Tornada a la Reserva i costa equatoriana...

La Marta us escriu i us resumeix el que han estat aquests dies des de la seva arribada a Quito el 2 de juliol. Ara us postejo algunes fotos d'aquests 12 dies plegats. Som a Cuenca i, demà, ja fem camí més al sud, cap al Perú:

En Toni torna tot content a la reserva, ara però, acompanyat de la Marta, una servidora. Anem a trobar en Milton, la Inés i l'Alfredo i portar-los un pernil ibèric català. Ens hi estem uns dies de convidats i fent d'exploradors d'espècies vegetals i animals. Ja no és època de pluges i les caminades són més fàcils. Hi ha però molta vida. Amb els voluntaris de la reserva i en Milton i l'Alfredo fem una expedició al peu del Cotacachi per baixar després per la part de selva muntanyosa. De vespre, el Cotacachi es deixa veure a estones i a una servidora li agafa un 'petit mal d'altura'. A l'hora de baixar el terreny és molt accidentat, relliscós, enfangat i ple de lianes falses que fan l'aventura força divertida. Els óssos, però, segueixen sense aparèixer.

Marxem de la reserva i ens dirigim a la costa per anar baixant. Arribem a un altre equador, l'equador africà, tropical, de la gent oberta i negre. Això si, les cançons d'amor tràgic són presents a tot l'equador. Sembla que els equatorians hagin vingut al món per patir mal d'amors. Una servidora hi ha vingut per patir mal d'altura. La regió de San Lorenzo, fronterera amb Colòmbia, s'assembla molt a la regió senegalesa de la Casamance, pels seus manglares i la seva gent. Anem baixant i la gent va esdevenint café amb llet. Des de Puerto López ens arribem amb una lanxa a la Illa de la Plata. De camí veiem una ballena jorobada, o geperuda pels catalans i catalanes, saltant. Realment és increïble veure un animal de tals magnituds dins el mar. La visita a la illa de la plata ens ha permès conèixer uns individus molt simpàtics que cortejaven davant dels nostres nassos sense cap mena de pudor. Estic parlant dels piqueros de potes blaves que veureu a les fotos.

I tornem cap a la sierra, la sierra sud de la ciutat de Cuenca. La regió està plena de topònims de la madre pàtria santa. Tornem a trobar rostres andins.

L'Equador conté molts equadors. Tots ells però semblen aixoplugats sota la mateixa bandera, la seva selecció i les cançons d'amor tràgic.

Diferents imatges del retorn a la reserva, ara tot molt més sec. Fins a l'octubre no tornaran les pluges.

En Toni repeteix la volta al Cotacachi, però aquesta vegada més suau. Ens vam apuntar a l'excursioneta perquè la Marta gaudís dels paisatges del páramo i, de pas, fes una primera aclimatació a l'alçada. I, com sempre, llames i alpaques...

Campament a uns quatre-mil metres. Mal d'altura de la Marta. I és que feia només dos dies que havia arribat a Quito!

Preparant el sopar i fent l'habitual partida al "cuarenta" (joc de cartes típic del país).

Contes a la vora del foc i, mentre es fa de nit, explosió de colors.

Vegetació del páramo. Vam poder veure cacones de puma plenes d'ungles de cabretes. Però del puma i de l'ós, res de res!

I ja al final de la terrible baixada per la selva del bosque nublado fins a casona.



I nou comiat dels amics Milton i Inés.



Mercat d'Otavalo

Després de l'estada a la Reserva, vam enfilar cap al nord fins a San Lorenzo, ciutat fronterera amb Colòmbia. D'allà, una barcassa ens va conduir, entre boscos de manglares, fins a Limones i La Tola. Un trajecte impressionant!

Des de La Tola, vam continuar el viatge altre cop en bus. Un munt d'hores més escoltant les maleïdes musiquetes de les que us parlava la Marta. Abandonàvem la zona més al nord d'Esmeraldas (afroecuatorians afables amb accent cubà...) per arribar-nos a Atacames i Súa, on ja hi havia les platgetes més famoses del país. Això sí, ben desertes!

I al mateix vespre, bus nocturn fins més al sud, a Puerto López. I és clar, no en teníem prou que, només arribar, vam embarcar-nos en una llanxa motora que, a tota màquina, ens va conduir a l'Illa de la Plata. La balena geperuda, finalment, es va deixar veure, però ningú va aconseguir de fotografiar el saltot que ens va regalar. Imagineu-vos, el mamífer més gran del planeta (més de 15 metres i 60 tonelades), saltant i mostrant-se completament per una fracció de segon. Realment, un espectacle increïble!

Arribada a l'Illa de la Plata, després d'una horeta i mitja de navegació a tot drap.





Penyasegats de l'illa i la Marta enmig del festeig dels piqueros de potes blaves.

Diverses imatges d'aquests encantadors ocells. Els rituals de festeig són curiosos, sobretot els sons guturals del mascle per atraure la femella. I, és clar, després venen els nens...

I aquest d'aquí és també un piquero, però enlloc de potes blaves, l'anomenen emmascarat. Està esperant la seva parella mentre cova i protegeix els ous dels voltors que sobrevolen l'illot. Aquests ocells tenen la mateixa parella, però només per un any, per a procrear. L'any següent se'n busquen un/a altre/a.

Albatros espantat. Només en queden dues parelles perquè l'excés de turistes els estressa i abandonen els ous.

I després de la passejada per l'illa, ens porten a fer snorkeling.

L'endemà, vam anar a Los Frailes, dins del Parc Nacional de Machalila. I no vam veure massa ocells, sinó crancs. La Marta, especialista en Charles Darwin, em va explicar el perquè alguns adopten closques i d'altres no. Encara no sé si és cert tot el que em va explicar...