De Cuenca a Chachapoyas, al Perú...

Hola novament!
Ja fa un parell de setmanes que voltem pel Perú. I el blog, de moment, gràcies a la tecnologia peruana, està del tot encallat. He estat innombrables hores per a baixar les fotos d'aquest nou post. Espero que només passi al nord del Perú, a la Selva, perquè si la cosa continua com fins ara, serà del tot impossible postejar més fotografies.
En aquests moments ja hem sortit de la Selva dels voltants d'Iquitos, però només postejo el que vam fer dies abans, precisament perquè m'ha estat impossible baixar més fotos. Maleïda telefónica peruana!

El dia 13 de juliol el dediquem a reposar de les interminables hores de bus i aprofitem per a visitar Cuenca, una de les ciutats colonials més boniques de l'Equador. No en podreu veure cap fotografia pel que ja us he explicat.
L'endemà continuem viatge cap al Sud, passant per Loja (l'anomenada jardí de l'Equador) fins a l'agradable poblet de Vilcabamba, conegut com el valle de la longevidad. Segons es diu, hi ha vellets de més de 120 anys i, molts científics, n'estudien el fenòmen. Nosaltres vam arribar-hi a la tarda i, l'endemà tocava continuar el trajecte, però vam estar a punt de quedar-nos-hi, com molts estrangers que, algun dia van arribar-hi i mai més van gosar de marxar. Vilcabamba és un poblet situat a uns 1500 m d'alçada, envoltat de muntanyes sinuoses de formes màgiques i amb un clima temperat agradabilíssim. L'eterna primavera!
El dia 15 abandonàvem el paradís per dirigir-nos a la frontera amb el Perú. Les nostres esquenes i culs haguessin preferit quedar-se a Vilcabamba i durant tot el tortuós viatge van estar-se queixant. I és que vam ser més de 12 hores amb diferents mitjans de transport, cada cop més precaris, amb tràmits fronterers i un borratxo de company de viatge inclosos. Com a teló de fons però, paisatges meravellosos i exhuberants atravessats per sinuoses pistes que gairebé mai veuen passar gringos.
El dia 16 torna a tocar patir dels ronyons: colectivos, carros, carregar motxilles, buscar-nos la vida entre informacions contradictòries i, a la fi, l'objectiu d'arribar-nos a Chachapoyas després d'una nova jornada maratoniana carregats de paciència. En un parell de dies de viatge incessant vam passar del paradís de Vilcabamba, al sud de l'Equador, a Chachapoyas, al nord del Perú, bressol de l'enigmàtica cultura preincaica que porta el seu nom.
Chachapoyas es troba a 2100 m d'alçada, de clima temperat i fred a les nits. Vam instal.lar-nos en un bon hotel amb la intenció de quedar-nos-hi dos o tres dies. Havíem arribat allà més aviat del que esperàvem i ens mereixíem uns dies de repòs ubicats al mateix lloc

Rancheras, el mitjà de transport utilitzat per a creuar la frontera.






Diferents imatges dels voltants de Vilcabamba.

El primer dia a Chachapoyas vam apuntar-nos a una visita guiada al pueblo de los muertos i a Karajía, dos emplaçaments funeraris de la cultura preincaica de chachapoyas. Els canyons aquí no tenen res a envejar als d'Ordesa...

Diferents imatges dels sarcòfags de pueblo de los muertos, situats en un penyasegat de difícil accés. Tot i el pas del temps i els molts huaqueros (saquejadors) encara se n'han pogut conservar alguns. En qualsevol cas tota la zona ha estat impunament saquejada i es coneix ben poca cosa dels chachapoyas i de la seva cultura, tan o més avançada que la dels inques.

Símbols funeraris.

Restes d'ossos humans dispersos per la zona de pueblo de los muertos.

Karajía, l'altre assentament funerari que vam visitar a la tarda. També situat en un penyasegat com pueblo de los muertos.

L'endemà vam visitar la fortalesa de Kuelab, segurament les restes més importants de la cultura chachapoya. I el dia següent vam arribar-nos a la Cascada de Gocta, la tercera més alta del món. Però de tot això us en parlaré més endavant quan pugui connectar-me a internet dignament. Queda pendent, així com la setmaneta passada a la Selva amazònica dels voltants de Lagunas!