a les 19h a Uyuni, i una horeta més tard, ja som dalt d'un altre bus-pot que ens portarà fins a Oruro. A les tres de la matinada hi arribem juntament amb el fred, company inseparable de viatge pels altiplans del sud bolivià. Una horeta més tard un nou bus encara pitjor ens portarà fins a Cochabamba, en una de les ciutats més pròsperes i de clima més agradable del país.

Hi arribem pels volts de les deu del matí. Estem baldats perquè portem més de 24 hores amb dolors de cul i d'esquena. Viatjant per Bolívia t'acabes acostumant a fer trajectes de més d'un dia en bus. I encara ens queixem quan anem als Pirineus en només quatre horetes de cotxe, amb aire condicionat i musiqueta...

Esmorzem, ens dutxem i fem una volteta per aquesta urbs sorprenentment rica. No sembla pas Bolívia a primera vista.

I com que ens agrada el clima i l'ambient de Cochabamba (podríem comparar-la a Arequipa per clima i alçada), decidim fer alguna coseta pels voltants abans de continuar ruta cap a l'Oriente bolivià, nord amunt, cap a les terres dels "cambas". El habitants de la selva se'ls anomena així en contraposició als de l'altiplà anomenats "collas".

D'aquesta manera, després d'estirar les cames pel centre de la ciutat, visitem agències de trekking per a fer-nos una idea de les possibilitats que ofereix l'entorn.

De seguida ens crida l'atenció el Parque Nacional Carrasco. És a prop de Villa Tunari, ja al tròpic. Ens atrau el parc pel fet de ser poc visitat i perquè hi ha "bosques nublados" (com a la reserva que vaig ser a l'Equador). Alhora ens atrau la idea que el parc és dins la regió del Chapare, on hi ha la majoria de plantacions de coca i tots el cocaleros. Des d'aquesta regió va emergir la figura pública d'Evo Morales, transformat en líder nacional gràcies a la propaganda antinarcotràfic dels Estats Units i l'intent frustrat per a liquidar-lo des de la CIA. Els conflictes en aquesta regió encara són a l'ordre del dia i, un dels problemes principals del parc, és el de vetllar pel sosteniment dels ecosistemes frenant l'èxode de cocaleros que busquen noves terres per a cultivar....

Dit i fet, truquem al director del Parc i ens exigeix un fax explicant-li les nostres intencions. Ens fem mig passar per periodistes per tal d'aconseguir el "pase". L'endemà ja viatgem cap a Villa Tunari, on arribem sota la pluja torrencial després de cinc horetes de bus.

Des d'allà, agafem un taxi que ens portarà fins l'entrada del Parque Nacional Carrasco.

Al Parc Carrasco fem una excursioneta amb en José Carlos, que ens farà de guia...

Agafem una "canastilla" per a creuar un riu cabalós...

El Parc carrasco és al començament de la zona tropical. Ens comenten que és el lloc més plujós de Bolívia i el segon del món. Es pot comprovar amb la frondosa vegetació de la zona.

Cartells informatius del Parc Nacional Carrasco

I arribem a la cova on hi viuen els ratpenats...

L'entorn és frondós i ple de cascades...

Cova dels Guacharos, un ocell cec característic i gairebé únic de la zona. Només es troba aquí hi ha Venezuela...

Dues imatges dels característics arbres monumentals del parc...

I algunes floretes... Tot plegat em recorda força a les zones baixes de la Reserva del Alto Chocó de l'Equador, on vaig estar-m'hi el més de maig.

Plantació de "palmitos"...

Desfem camí i creuem altra vegada per la "canastilla"...

A la tarda mateix, tornem a agafar bus cap a Cochabamba. Tenim la possibilitat de confeccionar un projecte per a visitar l'interior del Parc. Caldria elaborar-lo i presentar-lo a les autoritats, però finalment creiem que no valdria la pena i decidim buscar transport aeri cap a la selva de més al nord.

I així ho fem. A la tarda de l'endemà ja som a l'aeroport de Cochabamba preparats per agafar una avioneta fins a Trinidad, la capital del departament del Beni, en plena selva amazònica boliviana.

L'avioneta que ens porta a Trinidad disposa de vint places, però es veu d'allò més segura. Creuem els dits... Volem cap a Trinidad amb la companyia Aerocon, per uns 45 euros.

Cochabamba des del cel...

Som a punt d'aterrar a Trinidad, la capital del Beni, en ple cor de la selva boliviana.

Aterratge a Trinidad. El moment de baixar notem una calorassa que ja no ens abandonarà... Quin canvi de temperatura respecte a Cochabamba...

Riu Mamoré, a Puerto Almacén, prop de Trinidad. Vam anar a preguntar als "cargueros" quan sortien cap al nord. El primer a sortir encara trigaria tres o quatre dies. Finalment decidim pujar nord amunt en bus per pistes en mal estat i baixar des d'allà per riu...

Sembla que des que trepitgem zona tropical tot vagi molt més lentament, a un ritme pausat. Pot arribar a ser del tot desesperant si no canvies el xip i t'uneixes a la lentitud. Per més que ho intento, a qui no m'hi trobo a gust del tot. Provo d'entendre la manera de fer d'aquí, ho aconsegueixo però per res del món podria viure-hi. No són només els ritmes i la poca importància del temps com l'entenem nosaltres, és tot, un conjunt, tot va lligat.

No és que faci molta calor, que la fa, el que mata és la humitat i sentir-te a tota hora amb la pell enganxifosa de la suor i les picades dels mosquits.

Imatges des de Puerto Almacén

De tornada cap a Trinidad parem una camioneta

A Trinidad ens hi estem gairebé tot el cap de setmana. Hi arribem el dijous a la tarda, 26 d'octubre. A l'avió coneixem en César, amb qui sortirem al vespre a fer unes cervesetes i de farra. Un bon paio que és de camí cap a Manaus, al Brasil, per a assistir a un congrés internacional sobre el canvi climàtic.

Passem tot el divendres i dissabte intentant trobar transport fluvial pel riu Mamoré, cap al nord, riu amunt. Trobem un petroler però no sap exactament quan podran sortir, esperen la càrrega. Aquí tot funciona així, molt lentament. Ningú té pressa i ningú mai sap res, és desesperant. Ja ho he anat visquent durant tot el viatge, però en aquest racó de la selva boliviana, aquesta circumstància es multiplica i s'agreuja. Però bé, és part de la màgia del viatge si no acabes perdent els estreps...

Finalment, optem per a continuar nord amunt en transport terrestre, tot i que és una pallissa de viatge. Així dediquem el diumenge i part del dilluns a escalfar el seient d'un bus i a prendre paciència. I aquesta vegada si que serà una veritable tortura: 27 hores de viatge per pistes fangoses per on l'andròmina que ens porta llisca més que circula. Creuem tres rius en les corresponents barcasses i sofrim una averia important que retrassarà dues hores més el trajecte.

I per fi (més tard o més d'hora havia d'acabar-se) arribem a destí, a Riberalta. Encara hem estat de sort que no ha plogut, segons ens diuen, perquè molt sovint el trajecte dura dies fins que les pistes no tornen a ser practicables.

Cruixits fins al moll de l'os baixem del bus com qui torna de la guerra. Som a la fi del món, molt a prop del Brasil. Sembla Trinidad en petitó i sense tants luxes. La calorassa, la mateixa. La gent, igual d'encantadora. I la recerca de transport fluvial cap a qualsevol banda, encara més dificultosa.

En aquests moments, som a dimecres 1 de novembre (em comenten que Convergència guanyarà? buf, ja hi tornem...) i nosaltres continuem a Riberalta fent "gestions". Després de dos dies amunt i avall plens de situacions surrealistes i desesperants, sembla que finalment demà sortim en una petita embarcació d'una família indígena fins a la seva comunitat, Las Amalias, a Ingavi. Ja només la feinada per a posar-nos d'acord i d'enllestir-ho tot ja és una aventura. Una sorpresa rera l'altra, un munt de despropòsits. És la forma d'actuar d'aquesta gent tant diferent a la nostra. Com deien per allà a l'Àfrica: "Ustedes tienen el reloj, pero nosotros tenemos el tiempo..."

I així és tot aquí, sense presses. Demà sembla que ja sortirem i ens espera una bona experiència, de ben segur...

En un dels cibers de Riberalta, carets i amb molt males connexions. I és que som a la fi del món, on Déu va perdre l'esperdenya!...


Durant el trajecte de Trinidad a Riberalta, creuem tres rius en aquesta espècie de barcasses...

Uns curiosos personatges. N'hi ha ple per aquestes contrades. Recordeu la pel.lícula aquella del Harrison Ford, o no era d'aquell? Bé, gent ben particular...

Ja som a menys de deu hores de Riberalta. Aquest és el nostre bus, la nostra "casa" portàtil durant tantes hores. A partir d'aquí, la pista milora notòriament...

Puerto Yata, durant l'interminable trajecte en bus de 27 horetes...

Ja portem uns quants dies així, entre Trinidad i ara, a Riberalta. Dues petites ciutats de la selva boliviana força similars. Potser la diferència fonamental és la riquesa sorprenent que es palpa a Trinidad. Totes les tardes, quan baixa el sol, la gent surt a donar tombs al voltant de la plaça, però no ho fan pas a peu, sinó en motos i, alguns, amb els seus flamants 4x4. Diferència: a Trinidad els vehicles són luxosos, de totes les marques imaginables, mentre que a Riberalta, la cosa sembla més normaleta, sense tants extrems. Dies més tard l'Enrique, de qui us parlaré més endavant, ens dirà que la riquesa de Trinidad prové de les plantes il.legals que processen cocaïna.

Potser si que és més senzill comunicar-se amb els cambas (bolivians de l'Oriente) que no pas amb els indígenes de l'altiplà, però tot i així, tot i ser de tracte més afable, quan es tracte de treure l'aigua clara d'alguna cosa, diria que la desinformació en aquestes latituds encara s'aguditza més. Preguntes a una dotzena de persones diferents per un lloc determinat i obtens tantes respostes divergents com gent enquestada. I passa amb tot i amb tothom, com si fos el més normal del món, una paranoia. I així passarem els propers dies, preguntant a capitanía del Puerto, a les barques. I ja té nassos, mai ningú sap res de res, sembla el joc dels disbarats. I clar, aquí, d'infraestructura turística zero. Aquest és l'encant però alhora la desgràcia. Benvinguts al país del "no sé" i de la paciència. Així qualsevol gestió és tota una carrera d'obstacles perquè mai tens res clar ni segur. El sol fet de destriar i verificar la informació rebuda ja passa a ser l'aventura per si sola.

I com si fos el joc d'estirar la corda, dono un cop de mà per a treure una embarcació del riu...

Demà, creuem els dits, per fi sortirem riu amunt, nord enllà, cap al departament de Pando, després de dos dies i mig muntant i desmuntant la història. Són massa situacions inversemblants per a poder explicar-les. Només es poden entendre vivint-les...

I com ja us he dit, o bé la selva no està feta per a mi, o bé és que encara no he aconseguit de canviar del tot el xip, però he d'admetre que tot plegat em desespera, em treu de polleguera. Potser perquè busco explicacions lògiques i racionals a tot el que vivim, enlloc d'acceptar tantes incongruències pels ulls d'un europeu.

En qualsevol cas, jo sóc fet per a climes freds o temperats i és aquest segurament el factor principal. Una setmana més i potser acabaré canviant d'opinió, qui sap?
Però bé, anem a resultats concrets. Si no hi ha més entrebancs (n'hi haurà perquè aquí és el pa de cada dia...) demà a les set del matí "zarpamos"!! Sembla impossible però espero que sigui cert aquesta vegada.

Tot plegat ha esta fruit de l'atzar i sempre són aquestes les aventures que acaben sent més interessants. De fet, som on buscàvem ser, en un lloc perdut lluny del turisme massificat. Hi ha tant poc turisme que trobem a fatar de trobar algun gringo de tant en tant. Res. Som els únics i potser per això ens sentim tan observats, semblem l'atracció principal del circ...

Doncs el què deia, com per casualitat, mentre feiem unes birres en una terrasseta de la plaça, un home va preguntar-nos d'on veníem. I a partir d'aquí fins ara, tot ha anat rodat, molt lentament, però s'ha anat conformant, amb molta paciència.

I si en un principi ja en teníem prou en trobar alguna barca per a qualsevol cantó i per qualsevol desl rius que hi ha per la zona, finalment hi haurà força més valors afegits. Viatjarem amb alguns components de la família Monje fins a la seva comunitat perduda enmig del riu Orthon, a tres dies de camí en barca.

El dia abans d'embarcar-nos anem amb l'Ate (Antenor), el pater familia dels Monje fins a Capitanía del Puerto. Volem donar constància que marxem amb ells i el capità elabora un surrealista contracte-acord. Tots firmem que ens portaran fins a Las Amalias i ens tornaran a Riberalta en cinc dies, per 100 bolivians.

D'aquesta manera tenim una mínima seguretat i queda constància de l'acord. Ens tranquil.litza també descobrir informació per internet sobre els indígenes Es Ejja. No són pas vegetarians, però la carn humana no entra dins les seves aficions. Almenys no acabarem dins d'una olla... jeje.

Després de la visita a Capitanía, ens trobem amb els dos fills de l'Ate, en Guido i en Benjamín. Hem quedat per a donar-los idees de cara al turisme, per si volen aprofitar les immenses possiilitats que nosaltres hi veiem. Tenen una petita barca a motor però properament ja disposaran (no m'ho crec pas...) d'una embarcació més gran per a poder transportar turistes en més comoditats.

De seguida ens n'adonem, conversant amb ells, que són incapaços d'entendre els nostres conceptes, tan obertament oposats a la seva forma d'entendre la vida. Intentem de fer-los entendre que per a treballar amb turistes cal comprendre mínimament el seu punt de vista, cal explicar-los tot i oferir-los un mínim de comoditats. No ens costa massa descobrir que som davant d'una cultura indígena ancestral i, que per més esforços que hi destinem, mai arribaran a entendre una cosa que per a nosaltres és tan senzilla. Aquesta és precisament la gràcia i la desgràcia en un contacte entre cultures tan diferents. I és que el seu món ha estat violentat, ferit de mort: primer per les missions evangelitzadores a principis del segle XX, després per les empreses de la fusta i, finalment per l'exagerat proteccionisme cap a les cultures indígenes. Aquests dies hem pogut comprovar com aprofiten l'avinentesa per a treure calés sense treballar, de les subvencions... i com se les gasten en vicis: alcohol, tabac... Suposo que és l'inevitable quan la cultura "civilitzada" dominant entra en contacte amb una de "primitiva".

I ve't-ho aquí, ja som a dia 2 de novembre, día de los muertos a Bolívia. I tota una bona colla dins la barca riu Beni amunt, cap al nord-oest...

La família Monje pertany al grup indígena dels Es Ejja, que viuen en comunitats disperses per la zona nord oest boliviana, dins del departament del Pando, entre els rius Beni i Madre de Diós, entre l'Amazonia boliviana i peruana. El nom de l'ètnia prové de la llengua que parlen, de la qual vam aprendre algunes paraules, l'Es Ejja. La població Es Ejja no supera els mil habitants i es dediquen principalment a la pesca, la caça i la recol.lecció de l'almendra. No és l'ametlla que coneixem nosaltres tot i que té un gust similar, però.

Ja només sortir ens n'adonem que podrà ser tota una molt bona oportunitat de conèixer un grup indígena. I jo penso en la Marta, que hauria xalat de valent antropològicament parlant. Oi, Martona?

En Jordi fa de professor de geografia amb tota la quitxalla, però qui dibuixa els mapes és un servidor...

Finalment han llogat una barca més gran per a encabir-hi més gent. En total som 21 persones i molta càrrega i la barqueta funciona amb un motoret de 5,5, idèntic al motor Honda que tenia jo al ventilador d'aire fred del meu globus aerostàtic. Poc motor per a tant de pes, pensem. Però ja no és moment de fer-nos enrera, ja naveguem riu avall pel Beni.

Paradeta per a dinar...

Viatgem amb bona part de la família Monje i amb altres membres de la comunitat Las Amalias. Molta quitzalla, sobretot això, molta criatura. Un d'ells no fa massa bona cara, està passant la malària...

Mentre les dones busquen llenya i fan foc per a bullir l'arròs, la resta esperem dins la barca...

Preparant l'arròs...

A primera hora de la tarda abandonem el Beni i entrem al riu Orthon. Som en època de pluges i els rius són tèrbols i marronosos a causa de la pluja. Molts arbres caiguts perillosos per a la navegació, sobretot de nit.

Diferents imatges de la quitxalla i dels paisatges de l'entorn...

Aquest bon home és l'Ate, el pater familia dels Monje, un tros de pa... Sempre diu que sí, fins i tot quan no ens entén...

I poc després d'entrar al riu Orthon, el cel s'encapota. És hora d'estendre una immensa lona blava per a protegir-nos de la pluja imminent.

I així, amb ruixats intermitents anem progressant, molt lentament, a contracorrent.

Tempestota sota la lona blava...

D'aquesta manera passem estones llargues...

Es fa de nit i els núvols cobreixen del tot la lluna. Tot i així, amb l'ajuda de la llum del nostre frontal, anem avançant, amb estones de pluja. En Jordi aconseguirà de dormir algunes hores sota la lona. Jo prefereixo estar-me a l'aire lliure sota el paraigua enfocant la riba i els troncs que circulen pel riu amb el frontal. D'aquesta manera puc descobrir alguns punts de llum que acostumen a ser caimans mig amagats a les ribes, atents a l'espera d'alguna cosa per a cruspir-se.

A les quatre de la matinada decideixen aturar-se en una platgeta del riu per a dormir un parell d'horetes. Els Monje passen olímpicament de nosaltres i s'instal.len. I com que ja no hi ha més pals per a col.locar la nostra mosquitera, l'instal.lem com podem a la barca i dormim allà mateix.

De les quatre de la matinada a les vuit del matí és la pitjor hora per la malària. Aquesta franja horària i la del crepuscle, des de les cinc fins les nou de la nit, són els moments més crítics, quan surten els "zancudos", els transmissors de la plaga de la malària.

La família es desperta. Ja és hora de continuar riu amunt...

A quarts de set del matí reprenem la marxa, Orthon amunt. El nou dia serà calcat a l'anterior, ruixats forts i estonetes de calma sense sol. Pels volts de les onze començaran els despropòsits. En Benjamin, el fill de l'Ate, se'ns acosta i ens informa que no hi ha prou gasolina per arribar fins Las Amalias. Ho diu tan tranquil.lament, com si no anés amb ell la cosa... Afegeix que pararem a la comunitat d'Umaytha per a buscar-ne (si n'hi ha...).

Tothom fa la becaineta...

Ens n'adonem, després d'aquests dies, que és del tot normal per a ells un incident com aquest i, encara més, descobrim que n'eren conscients del tot i que, potser esperaven que nosaltres ens faríem càrrec de les despeses de la gasolina.

Un ocellet molt característic de la zona...

Total: parem a Umaytha a la recerca de gasolina. Un bé escàs difícil d'aconseguir en la Bolívia d'Evo Morales. Hi ha moltes restriccions i cal demostrar l'ús que se'n farà, qualsevol persona ha de presentar mils de papers per a comprar-ne. És una de les conseqüències de la política de nacionalització dels hidrocarburs. S'està acabant l'aixeta mentre es negocia amb les multinacionals. La gent de l'Oriente comença a desesperar-se amb el tema. Fins ara no hi havia aquests problemes i tothom aquí ho atribueix a la mala política del president...

I com que la cosa va per llarg, decidim fer un tomb pel nostre compte...

Som a meitat de camí de la comunitat Las Amalias i ja no disposem de gasolina. Mentre passegem per la comunitat coneixem en Roberto, un brasileny que treballa a l'aserradero. Ens convida a fer un cafetó mentre esperem. Ja no ens mourem d'aquí...

Som molt ben rebuts pels treballadors de l'aserradero que hi ha en aquest racó de món. Ens comenten que els chamas (així anomenen aquí als indígenes) no tenen cap problema de quedar-se setmanes en una platja del riu esperant una embarcació gran que els remolqui. Sempre fan el mateix. Ens aconsellen de quedar-nos allà i esperar una altra barca per a retornar a Riberalta o l'avioneta, que arriba de tant en tant per aquí. Nosaltres comencem a comprovar la poca responsabilitat i paraula (és la seva forma de ser, no hi ha malícia) dels Es Ejja. Però en qualsevol cas, estem disposats a continuar l'aventura tot i sabent de què va la cosa.

El que passa, però, és que poc després, arriba en Benjamín dient-nos que ha trobat gasolina però que no té calés. Ens enfadem. Li parlem del contracte-acord que vam firmar amb capitanía. Ens mostrem sorpresos i malhumorats i els fem entendre que així no es poden fer les coses. Però tenim la sensació que parlem en xinès. Ells són així i t'adones que no hi poden fer res. És massa complicat tot plegat. Són móns completament diferents. A mi em desespera la situació. En Jordi, més acostumat a aquestes situacions, s'ho pren d'una altra manera. Ha estat amb grups indígenes a Birmània i Laos i comprova que si fa no fa les coses funcionen de la mateixa manera.

En qualsevol cas, els diem que els pagarem 100 bolivians per a comprar de 20 a 25 litres de gasolina, més que res pensant en les criatures i el nano de la malària. I que de moment xerrarem entre nosaltres a veure què fem.

Finalment convenço a en Jordi de no continuar. Segons en Roberto i l'Enrique, amb 20 litres és impossible arribar a Las Amalias, que segur que ens quedarem en una platgeta esperant dies i dies. A més, ens asseguren que després d'aquí, ja és molt més difícil de trobar gasolina i que en època de pluges no és massa convenient d'estar-se dies a l'intempèrie. Hi ha molta malària en aquesta època. Jo em nego a continuar en aquestes condicions tot i que també tenia moltes ganes de conèixer la seva comunitat i de passar un dia entre ells. M'havien promès que ens portarien a caçar el maneche (un mono) i que ens el cuinarien. És el seu plat més deliciós.

Dos dies després, ens informen que han vist la família Monje en una platgeta de més amunt. De ben segur se'ls ha acabat la gasolina i estan esperant una embarcació gran que els remolqui. Nosaltres seríem allà si no haguéssim pres la decisió correcta....

És una llàstima però tampoc podem fer més el tonto. Hi ha en joc la nostra salut. Ells poden estar acostumats a viure així, però nosaltres som uns gringos. Els tractes fets el dia abans són paper mullat. En qualsevol cas són actes involuntaris i sense cap premeditació per part d'ells. Ja us dic, és la seva manera de viure, sense cap pressió de temps. A mi em fa certa llàstima de comprovar quines són les condicions de vida d'aquestes criatures, moltes moren de malària perquè ni es preocupen de buscar el remei. Tot plegat m'entristeix.

Els diem que hem estat molt bé amb ells però els fem entendre que així, sense cap certesa, no volem continuar. Els paguem el doble del que vam acordar i els regalem el paraigua tot desitjant-los sort.

Oi que sembla una vaca índia? De les típiques vaques sagrades de les pel.lícules de Gandhi? Doncs és realment així. Si llegiu el magnífic llibre "senderos de libertad" comprendreu moltes de les realitats de la Selva amazònica. Una d'elles és la ramaderia extensiva. Fa un grapat d'anys va començar la febre de col.lonitzar la selva, "netejant-la" i arrassant-la per a fer-ne prats pels ramats. Després de molts desastres, l'única espècie que s'hi va mínimament adaptar va ser aquesta, portada des de l'Índia. En qualsevol cas, la desforestació, la crema d'enormes terrenys i la mala qualitat de la terra per la pastura, fan que la idea només comporti conseqüències negatives. Vam poder adonar-nos, durant els quinze dies per la zona de l'Oriente bolivià, fins a quin punt està desforestada la selva amazònica...

Comunitat d'Umaytha, on passarem tres llargs dies esperant la manera de sortir d'aquest cul de món ple de mosquits i malària...

Després d'acomiadar-nos dels Monje, passarem tres dies i mig d'espera extraordinàriament ben acollits per l'Enrique, en Roberto, en Víctor Hugo i l'Isabela. Dormirem a la casa bicentenària que acull als treballadors de l'aserradero, menjarem amb ells mentre esperem que la ràdio ens permeti comunicar amb Riberalta per a saber si l'avioneta té previst passar per aquí. Malhauradament, hi ha problemes de comunicació amb Riberalta i només ens tocarà esperar, esport nacional d'aquestes contrades.

Però decidim agafar-nos-ho tot amb filosofia i passem les hores conversant amb els nostres amfitrions i jugant a "la generala", un joc de daus que ens acaba enganxant. Tots els vespres apareix l'Hermes, un veí de la comunitat, i vinga partides de daus.

Posta de sol des de la terrasseta de la casa que ens acull...

Aquest vespre, 5 de novembre, hi ha lluna plena...

Aquests dies de "relax" i "pau" ens permeten d'aprofundir en la situació política i social boliviana. Parlant amb l'Enrique, una espècie de cacic, d'avi vasc, ens n'adonem fins a quin punt arriben els odis entre cambas i collas. Ens diu obertament que està esperant la guerra civil per a poder matar uns quants collas. Es respira un odi i un racisme visceral cap als habitants de l'altiplà. I ja no parlem del concepte que tenen del nou president.

Realment, hi ha dos móns contraposats difícils d'unir en aquest país. Són extrems però són realitats del dia a dia. I acabo concluint que si la cosa va malament, no serà massa difícil que l'enfrontament esclati. Hi ha sectors de la dreta boliviana que exploten aquesta rivalitat per aconseguir les seves parcel.les de poder. I estan jugant en foc. És perillós.

I mentre els polítics i el parlament discuteix la nova Asamblea Constituyente, la població perd els nervis. La Media Luna demana l'autonomia, sobretot el departament de Santa Cruz, i creixen els odis i la sensació d'indefensió de la gent no indígena de la zona oriental. Un polvorí que no pensava que arribés fins aquests extrems. Xerrant amb la gent que ens acull aquests dies, comprovo fins a quin punt la situació s'està complicant.

El sol cau en aquest racó de món que ens té reclosos. La bellesa de l'entorn no impedeix que ens sentim un pelet empresonats...

Pel moment, aquesta embarcació és la nostra única esperança. Pertany a uns "areneros" que estan transportant sorra des d'una platja de més amunt fins a Umaytha. Si tot va bé, dilluns retornaran a Riberalta. Si fins llavors no tenim notícies de la famosa avioneta, tornarem amb ells.

En Roberto, el brasileny, ens mostra les instal.lacions de l'aserradero. Ens explica que treballen en una àrea certificada per a la protecció del medi ambient. Només n'hi ha quatre en tota l'Amèrica Llatina. És difícil d'aconseguir la certificació i la fusta costa el doble del normal, però ens comenta que es ven molt bé per Europa i la Xina. Sembla que en això de la fusta, la cura pel medi ambient també ven. Ens explica quatre coses sobre el funcionament i les pautes medioambientals i ens acaba convencent. Si el que ens explica és cert, es tracte d'un procés d'extracció gens perjudicial per la foresta amazònica, ans al contrari. I realment, el que és ben cert, és que el problema principal són les grans extensions de terres en mans de latifundistes que només especulen i arrassen les superfícies arbòries per a la ramaderia extensiva.

En Roberto és un paio divertit i jovial, sempre disposat per la broma, és l'ànima del grup. El cert és que sense ell, l'heterogeni grup que conviu tots aquests dies per aquí, estaria ben avorrit...

En Roberto està passant la malària, s'està medicant. La febre alta li ha cremat els llavis. I nosaltres dormirem aquests tres dies en la mateixa habitació que ell, amb el perill que un mosquit ens piqui a nosaltres després de picar-lo a ell, la manera més habitual de contraure la malària. A més, som en una de les zones i en el moment de l'any de més casos de malària. Només a Umaytha, en aquests moments, són més de quinze persones que l'estan passant. Per ells és una cosa habitual, però a nosaltres ens fa pànic només de pensar-hi. Només esperem no tenir febre durant el proper any, per por a pensar que pugui tractar-se de la malària. Creuem els dits. Prenem les píndoles Lariam, però com ja sabeu, només funcionen com a profilaxi però no és cap vacuna, no existeix. Si bé, per aquí es comenta que ja l'han descobert i que encara és en període de proves. Jo, personalment, opino que segurament fa ja un grapat d'anys que podria haver-se comercialitzat, però com que la malària afecta només als països subdesenvolupats, a les multinacionals farmacèutiques no els surt rentable. Així va el món, amics meus, els calés estan per damunt de la vida de milions de persones...

Instal.lacions de l'aserradero...

La lluna plena és impressionant des d'aquest racó oblidat de la mà de Déu...

Durant tots aquest dies ens han parlat i reparlat d'un famós caimán que viu pels voltants d'Umaytha. Avui a les sis del matí em desperten uns crits. És en Víctor Hugo que l'ha vist molt a prop. Em desperto i salto del llit amb la meva càmera fotogràfica a les mans. I com que em veuen tan predisposat a buscar la foto, decideixen d'agafar una canoa i remar cap on l'han vist per provar d'espantar-lo i que torni a sortir. I hi ha sort. L'enorme animal treu el cap i es deixa portar per la corrent riu avall, passant just sota de la casa.

I aquí teniu un primer pla del famós animaló!

Amb aquesta segona fotografia potser us podeu fer una idea que la llargada de set metres no és pas exagerada, tenint en compte que el que sobresurt de l'aigua només és el cap...

Però no només hi ha caimans per aquí. També hem tingut l'ocasió de veure camaleons, iguanes, tortugues i altres bitxets. El que no hem vist són les serps voladores (sortosament) ni les anguiles elèctriques. Ens expliquen que es llancen contra els arbres i del xoc elèctric en cauen els fruits que els serveixen d'aliment.

Al riu també hi ha peixots enormes de més de 400 kg de pes. En fi, aquí no ens hi banyarem em fa l'efecte...

De dreta a esquerra: L'Enrique, en Roberto, L'Isabela, en Víctor Hugo, en Jordi i un servidor...

Ens fem la foto de rigor. Després de tres dies i mig els hem agafat una micona de carinyo a tots aquests personatges. Semblen trets directament de la novel.la "senderos de libertad" ja comentada. Des d'aquí us la recomana de bellnou. No en recordo l'autor, però és un espanyol que va viure un grapat d'anys a l'Amazonia.

L'avi de l'Enrique era vasc. Va muntar una pastisseria a Riberalta i s'hi va instal.lar. I podem constatar que el seu nét ha heretat algunes particularitats del seu avi, com el seu caciquisme. Però tot i així és un home afable que ens acull sense demanar-nos res a canvi tots aquests dies. L'home és diabètic però no es medica, ens explica que en té prou amb la coca. Es passa tot el sant dia boleando coca i menja de tot. I és que la fulla sagrada dels inques té propietats curatives diverses. Ens comenta que periòdicament es fa anàlisis i sempre li surten correctes, només boleando coca...

Xerrant amb aquest personatge aprenem un munt de coses de la selva. Realment és un paio que ha fet de tot per aquí, des de garimpeiro (buscador d'or) fins ara d'encarregat de l'aserradero. Ha passat la malària més de trenta vegades, la darrera gairebé li costa la vida, ens confessa.

La casa que ens acull va ser construida inicialment en l'època dels seringueiros (extraccions de cautxú dels arbres). Ara fa la funció d'allotjament pels treballadors de la fusta. De moment, només hi són ells en aquest enclau enmig de la selva, estan catalogant l'àrea i marcant els arbres que seran talats a partir del desembre, quan tot això s'omplirà de gent. Hi ha un protocol molt estricte a l'hora de fer la catalogació, es tenen en compte molts factors, com els arbres protegits del voltant de l'arbre talat, llavors per a replantar l'espècie extreta, i un llarg etcètera. I és que durant aquests dies ens hem tornat uns experts sobre les àrees certificades, tot un món això de la fusta!

I de la suposada avioneta res de res, cap notícia, com si se l'hagués empassat la terra, o la selva. Cada dia intenten comunicar amb Riberalta però sembla que allà les comunicacions estan malmeses. En Roberto també espera l'avioneta per a marxar a Cobija, més al nord, i d'allà passar un mes al Brasil abans de tornar de nou aquí per a començar amb la tala. Però està acostumat al ritme de la selva i no s'inquieta gens pel retard. Acabem convençuts que haurem de retornar altra vegada per riu amb els amics "areneros".

L'embarcació de tornada sembla més confortable que la dels indígenes, però descobrirem més endavant que només són aparences. Les que van més còmodes són les dues motos que carreguem...

I així és, el dilluns ha arribat i l'avioneta continua sense aparèixer. Al migdia embarquem amb els areneros i fem el trajecte invers cap a Riberalta.

Arriba la nit i el temps sembla començar a girar-se. Ja som al riu Beni. Malhauradament som en època de pluges i l'aiguat és inevitable. Passem la nit amb les ja tradicionals tempestes intermitents. Sense el nostre paraigua (regalat als Es Ejja) i sense lona per a cobrir-nos, acabarem més xops que a l'anada.

I després de la nit arriba la matinada i les primeres llums. I també arriba una terrible tempesta elèctrica, pluja intensa i molt de vent. Un veritable aiguat. El riu sembla un mar ple d'onades i, per postres, encara més desgràcies, el motor de la barca comença a fallar i la tempesta ens arrastra una bona estona a la deriva. Sembla que el carburador falla i calen tres persones per a fer funcionar a estonetes el motor. Som molt a propet de Riberalta, ja veiem les llums de la ciutat a la llunyania, però no hi ha manera d'arribar-hi, entre la tempesta, les ventolades i el motor que va a estones, les darreres hores es fan eternes. Tot una tortura per acabar la nostra "volteta" pels rius amazònics bolivians.

I el pitjor és quan ens aturem a la riba per a intentar arreglar el motor. És aleshores quan hi ha més mosquits emprenyadors. Gairebé que ja ni els fem cas. Si hem d'agafar la malària, a hores d'ara ja segur que la portem dins. El que passa és que el període mínim d'incubació són quinze dies. És aleshores que es poden començar a patir els primers símptomes. Jo només espero ser a Xile per aquelles dates. Almenys allà, si tinc febre, podré acudir a hospitals una micona més preparats que a Bolívia. Però serà millor que toqui fusta i no pensi en tantes desgràcies, que aviat n'arribarà una altra...

Finalment, després de la tempesta arriba la calma. Aconseguim d'arribar, després de 17 hores dalt la barca dels areneros, a Riberalta, a les vuit del matí. La pluja ja no pararà fins a la tarda.

Ens recuperem de la travessia fent un mos en el restaurant habitual de la plaça. Després decidim buscar transport aeri cap a La Paz o Cochabamba. Només trobem places per marxar el dijous cap a La Paz. Les carreteres estan força impracticables per les pluges i no tenim cap ganes d'arriscar-nos a trigar tres o quatre dies fins a la capital. En aquestes circumstàncies, els busos són més perillosos que l'avioneta més destartalada.

I com que ens queda el dimecres d'espera, decidim de llogar una motoreta per anar fins a Tumi Chucua, a 25 km de Riberalta, on hi ha unes llacunes molt boniques, segons ens informen.

I així, el dimecres 8 de novembre, lloguem una moto sense frens davanters i enfilem cap a les llacunes. Després d'una horeta de ruta, de la manera més tonta, ens fotem una patacada contra el terra pedregós de la pista. Una bona fava!

El més malparat dels dos serà en Jordi. A part de rascades i ferides, li fa molt mal l'espatlla i no pot aixecar el braç esquerre. Un motorista l'acompanyarà a la clínica de Riberalta on li faran quatre cures i li diran que no té res trencat. Dies després, a La Paz, en un centre hospitalari en condicions, les coses seran ben diferents. Té alguna cosa trencada però no sé exactament el què en aquests moments.

Pel que fa a mi, només tinc rascades i ferides al genoll i als dits dels peus, i una cremada a la cama pel tub d'escapament. Els següents dies aniré un pelet coix però res trencat. El més malparat ha estat en Jordi, pobrissó, el Pucchini...

I així, com ferits de guerra, l'endemà dijous 9 de novembre, marxem de la selva finalment. Massa peripècies, massa xafogor i massa mosquits...

L'avioneta és una dos hèlices (la que veieu a la fotografia), sembla segura però fem dues escales abans d'arribar a La Paz, i els aterratges no són massa suaus. Sembla ser que el pilot ha aconseguit la llicència per la patilla o potser és que té un mal dia. En qualsevol cas, sabem que més desgràcies ja no podem patir i la idea ens tranquil.litza...

Darreres imatges dels rius amazònics des de l'avioneta...

Cap a quarts de tres de la tarda arribem a l'aeroport d'El Alto, a La Paz. Jo marxaré directament cap a la terminal de busos i enfilaré cap a Cochabamba. Allà hi tinc part de la motxilla i he d'anar a buscar tots els paquetets. En Jordi es quedarà alguns dies a La Paz per mirar-se l'espatlla i reposar.

En aquests moments, mentre acabo d'escriure el post, continuo a Cochabamba. Aquest matí havia de marxar cap a La Paz, però de moment, estic retingut aquí per culpa dels bloquejos de carreteres. No hi ha busos cap a la capital. Els miners cooperativistes protesten. És l'esport nacional, els "bloqueos". Després tornaré a la terminal a veure si ja es pot sortir, sinó esperaré a demà diumenge. Confio que durant "el dia del senyor" no hi hagi bloquejos, però per aquí mai se sap, tot és una incertesa. Bolívia és així...

En aquest moments sóc a dissabte al migdia, 11 de novembre. Tornaré a la terminal a veure si hi ha sort i puc ser aquesta nit a La Paz, sinó demà, qui ho sap? I d'allà, si encara hi ha en Jordi, ens acomiadarem, i ja marxaré cap a Arica, al nord de Xile, que ja en tinc ganes!

La idea és passar un parell de dies a les platgetes ariquenyes per a recuperar-me les ferides tot prenent el sol de l'estiu xilè. Una abraçada a tothom!!!