Mal temps al Huayhuash...
Després de moltes estones mortes dedicades a la preparació d'aquest nou post, finalment aquí el teniu: els nou dies al Huayhuash, del 10 al 18 d'agost!
La serralada del Huayhuash està considerada com una de les zones de muntanya més impressionants de tots els Andes. És on hi ha una més gran densitat de cims que superen els sis-mil metres. Es tracta d'un dels ambients d'alta muntanya més espectaculars del món segons totes les guies de trekking consultades.
Aquesta va ser la principal motivació per la qual, des de fa molt de temps, vaig començar a engrescar als amics d'anar-hi.
Un cop acabat el recorregut i malgrat les inclemències metereològiques patides, considero que és una zona paisatgísticament privilegiada, però no crec pas que sigui un dels trekkings més durs del món com assenyalen moltes guies. Caldrien tres o quatre setmanes més per endinsar-se per totes les quebradas, per acostar-se al nucli central d’aquests gegants i disfrutar de totes les panoràmiques que el clima i la no disponibilitat de més temps ens han privat. Però bo i així, el tastet ha estat extraordinari, molt recomanable.
Per a fer-vos quatre puntualitzacions més podria dir-vos que un dels naixements del riu Amazones és troba en aquestes muntanyes; que dels 150 cims que conformen Huayhuash, n’hi ha un bon grapat que formen part de la gran mitologia muntanyenca. Qui no ha sentit a parlar del Yerupajá, del Siulá o del Jirishanca? Són muntanyes mítiques a l’abast d’uns pocs escollits. Per a què us feu una idea de la magnitud i de la importància de Huayhuash és necessari referir-se a la quantitat i a l’alçada de les seves muntanyes. Així tenim que només al gran nucli central s’hi comptabilitzen 12 cims superiors als sis-mil metres i uns 110 de més de cinc-mil metres. Gaudiu de les fotografies i animeu-vos a venir-hi!
PRIMER DIA: DE QARTELHUAÍN (4170 m) A JANCA. 4h.
Arribada a Qartelhuaín (4170 m). Inici del trekking. Són les 12 del migdia i el dia és rúfol. L'Oriol i en Sebes seran els qui patiran més soroche (mal d'alçada) durant aquesta primera etapa. L'Oriol tindrà febre els dos primers dies i en Sebes arrossegarà un encostipat i mal de queixal bona part del trekking. 
Preparatius abans de la sortida: portàvem dos cavalls i cinc burros carregats. Un cuiner i dos arrieros. Tot un luxe que incloïa tenda-menjador amb taula i cadires.
De bon començament ja toca una pujada sostinguda i en ziga-zagues fins al Pas de Cacananpunta (4690 m), uns 500 metres de desnivell que superem en dues horetes i quart, a poc a poquet per a acostumar el grup a l'alçada. És normal sentir un lleuger mareig i falta d'aire, tots comencen a descobrir el famós soroche, menys la Marta i jo, ja ben aclimatats.
Quebrada Cuncush.
Els burros porten tot el pes. S'agraeix caminar només amb una motxileta! Fixeu-vos en el burret més petitoi, un cadellet que no se separava ni un moment de la seva mare. en Victorino, un dels arrieros, ens deia que el portaven perquè haviade mamar i, de pas, ja l'acostumaven per a quan fos més grandet, a perpetuar la tradició familiar: carregar les motxilotes dels gringos rics!
Ja som dalt del Pas de Cacananpunta (4690 m). Al fons la Quebrada Caliente.
Llacuna de Pucucocha (puca:vermell; cocha:llacuna). És vermell pels minerals de les seves aigües sulfuroses i, tal i com indica el nom de la quebrada, són calentes.
L’Adonías, el nostre cuiner, ens felicita per haver franquejat el primer coll del trekking. Per a la majoria és, de moment, l’alçada màxima assolida.
Després del coll flanquegem tota la vall sense perdre massa altura per endinsar-nos a la Quebrada Waya. És el primer dia i cal avançar lentament. El dia és fred i gris i els nevados estan ennuvolats.
Corrals al costat del riu Janca, ja prop del campament.
1r campament. Janca (4160 m) o Tuctucpampa, sota del Cerro Chincana. Ensenyem a plantar les tendes als arrieros. A partir d’aleshores seran ells qui les muntaran. Us imagineu voltar pels Pirineus amb mules i arrieros i un cuiner i trobar-s’ho tot llest a l’arribada?...
…Doncs als Andes és així, tu! Mate de coca o te i unes galetetes a l’arribar per enganyar l’estómac mentre el cuiner ens sorprèn amb el primer gran sopar del trek. Sens dubte, els plats exquisits de l’Adonías ens han fet sentir com uns reis!
Vam arribar pels volts de les 16h. al campament. Quatre horetes de marxa suau pel primer dia. Ideal per a començar a acostumar-se a l’alçada. I abans de fer-se fosc, el cel va obrir-se parcialment oferint-nos la possibilitat de fotografiar els primers nevados, les vessants nord dels Jirishancas, Rondoys i Ninashanca.
1r pla dels Jirishancas.
SEGON DIA: DE JANCA (4160 m) A CARHUACCOCHA (4138 m). 4h.
Zona pantanosa.
Almohadillas. Aquesta segona etapa encara és més tranquil.la que la primera. Deixem enrera la Quebrada Waya per a pujar suaument al Pas de Yanapunta (4640 m) o Punta Carhuac.
Cerros Yanayana des del coll. El dia continua tan tapadot com el primer.
Des del coll ja tot és baixada per la Quebrada Yanayana fins a topar amb els contraforts morrènics de Carhuaccocha (4138 m), on ja trobem instal.lat el segon campament. Hi arribem a les 12.45. Aquesta vegada som al costat de la comunitat de Carhuaccocha. A cada comunitat on passem hem de pagar una mena de peatge o impost revolucionari. Sota els consells del nostre cuiner, fem passar en Sebes com el nostre guia. El cobrador d'aquesta comunitat però, vestit amb americana i amb un maletí a la mà, no està massa d'humor i discuteix amb l'Adonías exclamant que si el guia no és peruà ha de pagar com els gringos. Acaba enfurismat cridant que prefereix les mines abans que els turistes. Situacions surrealistes a les quals ens hi acabarem acostumant...
Tarda de sol i núvols que ens permet de gaudir de les vessants Est d’aquests formidables nevados.
1r pla del Yerupajá Chico (6089 m).
L’Oriol sent un terrabastall…
…una allau es precipita muntanya avall per la gelera Yerupajá Este. Durant la tarda i nit presenciarem diverses allaus de similars característiques.
Yerupajá (6617 m). Cim més elevat del Huayhuash i un dels més difícils de la zona.
Un servidor amb els dos Yerupajás de fons.
A mà esquerra, el mític i temible Siulá Grande (6354 m).
Detalls de les parets Est del Siulá Grande (6354 m). Siulá significa fred en quítxua.
Campament a la llacuna de Carhuaccocha.
Passejada al voltant del llac per a estirar les cames.
TERCER DIA: DE CARHUACCOCHA (4138 m) A HUAYHUASH (4340 m). 6h.
Ens despertem sota una gran nevada! El mal temps continua… Els ànims de la tropa estan per terra. Tres dies de mal temps passen factura. Venir de tan lluny i trobar-te que enlloc de l’època seca sembla que estiguem en època de pluges no és massa reconfortant, és una mala jugada…
A més, la nevada i el mal temps ens impedeixen de passar per un dels llocs més bonics i escènics del recorregut, el qual jo esperava amb ansietat. Ens perdrem les llacunes del Siulá sota les seves mítiques parets Est.
Infant de la comunitat de Caruaccocha.
Llacs de Chocopatacocha i Huaracacocha de camí al campament de Huayhuash (4340 m), un cop ja superat el pas de Punta Carnicero (4600 m) sota una tempesta de neu.
Meandres.
El darrer dels llacs, la Laguna Carnicero.
QUART DIA: DE HUAYHUASH (4340 m) A ATUSCANCHA (4450 m). 4h. 30.
El despertar del quart dia és esperançador. Entre la boirina matinal veiem clapes de cel blau. Els ànims creixen.
Comunitat de huayhuash, al fons el Quesillo (5600 m).
Al fons, el Portachuelo de Huayhuash (4780 m), el coll que ens toca en aquesta quarta etapa.
Llac de Mitococha. El Trapecio al fons entre els núvols.
El vent s’endu l’aigua de la cascada que forma el riu Huayhuash.
Prop del pas del Portachuelo de Huayhuash.
Nevado Milpo (5330 m) a la veïna Cordillera Raura.
Cordillera Raura des del Portachuelo de Huayhuash. Fa millor dia que els dies precedents però sembla que no vulgui acabar d’arreglar-se.
Burros damunt de la llacuna, sota el Cerro Pucaccacca (5042 m).
Laguna Viconga.
Grup dels Puscanturpas, des d’un petit coll superada ja la Laguna Viconga.
1r pla del Puscanturpa Central (5447 m).
Foto “solo” esperant la colla.
Vall d’Atuscancha o de Pumarinri. On hi ha normalment el campament. Nosaltres ens dirigirem un pelet més avall per a poder gaudir d'uns banys termals.
Tota la colla! El bon humor ha retornat amb l’aparició del sol. Esperem que duri…
Darrera aquesta plana hi trobarem el nostre campament d'avui.
Flora peculiar.
Diverses instantànies dels banys termals. Sortosament el sol ha sortit quan tocava. Després de tres dies de mal temps, l’atzar ens recompensa amb un bany calent sota el sol llargament enyorat…
Campament d’Atuscancha (4450 m).
Després del banyet tots nets i com nous. I com a colofó, una amanideta fabulosament preparada per l'Adonías!
Surgència termal sulfurosa, l’origen del reconfortant bany!
CINQUÈ DIA: D'ATUSCANCHA (4450 m) A HUANACPATAY (4365 m). 9H 30.
El bon temps sembla perpetuar-se. El dia comença radiant. D’aquesta manera, la dura pujada a Cuyocpunta se’ns fa més amena perquè el dia és esplèndid. Al fons, rera la Marta, la Cordillera Raura.
Grup dels Puscanturpas tot pujant cap al pas més elevat del recorregut, el pas de Cuyocpunta (4975 m).
1r pla d'un dels nevados de la Cordillera Raura.
Volíem pujar al cim piramidal del fons de la fotografia per a fer un cinc-milet però, finalment, vam canviar d’idea i, afortunadament, un guia ens va aconsellar d’arribar-nos al Collado San Antonio.
Puscanturpa Sur o Cuyoc (5550 m) amb els seus llaquets, a punt d’arribar a Cuyocpunta.
Deixem enrera les llacunes i arribem al coll més elevat del trekking. El dia segueix acompanyant i les panoràmiques són excepcionals.
Cuyocraju Central (5320 m).
Puscanturpa Sur des de Cuyocpunta.
Nevado Carnicero (5960 m), un altre dels cims mítics tot i no arribar al grup dels escollits.
Siulá Chico (6265 m) i Siulá Grande (6354 m) per damunt dels núvols.
Els companys comencen a arribar al coll.
D’esquerra a dreta, Yerupajás (6617 m), Sarapo (6127 m) a primer terme, i Siulás.
Yerupajá Sur (6515 m) i Yerupajá (6617 m) separats per una temible aresta.
Grup dels Tsacras al fons.
Burros envoltant una divertida formació rocallosa.
Foto "família" al coll. Tornem a batre records. Torna a ser per a molts al punt més alt, la cota màxima.
Sembla el desert. Tot és ple d'interessants formacions rocalloses.
El descens cap al fons de la Quebrada Huanacpatay és relliscós i força vertiginós. Perdem alçada ràpidament.
Gelera penjant del Puscanturpa Sur.
Trapecio.
El nostre cuiner, l'Adonías, enganxat infraganti descansant!
Les escèniques i espectaculars parets rocalloses dels Puscanturpas mentre la colla intenta distingir unes vicunyes entre les roques.
Altre cop el Siulá entre les nuvolades.
No veieu un elefant estirat amb la trompa?!
Ja som a l'ampli pla de Huanacpatay (4350 m). Des d'aquest punt, l'Oriol, la Marta, l'Ester i jo ens separem del grup per a dirigir-nos cap al Collado de San Antonio, a uns 5000 metres d'alçada. Ens han dit que des d'allà hi ha les millors vistes de la zona i tenim ganes de caminar força més aprofitant el dia radiant que fa. A més, potser hi haurà la possibilitat de pujar un cinc-mil del grup dels Cerros San Antonio o Cutatambo.
La pujada al Collado de San Antonio és duríssima. Arribem extenuats al coll però l'esforç serà àmpliament recompensat amb les millors vistes que mai hem vist!
Darrer tram de pujada, ja veiem el coll.
Primera fotografia des del coll. A sota, la llacuna de Sarapococha, verdosa, i la Laguna Jurau al centre de l'imatge, de tonalitats blavoses, dominats pel nucli central dels sis-mils del Huayhuash: Rondoys, Jirishancas, Yerupajás i Siulás.
L'Oriol, l'Ester i la Marta són ja a pocs metres del coll. El tram final és enfangat i relliscós.
Primer pla dels Siulás amb el Sarapo a primer terme.
Más de lo mismo. Realment és espectacular...
Foto "família" dalt del coll.
Després de reposar uns minuts, decidim pujar al cim del costat, el Cerro Cutatambo (5079 m). Mentre pugem no podem evitar de continuar amb la febre fotogràfica.
Últims metres abans d'arribar al cim. Serà el primer cinc-mil de l'Oriol i l'Ester!
Diverses imatges dalt del nostre cim. Estem tan contents i alegres com cansadots. A més, hem d'afanyar-nos perquè encara ens queda un bon tros fins al campament.
L'altre cantó també val la pena! Els Puscanturpas i, al centre, el coll de Cuyocpunta (4975 m) d'on venim.
Darreres imatges. Més val fer-ne un grapat aprofitant l'avinentesa.
Òssos de vaca amb cabellera inclosa.
L'ampli pla de Huancpatay. Als Andes són fets d'espais enormes. Tot és gegantí comparat amb els nostres Pirineus, més humans. Aquí t'arribes a sentir ben poca cosa...
Cascada de baixada al campament.
Arribada al campament. La Montse ens ha vingut a trobar. Són quarts de sis de la tarda i aviat serà fosc. Ens ha anat de ben poc. Avui podem afirmar que ens hem cansat de valent!
Campament de Huanacpatay (4365 m) amb els sempre presents Puscanturpas de fons.
Últimes llums als Puscanturpas...
Cerro Cutatambo (5079 m), el cinc-mil que acabàvem de fer, sembla voler dir-nos bona nit.
SISÈ DIA: DE HUANACPATAY (4365 m) A HUATIAQ (4253 m). 6h.
Vizcacha a la Quebrada Huanacpatay, un curiós animaló hibrid de conill i esquirol que crida com una marmota. Una combinació ben curiosa! El dia d'avui no serà tan fantàstic com l'anterior, però hi haurà algunes estones de sol.
Després de davallar tota la quebrada toca una forta baixada fins al poble de Huayllapa (3500 m).
Enfonsats dins d'aquesta profunda vall desapareixen els nevados però entrem al país de les flors multicolors...
... i vegetació tropical, com aquests característics cactus. Avui, tot i que el dia serà rúfol, notarem la calor i la xafogor. Som al punt més baix del recorregut. Des de Huayllapa ens toca un nou ascens fatigós per la Quebrada Milo.
Finalment, cap a les dues del migdia, arribem al campament de Huatiaq (4253 m) enmig d'una petita nevada "porexpan", com l'anomenem nosaltres.
Els burros esperen ansiosos a ser descarregats. Avui nosaltres hem arribat abans que els arrieros, segurament s'han aturat una llarga estona al poble de Huayllapa.
Tots col.laborem a muntar el campament abans no esclati la tempesta.
SETÈ DIA: DE HUATIAQ (4253 m) A JAHUACOCHA (4050 m). 7h. 30.
Avui em desperto amb una sensació estranya, mig marejat i amb punxades a l'estómac. Em vénen els records del que em va passar a l'Equador i, finalment, repeteixo els símptomes. Tots aquests dies m'he trobat fantàsticament bé, en plena forma, molt aclimatat a l'alçada i gairebé ni m'he cansat, però avui, només arrencar a caminar, he vomitat i després diarrea. Un infern...
Al final he pujat a cavall les dues pujades als dos colls d'aquesta etapa perquè els "retortijones" em mataven. Les baixades les he fetes a peu perquè amb el trot del cavall encara era pitjor.
Llac de Susococha des de Tapushpunta (4750 m). Al fons, el Diablo Mudo o Raju Collota (5350 m), un dels cims més ascendits de la zona del Huayhuash.
Després del primer coll, arriba la baixada per la Quebrada Cashapampa i, de seguit, un nou coll, el pas de Yauchapunta (4847 m) que també pujo a cavall. La baixada posterior serà tota una tortura per a mi. Quan finalment se'ns apareixen les llacunes de Jahuacocha, sento que s'acaba el suplici i només desitjo arribar per estirar-me i dormir.
El setè dia haurà estat novament un dia rúfol com la majoria, però per a mi haurà estat, a més, una petita tortura. Un cop al campament, em trobaré millor i ja al vespre gairebé com nou.
Arribada al campament. Passarem dues nits a Jahuacocha.
Les germanes Rovira ja són a dormir.
El sol cau novament sota les immenses muntanyes de Rondoys i Jirishancas.
VUITÈ DIA: DIA DE DESCANS. EXCURSIONETA A LA LLACUNA SOLTERACOCHA (4120 m)
En Sebes provant de pescar truites al llac de Jahuacocha. Només en Victorino aconseguirà pescar-ne una desena que menjarem juntament amb la Pachamanca.
L'Oriol tampoc tindrà sort amb la pesca...
Àguila de camí a Solteracocha.
Foto "família" amb la llacuna de Solteracocha de fons. La Montse i l'Estel es quedaran amb en Victorino al primer llac.
El caminoi és estret i molt aeri.
Flora amb el fons turquesa de les aigües del llac.
Just al coll dels Jirishancas s'hi va estavellar un avió l'any 1954. Segons diuen, a la gelera, encara s'hi poden veure les restes.
I ja toca tornar de l'excursioneta d'avui. Al campament ens hi espera la Pachamanca com a comiat.
I com és tradició en el trekking del Hauyhuash, ens van proposar de comprar un xai i fer la pachamanca. Vam comprar el xai a Huayllapa i, un cop a Jahuacocha el van sacrificar. L'endemà ens el menjaríem. 
Després de sacrificar l'animal i preparar-lo condimentat amb moltíssimes espècies, es fa un forat a terra, com un forn. Un cop a punt, s'hi introdueixen les papas, les ocas, i tot el xai embolicat en paper de plata...
Posteriorment es tapa una mitja horeta perquè es cogui...
Passada aquesta estoneta, es desenterra...
Se'n separen els trossets de xai embolicats...
Les ocas i les papas són al final, com a coixí, i acompanyaran el plat. Un bon àpat per acabar l'aventura. Potser excessivament fort d'espècies pel nostre gust. Així, acabem menjant la pachamanca de xai, de pollastre i de truita del llac.
I entre pluja i pluja, apareix un fantàstic arc de sant Martí que fins i tot es reflexa al llac! 
Diferents imatges de l'esdeveniment. Tot el campament està bocabadat de l'espectacle! Realment gairebé podíem tocar-lo...
L'Ester i un servidor cofois de poder gaudir del millor arc de sant Martí que mai han vist els nostres ulls. 
El nostre cavall de càrrega no sembla pas adonar-se'n. En deu haver vistos de mil colors!
Els nostres estimats arrieros i cuiner volen tenir un record de les germanes Rovira. I ve't-ho aquí, comença una intensa sessió fotogràfica. dies més tard els enviarem les còpies. Així podran xulejar davant dels seus amics... En Victorino n'és el primer. 
El petit Esteban el segon, tot un personatge.
I l'Adonías, el mestre cuiner no podia ser menys...
El Yerupajá mostra la seva màgia cobrint-se d'or i plata.
I els Jirishancas i els Rondoys volen imitar el seu germà gran...
La darrera nit cau damunt del campament i la muntanya de Yerupajá s'entesta a lluir les seves millors gales. Em va captivar i costarà d'oblidar...
La darrera nit del trekking arriba. Els companys ja tenen ganes de marxar de les muntanyes. Jo no comparteixo la mateixa idea, i encara m'hi estaria un parell de setmanes més. Potser és que no ho vivim de la mateixa manera, o potser, com diuen els francesos: sóc "un mordu de montagnes!" NOVÈ I ÚLTIM DIA: DE JAHUACOCHA (4050 m) A LLAMAC (3400 m). 5h. 15.
El campament es desvetlla més aviat que mai. No podem perdre el bus de Llamac a Chiquián!
Ens acomiadem del majestuós cim del Yerupajá (6617 m). Ara, vint dies més tard, ja trobo a faltar aquestes muntanyes. Per això, acompanyaré als amics a Lima i d'allà me'n tornaré a Huaraz, possiblement a fer el trekking de 8 dies a l'Alpamayo, en plena Cordillera Blanca. 
La darrera etapa havia de ser de tràmit i de baixada. Però va resultar ser força esgotadora. Calia primer pujar molt amunt per a agafar la vall correcta i, després, una llarga baixada fins a Llamac.
Foto amb l'Adonías, el nostre estimat cuiner. Diria que durant els quatre mesos que porto viatjant, aquests han estat els nou dies on he menjat més a gust. Els altres comparteixen la mateixa opinió. Si mai us decidiu a fer un trekking per aquestes contrades, feu-nos-ho saber que us hi posarem en contacte. No us penedireu d'aquest fantàstic cuiner, tan pels seus menjars com per la seva simpatia! 
Arribada al poblet de Llamac, punt final del recorregut. Carreguem les nostres andròmines dalt del bus que ens portarà a Chiquián i, d'allà un altre bus fins a Huaraz. 
Foto "família". D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Victorino (arriero), Sebes, Estel, Oriol, Montse, Ester, Marta, Toni, Esteban (arriero) i Adonías (cuiner).
I ja per acabar us transcric les impressions que molt amablement van fer arribar-me la Marta i la Montse. La Marta és qui comença:
Sembla que el canvi climàtic arriba a tots els racons del nostre estimat planeta. Encara que el volguem defugir ens persegueix, ens amenaça i ens ataca en forma de nuvolots, de neu-porexpan i d'aigua en època seca i solellada. I al Huayhuash els núvols tips i satisfets no difereixen dels d'altres punts del planeta; són ben opacs i no permeten veure allò que amaguen darrere. Així doncs passem per davant dels indrets més bonics dels Andes fixant-nos només en el més proper als nostres nassos: les caques de burro que ens marquen el camí. Bé, sempre ens quedaran les postals, l'internet i la imaginació per veure tot allò que els núvols ens amagaven.
Però per sort no ha estat cada dia així i a estones hem pogut contemplar les formes capritxoses d'una geologia de pastisseria recoberta de nata-neu, unes muntanyes com pastissos gòtics gegants. Nosaltres no hem estat prou llaminers i els hem mirat des dels peus, sense tastar-los, però cal dir que sentíem la temptació dins el cos.
Cal dir que el canvi climàtic i la seva 'plujaforad'hores' ens han regalat alguna cosa bona: un arc de Sant Martí -o 'arc del cel' pels ateus- perfecte, amb els set colors ben separats i definits, com si hagués estat dibuixat per una criatura. Un arc proper com mai que temptava a atrapar-lo i a lliscar-hi pel damunt com si fos un tobogan. Un arc tip i satisfet, com els núvols.
I la que segueix és la impressió de la Montse:
Quan la muntanya no és el teu entorn més habitual, és possible que en algun moment et trobis davant de proves dures a superar. Jo venia a fer un trekking de 9 dies on m'havien assegurat que durant el dia les temperatures arribaven a 24 °C i com que veníem en temporada seca... la pluja no ens molestaria gaire, per no dir gens.
La realitat ha sigut una altra. No pas per culpa de ningú; el temps és capritxós i no segueix pautes preestablertes. Contra això no t'hi pots rebelar, tansols acceptar.
Pluja, fred, neu, vent... i un sol fugisser de tard en tard en el nostre camí van posar a prova la meva paciència. Em preguntava: Què hi faig aquí?
Després de l'enfadament que no pots dirigir a ningú i la frustració que això comporta, van venir les llàgrimes i aquestes van deixar pas a l'acceptació. És així i no cal donar-hi més voltes.
Potser serà l'única vegada que faig això en la vida, val la pena oblidar el temps i deixar-te sorprendre pels meravellosos paisatges que el Huayhuash et descobreix entre els núvols.
Caminar, cantar, jugar i respirar. Val la pena!
Escrit per Toni dissabte, de setembre 02, 2006
