caminant amb els inques

Problemes a Blogger. Nova adreça!!!! llegiu això!!!...

2007-03-10T14:35:00.000+01:00

Hola a tothom,

Per problemes de capacitat i/o emmagatzement he hagut de crear una segona adreça blog per a seguir postejant les noves entrades. La nova adreça serà la següent: www.andesinques2.blogspot.com

Per a entrar-hi directament des d'aquí cliqueu el link que teniu a continuació:

caminant amb els inques (segona part)...

Gràcies a la meva estimada amiga Patrícia que, com moltes d'altres vegades, m'ha donat un vital cop de mà quan he tingut problemes tècnics. Sóc un negat per a l'informàtica i les màquines sempre m'acaben estressant i superant. Sense la seva paciència i fusta pedagògica no me n'hauria pas sortit. Mil petons Idril!!!!

El darrer post va publicar-se sense les fotografies corresponents pel tema d'insuficient capacitat. Per tot plegat, a paritr d'ara els nous posts els trobareu a "andesinques2". Ens aquests moments acabo de publicar el post d'Uruguay i Brasil amb les fotografies pertinents.

Fins aviat a tothom!

Toni

Uruguay i Brasil, dos descobriments que ens robaran el cor...

2007-03-07T23:08:00.000+01:00

Després dels quatre dies a Buenos Aires ja comença a ser hora de canviar d'aires, valgui la redundància. I és que tot i que els aires de la gran capital ens han satisfet, no ens agraden en excés les metròpolis.

Preferim buscar aires nous, aire fresc, i què millor que canviar de país i provar sort amb el veí petitoi, el gran oblidat, l'Uruguay? Pàtria de Benedetti, de Sanguinetti, d'en Galeano (aquell de les ferides obertes de l'Amèrica Llatina) i d'en Jorge Drexler.

Així, deixarem moltes andròmines de muntanya i roba d'abric a casa la Paula i en Gustavo i, amb una motxilleta més "humana", marxarem cap a la descoberta d'un país completament desconegut.

Vista de la zona moderna i de negocis de Puerto Maderos, des de dalt del vaixell de Buquebus que ens portarà cap a l' Uruguay...

Marxem de Buenos Aires amb una sola cosa pendent: ens hauria agradat anar a veure un concert d'en Joan Manuel Serrat. El cas és que aquests dies era per la ciutat i vam intentar d'anar-hi amb la Laura i la Maggie (l'amiga argentina amb qui viu la Laura), però res de res, entrades exhaurides. Fins i tot va prorrogar fins al març, però al mateix moment de posar les entrades a la venta, totes venudes. I és que per aquí en Serrat és tot un fenòmen. Però mira, coses que passen. Hagués estat especial d'anar-lo a veure a Buenos Aires, però no hi va haver manera...

Ens comencem a moure. El vaixell de Buquebus és el més semblant a allò de "vacaciones en el mar" que jo hagi vist. Ni els transbordadors de Xile ni les barcasses petroleres bolivianes, tu. Això és un luxe. Tot i així, prefereixo les embarcacions més destartaladetes, jo...

El Big Ben argentí...

Les vistes de la ciutat de Buenos Aires des del Río de la Plata en un dia de sol i sense contaminació són excepcionals, tot un espectacle que recorda les grans ciutats de gratacels dels Estats-Units, almenys de les pel.lícules de Hollywood...

I, en unes tres horetes, ja som en aigües uruguaianes!...

Efectivament. A quarts de dues del migdia ja toquem terra ferma uruguaiana. Però Colonia, tot i ser un dels punts de visita obligada, serà el lloc que menys ens satisferà del país.

Sí mare, sí, tinc un estrip als pantalons. L'he cosit unes quantes vegades i tornem-hi. I, com que aquí no em coneix ningú i la Dolors no té manies, doncs és una bona entrada d'aire per aquests dies tan calurosos. I doncs què, vosaltres? Encara fa fred al Mediterrani? Que algú m'expliqui alguna coseta que últimament ningú m'explica res al blog!!!...

I ja som arribats a Colonia de Sacramento, poblet colonial que ens deixarà força decebuts. Tothom ens en parlava tan bé que les expectatives era excessivament elevades. I res, una espècie de parc temàtic d'arquitectura colonial per a turistes diürns arribats de l'Argentina...

Calle de Los Suspiros. Colonia és aquest carrer i poca coseta més. Molts turistes procedents de la capital argentina i algun estranger despistat com nosaltres... Ens despistarem tant i tant que acabarem descobrint Uruguay i serà una de les grans sorpreses del viatge...

Una mena de nenúfar en un jardí de Colonia, a la Colonia colonial. Són dos carrers força bonics on se sintetitza l'arquitectura colonial portuguesa i l'espanyola...

Carreró amb vistes al mar a Colonia de Sacramento...

Toca banyar-se els peuets al Río de la Plata, però només els peuets perquè l'aigua sembla bastant fastigoseta, de color de gos com fuig...

I com que fins a les set del vespre no surt el bus cap a Carmelo, dedicarem unes horetes a gaudir de les vistes a l'enorme riu que separa els dos païssos...

Port esportiu, utilitzat pels "ricachones" de Buenos Aires...

Port de pescadors, més autèntic. Ens hi quedarem un parell d'horetes sota l'ombra d'un arbre mentre ens cruspim un geladet i observem un parell de vellets pescadors que tornen de feinejar...

Una esglesiola del poblet...

L'endemà de la nostra arribada a Carmelo anem a passejar i a descobrir les platgetes. Ens comença a fascinar Uruguay i la seva gent, sempre disposada a xerrar, sempre amb un enorme somriure als llavis...

No us penseu que només hi ha carros, no és pas el més habitual, però la Dolors té una especial predilecció per a fotografiar-los i jo li he pispat aquesta fotografia...

I aquesta també és de la meva companya de viatge, un altre carro destartaladet. De fet, Uruguay és un petit país, actualment amb força pocs recursos però amb un passat gloriós. En aquests moments estan esperançats amb la recent arribada al poder de l'esquerra, amb en Tabaré, però darrerament està fent algunes cosetes que no acaben d'agradar massa, però de moment sembla que el poble li perdona perquè volen donar-li "vidilla". És l'única esperança per a molts.
El proper dia 9 de març, però, el president ha convidat en Bush a pescar! Imagineu-vos quin rebombori s'espera per aquí...
Coses del poder: o corromp o no hi ha ni un polític amb dos dits de front al món...

Arribada a casa l'Óscar, a Carmelo, on hi passarem dues nits. L'Óscar és un bonhome de 75 anys que cuida la casa de la família d'en Claudio, un uruguaià que ja fa 30 anys que viu a Lleida. És un amic de la Dolors. Li va insistir que si anàvem a l'Uruguay, no dubtéssim a anar a casa seva i conèixer l'Óscar.

Port esportiu de Carmelo. Un altre dels llocs d'estiueig dels rics de la gran capital del país veí...
I és que l'Uruguay està enmig de dos colossos: Argentina i Brasil. Actualment no hi ha massa bona sintonia amb els argentins per culpa de l'instal.lació d'una planta paperera finlandesa a l'Uruguay. El cas és que la planta és molt contaminant i està situada just davant les costes d'un dels llocs més turístics de l'Argentina. I ja l'hem liada!
Argentina va demanar el canvi d'ubicació però el govern uruguaià sembla que no té cap intenció de desmantellar-la. Així, la resposta de part de la població argentina és bloquejar les fronteres terrestres amb l'Uruguay.
Per tot plegat, al final, nosaltres decidirem creuar tot el país i entrar al Brasil, i des d'allà, enfilar fins a la part brasilenya de les Catarates d'Iguazú. Una opció que després trobarem molt encertada. Uruguay i el sud del Brasil seran dues grans sorpreses agradables del viatge...

Far de Carmelo al capvespre...

Moll amb gos rodamón...

La Dolors s'entusiasma amb tots els gossos rodamóns...

Mireu quina carona de no haver trencat mai cap plat. I és que fa molta peneta veure tants gossos abandonats. Si els dius qualsevol cosa, ja els tens darrera teu tot el dia i, després et sents tan malament... Més que alguna cosa per a picar, el que busquen és una miqueta de moixaines...

I ja toca seguir viatge. Ens acomiadem de l'Óscar. Un home encantador a qui hem alegrat la vida durant dos dies. Em recorda moltíssim al meu "tiu Feliu"...
L'Óscar ens relatarà la seva vida en llargues explicacions. Ha treballat tota la seva vida a Buenos Aires i ara passa la seva jubilació al seu poble natal. S'encarrega de cuidar la casa de la família d'en Claudio.
Enyora l'època esplendorosa de la capital argentina quan, totes les grans estrelles espanyoles hi anaven a cantar, zarzueles, variétés...

Les "Rambles" de Montevideo, l'encantadora capital uruguaiana.

En diuen rambles als passeig marítims, per dir-ho així. Les "ramblas" de Montevideo són considerades les més boniques de l'Amèrica del Sud. Potser és un pèl exagerat però la ciutat, més humana que Buenos Aires, ens sorprendrà gratament...

Sembla "Torremolinos 74", però és Montevideo. Una mica tenim la sensació de ser a l'España dels anys setanta. D'altres vegades sembla que estiguem a l'Havana, a Cuba, segons la Dolors. Jo només tinc una certesa: el més impressionant del país és la seva gent, per damunt de qualsevol paisatge o monument...

Esglesiola al capvespre...

Arc d'entrada a l'antiga Montevideo...

Dues imatges de l'arquitectura de la ciutat...

La Dolors continua fotografiant els reflexos als edificis de vidre i ja n'és tota una especialista! Aquests dies agafem només la seva càmera com vam fer a Buenos Aires. És una bona decisió quan s'està en una gran ciutat. En qualsevol cas, Montevideo és una ciutat molt tranquil.la, de només un milió i mig d'habitants. Uruguay és petitó, en total al país només hi viuen tres milions i mig de persones. M'atreviria a dir que Montevideo és la capital sudamericana on millor m'hi he trobat, fins i tot millor que en la sorprenent La Paz...

Còpia del David de Michelangelo... o era d'en Rafael?...

Una de tantes platgetes de la ciutat. També dóna al Río de la Plata, però aquí l'aigua ja és més neta perquè ja som prop del mar. Podríem dir que aquí l'aigua és més salada que dolça...

Ara aquest edifici és un mega-centre comercial, però durant la dictadura militar va ser la presó de Punta Carretas. Aquesta presó va ser l'escenari d'una de les fugues més sonades de la història, segons ens explica en Juan. Més de 180 detinguts (la majoria per motius ideològics) van escapolir-se construint un túnel subterrani. Doncs ara, ja ho veieu, on hi havia les cel.les, ara hi venen Levi's! Coses del capitalisme... Després de la fuga, van decidir traslladar la presó en un poblet pròxim a Montevideo. I sabeu com se deia el poble i conseqüentment la presó? Doncs Libertad! La cárcel de Libertad!!...

Aquesta casa del darrera va ser construïda per un il.luminat estranger. Però ara ja no en recordo tota la història. En Juan ens va explicar tantíssimes coses que les meves neurones no poden recordar-les totes...

Som en una de les platgetes d'un dels barris més "pijets" de la ciutat, de camí cap al concertillo d'en Guille, el germà d'en Juan...

La clàssica cervesa uruguaiana, la Patrícia, no pot pas faltar en un concert ska a l'aire lliure en ple mes de carnavals! El grup on en Guille col.labora tocant el trombó es diu "Once Tiros". Un bon grup que combina ska, reeggae, funky, i una miqueta de soul...

A quarts de nou del vespre ja cau la nit a l'Uruguay. Ja no som al sud i això es nota amb els dies cada vegada més curtets...

Al vespre, quan arriba en Guille, celebrem la bona acollida del concert amb un bon asado uruguayo. Asado de tira, mollejas, vacío, morcilla. Tot un art els asados en aquest racó de món. Aquí de la vaca s'aprofita absolutament tot, com els nostres porquets. Però les mollejas són un pelet desagradables pel nostre gust (falta de costum). Quan els expliquem que allà mengem caragols s'esgarrifen. Però el que no mata engreixa, oi?

Fotografia clàssica de comiat HC. Un noi adorable, en Juan. Com tots els uruguaians, ens hem sentit molt ben rebuts. Gràcies Juan per aquests dies tan especials passats a la capital del teu país petit. Bona conversa, molta complicitat i, sobretot, molts somriures i alegria...

Entrada a Cabo Polonio, on ens deixa el bus que recorre la costa uruguaia...

El dia 24 de febrer ens acomiadem de Montevideo, satisfets de continuar ruta per aquest país que ja ens té el cor robat. El següent destí és al petit poblet de Cabo Polonio, de qui tothom ens n'ha explicat meravelles.

Així doncs, a les deu del matí ja som dalt d'un nou bus. Pels volts de les dues del migdia arribarem a Cabo Polonio.

El bus ens deixa a la carretera. Després cal agafar aquesta espècie d'andròmina per a turistes que, primer per entre dunes, i després per platgetes, ens acostarà al mític Cabo Polonio...

Vint minutets i ja divisem el poblet "hippie" per excel-lència de l'Uruguay...

Com que no hi ha càmpings, no es permet l'acampada lliure i les cabanes són molt i molt cares, decidim passar la tarda prenent el solet amb les nostres motxilles. Més tard veurem què fem per a dormir.

El sol escalfa una barbaritat però una lleugera brisa i les capbussades a les refrescants aigües atlàntiques, fan que ens passin les hores agradablement sota un estat de letargia. La Dolors no para de comentar: "I que bé que s'hi està sense fer res...!"

Un passeig a cavall per aquestes costes desèrtiques ha de ser tot un privilegi. Ai, qui tingués calés per a fer el turista com Déu mana...!

Aquesta barqueta ens recorda al nostre amic "Juanita la guerrillera" d'Ushuaia. Saludos Che! Cómo te fue con Laura?...

Més barquetes a Cabo Polonio...

Després de fer els llangardaixos com calia, ens decidim a moure l'esquelet una estoneta. Anem a donar el tomb al Cabo. La foto és feta en plena llum californiana amb les primeres llums del crepuscle...

I aquest és el famós far de Cabo Polonio. Més endavant us n'explicaré el perquè...

Cabo Polonio és un poblet de pescadors; és una colònia reduïda de lleons marins i de poetes i artistes; és un poble hippie, o potser ja només és l'etiqueta per a vendre's (els temps canvien i això també sembla una Eivissa "venida a menos"); Cabo Polonio és a tocar de les dunes que no visitarem: La Dolors arrossega mal al genoll des de Buenos Aires i jo tinc "gosseria" per a caminar dues hores sota aquest sol de justícia...

Una petita església serà l'objecte més idoni per a les fotografies del crepuscle...

Així que decidim arribar-nos passejant fins al lloc més elevat del poblet per a admirar la posta de sol mentre piquem quatre llesques de pa i embotit...

El sol comença a baixar rera del poble...

Però els núvols tornen a aparèixer. No hi ha manera de gaudir d'una posta de sol perdent-se a l'horitzó. Sempre hi ha núvols de darrera hora. En qualsevol cas, els núvols també ajudaran a viure un altre moment màgic...

El sol comença a amagar-se rera els núvols...

Un espectacle extraordinari. Qui pogués viure en un planeta tan minúscul com el del Petit Príncep i gaudir sempre que volguéssim d'aquestes petites meravelles de la naturalesa només movent una miqueta la cadira... Us ho torno a repetir, rellegiu el Petit Príncep. Jo ho he tornat a fer aquests dies a casa la Bigatrice, a Pelotas, al sud del Brasil, però això ara no ve a tomb, serà més endavant que us en parlaré...

Les tonalitats més rogenques ja han donat pas als taronges i, subtilment, el dia va perdent intensitat per a donar la benvinguda a la nit. La nit! Hem de començar a buscar un lloc per a dormir!!...

Els núvols ja han cobert gairebé íntegrament la claror del sol. En un no-res arribaran les estrelles i tornarem a localitzar la constel.lació d'Orió, inconfusible des de l'hemisferi sud...

Cabo Polonio ja es prepara per a fer nones. Nosaltres també ho hem de fer. Decidim fer un bivac sota les estrelles, amb la companyia intermitent de la llum del far i els esgarips dels lleons marins i les onades. Algú pot dir-me si hi ha algun hotel cinc estrelles que ofereixi tantes meravelles?...

El sol s'amaga definitivament i a nosaltres ens toca fer el mateix. Buscar un bon raconet per a bivaquejar. Sense manies, trobem una gespeta planeta a tocar d'unes roques que donen al mar. Un lloc ben màgic sota del far...

El far de Cabo Polonio. Coneixeu en Jorge Drexler, oi? El cantautor uruguaià que es va fer conèixer internacionalment en guanyar l'óscar a "Diarios de motocicleta", doncs aquest mateix. El cas és que el senyor Drexler va venir a passar uns dies al Cabo Polonio per a buscar inspiració pel seu darrer treball discogràfic "once segundos de oscuridad". Us imagineu el perquè d'aquest títol? Doncs els onze segons són el que dura el far a donar el tomb. Ho vam poder comprovar in situ. En qualsevol cas, per aquí, tothom coincideix a afirmar que aquest darrer treball és força fluixet. Nosaltres no l'hem escoltat i no podem pas opinar. Sandra, què n'opines tu, fanàtica d'en Drexler com ets?

Després del fantàstic crepuscle i la nit sota les estrelles toca l'albada, la sortida del sol. La Dolors remugarà dins del sac que a Lleida, des de l'àtic de casa seva, en veu moltes d'albades i, la marmota continuarà dormitant. Ai, ai, no sabeu pas com li costa aixecar-se...

Les primeres llums del dia il.luminen tènuament el far...

...però la Dolors continua mandrejant ignorant l'espectacle del nou dia...

Tres imatges més de l'alba...

I la marmota Dolors continua en el món dels somnis...

Mentre la senyoreta s'agafa el seu preciós temps per a fer el clàssic procés d'aclimatació al nou dia, jo surto a passejar en direcció al lloc on durant la nit sentíem als lleons marins. Finalment me'ls trobo imitant a la Dolors, és a dir, romancejant entre becaina i becaina...

Núvols...

I tot d'una, comença l'espectacle: de l'horitzó del mar s'entreveuen les primeres sagetes lluminoses del sol ixent...

Després de la sortida del sol anirem novament a la platgeta. Quin plaer banyar-se a primera horeta del matí. En un tres i no res, però, el sol escalfa amb força. Ens traslladarem a l'obra d'un xiringuito a pet d'ones on farem un mos i passarem unes tres horetes deixant fluir el temps al nostre voltant. Quina tranquil.litat aquest raconet de món...!

Finalment, a la tarda, tornarem a la carretera per a esperar un nou bus de la ruta de la costa.

Ombúes. Característics de la costa nord uruguaiana...

Som a dia 25 de febrer. A les nou de la nit arribem a Punta del Diablo, un poblet de pescadors potser encara més encantador fins i tot que Cabo Polonio. Aquesta vegada anirem a dormir al càmping.

El dia 26 passejarem des del càmping fins al poblet i d'allà, per les platges i caletes fins a la Punta del Diablo. Un dia de molta xafogor però amb el cel tapadot. Som ja a finals de la temporada d'estiu aquí i no hi ha molt de turisme. Ens n'alegrem. Això en plena temporada deu ser horrible!

Un exercici relaxant i reconfortant...

Vista del poblet de Punta del Diablo...

Escarabats. Les platges de l'Uruguay (almenys aquests dies) són plenes d'aquests animalons. Per tot arreu, però t'hi acabes acostumant. Al que no podré acostumar-me és a la presència de cossos sense vida de lleons marins. De tant en tant t'en trobes tot passejant, pobrissones criatures...

Una nova imatge del poblet...

No sé pas si són cormorans? Ho sabeu vosaltres?...

Dues imatges de la costa dels voltants. Aquestes algues són comestibles. Parlem amb una família que les recull. Ens expliquen que són molt bones fer-les amb truita. De fet, a l'Uruguay hi ha molts plats cuinats amb auqççquestes algues...

I ara que ja som a punt de deixar enrera el petit país d'Uruguay, us transcric un escrit de la Dolors:

Uruguay. Mate. Sol. Cavalls. Els asados de tira i les mollejas, ecs!!. Escarabats a la platja. Gauchos. Gossos banyant-se al mar amb els amos... Viste! Somriures. Més somriures. "Mi abuelo era espanyol". Benedetti. Carmelo. La ciutat vella de Montevideo. Un únic petó que val per una abraçada. La cervesa Patricia. El far de Cabo Polonio i la posta de sol. Gent bella d'ulls clars. Cotxes antics i carros de cavalls. Las tartas. Cases baixes. La dura història que vas descobrint en petites xerrades: la dictadura, la fuga de Punta Carretas, Artigas, Tabaré Vazques i el desengany... La paperera i el conflicte amb Argentina. L'Atlàntic, el càlid Atlàntic... Els eucaliptus. El dulce de leche. Les petites històries quotidianes de lluita i supervivència. El tango i les classes de tango al carrer. La copa Libertadores. Drexler...

Costa explicar que és el que t'arriba quan ets per primer cop en un lloc que no coneixes. Uruguay és un país que segurament mai hauríem visitat de no conèixer ja alguns uruguaians... gent petita, gent que no fa soroll, gent humil, orgullosa del seu petit país. Un país minúscul atrapat entre dos gegants de forta personalitat, coneguts arreu...

Segons alguns uruguaians aquesta situació geogràfica és la seva sort: Arriba a Uruguay només aquell qui ho vol o qui es perd camí d'un altre lloc. I són els humils i els petits qui arriben al cor dels altres. Això és el que ens ha passat a nosaltres. Hem passat a formar part dels admiradors, de les moltíssimes persones que estimen Uruguay i als uruguaians.. Compartim aquest sentiment amb molta gent que hem conegut a Pelotas, la part gaucha del Brasil. Ja sabem que les fronteres són imaginàries...

El dia 27 de febrer toca seguir ruta i entrar al Brasil. De davant del càmping mateix ha de passar un bus que ens portarà fins a Chuy, el darrer poble uruguaià abans de la frontera amb el Brasil.

Un cop allà farem els tràmits fronterers. Canviarem calés, ara toca canviar a reales brasilenys i, també ens toca tornar a canviar l'hora. Al Chui brasileny (al costat carioca l'escriuren amb "i" llatina). En pujar al bus, a mi també em toca canviar el meu vestuari. Em diuen que no puc pujar amb pantalons curts! Qui ho diria que som al Brasil, oi? Quin puritanisme tan estrany...

El bus ens portarà fins a la ciutat de Pelotas (sí, sí, com ho sentiu), a l'estat federal de Rio Grande do Sul. Allà hi tenim un nou contacte d'Hospitalityclub i, ens ve de camí cap a les Catarates d'Iguazú. Per això decidim entrar al Brasil, i perquè a mi em crida l'atenció de descobrir aquest estat tan poc turístic d'aquest enorme i vast país.

La Dolores y el Antonio en pelotas

Arquitectura colonial portuguesa...

A les cinc de la tarda arribem a Pelotas (pronunciat amb vocal àtona i o oberta). Des de la rodoviária (terminal de busos) fem un truc a la Bigatrice, Biga pels amics. Pocs minuts després apareix amb en Fabrício, la seva parella.

Amb el seu cotxe anem fins al centre de Pelotas, directament a l'antic Gran Hotel, reconvertit ara en sala d'exposicions i espai cultural, un edifici de l'època colonial d'on només se n'ha habilitat la planta baixa. Els pisos superiors estan en un estat ruïnós.

Tant la Bigatrice com en Fabrício han estudiat filosofia. En Fabrício és el coautor del text d'una obra de teatre que estrenen d'aquí a dos dies, l'u de març, "as estaçoes na cidade".

Dins del teatre coneixem en Moiséz, coautor, creador i únic intèrpret de l'obra. Per allà ens presenten també en Celso Krause, compositor. Xerrem una estoneta tots en "portunyol" i de seguida marxem cap a casa la Biga a deixar les motxilles.

Façana de l'antic Gran Hotel, on es farà l'obra de teatre. L'autor de l'escenografia és l'uruguaià Waldo León, que utilitzarà l'espai disponible per a crear la "caja 96", un innovador muntatge audivisual molt interessant...

Per sort, l'estat federal de Rio Grande do Sul, on ens trobem, manté estrets lligams econòmics i culturals amb l'Uruguay i gairebé tothom xapurreja o entén el castellà. Nosaltres però, ens esforcem a parlar el portuguès. Durant aquests dies aprendrem força frases, vocabulari i, fins i tot, les formes verbals. Miguel! Tinc ganes d'aprendre el portuguès, nen, tu que el domines, em faràs classes?

Mercat municipal de Pelotas...

Deixem les nostres coses a casa, ens dutxem i marxem directament a sopar en un dels bars on es troba la joventut "culturetes" pelotina. Allà coneixerem a la Bàrbara, la parella d'en Moiséz, una noieta molt trempada.

I després de nou al teatre. Participem en l'assaig general, el primer assaig que fan amb tot el muntatge i l'escenografia. De seguida ens n'adonem que hi ha encara molta feina a fer, pulir detalls, i pels volts de les cinc del matí marxem a dormir. Ells es quedaran fins a les nou polint els detalls de darrera hora. Una feinada tu!

La Dolors continua fotografiant carros per tot arreu...

L'endemà ens llevarem tardíssim. La calor aquí és sufocant. De fet, des de Puerto Pirámides que sempre fa una xafogor insuportable. Estem d'estiu tot el dia!

Ens aixecarem al migdia. Anirem a donar un tomb i prepararem el dinar. Una paella de verduretes. Tarda de passeig i vespre de més activitat cultural.

En Celso i en Moiséz ens fan un recital mentre esperem l'encarregat de l'audiovisual. Arribarà a les dues de la matinada finalment...

Mentre esperem fem un mate, cantem i xerrem. Aquest parell són la Biga i en Fabrício...

En Moiséz, l'artista... un gran actor!

El mate: El mate és molt més que una simple beguda. Es tracta d'un ritual que comparteix la família, els amics i els companys de feina. En moltes ocasions, el sol fet de compartir-lo és l'únic que compta. La preparació i el consum de mate és potser l'única pràctica cultural que va més enllà de les fronteres racials, de classe i ocupació social.

L'herba del mate és la fulla dessecada i trossejada de la planta Ilex paraguaiensis, un parent del nostre boix grèbol. Coneguda també com a te paraguayo, va assolir importància comercial durant l'època colonial en les plantacions de les missions jesuítiques de la part alta del Riu Paraná. Els europeus s'hi aficionaren de seguida, i li trobaren moltíssimes qualitats.

Argentina és el màxim productor i consumidor de mate del món. Els seus habitants prenen uns 5 kgs l'any per persona. Però també és popular en algunes zones de Xile, al sud de Brasil (on som ara), Paraguay i, sobretot, a l'Uruguay, on jo diria que pràcticament tothom en pren.

Preparar el mate és tot un ritual. Hi ha la figura del "cebador", que és qui "ceba" el mate, és a dir, qui el prepara i el serveix. En primer lloc, omple el mate d'herba (en aquest cas el mate ésel recipient on es prepara la beguda del mateix nom, normalment fet de carabassa) i a part, s'escalfa aigua sense que arribi a bullir. A continuació, s'ompled'aigua calenta el mate. Aleshores es beu el líquid a través d'una "bombilla", que és una canyeta de plata amb un filtre que evita que les fulles d'herba passin pel tub.

Existeix un procediment informal per a beure el mate, que normalment es compleix estrictament com una regla no escrita: el "cebador" ha d'omplir d'aigua la carabassa lentament. Després el mate es passa en direcció a les agulles del rellotge, ordre que, un cop establert, s'ha de respectar. Un bon "cebador" no canviarà l'herba massa sovint i, prepararà una carabassa nova per a cada bebedor. Un simple "gracias" indicarà que ja estàs servit i que el mate pot passar-se a l'altre company. El "cebador" no retindrà la beguda massa temps abans de passar-la novament.

Una invitació per a beure mate és un plaer cultural, si bé és una beguda a la qual costa acostumar-s'hi i, al principi sembla massa amarga i calenta. Tot i així, a la segona o tercera ronda, tant la calor com el gust amarg disminueixen.

Sobretot a l'Uruguay per a tot arreu hi ha gent prenen mate: als parcs, a les platges, sota qualsevol ombra. Hem quedat fascinats de veure pràcticament tothom passejant amb una "matera" (termo d'aigua calenta, més carabassa i mate) a qualsevol hora i en qualsevol circumstància.

Ara que escric tot això, novament des de l'Argentina, puc constatar que també a Pelotas, a l'estat de Rio Grande do Sul hi ha la cultura del mate molt extesa, evidentment no amb l'afició dels uruguaians, però Déu ni doret...

Cartell de l'obra...

I aquest és tot un personatge: en "Sergiola", un altre artista que viu a cavall d'Holanda i el Brasil. Ens deleitarà amb algunes de les seves creacions, molt divertides, i acabarà cantant-nos una versió de la clàssica aquella del "vose vou te amar..." o com es digui...

Fabrício "matejant"...

Dues imatges de l'assaig general...

L'endemà a la tarda, la Biga ens portarà a visitar la Laguna dos Patos, una llacuna d'aigua dolça de la mida d'Holanda! Quan plou molt, el nivell del mar puja i la llacuna s'omple d'aigua salada. És aleshores quan tots els pescadors surten a feinejar els "camaroês" (les gambes).

Xerrem amb aquesta eixerida parelleta de pescadors i ens expliquen un munt de coses sobre les característiques de les gambes d'aquí. Això si, jo no entenc ni un borrall. El portuguès xerrat a vegades és difícil. A més, la gent de la zona té un accent molt tancat. Escrit és fàcil, però parlat ràpid, no hi va haver manera. Per sort, la Biga parla molt bé el castellà i ens fa d'intèrpret.

Dues panoràmiques del moll de la Laguna dos Patos...

La Dolors i la Biga. Aquests dies al Brasil van ser del tot especials. Hem quedat gratament sorpresos d'aquesta petita incursió a l'Uruguay i al Brasil.

Al Brasil hem trencat tots els tòpics. Us podeu imaginar que ningú ens ha preguntat pel futbol, ni pel Ronaldinho!...

Nens llançant-se da cap a la Laguna dos Patos...

Al vespre anem al Bar el Minifundio. Allà assistim a la trobada del "cafè amb poesia". Una colla d'aficionats a la poesia que es reuneixen periòdicament per a llegir les seves poesies i per a xerrar de cultura.

Ens animem i busquem una poesia d'en Miquel Martí i Pol per internet. Triem la de "després", del llibre l'absències. Una poesia que tant per a la Dolors com per a mi té un significat especial. Jo la recito en català i la Dolors en fa la traducció al castellà perquè l'entenguin una micona.

Ens feliciten enormement per la lectura. Fins hi ha un home que s'emociona tant que ens diu aquest moment no l'oblidarà mai i segur que serà un dels records més importants que s'emportarà a la tomba. Un pèl exagerat!

En el moment de la nostra lectura poètica en català...

La gent de Pelotas ens rep amb tant d'entusiasme que estem conveçuts que encara existeix la fraternitat entre pobles, entre germans. Ens sentim tan ben rebuts per a tothom que ens omplim el cor de bons moments i amb ganes de tornar-hi en una altra ocasió havent après la llengua. Fins hi ha un noi del cercle poètic que ens regala un llibre de poesies en portuguès abans d'acomiadar-se!

I sabeu què penso en moments com aquest? Que em fa pànic tornar a Europa i adonar-me que tot això no existeix allà. Gent que t'obre el cor a la primera, amb aquest esperit obert i fraternal. És una pena, però això nosaltres ja ho hem perdut del tot, i a canvi de què em pregunto jo?

Cartells del cafè el Minifundio...

El darrer dia preprarem una nova paella, aquesta vegada de gambes! Avui dinarem amb en Fabrício i la seva mare Milena, nascuda a Lisboa, per cert.

Un servidor serveix la paella. No és modèstia, però era per a xupar-s'hi els dits!... Però tot gràcies a l'habilitat de la Dolors, no us pensessiu pas...

Fa bona pinta, oi?...

I a la tarda, un bon gelat...

Avui és el gran dia: l'estrena de "as estaçoes na cidade". La foto és un detall de les escales de l'edifici de l'antic Gran Hotel...

Per sort, abans de començar l'estrena, en Fabrício ens fa arribar una còpia del text. El llegim a corre-cuita per a saber una micona de què va l'obra...

Un exitàs! El públic surt contentíssim. I nosaltres, tot i haver entès poc, sortim emocionats. En Moiséz és un actoràs de cap a peus. Després ho anirem a celebrar i li dono detalls de la Fira de teatre de Tàrrega i la d'Avinyó.

Celebracions després de l'estrena...

Cartell publicitari de Pelotas, ara us ho creieu oi? allò de "la Dolores y el Antonio en pelotas"?...

Fotografia de comiat amb tots els amics d'aquests dies. Bé, falta alguna gent, però quasi hi som tots.
Serà una nit de converses sobre teatre, literatura, cinema i música. Seguim trencant els tòpics del Brasil, oi? I des d'aquí, ara que hem pogut gravar un CD amb música mp3 del Brasil, us recomanem algunes cosetes:

. Arnaldo Antunes (o essencial)
. Marisa Monte (universo ao meu redor)
. Vitor Ramil (Longes)
. Chico Buarque
. Pedro Luis e a parede
. Mombo jo
. Cazuza
. Gonzazinha
. O Mutantes
. I sobretot a Hermeto Pascoal!, un músic albí molt particular.

Pel que fa a cinema brasiler, us recomanem les pel.lícules "Terra em transe" i "Deus e o diabo na terra do sol" de Clauber Rocha.

Literatura, la Luisa, una fanàtica de la literatura hispanoamericana ens aconsella:
. Herberto Helder (poesia)
. Joâo Cabral de Melo Neló
. Clarice Lispector
. Graciliano Ramos

Ja ho sabeu, si us interessa alguna cosa d'aquí busqueu-ho per internet!

I ja som a dia 2 de març. Toca continuar camí. Toca acomiadar-se de gent tan meravellosa que a vegades costa desenganxar-se. Sempre us tindrem al cor, gent de Pelotas!
Avui toca endinsar-se Brasil enllà, nord amunt, fins a Porto alegre, però això ja serà una nova història, un nou post. Escric ara des de l'Argentina, continuo anant uns dies endarrerit, però més no hi puc fer. Ja hem estat a Iguazú, i ara ens disposem a anar cap als Esteros del Iberá, la reserva d'aigua dolça més gran de tota l'Amèrica del Sud. Veurem cocodrils? No us perdeu el nou post, i ja sabeu, explique-me cosetes!!!!

Puerto Pirámides i Buenos Aires...

2007-02-27T15:18:00.000+01:00

Hola a tots!!

Després de 32 horetes en bus, amb transbord a Río Gallegos inclòs, arribem a Puerto Madryn, el 12 de febrer a les dues del migdia, sota una calorassa de por. Hem creuat dues vegades a Xile per a sortir de la Patagònia dels gels i, ara, tot d'una, ens trobem en una Patagònia càlida i desconeguda per a nosaltres. En 32 hores hem canviat radicalment de món i de clima.

El primer que fem, només arribar, és anar a internet a veure si algú d'Hospitalityclub d'aquí ha contestat. Res de res. Ens toca buscar hostal. Puerto Madryn és massa turístic pel meu gust, horrible. Trobem un hostalet per 30 pesos amb esmorzar inclòs. Decidim que l'endemà marxarem cap a Puerto Pirámides, dins la coneguda Península Valdés.

I així ho fem, el dimarts 13 de febrer, de bon matí, agafem un colectivo cap a la Península Valdés. A l'entrada del parc puja una dona encarregada de cobrar el "peatge". No cola que som argentins i ens toca apoquinar 35 pesos per barba.

Continuem essent a la Patagònia, però aquí ja anem de "playa": xancletes, pantalonets curts, banyador i tovallola. Hem deixat els guants, el barret de llana i tot l'abric al fons de la motxilla, a l'hostal de Puerto Madryn i, ara, volem gaudir d'un parell de dies de sol, caloreta i platgeta. I perquè no una colònia de llops marins? Hi ha temps per a tot, oi?

El càmping municipal del poble és sixtees total, només turisme nacional. Càmping destartaladet, de mar, de com quan érem petitois i anàvem de càmping per la Costa Brava. És encantador, brutot i cutríssim, però del tot encantador. Plantem la tenda al costat d'una peculiar família de rastes brasilers i enfilem tot seguit cap a la platja. Tenim ganes de sol i mar després del fred de "la fi del món"!

Una platgeta isolada i encantadora on només s'hi pot accedir baixant per una canal amb l'ajuda d'una corda...

Ens banyem a l'Atlàntic, l'aigua no és tan freda com a les costes xilenes del Pacífic. Aquí s'hi està de meravella prenent el solet. Però som uns altres turistes que paguem la novatada de no pensar en les marees. I deu minuts després de jeure a la tovallola, una onada ens sorprèn i ens deixa xops. No ha estat res. Ens traslladem força més amunt. Però com que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, poc després, ens passa el mateix. Quina vergonya!!

Decidim que ja comença a ser hora d'estirar les cames i caminem platja enllà durant una horeta rumb a les coves. Algú ens ha informat que són molt xules i que hi ha fòssils.

De camí cap a les coves, coneixem a dues senyores divertidíssimes que prenen un bany en una espècie de piscineta natural. Passem una bona estona conversant i elles mateixes ens demanen de fer-los una foto. I heus-la aquí!

Dit i fet, sota un sol de justícia, a pet d'ones, passegem tranquil.lament i ens cremem l'esquena costa endins. L'entorn és desèrtic però agradable, una lleugera brisa ens permet d'aguantar la xafogor, i jo, a qui no acostumen a agradar-me els ambients de platja, m'hi sento sorprenentment a gust. Cal dir que això és una reserva faunística de primer ordre i no està gens massificat. Naturalesa en estat pur.

Per sort, no hi ha massa turisme, hi ha ben poca gent i tota nacional. Ni les ballenes hi són, aquí només poden avistar-se de juny a desembre. Mala sort, no podrem veure les ballenes franques australs. I tampoc hi ha rastre de les orques. Diuen que en corren unes 27 per aquestes aigües, però aquesta època tampoc serà possible de comptar amb la seva presència. Sembla que aquests enormes mamífers s'agafen les vacances els mateixos dies que nosaltres...

Finalment ens conformarem amb una interessant colònia de llops o lleons marins.

Un ocellet marí...

Cap a la una del migdia arribem a l'alçada de les coves. La marea puja inexorablement i decideixo deixar la càmera fotogràfica amagada en un lloc elevat. No vull que la marea torni a sorprendre'm de bell nou. I així, nedant entre algues i roques arribem a les grutes, semicobertes pel mar. Ha estat bé la passejada però les coves no tenen res de l'altre món. Ni punt de comparació amb les nostres covetes de les costes gironines. Però vés, som aquí, i fa cangueli d'imaginar que una orca podria sortir d'entre les roques en qualsevol moment...

Tornem a bon port i desfem platja per allà on hem vingut. Bé, no exactament, perquè la marea ha pujat sense adonar-nos-en, i ara, la platja gairebé desapareix en algunes zones engolida per les aigües de l'Atlàntic.

Petjades al mar...

Caminar per aquesta costa és tot un plaer pels sentits...

Carcassa de peix mort...

A quarts de tres de la tarda tornem a ser al poblet de Puerto Pirámides. Fem un mos, una becaineta a l'ombra i, decidim no perdre més temps i anar xino-xano cap a Punta Pirámides, allà on ens han dit que hi ha la colònia més propera de lleons marins.

Després de cinc kilòmetres pel desert interior de la península, arribem en una pista de terra. El primer vehicle que passa s'atura i ens acosta fins l'entrada de la colònia, en uns penyasegats des d'on es pot contemplar sense molestar, a una bona colla d'aquests animalons tan tendres.

De fet, són les foques que tots coneixem o recordem, les foques de circ. El que passa és que aquests mamífers, tantes vegades anomenats "foques", no són ni de la família, gairebé ni parents llunyans de les foques. No, no, aquests són mamífers pinnípedes, per les potetes i les aletes dorsals. Els que sí que són foques són els elefants marins. Però d'aquests, escassos de calerons i de movilitat privada, no podrem visitar-los.

Imatge general d'una de les tantes colònies de lleons marins de Punta Piràmides...

Són una bona colla, eh!...

La mort i l'aliment per a les aus. Una imatge natural tal vegada. D'aquí a uns dies, a Cabo Polonio, a l'Uruguay, ens en farem un tip de veure aquestes bestioletes sense vida per totes les platgetes...

Us queda clar que no són foques? No, no ho són, però oi que ho semblen? Bocabadats, les hores passen sense adonar-nos-en contemplant el comportament d'aquestes criatures tan tendres.

Tenim la sort de ser a finals de l'època de reproducció i sentim constantment els esgarrips de les cries buscant la seva mare per alletar, algun mascle isolat que encara resta i per fi pot ser el dominant de l'harem. És el seu premi de consolació, perquè a efectes pràctics, tots els mascles dominants ja han fet la seva feina i ja són a alta mar rumb a d'altres racons. Les femelles ja estan totes en estat. Ens expliquen que només estan receptives 5 o 6 dies l'any, que és just la setmana després de parir. I després diuen de les conilles, tu!

Vinga, un lleonet marí més, alletar durant un o dos dies i, tot just després, la femella abandona la colònia durant dos o tres dies per alimentar-se, i tornar ben refeta per a la nova còpula. Ja us dic que podrien anomenar-les "conilles marines", pobrissones. La Dolors s'esgarrifa quan ens ho expliquen!

I la Dolors i jo des de l'atalaia per a l'observació dels animalons...

Un vaixell de turistes s'apropa a la colònia...

La subespècie que veieu, però, per si ens hem de posar més científics, és la de llops marins d'un pèl. Ara, per què d'un pèl? No ho sé pas, però de pèls en tenen més d'un...

Una femella d'edat surt del mar i enfila els penyasegats. Una feina àrdua per aquests animalons tan destres dins l'igua però tan maldestres a terra...

El mateix animaló de la fotografia anterior xisclant a la recerca del seu nadó...

Alletament...

Un mascle dominant amb el seu harem...

Però vosaltres us preguntareu: són llops o lleons? Ambdues coses. Però us ha de quedar clar que no són foques, ni conills és clar. En diuen lleons per la crinera dels mascles dominants, com podeu veure en algunes fotografies, i ja més no sé dir-vos, que fa mandra rellegir més de deu dies després, ara que escric sobre la marxa a l'ordenador del nostre amic Juan de Montevideo, totes la paperassa sobre aquests animalons que guardo dins la meva carpeta. Ja sabeu, si us interessa, escriviu al buscador de google i trobareu muntanyes d'informació.

Una gavina volta per la zona a l'espera d'alguna coseta per a menjar. Són les rates del mar...

Com qui no vol la cosa, passem més de tres horetes d'observació, com si fóssim Charles Darwin, ens fixem en el comportament sorprenent d'aquestes no-foques en llibertat. Fins provem de dibuixar-les però acaba fent-se palès que els meus esbossos no valen ni per a jugar al pictionary...

Primer pla d'un exemplar jove...

Un nou pla general d'una colònia menys nombrosa...

Un guardaparc ens explicarà molt amablement el comportament d'aquestes criatures. Resulta que aquestes piscinetes serveixen perquè els petitons practiquin la natació per a després atrevir-se a la mar...

El que us deia, l'estona passa tranquil.lament i decidim tornar cap al poblet per a aturar-nos a mig camí a veure si gaudim d'una bona posta de sol patagònico-costera.

Ens aturem finalment en un raconet elevat, damunt d'un penyasegat amb vistes al crepuscle proper.

Esperant el crepuscle. Un indret màgic lluny de la carretera i del brogit dels pocs turistes que hi ha aquests dies per aquí...

La llum del sol s'escola per entre els núvols il.luminant el mar ja a la penombra... és la llum divina?

I mentre esperem llegim alguna cosa sobre l'avistament de les ballenes franques australs. Desgraciadament no n'és l'època...

Però com sempre, els núvols a l'horitzó ens impedeixen de gaudir d'una baixada de l'astre sol rera el mar. Què hi farem? Tampoc hi ha sort...

Fins es posa a ploure, a plovisquejar tímidament. I el que semblava una mala jugada del destí, i la mala sort d'un dimarts 13, acaba sent un regalàs del cel en forma d'arc de Sant Martí doble!

El petit príncep: El 1941, des d'un apartament de Manhattan, un pilot i escriptor francès exiliat de la guerra europea, va escriure "El petit príncep", l'obra que esdevindria una de les fàbules per a mainada més llegides arreu del món. Si no l'heu llegida encara, no dubteu a fer-ho encara que ja no siguem infantons, tots tenim una criatura dins amagada i convé de fer-la sortir de tant en tant. Antoine de Saint-Exupéry, que aleshores tenia 40 anys, havia viscut els anteriors 20 anys sobrevolant el Sàhara, els Pirineus, Egipte i la Patagònia. En les pàgines d" El petit príncep", i especialment en la descripció de l'asteroide B612, s'hi amaguen imatges de la Patagònia que quedaren enregistrades en la seva retina quan sobrevolava els paisatges àrids,ventosos i desafiants de la zona.
Una llegenda popular explica que la forma de l'illa dels ocells, en el litoral de Península Valdés, on som ara, va inspirar el passatge de la boa que s'empassa un elefant (o el barret, segons es miri), i que els cons volcànics perfectes de l'asteroide són iguals als que Saint-Exupéry sobrevolà de camí a Punta Arenas. Les il.lustracions de l'autor mostren al petit príncep al cim d'algunes muntanyes que, sens dubte, s'assemblen a les del Fitz Roy(com ja vaig explicar-vos en un anterior post, a la zona del Fitz Roy,una de les agulles porta el seu nom).

Dues imatges de les darreres llums daurades al mar...

L'anomenada llum californiana. Un dels millors moments per a la fotografia...

Després d'aquesta tarda contemplativa. Una tarda meravellosa d'aquelles que costen d'oblidar... desfent camí a la semi-obscuritat cap al nostre poblet. Uns simpàtics argentins ens portaran fins al càmping.

Un far situat en un dels turonets més elevats de la part on som de la Península Valdés...

I fixeu-vos! Una orca es llança sorpressivament damunt dels lleons marins. Una imatge salvatge i agressiva que no tindrem pas la sort de viure. La fotografia és d'un poster de l'hostal de Puerto Madryn, no us penséssiu pas que hem vist una cosa així, és una cosa molt complicada d'observar...

L'endemà 14 de febrer tornem a Puerto Madryn satisfets del dia anterior passat a la Península Valdés. Abandonem el càmping de Puerto Pirámides potser amb un pelet de melangia. Ens hauria agradat de passar un parell de dies més en aquest raconet tan especial.

Un cop a Puerto Madryn combatrem la calorassa amb uns gelats exquisits. I és que a l'Argentina els gelats són una delícia per la influència de l'immigració italiana cap aquestes terres.
El mateix dia agafarem, a les onze de la nit, un nou bus que ens portarà fins a la gran metròpolis de Buenos Aires.

Hi arribem a quarts de set de la tarda del dia 15 de febrer, després de vint horetes dalt del bus.

BUENOS AIRES

Buenos Aires ens rep amb tota la seva força caòtica, i la xafogor de l'estiu en una gran ciutat. La ciutat més gran i poblada de l'Amèrica del Sud. Si comptem tota la seva àrea metropolitana, és a dir, l'anomenada "gran Buenos Aires", hi viuen més de 13 milions de persones.

Desconcertats, a la terminal de busos, reposem uns minutets per agafar noves energies. Després de tants i tants dies en plena naturalesa patagònica, ara toca l'estrés "civilitzat" de la gran Buenos Aires.

Dues imatges del Congrés...

Només acostar-nos a la gran urbs (el bus trigarà més d'una hora en atravessar-la) jo ja començo a enyorar els paradissos de gel i clima canviant del sud més austral.
Intento fer l'esforç necessari per a canviar de xip, per a gaudir d'una visita a una gran ciutat mítica per a molts com és Buenos Aires.
Quan encara em trobava en el meu primer estadi del procés d'aclimatació al nou medi, apareix la Paula amb un flamant 4x4. Ens ve a buscar per a portar-nos a casa seva.

La Paula i en Gustavo són una parella de portenhos (us escric des del Brasil i aquí no utilitzen la enya) que m'ajudaran a millorar la meva imatge dels habitants d'una de les ciutats més odiades i potser més envejades pels seus veins sudamericans.

La parella que ens acull a la seva mansió de Los Olivos són uns coneguts de la Dolors. Van coincidir al Sinaí, a Egipte i, d'aleshores ençà, han ant mantenint el contacte. Ara la Dolors els retroba després de dos anys.

La Paula està embarassada de sis mesos. Esperen un nen que es dirà Santi. Són una parella encantadora que ens acollirà durant els propers quatre dies mentre visitem la ciutat. Ara, mentre transcric això des de Pelotas, al Brasil, part de les nostres motxilles segueixen a casa seva. Ens les guarden per anar més lleugerets mentre visitem l'Uruguay i el sud del Brasil.

El dia 16 de febrer es desperta a bots i barrals. Tot i així, aprofitem l'aninentesa que en Gustavo es desplaça en cotxe al centre per anar a la feina per a marxar d'horeta cap al "meollo" de la ciutat del tango. Tòpics i més tòpics!

Totes les fotografies de Buenos Aires són fetes amb la càmera de la Dolors. Optem per a deixar la meva a casa no sigui que amb tants pispes com diuen que hi ha per aquí acabem sense imatges.
La fotografia és un detall reivindicatiu a la Plaça de Mayo. Suposo que no cal que us expliqui tot el tema de la dictadura argentina i els milers de desapareguts. Cada dijous es reuneixen aquí "las madres de la plaza de mayo" demanant justícia pel que va passar amb els seus familiars.

Casa Barolo...

Un nou graffiti reivindicatiu...

Còpia de la famosa estàtua de Rodin. Al fons, el Congrés...

El dia 17 de febrer seguirem visitant altres barris de la ciutat. Sota la pluja novament! Ens ho agafem amb filososfia, més no hi podem fer. El dia seguent, sota un sol infernal, enyorarem fins i tot la pluja.

De bon matí anem cap a La Boca. Barriada de pescadors del Río de la Plata on hi ha el famós "Caminito" dels tangos. Un lloc horriblement transformat per a la massificació turística.

Nosaltres hi arribarem molt de matí i, quan encara no hi ha turistes, entrarem dins un bar a esmorzar. Escollim el bar en questió perquè sona la música de Chambao i ens entra la nostàlgia. Mitja horeta després, amb l'arribada de les primeres tropes de turistes, canviaran la música i posaran, evidentment, tangos. Aleshores tots es transformaran i s'arreglaran per a sortir al carrer i ballar davant de la turistada.

Així és el Caminito, al famós barri de Boca on hi ha la "cancha" del Boca Júniors.

En Gardel i en Maradona, dues icones del barri...

Després de Boca, tornarem al centre per a quedar amb la Laura, una noia mataronina que passa alguns mesos a l'Argentina.

Dues fotografies amb la Laura...

Foto "típica" amb Maradona. Som turistes, no ens en podem escapar...

Clàssiques cases de xapes colorides de Caminito...

Tot un personatge. Una dona ens "assalta" els carrers de la Boca. Amb pocs minuts ens explicarà la seva vida i se'ns posarà a plorar com una magdalena. Al final grans abraçades i li desitjarem molta sort en la seva vida. Són coses que passen per aquí, la gent de Boca és coneguda per la seva amabilitat i, potser, alguns, per la seva bogeria...

Parelleta ballant el tango pels turistes...

Després del passeig per la Boca, descobrirem el Barrio de San Telmo.

Al migdia anirem fins a Haedo, una població de l'àrea metropolitana de Buenos Aires on viu la Laura amb una bona colla d'amigues argentines. Dinarem amb elles i, finalment, com que ens hi trobarem tan a gust, ens hi quedarem a sopar i dormir.

El dia 18 retornarem al centre de Buenos Aires per a seguir visita. La Laura marxarà cap a Puerto Madryn i Ushuaia. Li hem aconsellat un munt de llocs i, sobretot, que contacti amb en Raúl i en Juan.

La guàrdia de la Casa Rosada...

Avui, després de dos dies de pluja, surt el solet. Un solet infernal, la sensació tèrmica és superior als 40 graus. Imagineu-vos doncs, passejar per una macro ciutat com aquesta amb aquestes altes temperatures.

Ens ho agafarem amb tranquil.litat, però, i al final el passeig serà molt agradable.

Visitem Puerto Maderos, que recorda molt la nova Barcelona. Un barri "in" amb el Río de la Plata i llargs passejos plens de restaurants, centres comercials i tota la pesca.

Allà hi ha la terminal del "Buquebus", el vaixell que ens portarà l'endemà cap a l'Uruguay, a l'altre cantó del Rìo de la Plata. Ens hi arribem per a comprar els passatges.

Diferents imatges de Puerto Maderos...

Tres imatges de gratacels i reflexos...

I com no, avui és la darrera nit que passem amb la Paula i en Gustavo. Toca preparar una truita de patates i unes bones amanides per acompanyar.

Tots a la cuina!

I la tradicional fotografia amb els nostres amfitrions. Aquesta vegada però, no són d'Hospitalityclub!

Bé, si heu tingut la paciència de llegir el post fins aquí us en dono les gràcies.

En aquests moments us escric a corre-cuita des de Pelotas, a l'Estat de Rio Grande do Sul, al sud del Brasil. Últimament no tinc massa temps d'escriure i vaig endarrerit, però només us informo que ja hem creuat tot l'Uruguay i hem passat al Brasil.

Uruguay ha estat la gran descoberta, una gent afectuosa i encantadora. I és que ja ho dic jo que als llocs menys turístics sempre són els millors.

Ara, a Pelotas, en el Brasil menys tòpic ens passa el mateix. Som amb una gent de teatre i estem vivint els darrers assajos i l'estrena, aquest vespre, de la seva obra. Fins i tot hem participat en la lectura de poemes en català en una trobada al "café-poesia" de la ciutat.

Però tot plegat ja serà una nova aventura que descobrireu al proper post. Demà ja enfilem nord amunt, cap a Porto Alegre i Curitiba, per a intentar d'arribar a les Cataratas de Iguazú, costat brasiler. D'allà tornarem a passar a l'Argentina.

Una llàstima perquè, de moment, la part sud del Brasil m'està encantant. Serà questió de tornar-hi en una altra ocasió...

Punta Arenas, Seno Otway, Ushuaia i Terra del Foc...

2007-02-13T00:32:00.000+01:00

Hola a totes i a tots!

Us escric amb molts dies de diferència respecte dels fets publicats al post. Les coses van lentes per aquestes terres i les connexions encara més. En qualsevol cas, de mica en mica, ens n'anem sortint. Ara us escric un ratet abans no surti el colectivo cap a Carmelo. Som a Colonia, una petita ciutat de l'Uruguay, a l'altre cantó del Río de la Plata, a l'altre cantó de l'immensa Buenos Aires.

Però aquest nou post no tractarà pas d'això, sinó de més territori patagònic, per a mi ara ja tan llunyà. Des de la calor sufocant de l'estiu de l'hemisferi sud us faré cinc cèntims dels dies a la "fi del món".

Gossos i gats i cases colorides a Puerto Natales

Punta Arenas, territori del vent i dels pingüins

Un gosset salta i treu el cap per damunt d'un mur a Puerto Natales...

Al vespre del nostre retorn a Puerto Natales, després dels nou extraordinaris dies al massís del Paine, fem una passejadeta per la "costanera" de la ciutat. Som al primer dia de febrer.

I just abans d'anar a dormir en el confortable llit del "Hospedaje Anita" descobrim, entre els núvols, una nova lluna plena. La nostra primera lluna plena patagònica. Recordeu la fotografia de la lluna plena des de la selva boliviana? Ara sóc a uns cinc-mil kilòmetres més al sud, però la lluna sembla la mateixa…

El dia 2 de febrer toca seguir viatge cap al sud, sempre sud avall. A les 10h del matí pugem al bus i en poc més de tres horetes arribem a Punta Arenas, allà on diuen que els gats volen. Ben aviat sabrem el perquè…

A Punta Arenas ens hi espera la Cecília, el nostre nou contacte d'H.C. La Cecília viu en un barri residencial al nord de la ciutat, en una enorme mansió on hi descansarem els propers tres dies amb la companyia de les gates Danessa i Luna. La Cecília ens rep amb el dinar a taula. Millor rebuda no l'hauríem pas somniada. Arròs i truita de bledes exquisita. Després de l'àpat, la Cecília s'acomiada de nosaltres, marxa a treballar. Nosaltres fem el mateix i agafem un colectivo cap al centre. Volem anar a veure què podem fer per aquí els propers dies.

A les quatre menys deu minuts de la tarda ens topem amb la parada de Buses Fernández. A les quatre en punt surt el bus diari cap a la colònia de pingüins de Seno Otway. Sense pensar-nos-ho dues vegades, decidim aprofitar l'avinentesa.

En una horeta som a Seno Otway. Teòricament aquí hi hauria d'haver unes 2.500 parelles però a nosaltres no ens dóna aquesta impressió. O la gran majoria són al mar buscant-se les garrofes o ens han pres el pèl..

En qualsevol cas és una experiencia del tot entretinguda i divertida. Observar aquests animalons entranyables de ben aprop et fa retornar a la infantesa.

Seno Otway és parada obligada pels qui visiten Punta Arenas, per això gairebé m'atreviria a afirmar que aquí hi ha més turistes que pingüins. Si mai voleu visitar la Patagònia us recomano que ho feu al final de la primavera, al mes d'octubre. Els preus són a la meitat que en temporada alta i no hi ha la multitud de turistes que hem d'aguantar nosaltres!

El pingüí de Magallanes és ben petitoi, d'una alçada mitjana d'uns 45 cm. i poc més de tres kilos de pes. La nostra visita coincideix just en l'època quan les cries muden les plomes i es capbussen per primera vegada a l'oceà.

Com ja sabeu, els pingüins semblen maldestres a terra, però dins l'aigua es mouen àgils i ràpids, arribant a nedar a més de 8 km/h.

Altres imatges d'aquestes divertides criatures...

Després d'una horeta i mitja fent el japonès retratant pingüins de tots cantons toca tornar a Punta Arenas. La bandera que veieu a la imatge és la bandera de Magallanes. I és que som a la darrera regió de Xile, la dotzena, la Región de Magallanes. La gent d'aquí se sent ben isolada de la resta del país, se sent en un altre món, lluny de tot. Diuen per aquí que Xile acaba a Puerto Montt, i la gent del sud no els importa als polítics de Santiago que, només es recorden de la Patagònia xilena a l'hora de marxar de vacances. És potser per això que, mig en broma mig seriosament, els moviments regionalistes magallànics cada dia tenen més i més adeptes. Patagònia independent?!

De tornada a Punta Arenas ens topem amb el "guinche", la mofeta patagònica.

La capa d'ozó:Punta Arenas està situada sota el forat de la capa d'ozó. A la primavera (octubre-novembre), quan és més fina, les autoritats aconsellen de no sortir a l'hora de menjar, al migdia. Des de fa alguns anys, als diaris publiquen cada dia els avisos de radiació: durant els dies d'alerta màxima és possible cremar-se la pell en 5 minuts. La capa d'ozó es troba a l'estratosfera (a més de 16.000 km de la terra). Permet la vida al planeta absorvint la major part dels raigs ultraviolats. La disminució de la capa protectora, degut a l'ús intensiu de substàncies químiques, augmenta l'efecte d'aquests raigs, afectant la pell, els ulls i el sistema immunitari.

Monument a Hernando de Magallanes, a la Plaza de Armas de Punta Arenas. És el lloc de peregrinació de tots els turistes quan desembarquen dels seus flamants vaixells. Es diu per aquí que si beses el dit de l'indi ona de l'esculptura tard o d'hora tornaràs a Punta Arenas. La Dolors compleix el sacrament i toca el dit de l'estàtua. Jo m'abstenc de fer-ho per precaució. Punta Arenas no m'entusiasma i penso que ja he tastat el fruit del calafate, un altre dels tòpics que et fan tornar a la Patagònia.

I no sé si hi tornarem, però de moment no podem sortir-ne. Consultem diversos busos i no hi ha passatges fins el dimarts 6 de febrer! Hi ha tanta massificació turística que la capacitat del transport és insuficient i arriba al col.lapse. Així no tenim altra opció que aparcar-nos gairebé quatre dies a la ciutat del vent, a Punta Arenas. I és clar, el mal temps i especialment, les ràfegues de vent huracanat, seran les constants tots aquests dies, per la qual cosa gairebé que farem vida monàstica dins la confortable mansió de la Cecília. Dies de relax i "gosseria" (com diu la Dolors) que sempre vénen bé durant el viatge. Passarem els propers dies mirant la televisió per cable en companyia de la Cecília.

Foto comiat de casa la Cecília. L'endemà dia 6 de febrer, de matinada, agafem el bus tants dies esperat fins a Ushuaia, als confins de la Patagònia argentina. Seran dotze horetes de trajecte, incloent-hi els tràmits burocràtics a la frontera i ferry a la gran illa de Terra del Foc.

Ventolera impressionant dalt del transbordador. És materialment imposible mantenir-se dempeus a coberta. El vent és huracanat i en un obrir i tancar d'ulls estàs xop de cap a peus de les fortes onades. Un dels treballadors del ferry ens diu que avui fa molt bon temps, que normalment és molt pitjor.

Mentre dura el trajecte no puc evitar de pensar en les peripècies dels pioners en arribar en aquestes terres, amb en Magallanes, en la tripulació del Beagle… Em convenço encara més que no sóc fet pel mar, gairebé em terrorista només d'imaginar fer un viatge semblant pel mític Cabo de Hornos. A mi porteu-me a terra ferma i a les meves muntanyes i, d'aigua, com a molt l'aigua dolça dels llacs.

Patagònia i el vent: La Patagònia és l'únic lloc del planeta que es troba en el pas dels vents de l'oest procedents de l'Antàrtida. A l'alçada de Terra del Foc, a Cabo de Hornos, espantoses ràfagues anomenades "los tornados de las cordilleras" sorprenen a vegades als vaixells. Aquests vents van acompanyats d'una tromba d'aigua o granissada tan intensa que l'horitzó i la costa desapareixen de la vista. A terra, el vents es moderen una mica. Tot i així, els habitants de Punta Arenas afirmen, per exemple, haver vist gats volant. A Punta Arenas existeix un fenòmen local, "l'efecte Venturi". Al centre, els edificis que envolten la Plaça de Armas formen un estret passadís on els vents penetren amb violència. Produeixen incidents tragicòmics comentats per la premsa local: ràfegues que abaten peatons.. Conseqüència: aquests terribles vents empenyen masses d'aire humit cap al continent, que desemboquen a la serralada dels Andes. És a dir, no només fa vent, sinó que plou molt a la Patagònia.

Finalment el nostre bus torna a ser a terra ferma. Això sí, som a l'immensa illa de Terra del Foc, el "lloc més remot de la terra". Indret on els indis iamanes originaris alimentaren les fogueres que inspiraren als europeus nouvinguts per a batejar aquesta nova terra.

Els fueguinos: un genocidi oblidat. Els fueguinos són les tribus aborígenes que vivien al continent patagònic, la Terra del Foc, les illes i els canals dels voltants. Són tres: els ones, els iamanes, i els alacalufes. Els ones caçaven guanacos, caça menor i a vegades mamífers marins. Eren despreciats pels blancs, que els consideraven salvatges primitius. Fins i tot Darwin afirmà que "eren les criatures més abjectes i miserables que mai hagués contemplat…" Ben al contrari, els indis posseïen una rica cultura formada per un sistema de creences, llegendes, mites i cerimònies diverses, a més d'un profund coneixement del seu medi. Des de l'arribada dels primers colons, el xoc fou brutal. Els ones no tenien el sentit de la propietat privada i caçaven igualment xais o guanacos. Com en la resta d'Amèrica, aquests indígenes molestaven als conqueridors. El genocidi començà a finals del s. XVIII. Els caçadors de foca començaren una matança indiscriminada d'animals que constituïen la base alimentària dels indígenes. Fins aleshores hospitalaris, esdevingueren hostils. Els caçadors sumaren a les seves caceres, la caça d'indígenes. El 1879 el govern argentí va emprendre una operació anomenada "la guerra del desert". La matança d'indígenes s'intensificà.
Els trusts estrangers que controlaven la cria ovina i les mines reclutaren a mercenaris professionals. Cada cap d'indígena es pagava amb calés. Per una orella tallada, els mercenaris guanyaven una lliura esterlina, i dues lliures quan portaven dins les alforges òrgans que demostraven la mort de l'indígena. Pel que fa als patagons, van veure aixecar-se enreixats dins del seu territori natural de cacera, la qual cosa els impedia de caçar els guanacos, essencials per la seva supervivència. Aleshores es dedicaren als xais. Convertits en lladres a ulls dels colons blancs, passaren a ser blanc també dels mercenaris. Els pocs centenars de supervivents d'aquest extermini van ser tancats a l'illa Dawson pels missioners per a ser "educats". Autèntiques presons on se'ls obligava a vestir a l'europea i a treballar. L'aïllament, la ruptura social i familiar i les malalties dels blancs acabaren amb ells. Avui en dia ja no hi ha ones, l'última iamana va morir fa alguns anys. D'alacalufes, en queda una desena.

I per fi, som arribats a un dels extrems més australs de l'Illa Gran de Terra del Foc, a la ciutat més austral del món, a Ushuaia, la fi del món. Tots aquests epítets són errats, són només màrketing turístic, perquè davant d'Ushuaia, a l'altre cantó del canal de Beagle, a poc menys de 5 km d'aquí, hi ha la petita població xilena de Puerto Williams, a l'Illa Navarino que, en realitat, té els honors de nucli urbà més austral del planeta. I en efecte, som molt més al sud que Austràlia i Nova Zelanda. En realitat ens trobem més a prop de l'Antàrtida i, fins i tot d'Oceania, que no pas de Buenos Aires o Santiago. Som a més de 12.000 kms de Barcelona!

Antàrtida: En els mapes antics, aquesta immesa taca blanca (tan gran com Europa) es considerava "Terra incògnita". Desconeguda, l'Antàrtida ho va ser durant molt de temps, fins al 1733, quan el navegant britànic James Cook, va aconseguir creuar per primera vegada en vaixell el cercle polar austral. El 1820, un rus, Von Bellingshausen, va donar un pas més: fou el primer descobridor de les terres del sud. Després, molts altres exploradors atrets per l'aventura, van dirigir-se cap aquest món fascinant.

A Ushuaia ens acull en Raúl, el nostre contacte d'HC aquí. En Raúl és tot un personatge que de seguida es fa estimar. Viu en una cabana ben peculiar lluny del centre caòtic de la turística Ushuaia, en un turonet amb vistes extraordinàries. En Raúl viu amb cinc gossos enormes amb qui conviurem tots aquests dies. Tot un filòsof, de bona conversa, un tipus peculiar, radicalment oposat al que acabàvem de viure amb la Cecília de Punta Arenas. Amb la Dolors coincidim que aquí no gaudim de les comoditats materials de la mansió de Punta Arenas, però ens hi trobem moltíssim més a gust, com a casa, perquè compartim molts punts de vista amb el nostre amfitrió. Dormirem dalt de tot de la cabana, en una habitació de grans finestrals. Tot un mirador privilegiat a la contemplació, mentre al defora, ara plou, ara fa sol, ara neva, ara corre el vent, tot plegat en pocs minuts. Des d'aquí no pots concentrar-te en llegir ni escriure perquè els ulls es despisten, sense ni adonar-te'n a l'observació del paisatge canviant de turbulències atmosfèriques.

La fotografia en qüestió està feta al port turístic d'Ushuaia, amb tots els creuers de luxe que naveguen pel Canal de Beagle fins l'estret de Magallanes. El Canal de Beagle és el cementiri de vaixells més gran del món. La navegació per aquestes aigües tempestuoses sempre és un perill.

El dimecres 7 de febrer, l'endemà de la nostra arribada a Ushuaia, serà un dia d'aquells passats per aigua. El dediquem a passejar per la que acabarem anomenant Andorra argentina. Així és el microcentre, sembla l'Andorra d'un dia de pont, massa esperpèntic per ser "la fi del món"... I és clar, ens unim a la massa del turisme i acabem claudicant fent-nos la fotografia més típica i tòpica d'Ushuaia. Aquí la teniu!

Per fi cel blau a Ushuaia. El dijous dia 8 de febrer ens despertem d'horeta per anar al Parc Nacional Tierra de Fuego. Però només posar-hi els peus, començarà la pluja...

Sota la pluja caminarem pel sender de la "costanera", resseguint la costa marítima del Canal Beagle.

Al fons de la imatge, la Isla Redonda.

Es considera que els Andes moren aquí, perdent-se dins del mar. Però en Raúl ens explicarà que l'Antàrtida caldria considerar-se la continuació de la serralada més llarga del planeta. Durant aquests dies també aprendrem molt sobre els interessos territorials de Xile i Argentina sobre el continent gelat i la multitud de maquinacions i interessos internacionals sobre el territori.

Bosc de lengas.

Anecs, aneguets i el patito feo...

Branques de Guindo...

Un falcó?

A la una de la tarda arribem xops al Lago Roca, d'on surten els micros de retorn a Ushuaia. Entrem dins del refugi del parc i ens prenem uns cafetons calentets i un tros de pastís de xocolata. Passem dues horetes calentonets al costat de l'estufa i al defora continua la pluja i el fred. Amb aquest temps no tenim esma de continuar passejant per altres senders del parc, així que, a les tres de la tarda, agafem transport cap a Ushuaia. Allà comprarem menjar per fer un soparet als nostres amfitrions d'HC. Com que en Raúl no té massa estris de cuina, desistim de fer una tradicional truita de papas. Dubtem entre una sopa de ceba gratinada i carn de segon, o un bon sofregit de ceba i carn picada amb pasta gratinat al forn. Finalment optem per la segona opció. El problema és que el forn no té grill. En qualsevol cas quedem com uns reis amb en Raúl, la Diana, i el singular Juan.

En Juan, igual que en Raúl, va néixer a Córdoba. Els dos cordobesos ens expliquen la particular idiosincràsia i caràcter de la seva ciutat d'origen. En Juan comenta que són alegres i que els agrada la festola i el bon humor com als nostres andalusos i, de pas, fan una crítica encertadíssima segons la meva experiència sobre els porteños, els habitants de la capital, Buenos Aires. I és que hi ha dues argentines completament oposades: els cregudets de la capital federal, altius i sovint amb una espècie de dualitat entre la nostalgia i l'alegria; i la resta del país, uns argentins amb qui és més senzill dialogar, que no només et parlen d'ells mateixos, com ho fan normalment els soberbis de Buenos Aires. Aquests són els tòpics tradicionals, els estereotips que sovint es compleixen. Ara però us transcric tot això des de Buenos Aires i l'opinió està canviant. Estem allotjats en una casa d'uns amics de la Dolors, i són uns porteños maquíssims!

En Juan, això sí, és un xerraire com n'hi ha pocs, però posseeix un sentit de l'humor extraordinari. Rera la seva simpatia amaga una vida molt dura des de la més tendra infantesa. Son pare és un dels desapareguts de la dictadura. I ell continua vivint amb un ressentiment enorme cap a qualsevol policia o militar. És un cheguevarista convençut amb qui és impossible discutir del tema perque s'enfila per les parets. Proclama tots els preceptes del Che, com la lluita armada per a combatre el capitalisme. I tot el dia fa broma fent-nos entrar a tots en el paper de guerrillers. L'acabarem anomenant la "guerrillera Juanita", tot un entranyable personatge.

En Raúl professa les mateixes idees, però ell les defensa amb la raó i els seus grans coneixements intelectuals, enlloc de fer-ho amb les vísceres com en Juan. Durant aquests dies aprendrem moltíssimes coses del peronisme, de la història de la Terra del Foc i, discutirem força sobre el Che, la situació a Cuba. Seran unes vetllades instructives i, per damunt de tot, entretingudes.

El divendres dia 9 de febrer els primeres raigs de sol m'alcen del llit d'una revolada. No m'ho puc creure! Després de dos dies de pluja, vent i un fred terrible, avui sembla que haguem despertat en un altre lloc. Finalment a quarts de vuit del matí, mentre tots dormen, surto decidit a anar a donar un tomb pel bosc proper, muntanya amunt. La patoleia de gossos d'en Raúl em segueixen. La de la foto és la Hainen (esperança en aonikenk).

Segueixo le marques d'un caminoi per dins d'un bosc espès fins que entro dins el clar d'uns antics remuntadors d'unes pistes d'esquí de fons. Des d'aquí gaudeixo d'unes magnífiques vistes d'Ushuaia i la seva badia.

Poc després ja sóc al pla on comencen les muntanyes nevades.

La Gewin, la més afectuosa de les gosses.

L'oso, l'enorme mascle de la casa.

Després de gairebé dues horetes de passejada torno amb tota la quitxalla a casa. Tothom dorm i jo faig el mateix. Cap al migdia deixem de fer el gos i sortim a gaudir d'un bon dia. En la fotografia podeu veure Ushuaia i la seva badia des de dalt la muntanya.

Passegem llargament pels voltants d'Ushuaia. Primer pla de los "Dientes de Navarino", a l'illa xilena de l'altre cantó del Canal de Beagle, a només 5km d'aquí, però es fa difícil d'arribar-hi pels conflictes entre Xile i l'Argentina.

Tot d'una topem amb l'aeroclub. La Dolors comenta que mai ha volat en avioneta. No és car en comparació amb Espanya. I dit i fet, la Dolors em convida a un vol de mitja horeta per damunt dels sublims paisatges del canal de Beagle i les seves muntanyes. Mil gràcies pel regalàs, Dolors!

Així de content em sento abans del vol!

I ja volem!! En la fotografia es pot veure el Lago roca, al Parc Nacional Tierra del Fuego, on vam ser el dia anterior.

Dins l'avioneta!

Una de les entrades a mar obert des del canal de Beagle.

Illetes enmig del canal, són les illes on van tots els turistes en vaixells a veure colònies d'ocells i llops de mar.

El canal de Beagle des del cel és immens, inacabable...

Comença la maniobra d'aterratge.

L'avioneta en qüestió. Un vol memorable. Les fotos però, no transmeten la bellesa del paisatge perque els vidres estaven força bruts.

Port pesquer d'Ushuaia.

Les muntanyes de l'illa Navarino.

La Dolors fotografia els velers.

El cerro Olivia domina la ciutat pel nord.

Primer pla de l'escarpat cerro Olivia després de dos dies de nevades.

SOM A L'ARGENTINA novament! No podia faltar la bandereta, oi?

Aquesta nit, en Juan ens deleitarà amb un dels seus guisats. Soparem amb l'Ana (eslovena) i en Yannick (francès) que acaben d'arribar a Ushuaia i també són d'HC. En Raúl no ha tingut cap problema en acollir-los també.

El gest habitual de la "guerrillera Juanita"...

El dissabte 10 de febrer anem una bona colla cap a la Laguna Esmeralda, a uns 25 kms d'Ushuaia. La idea és arribar fins a la llacuna i d'allí continuar pujant fins a la gelera del Ojo del Albino.

La primera paradeta és a casa d'en Luciano. El noi s'encarrega d'ensinistrar a 98 huskys i Alaskans Siberians per al mushing. Les competicions de trineu que tan famoses s'han fet a casa nostre d'ençà de la Pirena.

Uns gossets molt ben entrenats.

El camí puja molt suaument per una vall molt oberta dominada pel Cerro Alvear, un dels cims més elevats de Terra del Foc.

Els rius estan crescudets de les darreres plujes i del desgel...

Creuem una zona de "turberas", aigua i més aigua. Tots acabarem amb els peus ben xops.

Deixem al sud el Cerro Olivia i ens endinsem a la vall que va tancant-se fins a la llacuna...

I uns núvols admiratius!

Una antiga castorera. Un dels problemes principals ecològicament parlant de l'Illa de Terra del Foc és la plaga de castors vinguts als anys 40 des del Canadà. No és una espècie autòctona de la regió i, aquí, ha crescut sense depradadors i, és clar, amb la seva particular "forma de vida" ha canviat cursos de rius, ha creat llacunes. En definitiva, avui en dia hi ha oberta la veda de caça per a intentar eliminar-los.

Laguna Esmeralda.

Foto de la colla.

Diferents imatges de la Laguna Esmeralda.

Kooch, el creadr de la Patagònia:

Entre els relats més bonics de la cosmovisió del poble aonikenk, hi ha el relat de la creació de la Patagònia a mans de Kooch.

Expliquen els ancians que fa moltíssims anys no hi havia terra, ni mar, ni sol... Només existia la foscor densa i humida de les tenebres. Enmig d'aquella foscor absoluta vivia Kooch, l'etern.

Ningú sap el perquè, però ve't aquí que un dia Kooch, que sempre n'havia tingut prou amb ell mateix, es va sentir terriblement sol i esclatà a plors, plorà tantes llàgrimes durant tant i tant de temps, que amb els seus plors formà el mar, l'immens oceà on la vista es perd...

Quan Kooch s'adonà que l'aigua creixia i que estava a punt de cobrir-ho tot, va deixar de plorar i aleshores, sospirà. I aquell sospir tan profund fou el primer dels vents, que començà a bufar constantment, obrint-se camí entre la boira i la foscor; d'aquesta manera Kooch creà la llum... Alguns diuem que succeï així, per les embestides del vent, que les boirines es dissiparen, altres creuen que en la foscor, Kooch aixecà el braç i amb el gest provocà una xispa, i que aquella xispa esdevingué el sol, Xàleshen, com anomenaven al gran astre els aonikenk. El sol s'aixecà per damunt la mar i il.luminà aquest magnífic paisatge.

A la vegada, Xàleshen, formà els núvols que començaren a vagar incansables pel cel matisant l'aigua amb les seves ombres, pintant-la de grans taques fosques...

Després Kooch es dedicà a la seva obra mestra. Primer feu sorgir una enorme illa de l'aigua on hi col.locà els animals, els ocells, els insectes i els peixos. El vent, el sol i els núvols trobaren tan bonica l'obra de Kooch que es posaren d'acord per a fer-la perdurar: el sol il.luminava i escalfava la terra, els núvols deixaven caure la benefactora pluja, el vent es moderava per a deixar créixer l'herba... La vida era dolça a la pacífica illa de Kooch. Aleshores el creador, satisfet, creuà el mar i s'allunyà. De camí feu sorgir una nova terra propera i marxà rumb a l'horitzó, d'on mai més retornà...

Arbres morts i reflexos a la llacuna...

Les muntanyes de "la fi del món" entre nuvolades.

Piquem quatre cosetes i continuem muntanya amunt. El dia està tapadot però no plou. Ja és estrany aquí!

Laguna Esmeralda i Cerro Olivia.

Multitud d'arbres morts i aigües estancades d'un blau calipso producte de "la feina" dels castors.

La Muela i la gelera del Ojo del Albino. Som ja a menys d'una horeta.

Al començament de la gelera visitem un pou de gel.

A l'interior del pont de gel. Tot un espectacle de tonalitats blavoses del gel.

En Yannick i jo preparem l'automàtic per a la foto de grup.

Gel i més gel...

Aquesta és la foto que preparàvem abans...

I ja toca començar a baixar perquè es fa tard. Al fons la llacuna Esmeralda.

Baixada pel pedregam.

L'Ana i jo reposem al sol.

Núvols i cel blau rera el circ d'aquestes isolades muntanyes.

Darreres fotos de l'indret. Una excursioneta distreta amb bona companyia.

Els gossos de casa en Raúl...

...són per tot arreu. La Hainen sempre vol ser amb nosaltres.

I l'endemà a les sis del matí som a la parada del bus. Ens caldran 32 horetes de viatge fins a Puerto Madryn.

A la fotografia podeu apreciar els primers colors del dia des d'Ushuaia...

Diferents imatges del dia naixent mentre esperem el nostre bus...

I la lluna tampoc podia faltar...

La Nena reposa damunt del llit d'en Raúl. Aquesta casa és feta pels gossos.

Després d'un grapat d'hores dalt del bus, toca fer transbord. Som a Río Gallegos. La Dolors fotografia l'estàtua de l'Eva Perón. Aprofito ara per a donar les gràcies a la Dolors per algunes de les seves fotografies, les quals he inclòs en aquest post.

Esperant el nou bus que ens portarà fins a Puerto Madryn. En total seran 32 horetes de bus. Però ja hi estem acostumats. Un bon llibre, molts sudokus, músiqueta a l'mp3, i molta paciència.

No ens n'adonarem i en un obrir i tancar d'ulls haurem passat del clima hostil i gelat d'Ushuaia a la calorassa de les platgetes de Puerto Madryn. Un canvi radical! Però això ja és una altra història que caldrà explicar-vos en un altre post.

M'acomiado de volsatres fins la propera. Publico aquest post des de l'Uruguay, des de la tranquil.la població de Carmelo, a l'altra banda del Río de la Plata, a l'altra banda de la metròpolis de Buenos Aires.

Parc Nacional Les Torres del Paine: la joia de la Patagònia xilena...

2007-02-07T17:29:00.000+01:00

El Parc Nacional Torres del Paine, situat a uns 160 kms al nord oest de Puerto Natales, és el Parc Nacional més popular de Xile. Conté un dels trekkings més famosos del món, el que ens disposem a fer la Dolors i jo aquests propers dies.

En el bus de Puerto Natales al Parc Nacional Torres del Paine...

El primer dia és de pluja continuada. Multitud de botes assecant-se davant l'estufa de llenya de la caseta del guardaparc, al campament Serón...

El 1978 va ser reconegut per la UNESCO com a Reserva de la Biosfera, otorgant-li un important reconeixement mundial com a ecosistema a preservar.

La nostra aventura comença el 23 de gener de bon matí. Després d'un excel.lent esmorzar a casa la Betty, agafem un bus de Puerto Natales fins al parc. Gairebé quatre horetes de trajecte sota un cel gris, pluja i vent. A les onze del matí ens trobem sota el porxo de l'alberg Las Torres. Plou amb suficient intensitat per a repensar-nos cap a on tirem. La idea és combinar el circuit gran del parc amb el conegut circuit de la "W". tothom ens recomana que assegurem de fer la "W" si fa bo. Després de pensar-nos-ho força, decidim enfilar sota la pluja cap al campament Serón, a quatre hores d'on som, a l'inici del circuit gran.

Amb en David i l'Olaf, de 17 i 21 anys respectivament, dos joves catalans de Cambrils i Salou que porten tres mesets entre l'Argentina i Xile fent i venent artesania. Uns noiets encantadors...

Completarem l'etapa en poc més de tres hores, força xops per la pluja constant, el fang del camí i els molts rius crescudets que hem hagut de creuar (no hi ha ponts).

2n dia: després de la pluja del primer dia, el segon es desperta amb bons presagis al campament Serón.

La zona que ens disposem a recórrer és internacionalment coneguda com l'un dels llocs més bells i únics del planeta. Ara que transcric tot això després d'haver completat nou extraordinaris dies de caminada, puc garantir-vos que aquest reconeixement encara es queda curt. això és sublim, uns paisatges fascinants que semblen de cartró-pedra, col.locats estratègicament per a sorprendre't a cada pas, com si fos un decorat per a una superproducció de Hollywood.

Boirines matinals efecte de la condensació de la humitat de tot el dia de pluja anterior...

Camps immensos de margarites. Com que fa bo decidim desfer l'etapa del dia anterior i tirar cap a la "W" per a assegurar les etapes més escèniques i famoses amb bon temps. A dos quarts de vuit del matí ja hem plegat la tenda i caminem de tornada pel mateix camí del dia anterior. Però aquesta vegada amb solet. Com canvia el paisatge!

Cerro Edoardo (1750 m), el descens pel Valle Encantado és un passeig entre flora multicolor...

El nom del Parc Nacional prové de les magnífiques torres rosades de granit situades a la zona oriental del parc, al nucli central del nostre periple.

El Valle Encantado és atravessat pel cabalós riu Paine, un dels més importants del Parc Nacional...

A l'Alberg Las Torres fem una paradeta. Són les 11.45. Al migdia continuarem muntanya amunt en direcció al campament Las Torres, sota les famoses torres de granit que donen nom al parc...

En llengua aonikenk (tribu indígena que habitava l'indret), "paine" significa "blau pàl.lid", possiblement fent referència a la multitud de llacs de l'entorn.

D'entre els núvols, la Dolors descobreix les estribacions nevades del Monte almirante Nieto (2668 m)...

L'Almirante Nieto ens dóna la benvinguda i ens augura millora en el temps...

Sens dubte, som en un racó d'una bellesa natural excepcional, sorprenent per la seva diversitat i espectacularitat, amb profunds llacs d'origen glacial, cims nevats, geleres penjants, boscos autòctons de lengas i coihues, rius torrencials i les dues grans perles: dos accidents geogràfics que singularitzen l'entorn: Els "cuernos", pics granítics coronats per capes fosques de roca sedimentària; i les pròpies "torres", tres columnes de granit rosat difícils de veure sota el cel blau.

Dues fotografies d'un ocellet ben divertit...

La Hostería Las Torres, un hotel megaluxós dins del Parc Nacional!...

Motxillota al Paso de Los Vientos. Després d'un fort ascens de més d'una horeta pel Valle Ascensio. Som a mig camí del Campament Las Torres, on dormirem...

Paso de Los Vientos...

Un falcó enmig del bosc de lengas...

Campament Las Torres. Hi arribem a les tres de la tarda...

A dos quarts de vuit de la tarda, després de fer una merescuda migdiadeta dins la tenda, fem una excursioneta fins al famós mirador de Las Torres, a tres quarts d'hora muntanya amunt des del campament. No hi ha sort: només veiem les Torres parcialment...

Dos ocellets ens fan una visita mentre esperem que s'alcin els núvols...

i la lluna també surt d'entre els núvols per a deixar-se fotografiar...

Diverses imatges de les Torres des del Mirador...

Al tercer dia ens llevem a les 4.30 h. de la matinada. Toca tornar a pujar al mirador per a provar sort i gaudir de la sortida del sol il.luminant les Torres. La fotografia en qüestió està feta a quarts de sis del matí amb les primeres llums...

Però la mala sort torna a aparèixer. Es cobreix tot i plovisqueja. Ens refugiem sota aquesta enorme roca. Són les sis del matí i fa fresqueta...

Refugiats dins la cova...

La llum del sol daura el Cerro Nido de Cóndor, a la dreta, i amb la humitat de la pluja es forma un petit arc-iris, el veieu?...

Neix el dia al fons de la vall...

Però la llum daurada no il.luminarà les Torres perquè els núvols tapen el sol. Una peneta...

Decidim esperar una estoneta més dalt del mirador a veure si canvia el temps tot d'una... Aquí tot és possible...

Un raig de sol il.lumina la Torre Sur (2850 m)...

I a les 7.10 h. una llum platejada irreal il.lumina l'ambient...

A dos quarts de vuit decidim baixar ja cap a la tenda...

Un cop al campament preparem una motxilla i esmorzem. Aquest matí remuntarem el Valle Ascensio fins al final, on hi ha el campament Japonès, campament pels escaladors que proven d'assolir les Torres pel vessant oest, les vies normals a aquestes impressionants torres granítiques...

Per fi veiem una mica de cel blau!...

Flors ben difícls d'observar per aquí, són els "zapatitos de la virgen"....

Entrem al remot i poc visitat Valle Del Silencio. Sens dubte és l'indret més agreste del trekking!...

Per entre congestes de neu ens anem acostant a la base dels Cerro Fortaleza i Cerro Escudo...

Fins que descobrim la cara oest de les Torres. Per fi veiem les Torres sota el cel blau!...

La Vall del Silencio acaba en una gelera entre la Torre sur (2850 m) i el Cerro Fortaleza (2681 m)...

Imponent cara Est del Fortaleza...

La Dolors es refugia del vent sota el Fortaleza. El vent en aquest racó perdut del parc nacional és fred i intens...

Torres sota una cascada...

Ben abrigats sota les tres Torres...

Torre Sur (2850 m)...

Cerro Fortaleza (2681 m)...

Cerro Tridente I (1878 m)...

Comencem a baixar després de disfrutar d'un parell d'horetes de bones vistes a recer del vent...

Retornem pel mateix camí de pujada, per les congestes de neu sota uns núvols ben divertits...

Descans a recer de vent...

Coixinet de floretes grogues...

Dues pedres curioses...

Recordatori de l'ascens d'una expedició coreana a la torre Central (2800 m), el 17 de gener passat...

Fem un petit mos al campament japonès conversant amb cinc escaladors equatorians que pretenen quedar-se aquí un parell de mesos per aprofitar qualsevol escletxa de bon temps per a fer les torres. Quina nostàlgia de l'Equador quan sento el seu accent!...

Floretes...

Fulles i fruits de la lenga...

Flor ben estranya...

Creuant un de tants riuets de camí cap al campament Las Torres, per entre boscos de lengas...

Bolets...

Núvol lenticular, oi que sembla un dofí?...

Fruits...

Restes mig fossilitzades de líquens en una roca de granit...

Els meus peus després de la llarga caminada d'avui. Més de quatre horetes per la Vall del Silencio...

Al quart dia, dia 26 de gener pujo sol altra vegada de matinada cap al mirador de Las Torres. Torno a provar sort i intentaré veure el sol il.luminant les torres amb les primeres llums ocres. La foto és feta a les sis menys cinc de la matinada...

Però novament no hi haurà sort. és ben difícl perquè sempre està encapotat aquí dalt!...

Després de baixar novament al campament Las Torres, dormo un parell d'horetes i baixem muntanya avall. A mig camí, al Refugio Chileno, captem aquesta imatge d'uns turistes contemplant la vista des d'un banc...

El dia continua encapotadet, plou i surt el sol a estones. En fi, temps purament patagònic, imprevisible i canviant...

Durant la baixada, primer voregem la Laguna Inge...

Fins a topar-nos amb l'enorme Llac Nordenskjöld, que vorejarem fins al final...

Notro...

Flor blava...

Diferents vistes del Llac Nordenskjöld...

Cuernos del Paine entre nuvolades...

Fixeu-vos en els núvols de la fotografia: semblen dues cares mirant-se damunt dels majestuosos cuernos del Paine...

Continuem vorejant l'inacabable llac... el paisatge és fascinant, un indret meravellós!

Lenga solitària davant del cuerno Principal (2600 m)...

Més "cuernos"...

Riu Bader, al costat del Refugio Los Cuernos...

Diferents imatges dels Cuernos des del refugi...

Descans al solet als bancs del Refugio Los Cuernos...

Cascada sota els Cuernos, de camí cap al Campament Italiano...

Lenga i cuernos...

Passat el turonet del fons de la imatge començarà la pujada fins al campament italiano...

Banyet gelat al llac Nordenskjöld...

Platgeta...

Una altra imatge del llac enfilant ja la pujada cap al proper campament...

Arbre mort fotogènic amb els cuernos de fons...

A les set de la tarda arribem al campament italiano després d'una dura jornada. Prparem un bon soparet per a recuperar energies...

Cuerno Norte (2400 m) i Cuerno Principal (2600 m) des del campament...

Núvols al capvespre. Tot un espectacle aquí a la Patagònia...

No sóc l'únic entusiasmat a fotografiar els núvols. Una noia del campament fotografia també les nuvolades sota els Cerros de Paine Grande...

Més nuvolades!...

Cinquè dia: 27 de gener. Avui enfilarem muntanya amunt des del campament italiano per a dirigir-nos al campament Britànic i al seu mirador. A la fotografia podeu veure el Cerro Paine Grande, el cim principal del massís, de 3050 metres d'alçada, sostre del Parc Nacional.

Els cims de Paine Grande estan envoltat d'enormes geleres penjants. Som al famós Valle del Francés.

Primer pla del cim principal envoltat de geleres inaccessibles per les allaus constants...

I parlant d'allaus, no triguem a veure la primera que capta la meva càmera. Mentre pugem la vall anirem sentint la fressa de les constants esllavissades de neu. Tot un espectacle esfereïdor...

En poc més de dues horetes arribem al campament Britànic, on la vall s'obre tot d'una, un enclau estratègicament situat envoltat de muntanyes...

Cerro Espada (2300 m), Cerro Hoja (2200 m) i Cerro Máscara (2300 m)...

Fem un mos prop del campament Britànic. El dia és gelat i gris...

D'entre el bosc de lengas sorgeix a l'esquerra el Cerro aleta de Tiburón (1717 m), enteneu el perquè del seu nom?...

La Dolors decideix tornar a enrera i esperar-me al campament italiano. Jo continuaré amunt més enllà del mirador...

Al mirador em faig aquesta fotografia amb el Cerro Catedral (2168 m) de fons.

I decideixo continuar amunt fora de sender en direcció al Collado Fortaleza, el que veieu a la imatge...

Primer pla del Cerro Catedral (2168 m)

Tota la cresta granítica que envolta el Cerro Catedral.

Plantes resilients del vent més intens.

Torre Central del Paine (2800 m) des del Collado Fortaleza. Aquí dalt només som tres persones, la multitud és al mirador, una horeta tarteres avall. Després de tants dies caminant pels senders del parc entre multitud de turistes, em sento alliberat aquí dalt. I és que aquest Parc és un dels més visitats del món. I la veritat, costa de païr tanta gentada. Sortosament el lloc s'ho val en escreix!

Els tres Cerro de Paine Grande des de dalt al coll.

Foto al punt més alt, sóc a uns 1300 metres d'alçada.

Força amunt si considerem que el Parc Nacional és gairebé a nivell de mar.

Llac Nordenskjöld tot baixant al campament italiano, on hi ha la Dolors i la tenda.

Sisè dia: 28 de gener. Del campament italiano al campament Los Guardas. Vista dels Cuernos des del Llac Skottsberg.

Arribada al campament de Paine Grande, davant del Llac Pehoé. D'aquí enfilarem cap al sender Grey.

Els tres Cuernos des de Pehoé. Un espectacle sorprenent!

Laguna de Los Patos.

Núvols divertits per damunt del Llac Grey. Som de camí cap a la gelera Grey.

Floretes blanques...

Damunt del llac Grey, amb la seva gelera al fons i l'illa de Nunatak.

Lenga solitària damunt l'espectacle Grey...

Més Grey...

Las Siete Camisas, així les anomenen...

Un lloret patagònic...

Després de més de sis horetes caminant arribem al Refugio Grey. Els més rics i còmodes hi arriben en catamarà...

Enorme núvol lenticular per damunt de Grey...

Però no ens aturem a Grey. Aquí el càmping no és gratuït. I tot val una fortuna en aquest parc. Encara ens falta una horeta de forta pujada fins al Campament Los Guardas, allà és de franc i mai hi ha tanta gent com als de pagament...

A mesura que pugem cap al Campament Los Guardas ens anem apropant a la gelera de Grey. A mig camí ens aturem a fer unes bones fotografies de l'espectacle... Això és més petitoi que al Perito Moreno, però sense tanta gent, i l'entorn... l'entorn aquí dalt és realment màgic!

Més fotografies de la gelera Grey. Un racó realment impressionant...

Passarem tot el vespre dalt del mirador del Campament Los Guardas extasiats per la bellesa de l'entorn...

Les ombres de les muralles de gel retallades al llac...

Els núvols gairebé treuen protagonisme a aquest món de gel...

Les darreres llums desapareixen rera els núvols. Avui tampoc hi haurà un bon crepuscle...

Setè dia: 29 de gener. La Dolors decideix descansar al Campament Los Guardas. Jo provaré d'arribar almenys fins al Campament El Paso i, si puc, fins al famós i mític Paso John Gardner. El despertador sona a les sis del matí però a fora plou. A les onze del matí sembla millorar i enfilo cap amunt.

El camí és ple d'escales en molt mal estat com les que veieu, realment en estat precari. Després d'atravessar un parell de barrancs d'aquesta manera, comença a ploure. Decideixo tornar al campament. No vull ser sota una tempesta sol per aquí.

Quan arribo de nou al campament la Dolors està llegint. Em proposa d'aprofitar la tarda per anar baixant.

Una horeta després som de nou al Campament Grey. Ens refugiem de l'aiguat al refugi. I com que la cosa no sembla pas voler millorar, acabem acampant aquí.
Passarem la vetllada amb una colla de joves xilens universitaris de Santiago i una família de catalans que han vingut a veure al seu fill que estudia botànica a Punta Arenas. Una vetllada agradable dins del recer del refugi.

Vuitè dia: 30 de gener. Ens despertem tardet perquè no para de ploure i fa moltíssim vent. Al final decidim plegar la tenda xopa i enfilar avall encara que faci mal temps. En un principi ens preocupa la pluja i les incomoditats d'acabar xops de cap a peus, però al final el pitjor serà el vent. Mentre baixem trobem ràfegues de més de 120 km/h, un vent huracanat que ens fa caure amb el pes de les motxilles. Fins ens arribem a espantar quan flanquegem els penyasegats d'un dels llacs. Gairebé que ens hem d'agafar a les roques per no caure a l'abisme.

Després de tres hores sota les ventades, cansats, arribem al Campament de Paine o Pehoé. Mengem alguna coseta refugiats en un dels quinchos arrecerats del vent i, després de molt pensar-nos-ho, continuem camí enmig del vent.

El camí voreja el Llac Pehoé sempre amb els fotgogènics "Cuernos" de fons. Llàstima del vent!

El vent és tan fort que ens veiem obligats a treure'ns les botes per a creuar un riuet. Hi ha un petit pont d'un sol tronc per a creuar-lo, però amb les ràfagues huracanades significaria caure de totes totes. Per això optem per creuar el riu amb les xancles, amb l'ajuda d'una corda instal.lada expressament pels dies de vent com el que ens ha tocat.

Després d'una horeta de camí arribem al mirador de Pehoé. Un lloc extraordinari. Hi estem poqueta estona per culpa del vent, però fem les fotografies de rigor. Provo de preparar un trípode per la foto conjunta però és del tot impossible, el vent fa caure la càmera.

Sota la Punta Bariloche (2600 m), el cim més baixet del grup de Cerro Paine Grande.

Després de creuar el Llac Pehoé, el caminoi continua vall enllà entre camps immensos fuetejats pel vent. És un martiri caminar per aquí, semblem titelles a mercè del vent procurant mantenir-nos dempeus...

Les Torres del Paine sorgeixen rera els Cuernos, tot un espectacle pels ulls...

Trigarem unes tres horetes més per arribar al Campament Las Carretas, al costat del Riu Grey. Allà passarem la vetllada amb dos nois de Santiago. Són aquí per a fer un reportatge-audiovisual que volen presentar a festival europeus. Els aconsellem alguns llocs de Catalunya per a provar sort. Potser al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló?

Novè dia: 30 de gener. Avui ja no fa vent. Som al darrer dia de la caminata. Només ens queden dues horetes fins a Laguna Serrano, on a les 13h hi ha bus de retorn a Puerto Natales.

Una bandúrria, un ocellot amb molta història pels aonikenk. Hi ha un munt de llegendes sobre aquesta bestioleta. Es diu que els indígenes callaven quan el veien volar i acostar-se'ls. Si no ho feien caurien malaveranys a la comunitat.

El darrer dia és tapadot però els Cuernos encara es resisteixen a resorgir entre els núvols. Hem tingut molta sort tot i les ventolades i els dies de pluja. Al cap i a la fi, això és la Patagònia, i no hi ha més remei que tastar tots els climes. Així són aquestes terres, aquestes muntanyes...

Som a prop del final. No voldria marxar. Descansaria un parell de dies i tornaria al parc per a fer les etapes que ens mancaven del Circuit Gran. Un altra vegada serà. És un lloc on vull tornar-hi, però segurament a l'octubre o al març, les millors èpoques per a no trobar tanta i tanta gentada!

Guanaco, el darrer dels animalons presents durant els nou dies de recorregut pel Parc Nacional de Torres del Paine. Si mai veniu per aquí no deixeu pas d'anar-hi i recórrer tots els senders. Us sorprendreu a cada moment.

Per fi avui penjaré aquest post maleït. I és que ara som a 12 de febrer. Ha passat molt de temps ja des que vam tornar del Paine, però la Patagònia no es caracteritza precisament per a tenir una connexió massa ràpida d'internet. He hagut de penjar-ho tot a estonetes i tenir molta paciència per a poder fer aquest post. Masa feinada! Ara som a Puerto Madryn, a 1800 km al nord d'Ushuaia, d'on venim. El proper post serà dels primers dies de febrer. De Punta Arenas a la Terra del Foc, a la fi del món, però això ja serà una altra història...

Cerro Torre i Fitz Roy, dues joies de la Patagònia argentina... i la megaturística gelera de Perito Moreno...

2007-01-21T14:31:00.000+01:00

Hola a tots!

Començo a escriure aquest nou post des del mirador Maestri, al Parc Nacional Los Glaciares, a El Chaltén, Argentina. Mentre la Dolors fa la migdiadeta al sol jo us escric mentre contemplo una de les vistes més impressionants que mai han vist els meus ulls.

Però anem per ordre cronològic, com sempre.

El dilluns 15 de gener a la tarda vaig publicar l'anterior post. El dia anterior al vespre vam fer una excursioneta pels voltants de Coyhaique, per a estirar les cames després del terrible trajecte per la carretera austral.

Vam passejar-nos fins al Mirador del Indio, el que veieu a la fotografia. Si sabeu veure'l, la roca sembla el perfil de la cara d'un indi. Cal força imaginació, però així el venen per aquí.

L'endemà al matí vam passejar-nos per la Reserva Nacional Coyhaique. Una caminadeta de quatre horetes entre llacunes i boscos de pins, importats a Xile després d'un incendi devastador que va arrassar tota la zona ja fa més de cinc desenis.

A l'entrada de la Reserva hi havia aquests exemplars de llames andines. Feia un grapat de temps ja que no en veia, potser des de l'altiplà andí, ara ja fa més de dos mesets.

Vista de la ciutat de Coyhaique, ja a la XI regió xilena, la Región de Aysen.

Dues imatges de la Laguna Verde, envoltada de frondosos boscos de pins...

Paradeta a fer un mos en un bonic racó a l'ombra, prop del primer llac...

Llacuna Venus...

Llacuna de Los Sapos...

Tres imatges de la baixada cap a l'entrada de la Reserva...

Vam estar-nos en total dues nits a Coyhaique, a l'Hospedería Natty. El cas és que a Coyhaique no vam trobar ningú d'Hospitalityclub, i vam fer nit en un hostalet ben simpàtic. El ferry per atravessar l'enorme llac General Carrera, per a passar a l'Argentina surt cada dos dies, i just arribàvem que ja no hi havia temps d'agafar-lo.

Així, el dia 16 a quarts de vuit del matí començaríem un dia i mig de viatge en ferry i busos, una pila de busos!

Primer pla del Cerro Castillo, comencen les torres de granit...

Gairebé podríem dir que vam estar de sort gràcies a unes obres a la carretera que ens portava a Puerto Ibáñez, lloc d'on surt el ferry que travessa el Llac General Carrera. El cas és que vam estar-nos aturats just davant del majestuós Cerro Castillo. I vam poder fer algunes fotografies.

La micro va traslladar-nos fins a Puerto Ibáñez, d'allà el transbordador amb el qual recorreríem el tercer llac més gran en extensió de l'Amèrica del Sur, el Llac General Carrera o Lago Buenos aires a la part argentina.

El Cerro Castillo treu el cap damunt del Llac General Carrera...

Passatgers dins del ferry....

A quarts d'una del migdia arribàvem a la ribera sud del llac, encara en territori xilè. Allà calia buscar una nova micro per a creuar la frontera.

Els tràmits de l'aduana haurien estat més ràpids si no hagués estat per una policia argentina que ens va remenar les motxilles de dalt a baix i es va remirar, encuriosida, les càpsules injectables i les xeringues de la meva farmaciola. Vaig haver d'explicar-li que havia estat a la selva boliviana i que una amiga meva, doctora, m'havia preparat un munt de medicaments. (oi, Ester ?)

A les tres de la tarda ja érem a Los Antiguos, la primera població argentina del meu viatge. I ja, des del moment de creuar el Llac G. Carrera, vam adonar-nos que deixàvem enrera la Patagònia xilena, de fiords, grans boscos, geleres i muntanyotes, per a entrar a l'altra Patagònia, la Patagònia de les planes desèrtiques i desolades, fuetejades pel vent, la Patagònia de les pel.lícules de Carlos Sorín, d'horitzons infinits i de núvols canviants.

Les majestuoses muntanyes dels voltants d'El Chaltén entre núvols...

El tram següent de bus discorre per la monòtona però màgica pampa patagònica. Creuem enormes extensions planes, territori del vent, on esporàdicament apareixen cases isolades o maquinària perforadora per a l'extracció de petroli.

Després de passar pels pobles de Perito Moreno (no confondre amb la famosa gelera) i Caleta Olivia, arribem a les vuit del matí, després de 16 horetes de bus, a Río Gallegos, població banyada per l'Oceà Atlàntic. D'un paisatge de fiords escandinaus a una estepa desèrtica dominada per vents incessants.

A Río Gallegos tenim el temps just per a fer un cafetó abans no surti el nou bus. 4 horetes més fins a Calafate, megaturística població propera a la gelera Perito Moreno. I, per seguir amb la costum, és arribar i moldre, el darrer bus ens transportarà fins a El Chaltén en quatre horetes més. En 36 hores haurem creuat Xile i tota l'Argentina, d'un oceà a l'altre, uns 2500 kms tot plegat.

Dalt del darrer bus coneixem en Martín Zabaleta i l'Agustín. El senyor Zabaleta vasc afincat als EEUU, va ser el primer espanyol en coronar l'Everest (8848 m) l'any 1977. Ara ha vingut de nou a El Chaltén a tornar a escalar (als 58 anys d'edat) la mítica paret granítica del Fitz Roy (3441 m). L'Agustín per la seva part és un escalador incessant, bomber de Saragossa, que també repeteix en aquestes muntanyes. Aquests dies t'e la intenció d'escalar el Cerro Torre (3102 m), l'altra mítica muntanya de la zona sur del Parque Nacional Los Glaciares.

A El Chaltén hi arribem a quarts de set de la tarda del dimecres 17 de gener. Allà ens hi espera el nostre nou contacte d'Hospitalityclub, en Dante, el metge del poble. Un tipus típicament argentí, dels que xerren pausadament i només parlen d'ells mateixos. La Dolors opina que l'esport nacional de l'Argentina (després del futbol) és el psicoanàlisi. Jo, de moment, prefereixo mil vegades als xilens. Els argentins em costen, se'm fan un pèl pesats tot i que la hospitalitat és similar a la xilena, els falla una micona el seu orgull de mirar-se sempre al melic. Per a dir-ho d'una altra manera, tenen l'autoestima un pelet alta.

En qualsevol cas, en Dante es desviu per a acollir-nos a la casa on s'acaba de traslladar. L'home a part d'exercir la medicina és soci d'un restaurant del poble i, ara, en plena temporada alta, no para quiet, ara la consulta, ara el restaurant.

Al vespre sopem al seu establiment i gaudim (i patim una vergonya terrible) d'uns tangos meravellosament interpretats per Juan Bussollino, el que veieu a les imatges volent fer-me cantar. Evidentment no me'n vaig sortir...

Després d'una agradable vetllada a l'argentina, marxem a dormir.

La imponent agulla del Cerro Torre (3102 m) des del poble d'El Chaltén...

El dia 18 es desperta amb molts bons presagis. Sembla ser que continuem tenint la sort de cara. Si el dia anterior havia plogut tot el matí, el nou dia neix blau monocromàtic al cel. Preparem les motxilles i cap amunt, iniciem un trek de dos dies i mig per la zona del Cerro Torre i del Fitz Roy, dominadors absoluts del Parc Nacional Los Glaciares que, a més a més, conté innumerables agulles i torres de granit.

Agulla de Poincenot i Fitz Roy, encara des del poble, just abans de començar a caminar muntanya amunt. Poincenot va ser el francès que va coronar primer l'emblemàtica muntanya l'any 1952...

I a poc més d'una horeta de camí ens topem amb una de les atraccions faunístiques del parc: la mara o llebre patagònica. Aquesta en concret la trobem rossegant un bri d'herba. La càmera capta una divertida imatge de l'animaló. Els següents dies en trobarem a grapats.

Una altra instantània del mateix animaló...

Poca estona més tard ja som al mirador, des d'allà podem veure els dos grups de muntanyes que conformen el parc. D'una banda, la part del Fitz Roy, que veieu en la fotografia...

... i de l'altra, les agulles que envolten l'espectacular Cerro Torre, damunt dels boscos de lengas i del Glaciar Grande.

Primer pla del Fitz Roy, una paret vertical de granit, mite i llegenda de les grans clàssiques de l'escalada mundial...

Panoràmica des del mirador...

El Cerro Torre sobresurt entre les lengas, a la seva dreta, les agulles d'Egger i Standhardt...

El Cerro Solo sembla recordar la Barre des Écrins dels Alps. Qui hi hagi estat m'ho pot confirmar...

Nou primer pla de la trilogia d'agulles del Cerro Torre. El nostre amic Agustín, l'escalador, finalment no intentarà l'ascens pel perill de l'abundant neu que encara manté la paret. Ens explica que enguany encara ningú ha fet cim. El que si que provarà és una paret d'uns cinc-cents metres que acaba al cim del Mocho (1946 m), el que veieu a primer terme, un cim nevat i pla al damunt.

Després de plantar la nostra tenda al campament De Agostini, agafem quatre coses de picar i continuem amunt, aprofitant l'excel.lent dia que està fent. En deu minutets som a la Laguna Torre, d'una bellesa i panoràmica magnífica.

Fem les fotografies de rigor pensant que potser s'ennuvolarà, però, per sort, és tot el contrari, i el vent s'endurà els pocs nuvolets que semblaven amenaçar la visibilitat d'aquestes parets impressionants.

Panoràmica del Glaciar Grande, amb els cims nevats del Cordón Adela i el seguit d'agulles característiques del Cerro Torre (3102 m)...

Moltíssimes fotos del paratge, ho sé, però em va costar molt fer-ne una selecció pel blog, perquè totes mereixien ser-hi. Només dir-vos que en el parell de dies del trek vaig fer gairebé sis-centes fotografies...

Un cop fetes un munt de fotografies, toca continuar camí cap al mirador Maestri. Aquí veieu la Dolors pel camí de damunt del llac glaciar.

Poca estoneta després arribem a l'abandonat refugi Maestri, refugi històric des d'on van sortir les primeres cordades que feren el cim del Cerro Torre l'any 1974. Actualment ja ningú l'utilitza perquè els escaladors entren a la gelera per a l¡aproximació a la paret per l'altra banda del llac.

Aquí es pot apreciar clarament la llengua de la gelera i les seves morrenes laterals...

Primer pla de la paret final del Cerro Torre, encara amb molta neu. Fixeu-vos amb el famós "hongo"de gel del cim...

Cordón Adela Central i Principal...

La imatge de les tres agulles de granit semblant vèncer la gravetat serà una imatge que mai oblidaré. Comencem a pensar que hem tingut realment moltíssima sort. L'Agustín ens ho confirmarà quan ens expliqui que poca gent pot dir que arriba aquí i disfruta d'un dia clar i nítid com aquest. Hi ha escaladors que esperen més de tres mesos per a buscar una finestra de bon temps dins del clima inestable i canviant de la Patagònia.

El Cerro Solo dóna el contrapunt de muntanya clàssica alpina, massissa i compacta per damunt del llac i la gelera...

Des del refugi Maestri enfilem per un caminoi molt poc traçat esperant trobar la manera d'arribar el més enllà possible. Finalment ens quedarem al mirador Maestri, no gaire més amunt. Una paret morrènica ens barrarà el pas.

Al mirador Maestri descansarem, menjarem i farem una merescuda becaineta al sol. Qualsevol vol marxar d'un lloc així!

Dues imatges de la gelera. Com en tot el planeta, les geleres retrocedeixen. Els més pessimistes afirmen que si l'escalfament global continua gairebé totes les geleres del món desapareixeran en una quinzena d'anys. Potser és molt pessimista, però el que fa pensar encara més és quan escoltes els experts glaciòlegs més optimistes, que no els auguren més de cinquanta anys de vida! És per a reflexionar-hi una mica, oi? I per aquí a l'Argentina es comenta que els EEUU estan començant a comprar i control.lar tots els recursos hídrics del país. Es veu a venir, després de la batalla del petroli, la propera serà la de l'aigua...

Darreres fotografies de record. Ens costa marxar d'aquest racó que ens ha deixat tan bocabadats. La Dolors encara ho està més perquè mai havia sentit a parlar del Cerro Torre ni del Fitz Roy i mai havia vist fotografies de la zona. Jo, tot i conèixer-ne l'existència i haver-ne vist un grapat de fotografies, conservaré en la memòria aquest majestuós racó sempre pensant a tornar-hi.

Cap al tard davallem per la morrena del llac. En un cantó els fabulosos i màgics boscos de lengas, de l'altre, el color turquesa de les aigües glacials del Lago Torre.

L'habitual fotografia de la tenda a cada campament. El campament De Agostini està ple de tendes d'escaladors d'arreu del món. Ens informen que les previsions pels propers dies no són massa optimistes, però l'eufòria es respira en l'ambient quan parlem amb l'Agustín i ens informa que ha trobat una companya de cordad gringa per a intentar el Mocho. Sortiran a les dues de la matinada per ser a peu de paret amb les primeres llums del dia.

Blanc-núvol, verd-lenga, blau-cel. Poca cosa més per a una bona imatge...

Al vespre passegem pels voltants del llac novament esperant gaudir de les darreres llums damunt les parets de granit. Aquesta sirga és l'utilitzada pels escaladors per a creuar el riu i voltar el llac per a acostar-se a la gelera.

Domo Blanco per damunt del reguitzell d'agulles...

Les darreres llums il.luminen el Cerro Torre i les dues Agulles d'Egger. La Dolors comenta que semblen formes gaudinianes, i té tota la raó!

L'endemà, tot i les previsions pessimistes, el dia continua acompanyant-nos. Ràpidament preparem les coses i desfem campament. Toca creuar a l'altra vessant per a visitar l'altra perla del parc: El Fitz Roy.

Darrera imatge, ara sí, del Cerro Torre i companyia...

I després d'una horeta de pujada entre fantàstics boscos de lengas, arribem al primer llaquet del dia, la Laguna Hija.

El Fitz Roy queda encara amagat a l'esquerra de la imatge, però fins i tot sense ell, el paisatge és incomparable. Des d'aquí mil recomanacions per a visitar aquestes muntanyes, no us en penedireu, però crec que us costarà tenir la mateixa sort que hem tingut nosaltres.

I aquesta és la Laguna Madre, ja sota la imponent silueta del Fitz Roy...

Un primer pla més del Fitz Roy (3441 m). Originàriament els indígenes tehuelches l'anomenaven "El Chaltén" (muntanya de foc), ja que creien que era un volcà precisament perquè sempre estava envoltat de núvols. El primer explorador argentí, Francisco Perito Moreno, el batejà amb el nom de Fitz Roy, en honor al capità del Beagle que, juntament amb Charles Darwin, fou provablement el primer europeu que contemplà la impressionant muntanya.

Panoràmica des del pla del campament Poincenot, únic lloc d'acampada habilitat pels no-escaladors...

I aquesta és l'Agulla Poincenot...

La Dolors contempla les agulles de granit afilades des d'un petit pontet de fusta...

Plantem la tenda al campament Poincenot i novament, sense perdre temps, enfilem amunt cap a la Laguna de los Tres, mirador privilegiat del Fitz Roy i companyia. La pujada fins al llac és dureta, una horeta d'ascens sense treva, però l'esforç serà recompensat sobradament.

Nova imatge de l'Agulla Poicenot i del Fita Roy, poc abans d'arribar al llac...

Llacunes Madre i Hija des de l'atalaia on som, prop del Lago de los Tres...

La imatge que defineix la zona, la imatge més representativa del sector nord del Parc Nacional Los Glaciares. El Fitz Roy amb les seves agulles dominant el Lago de los Tres, batejat així en honor als tres francesos que assoliren el cim per primera vegada, l'any 1952.

I ja som dalt del llac. Ha valgut la pena i el dia és tan radiant com l'anterior. Realment estem contents de la sort que tenim. L'hem ensopegada de totes totes.

Tres andinistes pujant per la gelera a peus de les mítiques vies d'escalada granítica...

Laguna Sucia...

Després d'aprofitar el bon dia entre la Laguna de Los Tres i la Laguna Sucia, baixem de nou al campament per anar cap a un altre raconet. Els dies aquí s'allarguen i s'allarguen. Gairebé 18 horetes de sol, és l'estiu austral!

Mentre enfilem cap a La Laguna de Piedras Blancas ens topem en unes curioses roques granítiques. Les marques són restes de líquens semifossilitzats.

Gelera i Llac de Piedras Blancas, potser el racó més solitari i bonic de la zona...

Detall de la gelera amb els seus seracs...

En aquest llac ens hi estarem una estoneta llarga. Un racó impressionant. Tan la Dolors com jo coincidim en que és el llac que més ens ha agradat, tot i que no té l'entorn de les parets de granit com els altres, té alguna cosa d'especial que ens atrapa. Potser les constants allaus, o els blocs de gel o icebergs de la llacuna?...

Més detalls i fotografies de l'indret...

Un parell d'imatges de les nuvolades patagòniques...

Darrera fotografia abans de tocar el dos a contracor...

Fruits i flors...

Tres imatges de la caiguda del sol des del campament Poincenot... un espectacle fascinant...

Als campaments som molta colla. Són les petites pegues de visitar aquests llocs en plena temporada alta. Tot és farcit de turistes-muntanyencs d'arreu del món, però al cap i a la fi, hi ha bon ambient.

El tercer dia de la nostra estada al Parc Nacional Los Glaciares. És el moment de baixar i tocar el dos. Hem estat de sort. Tots els escaladors ens ho confirmen. Hem arribat i han arribat els millors dos dies des de feia setmanes. Avui però, mentre baixem, torna a girar-se el temps i ens plovisqueja.

Laguna Capri...

Arribada de nou al poble d'El Chaltén.

Restaurant català "la senyera" al poblet d'El Chaltén. El propietari ens explica que aquest és el seu lloc i no pensa pas tornar. I nosaltres pensem que té sort de viure aquí, és un poblet entrenyable tot i la gran quantitat de turistes que aplega en aquestes dates.

A la mateixa tarda de la nostra arribada aconseguirem un bus que ens portarà a El Calafate, per a visitar la megaturística gelera de Perito Moreno. La casa que veieu és la d'en Dante, on hem estat acollits i on hem pogut deixar les coses durant la nostra estada a les muntanyes de Fitz Roy i Cerro Torre.

Foto de comiat anb en Dante...

Imatges patagòniques per excel.lència: grans horitzons de pampa estepària i núvols per a donar-li un pelet de perspectiva...

Enmig del no-res, un home repara l'antena de televisió d'una casa isolada. Què faríem sense la televisió en un racó com aquest?. I és clar, amb les ventolades que hi ha per aquí, la feina de moure l'antena és ja una cosa de les més habituals per aquestes contrades...

Nòria i llum "californiana" enmig de la pampa patagònica...

La meravellosa llum del crepuscle patagònic damunt les branques dels arbres fuetejats pel vent. A la Dolors aquest raconet li fa pensar en la pel.lícula "Un lugar en el mundo". Si no l'heu vista, us l'aconsellem...

A El Calafate passarem la nit en un hostalet per anar l'endemà al Perito Moreno. Tot i la turistada, paga la pena, és un indret com pocs per la seva grandària, però bé, tots ja n'heu sentit a parlar, suposo, oi? La Dolors m'ha passat un escrit seu del Perito Moreno que ara us transcriuré per a acompanyar les fotografies!

I en Toni va visitar el Perito Moreno…

En Toni em reclama ja fa dies que us expliqui quatre coses del ventisquero Perito Moreno. I, tot i que ho he intentat, no m’he pogut escaquejar de fer-ho, o sigui que allà va…

Considerada com la glacera més espectacular i de més fácil accés el Perito Moreno, situada a uns 70km de El Calafate, rep molts visitants al llarg del dia, del mes, de l’any… i és una de les atraccions turístiques més importants de l’Argentina…

De 15 km de llarg per 5 km d’ample, arriba als 60m per damunt del nivell del llac… El paisatge que l’acompanya són els clàssics boscos de lengas, calafates, noltro o notro, murtilla.. i és estrany veure una glacera a tan baixa alçada… Caldria pujar a 3.000m per veure’n un de similar per Alaska, Islandia o Noruega…

Classificada com Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO és una glacera activa: tot i que no augmenta de tamany, tampoc en perd…

El gel es forma en la part alta de les muntanyes, a 2.000m d’alçada i va baixant a poc a poc adaptant-se al relleu de les muntanyes que l’envolten… L’aigua es filtra constantment sota la glacera, fet que contribueix al seu desplaçament.. Es mou, i des de les pasarel.les instal.lades per contemplar-lo el sents cruixir, i de tant en tant, cada 20m o menys s’escolta com un tro, un tros de gel que es despren i cau al llac, provocant el moviment de les aigües i fent que un altre iceberg floti pel llac…

En els seus períodes bons la glacera pot avançar fins a 2m a l’any al centre i 70 cm als costats. La massa de gel bloqueja a poc a poc el cabdal del riu i el transforma en un embassament. L’aigua s’acumula en el Brazo Rico, i la pressió es fa cada cop més forta, trencant-se aquest dic natural amb gran estrèpit. Anomenen ruptura a aquest fenòmen que es produeix més o menys cada 4 anys…L’última va ser el 2004… Ara toca aviat, no??

I heu de pensar que llegint aquesta descripció a la guia jo considerés imprescindible d’anar a veure-ho, no? El problema és que en Toni no ho tenia tan clar… el fet que fos una atracció tan i tan turística el frenava una mica.. però tenia coll avall que s’hi havia d’anar…

O sigui que el dia 21 de gener vam anar cap allà. D’entrada la idea era dormir dins el parc i veure el Perito a la nit, sense gent, escoltar el soroll i disfrutar-la, però la sorpresa va sorgir a l’estació de busos quan ens van dir que ja no es podia acampar..

Vam canviar els plans.. hi aniriem a la tarda, de guiri total. A les 15h ja haviem pujat al bus, amb altres turistes, la majoria gringos, israelites i 4 noies argentines.

En Toni semblava anar cap a l’escorxador, tot tan domesticat i controlat… un sistema de pasarel.les que et porten cap als miradors més espectaculars, plenes de gent a vessar, fent comentaris i fent fotos…

A més a més no et deixen fumar en tot aquest espai, o sigui que cada cop havia de pujar unes quantes escales per dominar el “mono”…

Bé, només dir que jo crec que sí que li va agradar, que va fer moltes fotos. Jo ja sabia que m’agradaria molt... i ara que escric aquestes línies i acabo d’arribar del Paine puc comparar-la amb la glacera de Grey, de la qual veureu fotos pròximament…

Reguitzell de les típiques imatges de la flora de l'indret...

I des de Puerto Natales penjo a cuita-corrents aquest nou post amb més de deu dies de retard. Després dels dies al Fitz Roy, Cerro Torre i Perito Moreno, ara acabem d'arribar de nou dies voltant pel Parc Nacional Torres del Paine, potser un dels racons més bells del planeta. A partir de demà seleccionaré les noves fotografies pel proer post.

Ara ens n'anem amb la Dolors a menjar un bon asado després de nou dies passant força gana. Hem de celebrar l'arribada de l'impressionant trek per les Torres del Paine. No us perdeu el proper post!

Demà a la tarda o demà passat, 1 o 2 de febrer, ens desplaçarem a Punta Arenas, a casa la Cecília d'Hospitality Club, però aquesta ja és una altra història, abans toca explicar-vos la passejada pel Paine.

Una abraçada a tots i especialment a la Montse i l'Oriol pel futur Martí que els "martiritzarà" els propers anys!! Ah, i una altra d'especial per a tu, Núria, la Riambau, per la mateixa notícia!!

I per fi, la Patagònia...

2007-01-09T14:09:00.000+01:00

Hi ha discrepàncies sobre on comença, però el que si que està clar és on acaba, a la punta més austral d'Amèrica, a la fi del món. La Patagònia era per a mi un territori mític, màgic, abans d'emprendre el viatge. A mesura que m'hi acostava rebia comentaris cada vegada més engrescadors sobre aquesta terra inhòspita, des dels viatgers estrangers fins dels propis xilens. Ara ja hi sóc i ja no voldria marxar-hi. No només són els paisatges verges i fascinants, i la gent que la pobla, encantadora i sempre disposada a la conversa, acollidora com mai havia vist durant el meu periple per l'Amèrica del Sud. La Patagònia embruixa sense saber-ne massa els motius, si la vius en calma, sense els estressos d'un viatge llampec, t'atrapa i t'encanta en un dolç encanteri.

I és que la Patagònia s'olora, es respira, t'embogeix a petites glopades. Ara començo a comprendre a Bruce Chatwin i el seu llibre sobre aquestes terres. Llegiu-lo i potser m'entendreu una mica...

Cotxes embarcant al transbordador de la Arena a Puelche, per a atravessar l'estuari de Reloncavi

Però deixem-nos de romanços i anem per feina que mai tinc massa temps per a relatar-vos tot el que visc lluny de vosaltres. Ara començo a escriure el que serà el nou post, el primer d'un, espero, seguit d'impressions sobre la Patagònia.

Us escric des del Llac Cabrera, mentre gaudeixo d'un extraordinari sol patagònic, un dia excel.lent. Acabo de banyar-me i nedar una estoneta pel llac. L'aigua és ben càl.lida i és tot un plaer haver caminat fins aquí, més de tres horetes, per arribar en aquest racó paradisíac.

I ara, mentre m'asseco al sol, estirat nuet damunt l'herba, començo a escriure-us. Vaig publicar l'anterior post el dia 4 de gener des de Puerto Montt. En aquests moments sóc a dia de Reis, 6 de gener, però aquí això no té cap significació perquè no se celebra. I el meu millor regal és ser aquí, a Hornopirén, amb el bon temps que m'acompanya els darrers tres dies.

El dia 4 vaig agafar el bus de Puerto Montt fins aquí, gairebé quatre horetes de viatge entretingut i fascinat pels primers paisatges patagònics. Puerto Montt és una ciutat caòtica, nus de comunicacions per anar a qualsevol lloc, al nord o al sud més austral. Tothom ha de creuar Puerto Montt, per això és tan sorollosa i caòtica. No val la pena de quedar-s'hi.

Dues imatges des de dalt del ferry

A les cinc pujo al bus, una tartana que voreja la costa entre llogarrets de pescadors i piscifactories de salmons, rius que es precipiten des de dalt de les muntanyes, a tocar del mar; aigua dolça i salada es confonen aquí. Fins veig cascades que cauen directament a l'oceà! En menys d'una horeta acaba la carretera asfaltada i s'arriba als peus d'una barcassa. Ens transbordarà durant una mitja hora per a creuar l'estuari de Reloncavi. Allà coneixo una parella de mitjana edat de Santiago i dues encantadores australianes que venen a passar tres mesos en una illeta de per aquí. Són biòlogues marines i tenen una beca d'investigació.

Tornem a terra i el bus enfila per la mítica carretera austral. Diuen que es considera que comença just aquí. És una interminable carretera de grava que atravessa tota la Patagònia xilena fina a Villa O'Higgins. La gent em comenta que és una de les poques coses bones que va fer en Pinotxo.

Poc abans de les nou del vespre arribo a destinació, a Hornopirén, als peus del volcà homònim, arran de mar. El nom de la vila és relativament recent, van haver de canviar-se el nom, abans era Río Negro, però succeïa que ja hi havia una població xilena amb el mateix topònim. I és clar, van adoptar el nom del volcà, que significa "foc apagat".

Diverses imatges del volcà Hornopirén (1571 m) al capvespre de la meva arribada

Allà m'espera "l'Aurora y los siete", i la seva parella, en Genaro. Una família nombrosa i encantadora.

Disposo del dia 5 i 6 per a caminar una mica pels verals d'Hornopirén. El dia de Reis a la nit ha d'arribar la Dolors, la que serà la meva nova companya de viatge.

Platgeta del poblet, un paradís per a qui agrada de buscar musclos i altres crustacis

Río Negro, camí cap a Río Blanco

El dia 5 al matí es lleva amb un sol radiant. Vaig a la municipalidad (ajuntament) i pregunto si algú pot informar-me de possibles caminates. Finalment, cap al migdia, enfilo cap a Río Blanco, un riu d'origen glaciar d'aigües entre blanques i calipso, com molts rius alpins.

Diferents imatges de les espectaculars muntanyes verges que separen el Parc Nacional d'Hornopirén del Parc de Pumalín

Fent un mos sota el sol patagònic

Carretera Austral: aquesta mítica via de comunicació interpatagònica és la prolongació de la Panamericana que neix a Alaska. La seva cosntrucció iniciada sota el govern de Pinochet el 1976 fou una autèntica labor de titans. Traçar un camí a través de boscos impenetrables, de vegetació exhuberant, alts penyasegats que queien al mar, rius torrencials, llacs, fiords i, a més, el clima no és dels més tranquils del planeta! Entrecreuada per molts passos de vaixell i plena de ponts, la carretera austral arriba avui fins a Villa O'Higgins, recorreguent d'aquesta manera més de 1100 km. de paisatges sumament increïbles.

Saltant d'aigua prop de Río Blanco

Río Blanco, riu glaciar

D'esquerra a dreta: un servidor, Sebastián, Manuel, Diego, Alex, i en Mauricio estirat davant. Una bona colla amb qui vaig "jugar als colonos" arranjant la cabana

Just quan arribo en un pont del riu algú em crida. És en Manuel Zúñiga i el seu nebot, en Diego. Són dos santiaguins que han vingut a "mochilear" per la Patagònia. Estan arreglant una cabaneta encantadora mig abandonada per a fer-hi nit. La seva idea és baixar carretera austral avall, completament a l'aventura. Em quedo xerrant amb ells sota unes muntanyes paradisíaques i inexplorades.

El raconet és encantador i la conversa agradable. Al cap d'una estona, arriben tres joves de Santiago també, en Mauricio, l'Àlex i en Sebastián. Decideixen passar la nit també a la cabaneta. Jo hauria fet el mateix si no fos que tinc allotjament d'Hospitalityclub.

Compartim tot el menjar que tenim i algunes cervesetes i dinem pelgats. Passa la tarda d'una revoldad en bona companyia. He de tornar abans no fosquegi. Aquí a la Patagònia sóc a l'estiu, i hi ha claror fins a dos quarts d'onze de la nit.

De baixada cap a "casona"

Cap a quarts de nou arribo de volta a Hornopirén, el dia continua essent excel.lent. Baixo cap a les platgetes, on el riu desemboca al mar. Allà conec en Max, un xofer de Puerto Varas que passa tres dies de vacances amb el seu fill i el seu nebot. Xerrem i em convida a més cervesetes. Així són els xilens, gent acollidora i de bona conversa.

Retalls de la desembocadura del Río Negro al mar i rodalies d'Hornopirén

Al vespre arribo a la casa que m'acull i tota la família fem un once. Ja vaig explicar-vos que aquí normalment no se sopa, es pren te, una mica de pa amb palta (alvocats), mortadela o formatge i poca cosa més.

Església d'Hornopirén, tota de fusta, com la majoria per aquestes contrades. No vaig ser a Chiloé, però pel que m'han dit, tots els poblets de per aquí són si fa no fa així

El dia de Reis toca pujar fins al Llac Cabrera, del qual ja us he parlat. En més de tres horetes i mitja hi arribo sota un sol de justícia. L'aigua és sorprenentment tèbia. Passaré dues horetes llargues relaxant-me nedant i prenent el solet.

Prop d'arribar al Llac Cabrera

Primera banyadeta al llac. Després m'animaré a nedar ben endins

Volcà Yates (2122 m) envoltat de geleres

Naturisme patagònic

No hi ha res de més agradable que això. I ningú a kilòmetres de distància! Tot el sol del llac per a mi

Altres imatges del Llac Cabrera (900 m) i voltants

Lliri silvestre

Cabaneta tradicional patagònica. Per a quedar-s'hi tu...

Baixo del Llac Cabrera encara amb un bon solet. quin dia més meravellós. Quan arribo a Hornopirén rebo un missatge al mòbil. La Dolors arribarà al vespre. Ahir va sortir de Barcelona fins a Buenos Aires, d'allà avió fins a Santiago, i d'allà encara un altre fins a Puerto Montt, on arribarà just a temps d'agafar el darrer dels busos cap a Hornopirén.

A les deu de la nit arriba. Està baldada del viatge però tot i així vol anar l'endemà cap al Parc Nacional Hornopirén.

Pont penjant just al començament del camí cap al Llac Pinto Cocha

D'aquesta manera, el dia 7 ens llevem tardet, anem a comprar queviures per un parell de dies i busquem una camioneta que ens acosti fins al començament del sender cap al parc. A dos quarts d'una del migdia, a ple sol, iniciem la caminata muntanya amunt.

La Dolors es mira el volcà Hornopirén

El volcà envoltat de vegetació exhuberant

Després de gairebé sis horetes arribem a la LLacuna de Pinto cocha (900 m), una altra llacuna envoltada de boscos d'alerces immensos i muntanyes nevades.

Arribem dalt del pla del llac extenuats de suor

La interminable pujada es fa eterna però val la pena un cop dalt, al llac. Piquem quatre cosetes i descansem en un banc estratègicament ubicat damunt del llac.

Bosc d'alerces i lengas

Diferents instantànies del Llac Pinto Cocha

Cap al vespre puja boira de la vall i s'encapota. La nit no serà massa freda.

L'endemà, dia vuit de gener, continua encapotadet. Mentre la Dolors descansa llegint dins la tenda, jo enfilo per un senderó que mena al Volcà Yates (2122 m). Una hora i mitja després d'ascens per dintre dels boscos d'alerces decideixo tornar enrera, fer mitja volta. Cada cop està més cobert i es fa tard.

Torno a la tenda. Mengem una miqueta i desfem el campament.

Hem dormit en un raconet idíl.lic a tocar del llac però ara ja toca desfer campament...

...sota l'atenta mirada d'aquest llangardaix

Darreres imatges del llac i voltants. Un lloc molt recomanable si mai arribeu per aquestes terres inoblidables

Rústica porta per a tancar el pas del bestiar, som gairebé al final de la baixada

En menys de quatre horetes som a la pista de terra de l'entrada del parc. Poc després tenim la sort de cara i una furgoneta ens acosta al poble, 15 km més avall.

Al vespre, la Dolors i jo planifiquem una micona els propers dies de viatge cap al sud patagònic. De seguida ens posem d'acord, coincidim en força coses.

En Felipe i en Marco Antonio jugant a l'ordinador

Els quatre germans grans de la família aprofiten que la seva mare i en Genaro són fora, a comprar a Osorno, i no tornen fisn l'endemà, per abnayar-se de nit a la piscina del jardí i fer una bona festola.

Uns germans encantadors, que diferents als nens catalans...

L'Ivan, el fill gran, prepara un encebollado

L'endemà dia 9 de gener ens quedarem amb ells per a cuinar-los algun menjar típic català i fer una festeta de comiat.

Així, passem el darrer dia entretinguts fent de pares de "los siete", cuinant menges a la catalana: un bon sofregit de ceba i tomàquet, amb tonyina, perquè aquí la carn és prohibitiva de cara que és, i una magnífica truita de patates.

Tothom col.labora pel soparet

I heus aquí, tota la família al completo!

Després passem la tarda jugant al "Uno" amb les criatures...

En aquest quiosc dormíem, al costat de la caseta

I amb tots els animalons de la família: un munt de gats i gossos i, la Motita, una ovella qua van comprar-se per a cruspir-se ara fa un any però que no van gosar sacrificar i ja és una mascota més.

I la Dolors, la rateta que escombrava l'escaleta. Cal deixar el lloc tal i com vam trobar-lo.

I aquí teniu la casa, blau clar i groc, inconfusible

Amb l'Aurora, la mare de totes les criatures

L'Aurora i la seva filla petita, la Merhai, ens acompanyen a buscar la barcassa i dir-nos adéu. És trist cada vegada que t'acomiades d'una família tan acollidora...

El dia 10 a les tres de la tarda surt la barcassa cap a Caleta Gonzalo. El matí preparem la motxilla i comprem previsions.

El trans bordador trigarà cinc horetes d'Hornopirén a Caleta Gonzalo. Tenim la sort de cara i el dia acompanya. Voregem illes plenes de boscos exhuberents divisant alguns llops marins que semblen voler acompanyar la barcassa i, sempre, muntanyes i volcans nevats de fons.

A mesura que ens allunyem de la costa, cada cop fa més vent, som al Golf d'Ancud, i voregem tota la península de Huequi passant prop de la Punta Chulao. D'allí tornem a enfilar la costa endinsant-nos pel Fiord Reñihue fins a destí, Caleta Gonzalo.

El volcà Corcobado, molt i molt lluny, però visible gràcies al bon dia que ens fa. De moment tenim molta sort amb el clima...

I així passem les cinc horetes, gaudint d'aquests paisatges i de bones converses amb una parella d'historiadors xilens...

...i un treballador de la Naviera Austral, indignat per la seva situació salarial. Realment Xile sembla el nostre país, la macroeconomia funciona bé, o això ens fan creure, però la gent treballadora està endeutada com nosaltres.

A les vuit del vespre arribem a Caleta Gonzalo, al Parc Pumalín. Allà ens hi espera la Míriam i en Pedro, d'Hospitalityclub. La Míriam té la concessió d'un càmping i, en Pedro, és el responsable d'aquest sector del parc.

Acampem ràpidament perquè ens esperen a la seva cabana amb un bon cafetó de benvinguda. Fem petar la xerrada amb ells, amb l'Estrella, encarregada de l'hort ecològic (té una beca pels seus estudis d'agronomia), i amb la Mariela (una antiga treballadora del parc que és de visita).

Exemplar de Nalca. El fruit es menja entre setembre i octubre. Se'n fan melmelades també. Al vespre en provarem i és deliciosa. Diuen que la Nalca és com el Calafate, que si la proves sempre tornes a la Patagònia. A mi em sembla que ja no em cal tastar res més epr a estar-ne convençut. Per més que pugui, hi tornaré...

L'endemà el dia neix tapadot i seguim dormint fent el manta dins del sac. Cap a les onze sembla voler obrir-se i decidim passejar-nos per un dels senders més propers.

Una passejada que serà gairebé el doble de llarga per a mi perquè la Dolors descobreix a mig camí que ha oblidat la seva càmera de fotos al començament. Desfaig l'itinerari fins prop del principi quan em topo amb un xilè que l'ha trobada.

Arribada a la Cascada. No té nom però és impressionant de debò, com tots els paratges del Parc Pumalín

El caminoi està exageradament ben cuidat: ponts, escales, passarel.les, tot de fusta. L'arribada a peus de la cascada és molt relliscosa però val la pena l'esforç.

Foto de baixada, entre vegetació humida

El Parc Pumalín és el parc privat més gran de Xile, promogut pel controvertit conservacionista iankee Douglas Tompkins, fundador de la marca de roba Esprit. Tompkins va visitar la Patagònia als anys 60 i començà aleshores a adquirir petites parcel.les amb la finalitat de protegir la selva humida patagònica. A través de Conservation Land Trust, una entitat dependent de la Foundation for Deep Ecology, a Califòrnia, Tompkins adquirí unes 295.000 hectàrees en dos sectors separats.

El fet que un estranger es convertís en propietari d'un territori tan extens prop de la frontera argentina fins la costa del Pacífic, va inquietar als polítics i a la població, tot i que el gringo havia declarat que volia donar-ho al govern xilè com a Parc Nacional.

Malgrat això, en adonar-se que CONAF no compta amb els suficients recursos, va decidir sol.licitar al govern que reconeixés la propietat com a santuari de la naturalesa. L'aprovació va arribar ara fa un parell d'anys. La controvèrsia avui en dia prové del tram de carretera austral projectat per a què la onzena regió tingui camí fins a Puerto Montt (actualment cal transbordador). La carretera hauria d'atravessar el Parc Pumalín i el gringo Tompkins s'hi oposa si no se'n fa un bon estudi previ d'impacte medioambiental. La polèmica torna a estar servida.

Al vespre visitem amb el guiatge de l'Estrella, l'hort ecològic i aprenem un munt de coses. El més sorprenent és el tema de la farina de cucs. S'agafen els típics cucs utilitzats per a la terra i mitjançant un procés llarg i elaborat s'en fa farina per a consum tant animal com humà. Serà qüestió de provar-ho...

Floretes dels voltants de l'hort ecològic

Més tard passegem fins a la caleta, tots els dies d'estiu a aquesta hora arriba el transbordador i és l'esdeveniment principal per a la desena de persones que viuen aquí.

Després que la Míriam hagi cobrat als campistes nouvinguts, passem una vetllada tots plegats xerrant i debatint sobre el polèmic Douglas Tompkins i jugant a cartes.

Altra vegada toca dir adéu a nova gent encantadora d'Hospitality. La Míriam i en Pedro han estat gent agradabilíssima. I mireu que petit és el món que, xerrant xerrant, vam descobrir que en Pedro i jo érem fa uns cinc anys enrera al mateix lloc, a Astúries, al restaurant de Casa Cipriano, a Sotres. Ell cuinant les extraordinàries sopes d'all (especialitat de la casa) i jo degustant-les.

El dia que toca marxar sud avall es desperta plujós. Farem dit i finalment uns simpàtics argentins ens acostaran fins a Chaitén, 60 km més avall.

Des de Chaitén tenim altra vegada sort i un home força rude ens porta fins a Villa Santa Lucía. Pel camí parem a fotografiar el Ventisquero Yelcho, el de la fotografia.

Imatges de les muntanyes dels voltants de Villa Santa Lucía. El nom prové de la dona d'en Pinotxo, de nom Lucía, però com diuen per aquí, no té res de santa!

Des d'allà agafem un bus fins a La Junta, on parem a dormir. Els transports a la Patagònia són ben complicats. Per a la carretera austral hi passa ben poca gent i costa que t'agafin fent dit.

L'endemà arribem a Puyuhuapi, un lloc encantador, un port marítim al final d'un llarg fiord.

Algunes imatges dels entorns de Puyuhuapi

No és un llac, és l'entrada del mar pel fiord de Puyuhuapi!

El dia de la nostra arribada al poble, caminem pels voltants i pugem a un mirador. La vista és extraordinària.

Plantem la tenda en un càmping improvisat a casa d'una família molt amable. Avui el seu fill, en Sergio, celebra amb tots els amics el seu aniversari.

Casa Ludwig, l'arquitectura chilota es confón aquí amb l'alemanya. El poble va ser fundat per uns colons alemanys l'any 1935, per això la barreja arquitectònica.

Hi ha qui delimita la Patagònia pel riu Colorado al nord, i al sud pel Cap d'Hornos. Si es consideren els límits d'aquesta manera, la Patagònia és força més gran que Espanya. Aquesta zona desèrtica compta amb menys d'un habitant per a km quadrat. La major part del territori pertany a l'Argentina i, la resta, a Xile. Aquesta terra fascina pels seus grans espais i per la seva diversitat. La Patagònia és sens dubte, un dels territoris més bells del món. Com romandre insensible davant la bellesa serena d'aquestes muntanyes i d'aquests llacs d'alçada enfront d'aquestes costes tortuoses i retallades?

L'origen del nom Patagònia s'atribueix a Magallanes, que hauria exclamat "Ah, Patagón!", és a dir, "grans peus", a causa del tamany i força dels indis Tehuelches. Hi ha dues explicacions possibles: el significat de "pata" en el sentit de "peu", tot i que els helenistes preferiren la versió segons la qual "patagon", en grec, significa "cruiximent de dents". L'autor britànic Bruce Chatwin sosté una altra hipòtesis. El 1512 (set anys abans que Magallanes iniciés el seu viatge) es publicà a Castella, una novel.la de caballeria, Primaleón de Grecia, que tracta sobre una illa llunyana on els homes són cruels, primitius, mengen carn crua i vesteixen amb pells d'animals. A l'interior de l'illa hi viu un monstre amb cap de gos, anomenat el Gran Patagón. quan un s'assebenta que els indis tehuelches no només eren enormes sinó que a més portaven unes màscares de cap de gos, no és estrany pensar que Magallanes portés una còpia del llibre a l'equipatge quan marxà cap al Nou Món.

Al vespre concretem transport fins a Coihayque amb un bon home que surt l'endemà de bon matí. Quatre horetes més de grava fins a la capital de la XI Regió, Región de Aysen.

El dia 14 al matí marxem cap a Coyhaique. Finalment, viatjaré més de tres horetes a l'exterior de la pick-up, per a què una dona càpiga dins la furgoneta i no perdi el viatge. Passaré un fred com mai he passat amb el ventet gelat d'aquestes contrades, però el paisatge és tan al.lucinant que es passa ràpid.

Polseguera de la carretera austral.

Ara us escric a corre-cuita des de Coyhaique. Aquí l'internet és cada cop més car. Com més al sud, més car és tot. Demà tornarem a agafar un nou transport cap a Chile Chico, després d'agafar una nova barcassa. D'allà esperem creuar a l'Argentina per a enfilar cap a El Chaltén i les muntanyes de Fitz Roy. Però tot això ja serà un altre post...

Cap d'any apassionant amb Eva Luna... i arribada a la Patagònia...

2007-01-02T22:19:00.000+01:00

Hola novament amics!!

Finalment el darrer dia de l'any decideixo marxar uns dies pel Parc Nacional Puyehue. En Marco m'invita a passar el cap d'any a Puerto Varas, però la idea no em satisfà perquè gastaria molts calerons: marxa amb una amiga a sopar al casino, un sopar de gala por todo lo alto, i no estic per despeses extraordinàries. A més, ja venia convençut i mentalitzat de passar els dies assenyalats de festes dalt la muntanya. Una decisió un pèl desencertada a causa dels imprevisibles canvis atmosfèrics. Però volia aprofitar els difusos pronòstics que auguraven una millora en el temps.

Com que vaig arribar dissabte dia 30 a Osorno, la CONAF estava tancada. A les oficines d'informació turística no tenen pràcticament res sobre el parc. Però tot i així, i amb l'ajuda d'internet i els consells d'en Geyson de Pucón, enfilo el diumenge, darrer dia de l'any, cap a l'entrada del parc, a Aguas Calientes.

Allà un guarda m'informa i em recomana algunes cosetes. Sobretot molta prudència i no decidir fer cap caminata si les condicions metereològiques no semblin idònies. Li faig cas sabent els molts casos de desaparicions dins de les 107.000 hectàrees que configuren l'entorn. Puyehue és una zona relativament baixa que rep l'influència directe dels aires del pacífic de Puerto Montt. El que succeeix és que és una zona amb molta pluviositat. De seguida entren els núvols i es tapa tot. D'aquí que des de la creació del parc, ja hi hagi vuit persones desaparegudes i que mai més se n'ha sabut. S'han esfumat sense deixar rastre.

L'endemà, primer d'any, entendré el perquè de tot plegat, però, prudent com sóc, i amb l'afegit d'anar sol, no faré cap bestiesa.

El bon jan del guardabosc em recomana visitar primer el sector d'Antillanca, i enfilar fins al cràter lateral de Raihue, sota del volcà Casablanca (1996 m). Dins de l'enorme cràter puc acampar sense problemes. Em comenta que mai donen previsions perquè sempre falla, però ell creu que l'endemà ve bo.

D'aquesta manera, començo a caminar per la pista que mena a Antillanca. Són 18 km de pujada interminable. Espero que alguna ànima passi en un 4x4 i vulgui acostar-m'hi. Finalment tinc sort, uns madrilenys que treballen a Santiago em fan el favor.

Des d'Antillanca camino una horeta més fins a la base del cràter, que veieu a la fotografia.

A les quatre de la tarda entren els núvols. No es veu res a un metre. Poc després comença la pluja que m'acompanyarà fins l'endemà al migdia, vint horetes seguides de pluja ininterrompuda. Vint horetes clausurat dins la tenda.

És així com passaré la nit de cap d'any sentint ploure al defora amb la companyia d'Eva Luna, un apassionant recull de contes de l'escritora xilena Isabel Allende. Passada la mitjanit, després de la corresponent reflexió en tombar d'any, m'adormiré desitjant que l'endemà faci bo, i altres desitjos més personals pel 2007...

El cim que es veu cobert és el Volcà Casablanca, el que pretenc fer el primer dia de l'any...

Aquestes imatges són fetes abans que comencés la pluja...

El primer dia de l'any continua encapotat i plujós com el dia anterior. Aquí el clima és així. A més, segons comenta la gent, feia cinc anys que no tenien un mes de desembre tan inestable.

A mig matí sembla que la intensitat de la pluja vulgui minvar. Trec el cap fora la tenda però no veig ni un borrall. Podria ser un bon moment per a plegar veles i enfilar de tornada, però tot i ser a prop de la sortida del cràter, a uns 20 minutets, em fa pànic perdre'm enmig de la boira i la pluja. No seria la primera vegada en aquest cul de món.

Decideixo esperar, ja no ve d'aquí. I finalment cap al migdia es destapa una mica, prou per a divisar la sortida del cràter on em trobo. Plego la tenda ben xopa i em dirigeixo cap a la sortida superant tot un seguit de "zanjones" (són els turonets i fondalades provocades pels rius de lava) resant perquè no m'entri de nou la boira i no tingui punts de referència.

Finalment arribo a l'ample camí que baixa cap a Antillanca un pelet xop perquè torna a ploure amb intensitat. Allà m'asseco i converso amb un bon home encarregat de l'hotel i de les pistes d'esquí. Parlem de política i del llenguatge dels joves xilens, entre d'altres futeses interessants...

Uns amables francesos m'acostaran més tard fins a Aguas Calientes. De baixada ens aturarem en una de tantes cascades de la zona.

A Aguas Calientes decideixo tornar cap a Osorno. Les previsions són incertes i no vull tornar a passar tantes hores dins la tenda. Ja m'he llegit tot el llibre que porto i no tinc cap ganes de repetir el mateix.

Espero el bus i al vespre arribo de nou a casa d'en Marco Antonio.

El dia 2 de gener decideixo visitar Valdívia, una ciutat encantadora al voltant del riu Calle Calle. El passeig a la vora del riu és d'una bellesa aclaparadora. Pescadors, llops marins, kayaquistes... Tota la vida és al riu.

Pregunto a informació turística i decideixo anar en microbus cap a Niebla, una península amb vistes al Pacífic plena de fortificacions espanyoles. Hi ha la possibilitat de fer tot el trajecte per riu, sens dubte ha de ser bonic, però els preus són prohibitius per la meva butxaca. Així que m'hi arribo en bus.

Platja Grande de Niebla, un raconet idíl.lic banyat per les gèlides aigües del Pacífic. El dia és excel.lent, per fi comença el bon temps i l'estiu en aquestes latituds...

Dins del fort espanyol de Niebla, coneixo a dos xilens, pare i fill. M'expliquen que el seu besavi era gallego. Conversem més d'una horeta i el fill m'ofereix casa seva per a quan torni a Xile. I és que la gent té el cor així de gran en aquestes terres. Són hospitalaris com mai havia vist durant tot el meu viatge. Estic comprovant que com més al sud, com més hostil i extrem és el clima, més carinyosa i hospitalària és la gent. Si al nord del país havia notat un caràcter un pèl agre i tancat algunes vegades, ara, només puc dir tot el contrari. Xile és un país ple de contrastes paisatgístics, però per damunt de tot això, és un país de gent encantadora, sobretot al sud, a la Patagònia.

Imatges de les vistes des del fort de Niebla...

Els voltants de Valdívia són tot un paradís de rius, deltes, i les muntanyes i volcans nevats quan el dia és nítid i sense núvols. Sembla una petita introducció, un petit tast del que m'espera més al sud, en plena Patagònia dels gels, dels canals i dels fiords. Estic ansiós per a ser-hi ja...

El dia és tan excel.lent que, a la llunyania, es pot distingir la silueta d'un dels molts volcans que marquen el paisatge de la desena regió, la regió de Los Lagos. Efectivament, ja sóc a la desena Regió, on comença la Patagònia xilena.

Retorno per la Isla Teja fins a Valdívia. Aquesta que veieu és la típica imatge del riu i el mercat del peix. Una jornada agradable per la ciutat de Valdívia, famosa també per la seva cervesa i la seva xocolata. Una ciutat amb encant i amb ambient universitari. El campus de Valdívia és a Isla Teja, un lloc tan extraordinari que més que a estudiar, convida a mandrejar entre els prats de la ribera del riu del campus.

Aprofitant que sembla que per fi el temps s'està estabilitzant, el dia 3 visito la petita població de Las Cascadas, a horeta i mitja al sud d'Osorno. La vila és a les faldes del volcà Osorno (2653 m), el centinel.la de la desena regió, un cim espectacular. El podem veure en aquesta fotografia. Tenint en compte que la localitat de Las Cascadas es troba a només uns 100 metres sobre el nivell del mar, imagineu-vos l'espectacle del volcà en dies clars...

Més al sud, apareix un altre volcà, el Calbuco, d'uns dos-mil metres i poc més.

I tot aquest espectacle de la naturalesa està banyat per les aigües del segon llac natural xilè en extensió, la Laguna Llanquihue, més que un llac és un mar amb platgetes, com podeu veure. Això sí, encara no puc comprendre com la gent s'hi banya com si res, com si fossin a la platja a ple mes d'agost. Quin fred, l'aigua és geladaaaa...

Però he vingut a passar el matí a Las Cascadas per a visitar justament la cascada que donà orígen al poble. I cap allà em dirigeixo, per un simpàtic caminoi que s'allunya del poblet fins a trobar el riu i vorejar-lo. El dia es tapa i es destapa contínuament. Els vents en aquestes terres no paren quiets, i a estones gaudeixo uns instants de la presència del volcà Osorno.

Un arbre mort serveix de passarel.la per a creuar el riu...

Després d'un parell d'horetes de passeig agradable entre boscos baixos i falgueres, diviso el salt d'aigua.

No és cap cosa de l'altre món, però la caminadeta fins aquí ha estat ben agradable. Quan fa bo per aquestes terres, qualsevol passeig és un esclat de paisatge i d'olors, i de bones converses amb els vilatans. Un país que t'acull amb els braços oberts.

Al voltant del saltant d'aigua, hi ha d'altres salts minúsculs però divertits...

Algunes imatges més del caminoi de baixada...

Les falgueres farceixen el camí de tonalitats verdoses i marronoses...

Detallet de les fulles de falguera...

I ara cap aquí, ara cap allà, en Toni va descobrint Xile, de nord a sud, amb calma, respirant els paisatges i les petites coses que els altres turistes estressats no poden percebre. Se'm fa difícil d'explicar. Ara, després de gairebé dos mesets pel país, començo a entendre moltes coses de la seva realitat, començo a entendre els "xilenismes" particulars del castellà de Xile. I m'atreviria a afirmar que, com a país, és un lloc on no m'importaria de viure-hi. Imagineu-vos, 4500 km de llargada. Aquí hi ha lloc per a tots els paisatges imaginables. El país és tranquil i estable, la gent encantadora. Què ho fa que encara no hagi decidit de quedar-m'hi un temps més?

No ho sé, però he de començar a prendre decisions ara que el 2007 ja ha arribat...

Llacuna de Llanquihue...

I entre floretes, rius i vistes al volcà, retorno al poblet. Ja no hi ha temps per arribar-me als Salts de Petrohué. Si tingués un vehicle particular podria fer molta més feina, però les limitacions i els calerons no donen per a més, és una llàstima.

A la tarda agafo un bus rural que em retorna a Osorno.

L'endemà dia 4 viatjaré cap a Puerto Montt, la capital de la regió de Los Lagos i, d'allà agafaré un nou bus fins a Hornopirén , ja al començament de la famosa carretera austral. Però això ja us ho explicaré al proper post.

Aquest matí m'he acomiadat d'en Marco Antonio, un tipus encantador, molt sensible i amb qui he tingut llargues converses d'aquelles que mai les acabaries. Però el viatge és així, trobant gent fascinant que sempre desitjaràs tornar a visitar. Al final el més important del viatge sempre són les persones, més que els milers de racons paisatges idíl.lics. És ben cert el tòpic, però ho he pogut constatar en pròpia pell. I cada cop estic més satisfet de l'Hospitalityclub. Una molt bona idea que a Xile funciona a la perfecció.

Esperant el bus cap a Hornopirén, m'acomiado fins a la propera. Bons Reis tingueu. Aquí no se celebren, però tot i així, s'han recordat de mi i em porten un regalet, de nom Dolors, que m'acompanyarà sud enllà i per terres argentines un bon grapat de dies. Pròximament la veureu al blog!

Cuideu-vos tots i vinga, a estudiar anglès, deixar de fumar, i perdre els kilets de més, els propòsits de sempre pel 2007!!!