Setmaneta entrenyable a Arequipa...
I després dels dies al Valle Sagrado i Machu Picchu, retornem a Cuzco. La que veieu és l'església de la Compañía, si mal no recordo. 
I aquesta és la catedral.
Els espanyols conqueriren la ciutat imperial de Cuzco en només dos anys i consolidaren el control de Lima l'any 1534. Durant aquest període, els inques van oposar poca resistència als conqueridors. Exposats per primera vegada a malalties europees, com la varicela i les plagues de la pesta bubònica, afegint-hi la massacre indiscriminada per part dels espanyols, la població indígena es va reduir dràsticament durant els següents trenta anys de 32 a 5 milions de persones.
D'acord amb la llegenda inca, Cuzco (3400 m) és el lloc on Manco Capac, fill del sol, va clavar el seu bastó daurat a la Terra proclamant que aquell indret seria el centre de l'Univers. Cuzco o Qosqo significa "melic del món". els inques van fundar la ciutat l'any 1100 d.c aproximadament, però se sap que ja a l'any 900 a.c, civilitzacions anteriors havien ocupat aquesta zona.
L'Estel va comprar un munt de nines durant els dies a Cuzco. Les venedores ja la perseguien...
Moment d'amor en una paret inca...
Cuzco va ser el centre administratiu i religiós de l'Imperi inca, conegut com Tawantinsuyo, que significa "els quatre estadis de la Terra". La ciutat va ser construïda seguint la silueta d'un puma, amb el riu Tullumayo com a columna vertebral; Sacsayhuamán n'era el cap, i el centre de la ciutat, el cos. Actualment la ciutat és un magnífic exemple del treball de canteria dels inques i de l'arquitectura colonial espanyola.
Esl espanyols s'instal.laren a Cuzco l'any 1532 i derruïren la major part de temples inques per a aprofitar les seves pedres en la construcció de noves esglésies, catedrals i centres militars.
Un terrible terratrèmol el 1650 va destruir encara més les restes de les estructures inques (tot i que van resultar ser més sòlides que les espanyoles).
Els magnífics murs de pedra inques encara són visibles en nombrosos llocs de la vall i en el mateix Cuzco, i sovint formen els murs de monastirs, esglésies i convents, la qual cosa ha fet que la ciutat sigui considerada Patimoni de la humanitat.
Els noms dels carrers en quítxua a vegades tenen la seva gràcia.
Detalls de l'empremta espanyola en la gran capital de l'Imperi Inca.
Carrers i església del barri de San Blas. Segurament el barri més encantador del Cuzco.
Cuzco compta amb una població de més de 300.000 habitants i continua creixent. És la porta d'entrada al Valle Sagrado i al Machu Picchu.
Els mercats són el lloc ideal per a prendre un suc de fruites.
Diferents varietats de blat de moro al mercat del Cuzco.
A pany i forrellat!
I ara toca el gra i les llegums.
L'Oriol, la Montse i jo marxem de Cuzco un dia abans del previst. El dia 25 d'agost al matí ja som a Arequipa. L'Estel i en Sebes arribaran l'endemà. Aprofitem el dia per a visitar el centre de la ciutat Blanca.
Claustre del convent de San Francisco fet de sillar volcànic. S'anomena la Ciutat Blanca pel material constructiu, el sillar.
Detall de la catedral d'Arequipa, reconstruïda després d'un terratrèmol devastador.
Detall del claustre. Aquí hi ha més coloms que a Barcelona!
El volcà Misti (5822 m) és el centinella de la ciutat. Aprofitem les últimes llums del dia per a fer un tomb pels volts de Pampas Nuevas, poblet on viu la família d'en Willy i on estarem allotjats tota aquesta setmana.
El Chachani (6075 m) és el sis-mil més proper a Arequipa. Evidentment també és un volcà.
Avui tornem a voltar pel centre d'Arequipa amb la presència ja d'en Sebes i l'Estel.
Tots menys en Willy i jo visiten el convent de Santa Catalina.
El lloc sembla ser preciós, però amb en Willy fem unes birretes i anem a internet.
I l'endemà, ja tots junts, anem a dinar a una picantería de la capital amb tota la família!
Abraços tendres entre germans...
Durants els nostres dies a Cuzco i Machu Picchu, l'Ester va estar-se a Arequipa, amb la família d'en Willy que ara ens acull a tots.
I un servidor a la taula del menjador preparant el post del Huayhuash.
La Joana, la germaneta d'en Willy, i en Yofan, un cosí, ens guiaran avui fins a la Cascada de Capúa. Una excursió ben divertida per dins del riu.
Després d'una pujadeta per un veritable desert, divisem el profund clot on hi ha el riu que ens portarà a la cascada.
L'única vegetació són els cactus.
El lloc sembla un oasi enmig d'un desert.
I el camí amaga moltes sorpreses, com aquesta balma, d'on hi brollen aigües calentones.
La flor dels cactus.
El camí, a voltes, és ben embolicat...
I cal ajupir-se per a passar entre els arbustos...
Dins del canyó, l'aigua brolla per tot arreu i provoca aquests extraodinaris efectes lluminosos.
Cal avançar enmig del riu.
I no només ens mullem els peus, a vegades cal passar per la dutxa!
L'encantadora germaneta petita d'en Willy, la Joana, passant per un lloc ben estret.
I finalment, la cascada de Capúa!
Després de tres horetes llargues de caminada, finalment hi hem arribat. Dinem i descansem al solet.
I abans de marxar no podem evitar de prendre una dutxa freda a pressió per a treure'ns la ronya més enganxada. Un bon centrifugat i com nous!
Els tres valents després del bany.
Foto "família" abans de desfer camí cap a Arequipa. Havíem d'afanyar-nos perquè aquella mateixa tarda, l'Oriol i la Montse agafaven avió cap a Lima i, d'allà, cap a casona.
Ja som al punt final del recorregut. No tindrem temps per a fer un banyet a les aigües termals, però l'excursioneta és del tot recomanable .
L'Oriol i la Montse ja tornen a casa. L'Oriol hi arribarà molt més prim i amb aquesta barbota tan tupida. La Montse haurà estat l'única que no haurà patit cap entrebanc estomacal durant el seu viatge.
En Sebes prepararà una excel.lent paella per a la nostra família peruana. Amb ingredients de la zona, això si. Tot i el fort gust dels cargols de mar, el resultat serà per a llepar-s'hi els dits!
Oi que fa bona cara?!
Avui dediquem el dia a la clàssica visita al canyó del Colca, el més profund del món. No és ni molt menys tan espectacular com el del Colorado, però mereix una visita. Això sí, si mai veniu per aquí, estigueu-vos-hi com a mínim dos dies. Nosaltres vam anar i tornar en un sol dia i vam passar-nos dotze horetes dins del Tico, el cotxe-taxi que vam llogar a uns parents d'en Willy.
De camí cap al Colca, ens topem amb un bon grapat de vicunyes, els camèlids més preciats dels Andes.
Oi que sembla en Bambi? Res a veure amb les alpaques i les llames. 
I a mig camí, el cotxe té pana. Res estrany en aquestes terres. Som a gairebé cinc-mil metres d'alçada i, segons els entesos, la falta d'oxigen és la causa dels problemes mecànics. Afortunadament portem en Sebes i en Willy, que hi tenen la mà trencada, i el cotxe acaba portant-nos a destí a empentes i rodolons.
En Sebes, fanàtic dels camions, s'enamorarà d'aquest. I jo, he volgut mostrar-vos la seva fotografia.
Ens aturem al mirador de los Andes, a 4910 m d'alçada. Des d'aquí divisem tots els volcans de l'entorn.
La puna a aquesta alçada és un desert on no hi creix ni l'ichus.
Pedra informativa al Canyó del Colca.
I abans de veure els condors, ens topem altra vegada amb una vizcacha.
Som al mirador del cóndor. Als meus peus, el profund barranc del Colca.
Cascada gelada a l'altra costat del riu.
Ens fem diverses fotografies dalt d'un sortint de roca que penja per damunt del canyó.
En Willy aconsegueix de fotografiar els cóndors. Hem estat d'allò més afortunats: passaran volant majestuosos a molts pocs metres de nosaltres.
El cóndor. Ocell mític del món andí i inca.
No tindrem temps de massa cosa més. Hem trigat sis horetes des d'Arequipa. Anirem a dinar a Chivay i de tornada. Tots cinc dins delTico...
Un rètol original i curiós a Chivay...
Aquest és en Gasú. Un mico que van portar-los de la Selva. Un animaló ben curiós...
El nou inquilí de la casa, de poc més d'un mes de vida. És fill d'en Rufo, el gos de la casa. Ara tindran en Nevat, un nom català per la nova mascota.
De bon matí per esmorzar ens cruspim un pastís que ha comprat en Lucho. Una bona manera de començar el dia!
Demà ja marxem tots. En Willy ha convidat a tota la parentela per fer una parrillada-barbacoa. Serà una festa entrenyable.
En Gasú, el mico de la casa, es vestirà de gala per a l'ocasió.
La Shiomara, la germana gran d'en Willy i en Lucho, son pare. Ella ja té preparada una invitació per a venir a Catalunya a treballar d'infermera. Hi tindrà en Willy per a no sentir-se tan sola. Aquí al Perú no troba feina del seu ram.
La festola continua amb algun ball escadusser i, molt d'alcohol, sobretot això, molta beguda. Aquí beuen i beuen...
I a la taula no hi pot faltar el Pisco!
La abuela. Una dona entrenyable amb un cor enorme.
La barbacoa no s'atura. Els convidats van arribant a totes hores i tots tenen gana. Hi ha all i oli a la catalana i algunes salses picants a la peruana. De postres, en Sebes prepararà, com no, una fantàstica crema catalana!
L'Ester amb els seus sogres: L'Eli i en Lucho.
La Joana, la germaneta petita, amb el seu enamorado, en Miguel, que acaba d'arribar del Brasil de fer una gira amb el seu grup de danses tradicionals peruanes.
Ens acabem les últimes existències, tant de carn com de cervesa...
...però la abuela sembla no perdre mai la gana!
Els cosins d'en Willy.
I en Gasú no vol perdre's l'ocasió de rapinyar un tros de carn de xai.
...però només obté cervesa i Pisco, pobrissó...
I ja toca dir adéu a Arequipa i a la família d'enWilly. Un trist comiat de llàgrimes amagades. És dur veure tota una família acomiadant-se fins qui sap quan del fill gran que se'n torna a un país llunyà. Agafem l'avió cap a Lima. Allà hi haurà més comiats. Tornaré a estar sol per a continuar el meu viatge.
Dues imatges de la Plaza de Armas de Lima. Contràriament al que m'havien dit, el centre de la capital peruana és fantàstic. Diria que és molt molt més cosmopolita que Quito, vaja, que Quito semblaria un poble al costat de Lima. 
I com tot en aquesta vida, arriba el moment que les coses s'acaben. I toca acomiadar-se de l'Ester i en Willy...
...i de l'Estel i en Sebes. Aquesta matinada agafen avió cap a casa. Jo marxaré aquest vespre en bus cap a Huaraz, per tornar a fer muntanyeta per la Cordillera Blanca.
Mentre escric tot això sóc a dilluns 4 de setembre. Finalment, demà torno a marxar a la muntanya, a recórrer el clàssic trekking de Los Cedros o Alpamayo amb algunes variacions, recomanades per algun dels guies consultats. Aprofitaré l'avinentesa que sembla que està fent un mes de setembre millor que l'agost per a descobrir la vessant oest de l'Alpamayo (5947 m), la "muntanya diamant", guanyadora l'any 1966 del guardó a la muntanya més bonica del món. Una de les poques muntanyes andines que no es poden veure des de cap pista o carretera, només caminant. I és que es troba ben amagada entre altes muntanyes. Per pocs metres no entre dins del selecte grup dels sis-mils, però no per això deixa de ser la muntanya més admirada i una de les més visitades del Andes peruans.
Marxaré sol i carregat amb prou menjar per a set dies, amb uns quants fulls per a escriure i un nou llibre de la Maruja Torres. Ah, i amb prou piles per la càmara fotogràfica, esperant tenir millors dies que al Huayhuash.
Després de dues setmanetes a la civilització, torno a tenir la necessitat de tornar a la naturalesa d'aquests nevados andins. I és que a la muntanya és on millor m'hi sento quan estic sol, m'hi trobo com a casa. De fet, cada vegada estic més convençut que la muntanya és casa meva ara que ja no tinc casa pròpia ni pis de lloguer.
I mentre escric aquestes petites confessions, recordo la il.lusió rebuda quan he descobert un missatge al blog del meu bon amic Israel, guia equatorià amb qui de seguida vaig connectar. Ell també és un apassionat de les muntanyes, ho vaig saber inmediatament quan li brillaven els ulls explicant-me les seves aventures.
Israaaa! te mando un mensaje des de aquí por si sigues intentando descifrar mi blog en catalán. No creo que regrese a Ecuador pero nunca se sabe... Mándame tu mail, perdí la libreta donde lo tenía anotado! Y una última cosita: tarde o temprano volveré para que me lleves al Cotopaxi y al Chimborazo. Hasta prontito!
Sí, l'Israel és un tipus encantador. Es tira tot l'any guiant gringos pels volcans equatorians i, quan té alguns dies lliures, no marxa a la platja, no. continua pujant muntanyes! Com jo, també va redescobrir la muntanya després d'un fracàs sentimental, i allà hi ha trobat el refugi i l'amor de la seva vida, i la seva feina! Recordo les seves paraules: "la montaña es siempre fiel, cuanto más la conozco más la amo y más sé descifrar sus señales advirtiéndome que no es el momento de subir. Sólo quienes la amamos llegamos a la cima." Més o menys era així la sentència que sempre repetia, el bonàs de l'Israel. Jo encara no he claudicat i continuo esperant l'amor de la meva vida sota forma humana, però sé que la muntanya sempre serà allà per a quan la necessiti. I ara, vivint com visc un moment de pausa i espera, la muntanya ho és tot: l'amant, l'amiga, la companyia...Segurament n'hi ha que senten el mateix pel mar i els oceans, però jo tot això ho sento a la muntanya...
Escrit per Toni dilluns, de setembre 04, 2006
