Quillcayhuanca: mal temps en una quebrada meravellosa...

Hola novament a tothom!

Em sembla que per aquí està canviant el temps. A Catalunya ha caigut un aiguat impressionant, cosa que ja tocava, oi? Doncs aquí també, sembla que ja comença l'època de les pluges. I ja és el que toca, que encara fóra pitjor que continués fent sol i que es confirmés l'arribada del fenomen d' "El Niño" a l'Amèrica del Sud. Aleshores, les repercussions serien catastròfiques. Millor que faci el temps que ha de fer, i tothom avisat i previngut.

A mi però, ningú m'avisa, ningú de Catalunya m'informa dels resultats del Barça!! No és que m'importi massa. No, no em treu la son, però que m'hagi d'assebentar de què fa el Barça quan algun peruà em pregunta d'on sóc, em fa una mica de rabieta... Algú em pot posar al dia de què coi passa al país: política, futbol... Vaja, les coses importants de cada dia. Va, que no demano tant... Que només entro a internet per actualitzar el blog i els nous posts. No us pensessiu pas que això de baixar fotos és instantani: triga el seu temps, però si alguna cosa he après per aquestes terres, és precisament, a tenir molta paciència, moltíssima!

Huaraz de matinada, des de l'hostal. Som a dimecres 14 de setembre.

Bé, anem per feina doncs. Acabo de tornar de la meva darrera sortideta per les muntanyes de la Cordillera Blanca. Per resumir-ho, ha estat un comiat força passat per aigua (o per neu). En qualsevol cas, tot i que no he pogut fer tot el previst, el regust continua sent dolç gràcies a la fabulosa quebrada de Quillcayhuanca. Una llarguíssima vall plena d'ocells, infinitat de vaques, toros, cavalls i burros pasturant, pintures rupestres i, el que no podia faltar, com a colofó, la presència majestuosa d'una parella de cóndors que he tingut el privilegi de veure i fotografiar.

Paradeta al lloc anomenat Pitec, a la intersecció entre Churup i Quillcayhuanca.

No he pogut fer la travessa pretesa inicialment. Em calia franquejar el Paso Huapi (5200 m) per a passar de la quebrada Quillcayhuanca a la quebrada Cojup. Finalment, les nevades i la nul.la senyalització de l'itinerari (és un lloc poc freqüentat) em van fer desistir de l'intent. Sàbia decisió, altrament.

Construccions tradicionals de la zona.

A part de tots aquests animalons, també vaig trobar-me dos israelians que se'm van enganxar com unes paparres perquè els anés obrint pas, descobrint-los el camí. Quines penques! I és que aparentment són bona gent, és clar, però tenen detalls que no m'acaben d'agradar. Per exemple, jo, com a bona persona que procuro ser, els anava esperant mentre pujàvem. Un d'ells es trobava malament. Li vaig oferir medicines. Les va ingerir. Vaig donar-los galetes. Se les van cruspir. I quan ells menjaven les seves delicatessens, cap vegada me'n van oferir! Segon exemple: ells van fer mitja volta un dia abans que jo pel mal temps. L'endemà jo vaig fer el mateix. I, mentre baixava, m'anava trobant les restes de les seves maleïdes deixalles! I després em deien que estimaven la muntanya! Porcs!

No vull pas fer una proclama antisemita. Déu me'n guardi! Però he tastat en pròpia pell la raresa d'alguns israelians, i m'han reconfirmat el que des que viatjo tothom m'ha dit d'ells. A veure quan en conec uns de més "normals", que sinó em quedarà una molt mala impressió d'aquesta gent...

Però sobretot que ningú s'ofengui. Jo només constato la meva experiència, no generalitzo. D'alguna manera els ha d'afectar al caràcter la manera com viuen, sempre en tensió i en guerra constant. Precisament, mentre era amb ells aquests dies, paral.lelament em llegia "el diamant de Jerusalem" de Noah Gordon, amb el qual he pogut aprofundir un pelet més de la situació dels jueus i de l'Estat d'Israel.

Entrada de la Quebrada de Quillcayhuanca.

Feta aquesta darrera puntualització, ja serà hora que expliqui una micona més aquests dies, si més no, a manera de ressenya, per si algú s'hi anima.

PRIMER DIA: DE LLUPA (3600 m) A CAYESHPAMPA (4050 m) (6h)

Cartell informatiu.

El dimecres 14 de setembre, a les sis del matí, ja estava palplantat, amb la meva motxilla, davant del "paradero" dels colectivos cap a Llupa. De seguida algú va informar-me que fins a quarts de vuit no començaven a sortir. I com que la segona cosa que he après al Perú (després del fet de tenir molta paciència) és a malfiar-me de tothom i del què em diuen; acabo decidint de continuar esperant.
M'apareix un taxi i em demana 30 soles per anar a Llupa! Li somric i li dic que abans hi vaig a peu, que els colectivos costen 3 soles, que ni boig jo en pagaré 30. Deu minuts més tard, torna a passar el taxi i m'abaixa l'oferta a 20. L'engego. Una estona després el torno a tenir allà i acordem el viatge per 10 soles (2 euros i mig). Total: a les set del matí arribo a Llupa (3600 m). Colla Huayhuash! Llupa és el poblet on vam començar a caminar per anar a la Llacuna Churup, el dia abans del trekking per a aclimatar, ho recordeu?
Doncs això, a les set hi arribo. I em dirigeixo fins a Pitec, com el dia de Churup. Dic Pitec perquè teòricament allà hi ha un poblet amb aquest nom, però no hi ha cap nucli pròpiament dit, tot són casetes disperses, moooolt disperses.

Així, a les vuit i deu sóc davant de l'intersecció entre Churup i la pista que continua cap a Quillcayhuanca (3800 m). El dia és excel.lent. Amb mitja horeta més em planto al final de la pista on hi ha un cartell informatiu de la quebrada.

Detall de l'orografia dels voltants de la vall.

En l'últim revolt de la pista, dos gossos agressius em fan tastar l'adrenalina i aplico el tradicional mètode d' "ajupa't i agafa una pedra". Sortosament funciona altra vegada i els cànids giren cua entre lladrucs fugissers. Més tard no m'atreviré a comprovar si el mateix mètode funciona també amb els toros. Quan un toro et mira amb aquells ullassos sota les temibles banyotes i grata l'herba amb una de les potes posteriors, el millor mètode (almenys el més expeditiu) és sortir del camí i pujar muntanya amunt o dalt d'una roca on no pugui enfilar-se. Qualsevol valent prova allò d' "ajupa't i agafa una pedra" amb un toro a pocs metres. Ni en Jesulín de Ubrique els té tan ben posats per fer una bestiesa així. I encara menys sense públic!

Una papallona blava "treballa" entre les flors.

Pont de troncs a la meitat de la quebrada.

El riuet serpenteja al llarg de la vall.

Detall del camí empedrat d'origen inca.

Varietat de líquens damunt la roca i polilepis al darrera.

Tres fotografies de diferents zones pantanoses.

Un ocellet de nom desconegut. Sembla un pardal, oi?

Doncs bé, a part d'aquests imprevistos que et fan mantenir en alerta constant (i potser gràcies a això) la vall no deixa de sorprendre'm. Si vas en silenci (anant sol és més senzill) pots arribar a veure moltes varietats d'ocells. Malauradament, la majoria no van poder ser captats per la meva càmara, però els tinc enregistrats dins la meva tarjeta de memòria cerebral.

Les habituals flors vermelles dels Andes. I ara ja no recordo el nom...

Braus i vaques en tot moment.

Aquesta vegada no vaig tan carregat, només porto queviures per a quatre dies.

La quebrada o vall de Quillcayhuanca em recorda, salvant les distàncies, la bonica vall de Ruda de la Vall d'Aran. Sí, allà on volien ampliar Baqueira-Beret. Sortosament, almenys de moment, l'especulació i les pistes d'esquí encara no han aconseguit destrossar la vall.

Està desenfocada però mira, m'agrada igual.

Cavall.

El camí empedrat sempre discorre pel marge esquerre de la quebrada, evitant les zones pantanoses i creuant els rius.

La quebrada de Quillcayhuanca s'enfila molt suaument en direcció nord. El camí discorre, per un empedrat inca, pel marge esquerre del riuet entre bosquets de polilepis i arbustos variats, sempre sota la mirada atenta i espantadissa de cavalls, burros i vaques, i l'esguard escrutador del toro, el protector del bestiar, el rei de la vall a terra ferma. Al cel, el cóndor és qui mana. Mentre escric tot això penso en el tradicional ritual inca, que encara se celebra en alguns llocs de la Sierra Andina, de la lluita entre el brau i el cóndor. Lliguen un cóndor a l'esquena del brau i comença el lamentable espectacle. Talment com les nostres "corridas". La lluita acaba quan el brau mor dessagnat a causa de les picades de l'au. Doncs sí, no sé pas quin dia de l'any, això es fa per aquí.

Les lupines, aquestes si que són abundants en tota la Cordillera Blanca!

I aquestes plantes no són tan boniques, però són també molt característiques d'aquí.

I no podien faltar, altra vegada, aquests tan fotogènics cactus, amb els seus fruits i flors vermelles i grogues!

I com ja és habitual, més flors grogues per a tu. Flors grogues sota l'ombra d'un ichus.

Al llarg de la vall, hi ha rius que hi "desemboquen" des de dalt les muntanyes. Un munt de saltants d'aigua a banda i banda.

Un burro jovenet es grata l'esquena contra el terra.

Sóc a prop de Cayeshpampa, el Nevado Andavite (5446 m) separa les dues valls que es formen als seus peus.

Tres primers plans d'aquest interessant ocell, de so característic i peculiar. No sé si és una huallapa o no. El cas és que estic confós, perquè no em quadren les informacions rebudes. Quan ho sàpiga del cert, ja us ho explicaré...

Pintures rupestres a la zona de Tambo Nuevo.

El Nevado Cayesh (5721 m) apareix al final de la quebrada que porta el seu nom.

Cayeshpampa, lloc on passaré la primera nit.

Trigo quatre horetes llargues, amb força pauses, fins a Cayeshpampa, punt on s'acaba Quillcayhuanca pròpiament dita i l'orografia t'ofereix dues opcions: o enfilar a mà dreta per la quebrada Cayesh, o a mà esquerra, cap a les llacunes de Tullpacocha i Cuchillacocha. I jo, tossut, trio la tercera: planto la tenda allà mateix, a Cayeshpampa. Són la una del migdia. Són sis horetes que camino i la tarda promet ser un agradable bany de sol. El meu altímetre marca 4050 m. Només he pujat 450 metres de desnivell des de Llupa, però de kilòmetres, n'he recorreguts uns quants, bucòlicament això sí, però els sento a l'esquena de totes maneres.

Des del meu campament, gaudeixo de la companyia dels nevados Andavite (5446 m) i Cayesh (5721 m).

Primer pla del Nevado Andavite (5446 m).

Passo la tarda llegint i prenent el solet...

Després d'algunes horetes escarxofat al sol amb una nova novel.la com a companyia (la ja esmentada de Noah Gordon), arriben els també esmentats jueus. I amb ells sembla que també arriben els núvols! I per si fos poc, em planten la seva tenda a tocar de la meva! Com si no hi hagués lloc, rellamps! Mitja horeta abans era al paradís: amb el sol, solet (com la cançoneta però amb una "coma") i ara, amb núvols i un parell d'israelians estranyots, en Shay i en Tony.

Les darreres llums del dia s'escolen rera les muntanyes.

SEGON DIA: DE CAYESHPAMPA (4050 m) A CUCHILLACOCHA (4625 m) (4h 30 + 1h)

De bon matí fa un sol radiant. Em desperta la conversa entre els dos israelians. Merda, ja no recordava la seva presència! Em preparo el meu habitual cafetonet amb llet condensada i galetes i, m'adono, mentre esmorzo, que ja han fet les motxilles i desfet tenda i em miren. Sembla ser que m'esperen. Intueixo que, tàcitament, queda clar que hem de pujar plegats. Potser confien en que els trobaré el camí? Per a trencar el gel els hi deixo anar clarament: "Si queréis que subamos juntos, tardaré aún unos diez minutos". I em contesten: "Claro, claro, te esperamos".

I, dit i fet, començo a desfer campament sota l'atenta mirada dels nous "amics imposats". Gairebé que prefereixo als nens indígenes de Jancapampa que no pas aquest parell d'estranys israelians. Ni tan sols em demanen si necessito ajuda?!

A dos quarts de vuit enfilem plegats cap amunt. De seguida, en Shay es queda força enrera. Es troba malament: un lleuger malestar estomacal i mareig. Li recepto píndoles de les meves i les ingereix. Em toca fer de pare i mare i anar-los esperant.

Primer pla del Nevado Chinchey (6222 m).

Nevado Pucaranra (6147 m) i Nevado Chinchey (6222 m).

El camí és perdedor i hi ha molt poques fites. Finalment perdo el rastre i avanço muntanya amunt pel dret, i el parell d' "amics" al darrera. Quasi que m'alegro de no trobar fites i d'estar mig perdut. Potser si no em seguissin cegament no s'haurien despistat com jo.

El Nevado Pucaranra (6147 m) cada vegada sembla més a prop...

Primer pla del Nevado San Juan (5847 m), a l'altra costat de la vall.

Un enorme fragment de gel sembla voler desprendre's de la gelera de Pumarinri!

Més cactus fotogènics...

M'enfilo ràpidament entre arbustos i arribo en una plana, al final de la primera pujada. Des d'allà localitzo el camí en ziga-zagues que mena a Cuchillacocha.

El Nevado Tullparaju (5787 m) apareix damunt la llacuna de Tullpacocha (4300 m).

Primer pla del Nevado Tullparaju (5787 m).

Com que en el fons tinc bon cor decideixo esperar-los aquí. No porten mapa i jo sí. Són les deu del matí. A tres quarts d'onze encara no apareixen. Decideixo que ja els he esperat prou estona i continuo la pujada. Si vull fer el Paso Huapi (5200 m) avui m'he d'afanyar perquè hi comença a haver massa nuvolades i el cel comença a tenyir-se gris-perla. Sembla que es prepara una nevada...

I, mentre miro el cel per a veure com evolucionen les nuvolades, apareixen dos cóndors. Sempre és emocionant de veure'ls dominant el cel amb el seu vol majestuós i les seves enormes ales esteses. Tot un privilegi que ja és la tercera vegada que visc.

A mitja pujada del camí retrobat torno a esperar-los fent una ullada a la vall. Res. Ni rastre dels dos nois jueus. A les dotze en punt arribo a Cuchillacocha (4625 m).

El Nevado Pucaranra (6147 m) domina la llacuna de Cuchillacocha amb les seves impressionants geleres, terriblement inestables...

Definitivament, el més sensat és quedar-se aquí aquesta nit. Es prepara tempesta i no tinc cap ganes de buscar les fites cap al Paso Huapi enmig d'una nevada i de la boira. Planto la tenda i hi col.loco les meves coses.

Pels volts de la una els israelians encara no apareixen. Han fet mitja volta? O se'ls ha engolit la muntanya? Com que el dia encara sembla aguantar-se, decideixo enfilar-me per la morrena i anar fins als peus d'una gelera lateral, la que veieu a la fotografia.

Algunes imatges de la llacuna i la gelera des de dalt de la morrena.

De baixada, els localitzo. Comencen a pujar des del fons de la vall intermitja. Vaig a retrobar-los.

Fotografia amb els dos israelians. En Shay, el més barbut i grosset. En Tony és el de la dreta.

Me'ls trobo discutint en hebreu. En Shay, el que s'ha trobat malament, vol girar cua. En Tony vol continuar fins al Paso Huapi i baixar avui mateix a la quebrada Cojup. Jo els informo que s'acosta mal temps i que he decidit fer nit aquí esperant que demà faci bo per a continuar.

Ens fem una fotografia plegats i em donen els seus mails. Volen que els enviï les fotos d'aquests dies perquè diuen que s'han quedat sense bateria! I què més? Potser volen que els venti també? No, el que volen és una de les meves galetes. Però un trosset del seu pa de pita ni me l'ofereixen, no! Començo a sentir certa admiració pels palestins... comprenc que, si tots els israelians són així, ho tenen realment difícil...

Finalment, l'opinió d'en Shay s'imposa i marxen muntanya avall, cap a Cayeshpampa. Mai havia gaudit tant de la solitud. Començaven a estressar-me aquest parell!!

Al final de la tarda, sembla que el sol vol vèncer les tenebres, però només serà un miratge, o una falsa esperança. I em sento com si m'haguessin tret la mel de la boca. Quina desil.lusió, el mal temps torna a imposar-se... Només cal creuar els dits i resar al Déu baròmetre perquè demà faci bo i pugui continuar cap al Paso Huapi (5200 m). Tinc claríssim que si està tapadet ja ni ho provaré, no voldria trobar-me sota la tempesta allà dalt...

TERCER DIA: DE CUCHILLACOCHA (4625 m) A CAYESHPAMPA (4050 m) (1h 30)

Durant tota la nit i bona part del matí, enmig de la tempesta, de tant en tant, un gran terrabastall ressona pels voltants del llac. Són les allaus de la gelera que s'hi estimben. A la fotografia, es poden apreciar les últimes engrunes d'una d'aquestes allaus. No vull ni pensar què m'hagués passat si hagués acampat just sota la gelera, a l'altra banda d'on sóc. Si mai acampeu en una llacuna andina, fixeu-vos sempre on són i allunyeu-vos-en tant com pugueu...

Després de tres horetes de nevada intensa la tenda aguanta sense problemes. Només he de colpejar, de tant en tant, el sostre per a no quedar colgat. Cap a les nou del matí, deixa de nevar però continua el mal temps. La neu esdevé aigua-neu i posteriorment pluja torrencial. En pocs minuts desfà la neu, cosa que em tranquil.litza, perquè ja temia perdre el camí amb tanta neu i boira. Finalment, pels volts de les tres de la tarda, sento calor dins la tenda. Ha parat de ploure i el sol es mostra tímidament entre les boirines. És el moment de decidir-se a baixar abans no hi torni...

L'alarma sona molt d'hora, a les 5h 30. Trec el cap i no veig un borrall més enllà de deu metres. Sóc enmig de la boira. Continuo dormint una horeta més. A les 6h 30 comença a nevar amb persistència durant unes tres horetes. Em resigno i decideixo eperar si para. De tant en tant colpejo el sostre de la tenda per a no quedar colgat. A quarts de deu, la pluja substitueix a la neu i, sortosament, la desfà. Plou fins gairebé les tres de la tarda!

És aleshores que aprofito una petita clariana per a desmuntar la paradeta i tirar avall.

Dues imatges de la Llacuna de Tullpacocha (4300 m) tot desfent el camí, retornant a la "civilització" fugint de tantes nevades...

A quarts de cinc ja sóc al lloc de la primera nit, a Cayeshpampa. Descobreixo el rastre en forma de deixalles dels israelians i els maleeixo!

QUART DIA: DE CAYESHPAMPA (4050 m) A HUARAZ (3200 m) (4h 30)

Ja toca plegar veles. Desfaig el campament on he passat la tercera nit. Exactament al mateix lloc on vaig passar la primera. Aquesta vegada però, sense els israelians...

Irònicament avui fa bo. Desfaig la bucòlica quebrada sota el sol i a les onze ja sóc a Llupa. Mitja horeta més tard arribo a Huaraz.

Darrers metres per la quebrada. No és que hi hagi algú amb mi. Simplement col.loco el trípode, activo l'autodisparador i camino. I el resultat n'és aquest, força real, no?

I ja torno a ser al final de la pista que mena al començament de la Quebrada de Quillcayhuanca. Avui que torno per culpa del mal temps, fa un dia radiant. Sortosament però, a la tarda, un cop a Huaraz, tornarà a fer un ruixat que m'acabarà de confirmar que està canviant definitivament el temps. Sembla ser que l'estació seca s'acaba...

Detall d'un dels nevados dels voltants de la Quebrada Shallapa.

Detall de la feina de destriar el gra de la palla. Tota una feinada en la qual hi col.labora tota la família. Faig la fotografia amb el zoom al màxim des de l'altra costat de la vall. No m'agrada fer aquest tipus de fotografies sense més. Prefereixo passar inadvertit, i el zoom òptic de la càmara m'hi ajuda.

Arribada a Llupa. Són les onze del matí de dissabte. Només arribar-hi, trobo un colectivo que sembla que m'esperi. Pago els meus tres soles de rigor i baixo a Huaraz entre somriure quítxues d'una família camperola plena de criatures encantadores, d'aquelles que et miren com si fossis un "bitxo raro" i s'amaguen rera les espatlles protectores de la "tata"...

Avui és diumenge 17 de setembre. Demà marxo cap a Arequipa via Lima. Unes quantes hores de viatge en bus m'esperen novament. Arribaré a Arequipa a la matinada del dimecres. Allà aniré a veure la família d'en Willy per a saludar-los i, després, quedaré amb la Christine, la germana d'en Pascal (un molt bon amic francès) que és allà per uns dies.

Si a Arequipa fa bo, aprofitaré per a pujar algun volcà de la zona, potser el Chachani (6075 m), l'Ambato (6325 m) o el Coropuna (6425 m). He contactat amb algunes agències de trekking d'allà i estic a l'espera que em diguin si hi ha algun grup per aquests cims.

Bé, fins aquí aquest nou post. Ara us toca a vosaltres d'informar-me una micona de le vostres vides, no us sembla?...