Llacuna-cràter de Quilotoa...

Quilotoa (3854m).

A quarts de tres de la tarda he arribat al poblet de Quilotoa, situat al sudoest de la llacuna-cràter que porta el seu nom. És un dels pobles més alts de l'Equador; sóc a gairebé 4000 m d'altura.
El trajecte en bus ha estat dels més impressionants que mai he fet pel país. Ascendíem i descendíem vertiginosament per ports de muntanya i, la carretera zigzaguejava sinuosa enfilant-se entre canyons impossibles. Al dessota, un immens pachwork de camps, verds i marrons, colorint tot el paisatge. Milers i milers d'hectàrees conreades, aprofitant fins els trossos de terreny més empinats. Una dura feina dels indígenes quítxues de la zona. Treballant en alçada, amb una ventolera violenta i constant i, evidentment, només amb l'ajuda de les seves mans i dels animals. Aquí no hi ha tractors ni màquines.
Ovelles, vaques, mules, i algunes llames disperses entre els camps. De fons, un amplíssim horitzó de núvols estavellant-se contra les muntanyes, i el vent empenyent-los tenyint d'ombres en moviment els ocres verdosos dels camps, com pedaços d'un vestit multicolor teixit per l'esforç diari d'aquests indígenes tan soferts.
He arribat a Quilotoa ja impressionat pel paisatge. El vent m'ha rebut a sacsejades, fent-me saber que era un estrany en aquestes terres. Les mirades dels indígenes damunt meu, expectants, han ajudat a confirmar-ho.
I jo, tot solet, amb la meva motxillota. M'he sentit extraterrestre, de fet ho sóc aquí. Tot seguit, un nen d'un sis anys m'ha preguntat el nom i jo, de rebot, el seu. en Clever m'ha volgut acompanyar a casa seva, tenen un hostal. I així ho he fet. Ara sóc dins l'habitació, tapat amb una manta enorme, escrivint, abans de pujar a sopar, a les sis. És l'hora que m'han dit.

Les primeres imatges de la llacuna-cràter de Quilotoa.
Després de deixar les coses, he caminat fins al mirador de la llacuna, a 50 metres d'on m'estic, sempre amb el vent xisclant com a única companyia, tret d'algun gos esporuguit o mainada interessada en que compri gorros o guants de llana d'alpaca.
Cinc minuts de passeig per dalt del penyasegat i ja estic sol. És una mica atabalador saber que tothom qui se t'acosta vol treure't algun dòlar. Amb els indígenes l'amistat sempre és interessada. a més, són molt reservats i tímids i costa d'entrar-hi si no és per "intercanvis comercials". Un altre factor important és que només parlen quítxua. Alguns saben l'espanyol bàsic per a fer-se entendre.

Poble de Quilotoa (3854 m).
Mentre esperava el bus cap aquí ja han vingut una dotzena de persones a demanar-me calés. És una constant aquí. Pero si hagués de donar monedes a tothom qui demana ja estaria arruïnat. T'acostumes a tot aquí, fins i tot a negar l'almoina. La majoria de vegades són nens petits indígenes. Però és millor no donar res. O s'acostumen i acaben pensant que és una bona forma de guanyar-se alguns calerons. Podria compara-se a quan dones de menjar a animals en llibertat, hi ha el perill que s'acostumin al menjar fàcil i perdin l'hàbit i l'habilitat de buscar-se l'aliment per si sols; i de pas, perdin la por als humans, cosa que els fa més vulnerables. Són escenes tristes, sobretot quan són infants. Aquí hi ha molta explotació infantil, des dels nens que netegen i abrillanten sabates fins als que pugen als busos venent caramels o pidolant. Sóc al tercer món i no puc evitar sentir-me malament a vegades pensant que fa cinc segles, els espanyols van arrassar Amèrica i van ferir de mort la població indígena. Actualment, els indígenes, tot i tenir teòricament els mateixos drets que els altres ciutadans, són els que viuen més la misèria. Desitjaria un canvi radical al país com el que esta vivint actualment Bolívia, amb l'indígena Evo Morales al capdavant. Per televisió, segueixo habitualment les notícies del continent, sobretot a través de Bolivisión. Sé que alguna cosa està canviant. M'esperança descobrir un bri d'empenta en la gent quan pensa que es pot acabar amb la flagrant corrupció i repartir millor els recursos naturals. Molts equatorians m'han dit la mateixa frase: Somos pobres viviendo en un trono de oro!. Fan referència al molt petroli que tenen però que només enriqueix als polítics corruptes i a les multinacionals que l'exploten. A Bolívia estan nacionalitzant tots els recursos, i ho estan fent correctament, reclamant els seus drets. La terra és per a qui la treballa, no?

Més imatges de la Llacuna de Quilotoa.
No m'he pogut fer ni una sola foto amb la llacuna de fons; és impossible amb aquest vent huracanat. Diuen dels de l'empordà, però la gent d'aquí si que deuen estar ben tocats per la tramuntana!

Chancho. És com anomenen aquí als porcs. Per a tot arreu hi ha porquets lligats per una pota. I mira, és la primera vegada que en fotografio un. Dels chanchos en fan les famoses fritadas, tot un plaer pel paladar però un cop de puny pels estómacs sensibles.

Dues imatges de l'Ilinizas nord (5126 m). El cim que tinc al cap de tornar a intentar de fer. Al costat, sempre entre els núvols, l'Ilinizas Sud.

Un petit pastor d'ovelles, pujant cap al poble des del fons del cràter de la llacuna. Fixeu-vos com porta en braços l'ovella més petitona. Una imatge bucòlica que sembla sortida d'un pessebre...

Tenda al costat de la llacuna. Dins del cràter no fa tant de vent... M'han explicat que no fa massa temps, allà mateix va viure durant tres anys un estranger estrany. Deia que la llacuna era un dels punts més energètics del planeta. L'home s'estava immòbil, assegut, meditant. Ningú sabia de què vivia i com s'alimentava. Tot d'una, va desaparèixer. Un Buda va viure a la Llacuna de Quilotoa!

Dues imatges de la llacuna a primera hora del matí.
Des de les set del matí que camino vorejant la llacuna, o més ben dit, el perímetre del cràter, per dalt, a ple vent. Cansat de tanta ventolera m'he refugiat a descansar en un lloc encalmat. Aquí el vent és infernal i gairebé et tomba quan menys t'ho esperes.
Ahir al vespre va ser força interessant. Vaig pujar al menjador i allà vaig conèixer dos ingenyiers. Els únics equatorians no indígenes que hi ha per aquí. Em van estar explicant que justament acabaven de començar a posar en pràctica un projecte per a bombar aigua pel poble. Ja estan començant a foradar per a fer passar mil metres de tuberies des d'un pou que hi ha 500 m més avall. Trigaran uns mesos. També estan foradant, amb l'ajut dels homes de la comunitat, clavegueram pel poble. Fins ara, aquí, sempre han funcionat amb camions-cisterna. I és clar, en èpoques de sequera, no tenen recursos i perden la collita. L'aigua de la llacuna, és molt alcalina i no els serveix.
Mentre sopàvem i xerràvem va arribar l'Humberto, un famós pintor de la localitat. Ens va explicar les diferents fundacions que ha creat i tot de projectes per a les dones i nens del poble. Un munt de coses interessants. Vaig poder comprovar que la gent d'aquí s'està movent i, allà on el govern els falla, intenten posar-hi remei amb la seva pròpia iniciativa. És el que justament falta entre la població indígena. no puc explicar-vos ara el munt de projectes que tenen entre mans perquè no acabaria...
Després de sopar, mentre xerràvem, de cop i volta, va marxar la llum, cosa habitual segons van dir-me. Aleshores tothom va desfilar amb espelmes. a les vuit dels vespre ja dormia. Poca cosa més podia fer amb el vent i el fred i sense llum. quan em ficava al llit, estavem a 2°C dins l'habitació, a fora, ja deuria gelar...

Diverses imatges de la vall de Chucumba. Es pot apreciar la polseguera empesa pel vent. És l'escòria volcànica que es precipita per les valls. Tota una tempesta de sorra. Fa dos dies que vaig marxar de Quilotoa i encara trobo sorra: als cabells, a la motxilla...

Achupallas, petit arbust que es troba a partir de 3500 m, al páramo. Les seves flors s'utilitzen, en infusió, per a combatre el mal d'alçada. Té gairebé les mateixes propietats que els mates de coca.

Petit llogarret de construccions tradicionals. I ara ja me'n torno a Quito, altra cop la capital, quins contrastos!