El Oriente: per la selva del riu Napo...

Confluència entre els rius Napo i Tena, a la població que porta el nom d'aquest darrer riu.


Creuant el riu Napo.





Donant de menjar al lloro de la comunitat de Canoayacu.



Papagayo. El nom és quítxua.



Creuant un de tants ponts de camí cap a Cueva Cañón.

Diferents imatges de l'entrada de la Cueva Cañón. Aquí vam haver de deixar les càmeres. Vam llançar-nos a l'aigua riu amunt fins a l'entrada d'una enorme cova. Allà t'hi endinses seguint riu amunt a les fosques fins a la llum. De sobte, de la paret cau una enorme cascada. Just al costat, hi ha una espècie d'escala de fusta. És realment impressionant remuntar-la per sota la cascada fins arribar al capdamunt, on es continua riu amunt dins un autèntic congost. Una meravella d'indret, paradís dels descensos de barrancs.

Petroglífic preincaic ple d'inscripcions desconegudes. Un enorme roc enmig d'una zona plena de cavitats impressionants.



Caminant per la selva verge enmig de vegetació exhuberant.

Pescant quatre peixets pel sopar. Aquella nit viuríem una autèntica tempesta a la selva. No vam dormir amb l'angoixa que, en qualsevol moment, el riu es desbordés. Vam estar a centímetres d'haver de desallotjar el campament...

Alguns dels peixets pescats.



Monstruosa aranya d'aigua.



Aplanant el terreny pel campament.





Muntant les tendes per a passar la nit, la nit del lloro!

Escalfant aigua per a preparant el te de guayusa. A totes hores te de guayusa. Els indígenes d'aquí se'l prenen molt concentrat abans de sortir de casa. Diuen que és un repel.lent per a les víbores, que si en prens molt, les serps ho oloren i fugen. No sé si és veritat, però en bevíem durant tot el dia. De fet, és l'única cosa no alcohòlica que beuen...

El riu Napo més cabalós que de costum. La foto és feta l'endemà de la terrible tempesta. Quan vam arribar a Canoayacu vam ser testimonis de la devastació. El riu havia crescut durant la nit i havia arrassat les cabanyes més properes al riu. El pont per a creuar fins a la comunitat també havia tingut seriosos desperfectes.

Descans dalt d'un altre pont mentre esperàvem un bus. La calor i la humitat són gairebé insuportables a l'Oriente. I si hi afegeixes els mosquits, n'hi ha per a llogar-hi cadires. Una setmaneta va ser més que suficient...

Una espècie de tapir. No recordo el nom. Vaig perdre la llibreta on vaig escriure-ho tot aquells dies. I entre això i que vam passar-ho malament, fins ara no m'he decidit a penjar algunes fotos, un mes després. No tinc ganes d'explicar tots els entrebancs i situacions estranyes que vam viure, potser més endavant.

Diverses imatges "jugant" amb les boes...



Caimán. Amb aquest no hi vam voler jugar...



Un "bamby", tampoc recordo el seu nom.



Un tigrillo, un dels depredadors més temibles de la selva.



Una monada de mono del qual tampoc recordo el nom...





L'últim capvespre a la comunitat de Canoayacu. Per fi s'acabava la selva.



Foto amb la família que ens va allotjar.




Les dues mascotes de l'Hostal Timara de Baños; el lloro i la gringa.






Diferents flors del fantàstic jardí de l'hostal. Un lloc recomanable.

Darrera els núvols, s'hauria de veure el Tungurahua (5016 m), el volcà actualment més actiu del país. No fa massa, em sembla que va ser l'any 1999, va devastar la localitat. Ara sembla que la cosa va pel mateix camí...