Qosqo (Cuzco), Valle Sagrado i Machu Picchu...

El 19 d'agost al vespre, després d'un dia de descans a Huaraz, agafem un bus nocturn fins a Lima. A quarts de sis del matí hi arribem i cuita-corrents enfilem cap a l'aeroport. Hem tingut sort i ens permeten canviar el bitllet per l'avió de les set. L'Ester no serà tan afortunada i s'haurà d'esperar fins al migdia tota soleta. Ella marxa directament cap a Arequipa a ca'ls sogres. La resta arribarem a quarts de nou del matí a Cuzco en ple festival.
Dediquem el dia a buscar allotjament, a situar-nos i a planificar els propers dies. Toca fer les visites obligades al Valle Sagrado i al Machu Picchu, l'indret més visitat de tota l'Amèrica del Sud!

Després de consultar infinitat d'agències ja ho tenim tot decidit. Certament, des de fa alguns anys, cal rascar-se les butxaques per a visitar la "ciutat perduda" dels inques. Entre el tren i l'entrada al recinte, la clatellada és considerable, tota una estafa que acabo pagant com tothom. Després resultarà que era força més senzill del que ens havien fet creure anar-hi per lliure i, de ben segur, més econòmic i amb millor servei que el que vam patir a Aguas Calientes.
El dia 21 decidim visitar a cavall les ruines de Sacsayhuamán. L'Oriol però es despertarà amb febre i, tant ell com jo ens quedarem a Cuzco; ell fent de malalt i jo d'infermera.

En Sebes tornarà del tour, per no ser menys, enfebrat i, la Montse, amb un llibre de Cuzco i la civilització inca sota el braç que li provocarà un altre tipus de febrada: una apassionada febrada per a descobrir els misteris d'aquesta fascinant civilització que tan meticulosament vam arrassar els espanyols en nom del Cristianisme. Ara es destrueixen civilitzacions enteres en nom de la llibertat, quan al darrera hi ha la set de petroli. Darrera l'afany de cristianitzar hi havia l'or i altres pedres precioses.

L'endemà dia 22 d'agost l'Oriol i en Sebes semblen més recuperats. Iniciem el recorregut de tres dies pel Valle Sagrado i Machu Picchu. Ho fem en un bus farcit d'altres turistes. La primera parada serà de mitja horeta al mercat d'artesania de Pisaq. Temps escàs per a les ànsies compradores dels meus amics.

Seguidament enfilarem muntanya amunt fins a les ruines de la fortalesa on un guia ens començarà a introduir dins dels misteris dels inques.

Detall de les terrasses inques, els "andenes".

Al fons, la fortalesa de Pisaq, ls primeres ruines inques que visitem al Valle Sagrado.

Detalls de l'apurada tècnica constructiva inca.

Visió general de la zona superior de la fortalesa.

Des d'aquí dalt es domina bona part del Valle Sagrado. Al costat del riu Urubamba, hi ha la població de Pisaq.

De Pisaq ens traslladaran a Urubamba per dinar. Nosaltres optarem per no entrar al restaurant turístic de torn just davant d'on, curiosament, ha estacionat el bus. Seurem en una placeta per a preparar-nos uns exquisits entrepans de palta (alvocat) amb formatge i tomàquet.

A la tarda arribarem a Ollantaytambo, al final del Valle Sagrado. Farem la visita guiada oficial amb el noi del bus i davallarem escales avall amb la sensació de no haver rebut la suficient informació del lloc. En Sebes i l'Estel decidiran passejar-se pels carrers del poble mentre que l'Oriol, la Montse i jo decidirem quedar-nos una estoneta més infiltrant-nos secretament en d'altres grups per a conèixer les opinions d'altres guies, segurament més interessants.

I és en aquest moment on sorgeix la casualitat. Descobrim un grup de bascos embadocats per les brillants explicacions del seu guia. Un d'ells es dirigeix somrient cap a la Montse: El seu guia és l'autor del llibre que la Montse porta sota al braç, el llibre que es va comprar el dia anterior!
D'aquesta manera, no trobem cap impediment per a ser acceptats dins del grup dels "escollits", i després que el guia-autor ens firmi el llibre, recomencem la visita com si fóssim en un Ollantaytambo diferent i ple de màgia. Realment hem topat amb una de les més grans eminències, un gran estudiós i investigador de la civilització inca. Passem la resta de la tarda embadalits per les seves brillants dissertacions i, com més fascinats estem més ens planyem de formar part de la cultura que va anihilar una civilització tan extraordinària...

No hi veieu un rostre? Va ser cisellat pels inques. De fet, tota la muntanya del davant està estratègicament treballada.

A la mateixa muntanya hi ha aquests magatzems de gra. Són uns dipòsits on hi acumulaven tot els diferents tipus de gra. La riquesa, en aquella època, no es basava pas en la possessió d'or, sinó en l'acumulació de prou gra per a tenir un bon coixí de seguretat en cas de males collites.

Els inques usaven nusos o fils, o "quipus" de diferents colors per a recordar i senyalar tots els esdeveniments del seu imperi, com els resultats de les collites i els seus cicles. això, a la vegada, facilitava uns càlculs força exactes de les necessitats d'aliment de cada comunitat. els experts que llegien els "quipus" eren anomenats "quipucamayocs". Tota aquesta informació es teixia, i gràcies a l'ús de diferents colors, era possible registrar la història dels esdeveniments.

Per una empinada grada i envoltat de belles terrasses inques, pugem al cim de l'enclau per a admirar la vista. A la muntanya del davant hi descobrim dues construccions més.

Novament una altra silueta inca, la veieu?

La Cruz del Sur o Chacana. Simbol de la cosmovisió inca. Fóra massa llarg d'explicar...

Fent la fotografia anterior...

El 1536, després de la conquesta espanyola i d'haver perdut Sacsayhuamán, la fortalesa que domina Cuzco, l'emperador Manco Capac aconseguirà una darrera victòria a Ollantaytambo.

Ollantaytambo, "casa del general Ollan" en quítxua és l'únic poble peruà que ha conservat intacte l'estructura original inca, per això és conegut com l'últim poble inca vivent.

Observatori solar. Una meravella! Els coneixements astronòmics dels inques eren realment impressionants. I com que es consideraven fills del Sol, van aplicar tota la seva sapiència per a demostrar al poble que dominaven la trajectòria solar. Tot està concebut per què la llum del sol incideixi exactament en un punt durant els solscticis, la gent deuria quedar realment impressionada a l'època...

Detall de la porta d'entrada d'una casa inca encara utilitzada a Ollantaytambo.

A les vuit del vespre agafem el tren-dièsel anglès que, en dues hores, ens portarà d'Ollantaytambo a Aguas Calientes. Aquest trenet és l'estafa més gran de tot el circuit. És l'única manera d'arribar a Aguas Calientes i la concessió de l'explotació és en mans d'uns anglesos que aprofiten l'avinentesa per a enriquir-se oferint-te un tren-pot per un preu astronòmic. I per postres, són anglesos! No som al Perú? A vegades ho dubto. Quin va ser el polític corrupte de torn que es va embutxacar milions de dòlars venent-los aquesta concessió?
A les 22h arribem a Aguas Calientes, una espècie de Lloret sense mar però amb preus de gringo. Un lloc on mai voldria tornar. Allà ens dirigeixen cap al nostre hotel, però tot i la reserva, està tot ocupat. ens traslladen sense escrúpols, com a paquets turístics que som, en un altre hotel també destartalat on els llençols semblen usats i on l'humitat tenyeix l'ambient d'olors nauseabundes.
Toca procurar dormir i engolir la ràbia i la impotència perquè el despertador sonarà a les quatre del matí.

Dia 23 a la matinada. Amb la llum dels frontals comencem a caminar. Volem ser a dalt del Machu Picchu a les sis, per a poder veure la sortida del sol. Però les coses continuen torçades. Pugem atravessant, sota la pluja i les boirines, la xafogor de la selva. I com quan érem al Huayhuash, l'humor està per terra i no tinc més arguments per aixecar els ànims de la tropa que m'acompanya. Potser és que jo ja he après a tenir la paciència necessària per a voltar pels països andins? O potser és que els meus amics no poden fer-hi més considerant que tenen menys d'un mes de vancances? Sigui com sigui, no veiem sortir el sol. Som al mirador des d'on s'aconsegueixen les clàssiques fotografies del Machu Picchu, les que tothom recorda. Però tot és blanc. Som dins la boira i no veiem més enllà de deu metres, i plou...
I per més inri, la Cecília, la nostra divertida guia, no para de repetir-nos que estiguem tranquils, que tard o d'hora s'obrirà. La Montse expressa gestualment el seu estat d'ànim.

Després de tres horetes de visita guiada, la pluja i el fred han calat als òssos i les boirines persisteixen. La Cecília repeteix somrient una i altra vegada que s'obrirà i que sortirà el sol, però els nostres ànims no ens deixen ser optimistes. Qui coi de nosaltres està gafat? ens preguntem.

Machu Picchu és dins la selva alta humida. És el paradís de les orquídees!

Més floretes pels voltants de la "ciutat perduda".

Decidim anar a fer un mos en un restaurant prop del recinte junt amb uns gironins i unes italianes. Finalment, cap a la una del migdia, les paraules insistents de la guia semblen confirmar-se. Ràpidament retornem al Machu Picchu i fem les fotografies de rigor.

I com a tot lloc turístic no hi podien faltar les llames! L'Oriol va demostrar les seves facultats per a parlar amb els animals i va acabar fent-li moixaines...

La famosa "ciutat perduda" dels inques data de l'any 1430 d.c . Era, sens dubte, la ciutat sagrada per antonomàsia, ubicada enmig d'una orografia espectacular de boscos de selva humida, envoltada dels seus característics cims que confereixen a l'indret, una gran majestuositat.

La ciutat la componen un seguit de terrasses enmurallades, els "andenes" inques (d'aquí prové el nom dels Andes), temples, cases de pedra sense sostre, enormes roques cerimonials, patis, escales i places, que conformen un conjunt plenament harmònic amb l'entorn natural que l'envolta.

El Huayna Picchu és un impressionant cim de granit que s'erigeix damunt de Machu Picchu. Un sender molt empinat, l'escala original inca, hi mena. Durant l'ascens, el caminoi passa al costat d'antigues terrasses que sembla que només tenien una funció ornamental.
El Temple de la Lluna és a mitja altura de la paret nord. Un senderó inca hi arriba. L'eleboradíssim treball de pedra de les ruines del temple és un dels millors de la zona, i la vista des del cim del Huayna Picchu ha de ser absolutament espectacular. La llàstima és que quan vam voler pujar-hi ja era tard i vam haver de conformar-nos amb el germà petit, l'Huchuypicchu.

Foto des de dalt de l' Huchuypicchu.

La ciutat és pràcticament invisible des del riu Urubamba, fet que explica que els espanyols mai la descobrissin. Es creu però que els inques abandonaren Machu Picchu abans de l'arribada dels conqueridors, destruint i amagant-ne els camins d'accés per a protegir-la dels intrusos. No va ser fins al 1911, que l'arqueòleg nord americà, Hiram Bingham, la "descobrí".

S'accedeix al recinte de Machu Picchu per la "Casa del Cuidador" que flanqueja el sector agrícola (una enorme zona de terrasses que sembla ser permetia a la ciutat ser autosuficient), es passa pel costat d'una fossa i d'un seguit de fonts per arribar a la font principal i al Temple del Sol, una torre arrodonida que s'usava com a observatori astronòmic, on hi trobem el calendari solar o Inti Watana. Des del Temple del Sol es divisa la Roca Funerària, una curiosa pedra que podria haver-se utilitzat per a assecar al sol els cossos durant el procés de momificació. Al damunt d'aquesta zona hi ha una antiga cantera i una nova escala que condueix fins al Temple de les Tres Finestres, les quals tenen forma trapezoïdal. Després apareix el Temple Principal i posteriorment, rera un petit turonet, s'arriba a Intihuatana, un conjunt d'edificis i places.

Darreres fotografies de la flora de la zona tot baixant caminant cap a Aguas Calientes. L'endemà retornaríem cap a Cuzco. Finalment hem acabat tinguent sort i el convenciment de la nostra guia s'ha imposat per damunt de tantes petites desgràcies. Aquest vespre, en una paradeta del poble, tots ens comprarem la chacana, la Cruz del Sur que, segons diuen, porta sort. Potser és el talismà que necessitem...