De l'altra cara de la muntanya i de l'estupidesa humana...

Torno a ser a Arequipa després de passar dos dies i una nit a la muntanya. A hores d'ara, l'endemà dels fets, encara em sento un pèl trasbalsat per tots els esdeveniments viscuts.

Provaré d'explicar-vos-ho el millor que pugui. Però serà més oportú seguir un ordre cronològic.

L'entrenyable Christine, la germana d'en Pascal.

Vaig arribar a Arequipa la matinada del dimecres 20 de setembre. Juntament amb una parella de catalans de Terrassa vaig instal.lar-me a l'hostal Inti Punku, a tocar de la Plaza de Armas. No volia pas allotjar-me a casa de la família d'en Willy per a no abusar de la seva hospitalitat.

Al vespre vaig acudir a la cita amb la Chris, la germana d'en Pascal i en Nicolas, la seva parella del Québec.

Va ser una trobada gairebé màgica: la Christine era la viva imatge d'en Pascal; els mateixos gestos, la mateixa forma de parlar el castellà; la mateixa simpatia... I en Nicolas, un quebecquès encantador. Vam anar a sopar i a "tomar" i "chupar" (beure) cubalibres en un agradable local d'uns canadencs. L'endemà havia d'estar fresc per anar al Chachani (6075 m), però les hores amb aquests entranyables nous amics van passar volant i vaig acabar ficant-me al llit pels volts de les dues de la matinada.

Amb la Christine i en Nicolas. El cambrer no va enfocar però són les úniques dues fotos que tinc amb ells...

La Christine i en Nicolas es van conèixer al Québec. Ella va anar-hi per a treballar-hi d'infermera. Al cap d'un temps, però, ell va anar a viure a Lima per a treballar de quiropràctic. Van mantenir una relació a distància un any i mig fins que la Chris va decidir traslladar-se al Perú. Ara són a Arequipa on comencen l'aventura d'obrir una consulta de la seva especialitat i un petit alberg per a acollir estudiants estrangers.

Va ser una molt bona vetllada, d'aquelles que no voldries que acabessin. I una constatació: he fet dos bons amics amb qui sé que mantindrem el contacte. Qui sap? potser ens trobem a Xile per Nadal!

L'endemà dijous 21, vaig dirigir-me cap a l'agència amb qui havia contractat l'ascens al Chachani. Érem sis persones en total: En David "chancho" (el guia), en Raúl (aprenent de guia), en Javi (un bomber basc), en Magnus (un suec resident a Arequipa), en Konrad (un alemany estúpid) i un servidor.

Tots estàvem perfectament aclimatats excepte en Javi, que havia arribat de Vitòria feia només tres dies i només havia estat al Cañón del Colca. Però bé, jo pensava, si és bomber i, per postres basc, segur que no tindrà cap problema...

Un 4X4 va traslladar-nos fins als peus de la muntanya, a uns 5000 metres d'alçada, després de tres horetes per una pista interminable.

Preparant les motxilles per a començar a pujar muntanya amunt fins al campament base.

Allà vam enfilar muntanya amunt fins al campament base, a 5325 m. Vam arribar-hi en menys de tres quarts d'hora a un ritme infernal.

El 4X4 marxa pista avall.

Vam muntar el campament, jo dormiria amb en Konrad. A la tarda vam anar a passejar en un collet proper per a aclimatar.

En David, el guia, i en Raúl, un bon jan.

En tornar, en Javi va començar a trobar-se malament. A les cinc sopàvem. El poc menjar que va voler engolir en Javi el va vomitar poc després. Era evident que, tot i ser bomber i basc, no estava prou aclimatat. Va adonar-se de seguida que es quedaria al campament.

No són les línies de Nazca, són les ziga-zagues de la pista!

D'esquerra a dreta: en Konrad (el refotut alemany), en Magnus i en Javi. A primer terme, al centre, un servidor.

Foto amb en Magnus des del collet on vam anar per aclimatar una micona més.

Foto del campament. Si us hi fixeu es poden distingir les tres tendes.

Abans de les sis de la tarda, ja érem dins les tendes per a dormir. A la una de la matinada menjaríem alguna coseta i començaríem l'atac al cim.

Jo vaig dormir perfectament potser perquè la nit anterior havia dormit poquet. El cas és que a la una em trobava en òptimes condicions. El guia va despertar-nos nerviós preguntant-nos si estàvem bé. Va dir-nos que en Javi estava molt malament i que havíem d'evacuar-lo. Havia vomitat sang (símptoma clar de principi d'edema), tenia el pols molt baix i els ulls vidriosos, febre i tremolors.

A partir d'aquell moment va començar el patètic espectacle de l'alemany. El desgraciat va començar a cridar que ell havia pagat 60 $ (jo en vaig pagar 50$!) per a fer el cim i que no volia baixar. El guia va explicar-li que havia pres la decisió de baixar tots per l'estat d'en Javi, al.legant que no podia delegar la responsabilitat de baixar-lo a en Raúl, que encara no era guia.

L'alemany, tossut, va insistir cada cop més nerviós, quan el que calia era fer el possible per la salut d'en Javi. Parlant amb en David, el guia, i en Raúl, vam decidir que en Magnus i jo vigilaríem en Javi mentre ells pujaven fins al cim del Ángel, 400 metres més amunt, on hi havia cobertura, per a trucar una mobilidad (4X4) pel rescat. A fora feia un vent infernal i la sensació de fred era molt alta tot i només estar a -5ºC. Van córrer muntanya amunt. En Magnus i jo vam estar-nos dins la tenda amb en Javi, vigilant que no empitjorés. Mentrestant, en Konrad, boig del tot, insistia que ell havia pagat i que no era el seu problema. La qual cosa provocava que en Javi li contestés cridant que "no era un buen montañero". Nosaltres insistíem que passés d'ell, que no li convenia parlar ni excitar-se.

Finalment vaig anar a la tenda on era en Konrad per a mirar de fer-lo entrar en raó: impossible, aquell alemanyot maleït estava com un llum i em va produir pena i fàstic de comprovar fins a quin punt hi ha gent tan egoista i individualista a la muntanya. On són els valors clàssics del muntanyisme? Vaig perdre els nervis i li vaig dir que callés, que primer era la salut de les persones i vaig acabar insultant-lo.

Eren ja quarts de quatre de la matinada i els guies encara no havien tornat. En Javi es queixava de l'estómac i els tremolors anaven a més. Amb en Magnus vam decidir traslladar-lo a la tenda dels guies, fer les nostres motxilles i plegar la tenda ràpidament. Havíem de traslladar-lo de tenda perquè a la meva hi havia el fotut alemany. Així vam fer-ho. Vam arranjar la motxilla d'en Javi, la d'en Magnus i la meva i vam començar a plegar la tenda lliure, amb la idea de baixar força avall i tornar-la a muntar perquè en Javi millorés.

Desmuntar una tenda en aquelles condicions climatològiques era una tortura, no sentia els dits de les mans a causa del fort vent gelat. En Javi insistia que necessitava baixar i que s'hi veia en cor. Mentrestant l'alemany era dins l'altra tenda renegant com un animal en zel, sense a dignar-se a ajudar quan hi havia la vida d'una persona en perill.

Quan ens disposàvem a baixar, vam veure les llums dels frontals dels guies que baixaven de la muntanya. Vam esperar-los. Havien pogut contactar amb un amic que ja sortia a buscar-nos i trigaria unes 2h 30.

El guia va mirar-se en Javi i va determinar que esperéssim a baixar-lo, que el fort vent i fred podrien fer empitjorar-lo durant la baixada. Nosaltres no hi vam estar d'acord però la decisió era del guia. L'alemany va sortir de la seva tenda i incomprensiblement insistia a pujar. En David, el guia, també va perdre els nervis i vam haver de subjectar-lo perquè li volia fer la cara nova. En Magnus i jo vam agafar l'alemany i li vam dir que es quedés dins la tenda calladet.

En Javi semblava millorar, no se li veia tanta pressió als ulls ni tremolava. Jo tenia les pastilles "endemox" de l'Ester, però el guia va dir-me que era millor no donar-li res. A quarts de cinc de la matinada, després d'escalfar-nos amb el fogonet de benzina, vam desfer el campament.

L'alemany semblava viure una altra realitat i feia que tots perdéssim els nervis, incloent-hi en Javi. Deia que denunciaria l'agència a la policia. Jo, al.lucinat, que mai perdo els nervis, vaig escridassar-lo dient-li que seria jo que el denunciaria i que m'encarregaria personalment que cap guia del país volgués acompanyar-lo a cap cim. El paio va fer-se la motxilla i es va negar a desfer la tenda i a ajudar.

Amb la sortida del sol ja baixàvem cap avall. En Javi es va anar trobant millor a mesura que baixava. Com que el 4X4 encara no arribava vam anar baixant per la pista fins als 4800 metres aproximadament. Va ser aleshores que en Konrad, el fotut alemany, va fer mitja volta i va enfilar cap amunt, dient que se n'anava sol a fer el cim. En David i en Raúl van perseguir-lo mentre en Javi deia que el deixessin, que se n'anés solet i que es matés. L'alemany estava completament fora de si, boig. Els dos guies el perseguien. Si marxava sol i li passava res era responsabilitat seva i, a més, duia piolet i crampons de l'agència. Mitja horeta més tard tornaven allà on érem en Javi, en Magnus i jo. En David va haver de barallar-s'hi i prendre-li la motxilla perquè baixés.

La pèrdua d'alçada va actuar com el millor medicament per en Javi. Ara es trobava millor i fora de perill, però la tensió per culpa del psicòpata alemany no minvava.

El paisatge típic de la puna andina peruana, amb els ichus gairebé com a única vegetació.

Finalment vam arribar on era el 4X4. Una nova fatalitat: havia petat la manguera de l'oli i estava als límits. Sortosament jo portava cinta aïllant i vam improvisar una reparació. Però cinc minuts després va tornar a petar i el conductor va decidir baixar a punt mort sense motor. Tota una temeritat per aquella pista! Però el paio era força expert i vam poder baixar fins al pla. Allà, en Javi ja estava gairebé recuperat del tot. En David i el xofer van marxar caminant buscant cobertura per a avisar un altre 4X4 per a remolcar l'avariat. Els altres vam estar-nos al sol esperant a uns metres de distància de l'alemany.

Van trigar tres horetes llargues a venir amb un altre 4X4. Amb una corda i un mosquetó van remolcar el vehicle fins a la carretera asfaltada. A les dues del migdia arribàvem a Arequipa.

A l'agència, l'espectacle de l'alemany va recomençar arribant fins a límits grotescos. En Magnus i jo vam haver de subjectar en Javi i el guia que volien fer-li una cara nova. L'alemany volia els seus 60$ o avisaria la policia. Finalment li van donar els 60$ dient-li que enviarien una circular a la casa de guies recomanant que cap guia acceptés a aquell individu.

Un espectacle deplorable, fastigós.

Aquesta tarda he quedat amb en Javi i en Magnus per anar a prendre alguna cosa. En Javi ja està bé del tot. Va anar al metge i el principi d'edema no va anar a més i no li va deixar cap seqüela.

No hi ha hagut Chachani i he hagut d'assistir a un lamentable espectacle de fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Sortosament però, en Javi està bé, el bomber basc escalador de 8A ens mostra la seva gratitut i ens informa que continuarà amb l'escalada esportiva i que no tornarà a intentar cap més alta muntanya.

Des d'aquí un consell: si voleu intentar un cim de més de sis-mil metres, aclimateu bé, és una cosa seriosa. Per sort, en Javi va tenir els símptomes d'edema abans de sortir cap amunt. Si els hagués tingut en plena gelera, a sis-mil metres i, vistes les fatalitats del transport per a l'evacuació, potser la cosa hauria sigut més tràgica. Sense una bona aclimatació, fins i tot a 5325 metres, pot aparèixer un edema pulmonar o cerebral que pot acabar essent fatal.

Bé, fins aquí aquest nou post. Demà marxo cap al Llac Titicaca, a Puno. Des d'allà ja passaré a Bolívia. Fins aviat!