Primers dies d'aclimatacio a Huaraz...
Aixi, el nostre seguent objectiu son les muntanyes andines de la Cordillera Blanca peruana. Per arribar-nos a Huaraz, l'anomenat Chamonix dels Andes, ens cal desfer el trajecte en vaixell fins a Yurimaguas i, d'alla, sis horetes amb colectivo per pistes tortuoses fins a Tarapoto. I d'alla encara unes 36 hores amb diferents busos, passant per Chiclayo, Trujillo i Chimbote. Dues jornades maratonianes mes de sotracs, mals de cul i d'esquena...
Pero finalment el 30 de juliol a quarts de cinc de la matinada, arribem mes morts que vius, pero satisfets d'haver acabat la "feina". Ja som a Huaraz (3100m) despres d'un terrorific trajecte de mes de vuit hores dins un bus-pot sense seients reclinables.
Sortosament aconseguim l'ultima habitacio lliure de l'hotel que uns catalans ens havien recomanat, l'Hotel Benkawasi. Com que encara no som persones, dediquem el mati a dormitar i la tarda a situar-nos. Dos dies i mig de busos passen factura pero la fresqueta n'es la recompensa.
Al vespre passegem ben contents mentre el sol cau rera els cims que envolten literalment Huaraz. La Cordillera Blanca posseeix la mes gran concentracio d'altes muntanyes despres de l'Himalaia: 22 cims que superen els 6000 metres i 35 els 5500 metres! Es molt llarga i estreta (185 km de longitud i 20 km d'amplada) orientada nord-oest / sud-est. Aquesta gran barrera natural separa la vessant seca del Pacific de la vessant atlantica humida dels Andes. El seu punt culminant es el Huascaran Sud (6768 m), el segon cim mes alt d'America despres de l'Aconcagua.
Pero aquesta serralada compta amb molts altres records mundials. Es la serralada tropical mes alta del mon, amaga la mes gran superficie de geleres tropicals (700 km2, el 25% del total mundial), i hi ha mes de 300 llacs. Actualment, les geleres reculen rapidament i ja han desaparegut per sota els 4800 metres.
Decidim dedicar l'endema a l'aclimatacio. Per aixo contractem un tour d'un dia fins a la gelera del Pastoruri.
A les nou del mati del 31 de juliol ens ensardinen dalt d'un bus. I fins a dos quarts d'onze no arrenquem. En aquest pais els transports no surten fins que s'omplen! I en aquest bus hi som tots els que vam contractar el tour en qualsevol de les multituds agencies de la ciutat. La gran majoria son turistes nacionals (som a Fiestas Patrias).
El tour acaba sent un suplici: paradeta per a menjar, "cinco minutos para tomar la foto de la laguna"... etc. Finalment arribem als 4700 metres als peus de la gelera de Pastoruri. Juntament amb dos nois peruans ens llancem muntanya amunt. La Marta devora una xocolata perque te panic al mal d'alcada i te aquest "acte reflex". I aixi, amb les ansies de llibertat de qui ha estat tres dies tancat en busos i ha tornat a caure al parany, pugem mes rapidament del que potser convindria. En un no-res ens plantem en el punt mes alt de la gelera, a uns 5200 metres. Jo no puc evitar mirar de reull el cim del Nevado Pastoruri (5400 m) i, abans que ens enxampi el guia (esta prohibit fer el cim), corro gelera amunt seguint unes traces i despres m'enfilo per la carena de roca inestable que mena al punt mes alt. La Marta em segueix de ben aprop; els dos peruans, menys habituats a l'alta muntanya, dubten pero acaben arribant al cim minuts despres com si haguessin fet la proesa de la seva vida.
Estem contents perque som al punt mes alt. Es el cim mes elevat de tots quatre. Som a 5400 metres d'alcada! Despres de la cigarreta i les fotos de rigor, davallem muntanya avall conscients que aviat comencaran a buscar-nos i un pel preocupats pel fet de la prohibicio de fer el cim. Arribem al final de la gelera just quan el guia crida que es hora de marxar.
El final, el tour ha acabat amb un bon sabor de boca. Hem aclimatat be. Nomes un lleuger mal de cap de retorn amb el bus que la Marta perseguira fins l'endema.
Paradeta a la Laguna de los siete colores, on una multitud d'indigenes t'esperen i et persegueixen per a vendre't tot de coses. La cosa arriba als extrems de disfressar les llames perque les fotografies i els hi paguis alguns soles...
En un pais tan ultrareligios com el Peru, no hi podia faltar la imatge catolica per excelencia. Que hi veieu en aquesta fotografia? Mes endavant, incloure un post amb les conclusions finals de l'Equador i del Peru i ja us explicare el tema de les religions, la catolica, l'evangelista, la del septimo dia, la pentecostal, i un llarg etcetera. Comenco a creure que realment la CIA nord-americana hi te alguna cosa a veure en tot plegat...
Laguna de los siete colores. Gairebe una estafa per a aturar el bus i fer gastar cales al turista.
Puya Raimondi. Es tracta d'unes bromelies gegantines que nomes creixen a determinats indrets dels Andes peruans i bolivians. Son unes plantes enormes que floreixen a partir dels 35 anys. Hi poden viure fins als 45 i assolir mes de 15 metres d'alcada!
Comencament de la gelera de Pastoruri, infestada de turistes.
Part superior de la gelera, on ja no hi arriba la massa de gent. Som a dos-cents metres del cim del Nevado. 
Fotos "familia" dalt del cim del Nevado Pastoruri (5400 m) amb els dos nois peruans. 
Altres fotografies dalt del Pastoruri.
De baixada cap al comencament de la gelera. Per us moments vam oblidar que erem en un tour turistic! 
Parking dels busos. Al fons, el nevado que acabavem de pujar.
Un colectivo. El transport mes habitual d'aquestes terres. I el que tambe es habitual es carregar-lo fins aquests extrems. Es la manera de viatjar que tenen els peruans!
El primer dia del mes d'agost, deidim anar per lliure fins a la Laguna 69, dins del Parc Nacional Huascaran. Despres de la mala experiencia del tour del dia anterior, optem per buscar-nos la vida i el transport fins a Cebollapampa, passant pel poblet de Yungay.
Finalment, a quarts d'onze del mati arribem al comencament de la caminata. Avui fa mal temps i mentre pugem per la Quebrada Demanda cau aigua-neu. Arribem a la llacuna sense paisatge. Esta tot encapotat, pero arribem sense massa esforcos, conscients que ja estem molt ben aclimatats a l'alcada.
La Laguna 69 destaca pels seus colors turquesa i esmeralda. Davant nostre distingim el comencament de la gelera del Chacraraju (6112 m), el cim mes dificil de la Cordillera Blanca. Pero el mal temps no ens permet veure la seva paret est. Es el primer dia de mal temps des que som aqui. Una llastima.
Despres de fer un mos, fem mitja volta. El dia continua tapadot. A estones, entre els nuvols, distingim les parets dels dos cims dels Huascaran. Trobem alguns arrieros i grups que es dirigeixen al camp base del Pisco (5824 m). Un dels cims tecnicament senzills utilitzats per aclimatacio abans d'afrontar algun sis mil.
En qualsevol cas, el dia d'avui ha servit per continuar amb l'entrenament. Cada dia estic mes fastiguejat per a no provar de fer algun cim amb cara i ulls. Em sento del tot aclimatat per aconseguir-ho. A Bolivia no em deixare escapar el Huayna Potosi, un dels sis mils mes senzills dels pais.
El Huascaran es deixa veure entre els nuvols tot pujant cap a Laguna 69.
Algunes fotos de la Laguna 69. Llastima del mal temps, perque la cosa prometia...
El 2 d'agost tornem a contractar un tour perque es l'unica manera de visitar les ruines de Chavin de Huantar, a quatre hores en bus des de Huaraz.
Ens planyem perque avui torna a fer un dia radiant. Haguessim pogut anar el dia de mal temps a les ruines i avui pujar a la Laguna 69! Pero ja esta fet, que hi farem!
Aquesta vegada el tour es molt millor. Anem en un microbus i sortim a l'hora prevista. El nostra guia es un personatge d'allo mes curios, un noiet que ve d'acabar la carrera de turisme i sembla disfrutar amb la seva feina. durant les quatre hores de trajecte ens explica un munt de coses i, de seguida, trobem entrenyables les seves gesticulacions i la seva sensibilitat. Es un noi molt amanerat, amb uns "ademanes" exagerats. I pensem que si ha de sortir de l'armari en aquest pais tan masclista, ho te ben dificil...
En Milton, el guia en questio, fins i tot ens canta canconetes tipiques de la Sierra peruana andina. Un bon element que despres recomano fervorosament a l'agencia.
Chavin de Huantar es realment sorprenent. Es la cultura matriu de totes les civilitzacions posteriors andines. Els Inques van imitar o heretar la seva cosmogonia i molta de la seva tecnica constructiva i arquitectonica, aixi com els seus coneixements astrologics. Un veritable paradis pels arqueolegs, on encara s'estant decobrint troballes...
A la tornada de Chavin, fem una paradeta a la Laguna de Querococha.
En Milton, el nostre entranyable guia explicant-nos les meravelles de la cultura de Chavin de Huantar.
Serp tallada i pulida a la roca.
Altres imatges de les ruines de Chavin.
Hi ha imatges i creus religioses als llocs mes impensats. I aquesta feia por de debo perque ben be mesurava 50 metres l'escultura!
Laguna Querococha.
Capvespre al bus de tornada de Chavin de Huantar.
Amb aquests cabellots calia provar d'anar a una pelu peruana...
I aquest n'es el resultat. En Toni ben esquiladet pero amb la seva perilla intacta!
Escrit per Toni dimarts, d’agost 08, 2006
